Palles Mentals

Fins ...

2009-05-30T12:16:00.004+02:00

No ho sé fins quan, no sé si tornaré a escriure, no sé si en un altre blog...

El que sí sé és que s'ha acabat una etapa, de mentides, no les meves, les que m'envoltaven.

Laura és Txus, no és una veritat absoluta, però tots els camins porten a Roma.

I em fa mal ara, però de veritat i quasi absoluta que m'he tret un pes de sobre.

S'ha acabat, s'ha acabat una historia que em mantenia a l'espera.

Fa massa mal explicar els detalls.

Només sé que ara...ara és temps per canviar, canviar la meva vida per dins. Per no deixar mai més que em facin mal, per no estar mai despistada perquè em clavin una punyalada per l'esquena.

Perquè m'he adonat de qui són els meus amics. I de tot lo dolent se'n treu alguna cosa bona.

Sé que no tinc motiu d'estar malament perquè tinc persones que s'han preocupat de mi, i que jo no escoltava.

Sóc tossuda, no hi puc fer més.

S'ha acabat el conformar-me amb poc. Perquè jo no ho mereixo, tant poc, tant de res no ho mereixo.

Ara toca esperar que cicatritzi tot, que requereix un temps, però paciència....aviat podré dir que ni tant sols odio a aquella que ha volgut fer-me mal.

Sé el que sento.

Que cremin a l'infern les seves ànimes , si es que en tenen.

Que tots aquests anys es facin cendra.......que pugui recollir en un grapat, i escampar-la pels camins de l'oblit.

Vull viure tranquila. Sense més motivació que viure. Sense més. Sense menys.

Laura

2009-05-09T00:44:00.003+02:00

Quan parlo de Laura, va unit a ella un altre nom, Txus.
Apareix primer ell, que mai ha aparegut, apareix després ella. Que de seguida obre unes portes a l'amistat que em van sorprendre. Que vaig acceptar perquè quan no estàs bé, qualsevol cosa, per senzilla que sigui, t'és suficient.
Ella i ell són amics. Ella sempre està per atendre'm. Ell, només per enviar missatges de mòbil.
Ell s'enamora de mi.
Ella...ella m'ho ofereix tot en questió d'amistat.

Aquest any, per fi, li podia correspondre quan a les atencions que sempre m'havia donat a casa seva.
No m'ha deixat. Es negava a que la convidés a res. Protestava per la meva hospitalitat. Rebufava si jo pagava un cafè.
És injust.
Injust quan no et deixen oferir tant poc, comparat amb el que has rebut.
Anit, nit de dijous, va ser i crec que és l'últim dia que l'he vista. Ha marxat sense despedir-se. Dijous...un seguit de veritats que li dic sobre com em tracta. Un seguit de veritats sobre el tema Txus. Per acabar en un dia en què físicament acabem rebentades per dos dies seguits, entre Barcelona i Girona, donant voltes per aquestes ciutats tant i tant precioses, ..doncs acabant en males cares, en un no menjar. En un ara vinc, ara no vinc, ara vinc, a un concert.
Males cares.
Del que passi entremig, no és massa rellevant...però ella dient-me a casa meva que està fins els collons de mi, i que em donguin pel cul...literalment, i en castellà.
Què????
Vé un amic meu i vaja...que ens donem una mica d'alegria al cos.
Ella, en una habitació de davant, plorant histèrica. Per quina raó? ràbia?
No en faig cas. L'histerisme mai m'ha provocat llàstima.
Avui ja no hi era. Ni una nota, ni un adéu...
S'ha acabat.
I per què?
Sincerament, ni ho sé, ni mai ho sabré.

Aquests dies m'he adonat de que les paraules de Jose, Alícia, Carles, Núria, i alguns més no eren en va. Ni tant sols de la psicòloga que em va atendre setmanalment durant un any.
Hi ha persones que gaudeixen veient que pateixes , hi ha persones que volen que els necessitis.
I avui la meva vida, potser no és tot flors i violes, però en línies generals, tinc sort en moltes coses.
Ha vist el pis on visc, ha conegut la persona amb la que comparteixo pis. Ha vist que ja no la necessito per res.
I ha vist que per fi un fantasma ha traspassat la barrera del misteri, per passar a l'oblit.

La vida és un viatge, en constant evolució. A vegades cal deixar coses enrera, per continuar endavant.

Hay pesos que son lastres, otros bagage.

...a dir veritat...

2009-04-16T00:24:00.002+02:00

A dir veritat...no us la explicaré. Jo la sé. Jo la callo. Però a vegades rebentaria per treure'm tot el pes de sobre.

No sóc feliç, i no ho seré mentre no em digui a mi mateixa que valc més que tot per acabar amb el comformar-me amb poc...amb ser el premi de consolació....la que a falta de pan buenas son tortas.

No ho sé...avui una petita xerrada amb una persona que sé que m'estima, a vegades no ho pot ni dissimular...m'ha fet pensar que qualsevol que es presti de dir-se amic meu, hauria de valorar tot el que jo tinc a oferir.

Sempre acaba presentant-se el fantasma de la soledat....sí! però a vegades es fa tant evident que si no vaig al darrera, ni saben que existeixo. Sóc una ànima transparent...perduda en algun racó, en la meva intimitat, o enmig d'un bar.

Estic farta, molt farta...i a vegades em venen ganes d'acabar amb tot. Però no...he de continuar, tinc tota una vida per endavant, i encara persones que quan saben de mi s'alegren. Que els agrada la meva companyia, que els agrada escoltar-me.

Estic passant per una altra època xunga...d'aquelles que torno a dir adéu, o fins la propera, al mateix neguit de sempre.

Estic passant uns dies dolents després de saber noticies d'algu a qui vaig estimar.

Estic passant hores i hores tota sola, sense cap ganes de fer res sinó fondre'm.

Però vaja... que podré amb tot això...he passat moments més amargs, i tot i que encara recordo el regust que deixaven....jo sé que , com diu una cançó de Bunbury...No hay males que duren más que yo. Estas son mis credenciales! us adjunto aquesta cançó...que diu moltes coses que jo penso, i a vegades faig.

Fantasia

2009-03-21T16:40:00.003+01:00

Passem cicles a nivell de líbido, variables.

Serà que és la primavera, o serà per les noves "amistats" que aporten nous signes a un viure el sexe, diferent, fantàstic, i sobretot, inspiradors i morbosos.

No estic enamorada.

Ara ho sé. Si alguna cosa m'agrada és despertar el que avui per avui li desperto a una persona.

Mai m'havia sentit així i amb tanta voracitat.

Mai com ara havia entès que el sexe té altres formes. I que mai més, si no és que jo vull, em tornaré a sotmetre.

Ara mano jo.

I des que ho tinc clar, el meu onanisme s'ha transformat en signe vital. La ficció, la fantasia, supera tota realitat. I no em calen més que uns pensaments ben clars: jo mano en el meu plaer.

I alliberada , gaudeixo més del meu cos.

Sé que costa d'entendre el que explico. Però jo ja m'entenc. Jo sé que abans d'ara no sabia ben bé que era estimar-me. A aquest nivell, el sexual..quasi puc dir que ho he fet. I el meu cos està...increiblement satisfet.

Infidelitat

2009-03-11T23:27:00.002+01:00

Ser fidel no sé què és. Jo mai vaig ser fidel, i en canvi, vaig contraure un compromís. Fa anys...ja sabeu. I tot i així...algún "traspiés" vaig tenir.

Perquè quan estimes algú no pots dir que és impossible fallar-li.

Que l'home és infidel...bé...hi ha de tot. Que la dona sempre és fidel...discutible. Perquè la fantasia és lliure.

He estat amb homes amb algun tipus de compromís...no diré quin tipus de compromís.

I he estat amb homes completament lliures...com ho sóc jo? no! jo no sóc lliure. Sóc una ànima en espera, en espera d'un algú que no s'explicita.

Hi ha un home que em diu cada dia que m'estima. Però és impossible. Jo ho faig impossible. Les circumstàncies són impossibles.

Hi ha un home que diu que es vol sotmetre a mi. Però m'ho penso...no és impossible. Però....cal parlar-ne.

Un, el primer...té un compromís....propi de la cultura a la qual pertany.

L'altre..té un compromís...discutible, i un estat civil que diu que no és lliure.

I jo? jo a quin joc jugo?

Penso que el més intel.ligent és...simplement...fluir.

No m'agrada pensar que demà faré tal o qual cosa. La vida és en sí ja prou obtussa i rutinària.

.........................................

I segueixo estimant, estimant-lo com una boja de manicomi. Sense que la meva racionalitat hi pugui intervenir.

Sóc i estic en una mena de núvol. Esperant-lo.

Es pot dir que he estat infidel? no ho sé. Sé que l'enganyava quan li deia que no m'havia fixat gens en el mòbil i havia quedat un migdia per follar.

Sé que no he estat l'amant ideal, ni la dona que mai ningú hagi somiat. I quan m'han insinuat alguna cosa que ho pogués intuir...he fugit.

No busco amor. Busco contacte humà. Busco companyia. Poder sentir que no estic tant sola. Tot i que sempre en sóc conscient, que estic sola, n'he estat, i sempre patiré d'aquest mal. La soledat.

Així que no em parleu d'infidelitat, quan les ganes eclipsades per l'amargor de l'absència, t'aboquen a oblidar-te que l'altre pell no és el que busques. Però si més no....per aquell moment, és tot el que téns.

Ho sé...

2009-03-01T03:33:00.004+01:00

Sé que sóc massa perfeccionista, massa torra-pebrots, i com diu un amic meu...que ningú m'aguanta i no aguanto ningú.

I en part, i encara que em costi...és en part veritat.

Farà....ha fet avui el que serien des del 1993 doncs 16 anys que compliriem...però ens vam quedar en 7 anys i mig.

No és "moco de pavo!". Però d'ençà aquell agost del 2000 les coses han canviat, algunes per millor, altres per pitjor.

Porto des del desembre fora del niu familiar, i m'adono que sóc perfectament capaç de viure pel meu compte...però...hi ha un petit problema...comparteixo pis, i no sempre l'altra persona entèn que les coses han de tenir una organització.

Però vaja...no entraré en drames quotidians...que no són drames, però que toquen la moral...sobretot perquè parlo d'una persona adulta i se suposa que no hauries d'anar al darrera com un gos per fer les coses com cal.

Txus...l'etern.

C. l'impossible del tot, tot i que... a vegades no entenc els casats!.

I una vida en el terreny diguessim púbic no massa públic, és a dir, que jo i jo mateixa ens entenem bastant bé.

La vida et porta per camins no sempre explicables....i clar...tampoc aquí ho explicaré tot clar. Perquè hi ha coses que encara i crec que sempre mantindré en l'anonimat. Però és que cada cop m'interessa menys el sexe, perquè cada cop enyoro més el que era l'amor.

Serà que s'acosta la primavera?

No...jo crec que cada cop entenc més que se m'ha desvetllat un instint de protecció cap a coses que no mereixen cap atenció...jo ja m'entenc!

La importància de les coses rau en la importància que li donem, en un moment o altre.

Potser hi va haver un temps en que m'interessava viure sense sentir. Sentir era massa dolorós. L'alcohol ajuda a no sentir. A allunyar-te de tu.

Però arriba el dia després, i quan notes més que un maldecap, sinó el regust amarg d'una altra batalla perduda....penses...la guerra encara no està guanyada, però és la meva guerra, la meva guerra contra tot allò que em fa mal. I sense armes estic perduda.

Ningú em pot ajudar. Ningú sap quant dolor tinc a dins. Ningú sap que estic malalta. Malalta d'amor. Malalta de tant dolor. Malalta de tant estimar. Malalta per no ser estimada. Malalta per obstinar-me a viure malgrat tot. Malgrat tot,la guerra encara no ha acabat, i sense armes estic perduda. Perduda i desvalguda.

No necessito més que temps. Temps i una mica de tendresa. De comprensió.

Perquè ja sé, ho sé....ningú m'aguanta. I no aguanto ningú.

He de guanyar la guerra d'estimar-me una mica a mi mateixa.

Un peix que es mossega la cua

2009-02-21T17:20:00.004+01:00

Un peix que es mossega la cua,
un sac sense fons,
un carreró sense sortida.
Un oblidar-se d'oblidar...que demà serà un altre dia.
I que mai acabo de redireccionar la meva vida.
Que espero i espero, i
no aconsegueixo més que això...
un peix que es mossega la cua...un cicle tancat.
Un cicle que em recorda que, malgrat tot..
no sóc tant llesta com per despistar el destí.

Tinc prou amb mirar l'horitzó
i encara em reconec davant el mirall.

I si no em vol, jo no puc fer-hi més.

Una nit d'estiu

2009-02-07T10:39:00.002+01:00

Hi ha moltes nits d'estiu per recordar, bé...de fet moltes nits.

Era a Sitges, ens agradava a tots dos, o potser més a mi. Sempre he dit que m'hi agradaria viure.No és que m'agradi el mar, ni la muntanya, m'agrada veure l'horitzó.

Fa molts anys vaig adonar-me que allò no aniria endavant. El compromís no és un paper firmat, només. El compromís és de cor, de voluntat, de tripes, i collons, parlant clar.

Ara, després de molts anys m'adono que amb el meu esperit peterpanero jo era més madura que ell, que seguint unes normes suposadament establertes, com un autòmata les pretenia seguir.

Jo he canviat. I crec que ell també. No ho sé. Vam tallar els lligams. O els va tallar ell. I d'ell em queden només records, i algun record que malgrat el temps, segueix intacte, però alliberat de simbolismes.

La vida ens porta per camins inesperats.

La vida només és temps que hem de passar, prenent postures en les que no sempre ens sentim còmodes.

Jo avui em mantinc en un standby, sense patir. Sé que el què vindrà, vindrà. I no vull passar la resta de la meva vida perdent el temps pensant que no estaré preparada.

Pitjor seria haver quedat ancorada, pitjor seria no recordar res. Negar la propia experiència, les pròpies vivències.

I pitjor seria negar l'evidència que tenen el seu pes. Malgrat tot, malgrat tothom, malgrat jo mateixa.

Aquella nit d'estiu ho vaig saber.

Mitjanament feliç

2009-02-01T02:05:00.002+01:00

Sí, puc quasi dir-ho amb la boca mig oberta. Però tampoc em faig moltes il.lusions...que si de debò existís la felicitat, jo l'espantaria.

Avui estic així, pensativa, damunt el meu llit, gran, on puc fer tombarelles, i d'altres coses.. que tinc un espai propi per relaxar-me.

Ningú em diu que les 2 de la nit és massa tard per tenir la llum encesa.

Que estic contenta d'haver-ho fet als 36 anys i no abans . Que potser sóc massa reflexiva? no ho sé...hi ha massa coses que no m'agrada prendre'm amb pressa.

Que sé qui m'estima i qui no m'estima. Que no tinc pressa per trobar el que encara no estic buscant. Que tot arriba, que tinc ja arrugues no només a la cara, sinó també a una ànima que ja comença a estar fastiguejada de tant patir per no res.

Que si Txus apareix, que benvingut sigui. Però mentrestant, a viure.

No crec que sigui com un amic em diu: que ni aguanto ningú, ni ningú m'aguanta. No sóc tant antisocial. Que com he dit, sé molt bé que hi ha persones que m'estimen.

I més important encara, que jo estimo. Malgrat tot, me n'alegro. Perquè si estimo, vol dir que estic viva,que no sóc una màquina que només espera l'últim dia.

Ah...m'encanta com ha quedat la foto...no és una aureola de santa...és un mirall que hi tinc a l'habitació jajaja.

Connectada

2009-01-28T23:59:00.003+01:00

Després d'uns mesos sense Internet, amb l'ordinador reparant-se...curiós això de la informàtica...dius que se't penja l'ordinador, que et surten missatges que no entèns, i de seguida et diuen que és un virus. Doncs no! era un ventilador. Però vaja... seguim el fil...

Era extrany en mi no frissar per tenir Internet, però sempre hi ha succedanis pels grans vicis: la lectura. Us recomano "Yo mato" , em va enganxar moltíssim, i si us agrada la novel.la d'assassins en sèrie, i trames policials..no us el perdeu!

Això sí...el substitut del sexe mai serà la xocolata. Compreu-vos una bona joguina. I pels que pensin que és fred...no sempre tinc ganes d'estar amb algú! Diguem que follar-se a una mateixa té el seu encant! Vaja...ja em diuen que sóc rara...però no crec que hagi descobert la sopa d'all!

Quan no téns Internet aprofites més el temps...potser sí! però en la meva nova ubicació, tinc tot a menys de 5 minuts, i per triar! en menys de 40 minuts he fet totes les compres! i no em privo de res! Puc seure davant l'ordinador amb un got ben ple de cervesa i no sentir cap altre soroll que el tecleig. Tinc sort! ningú m'espera quan arribo a casa, ningú m'atabala ni em dóna conversa. Però tinc telèfon fix, avui he trucat la meva ex-sogra, que la tinc encantadíssima amb els canvis a la meva vida....suposo que saltaria d'alegria si un dia li digués que tinc parella. Però no.

Hoy se han cruzado nuestras miradas, tan sólo un instante.

Un mero segundo en que se ha parado el mundo.

Pero no he dudado en seguir caminando adelante,

porque tengo miedo, a terminar esa mirada en reproches,

en abandono, en soledad, en abismo.

I de nou la calma. La meva mare no pot creure's que em sàpiga espavilar tant i que no vagi, de tant en tant a "atracar" la nevera. No és el meu estil. De moment, puc dir que podria estar així la resta de la meva vida.

I ara que tinc connexió a Internet...........potser no llegiré tant, potser no aprofitaré tant el temps. O sí! treballo 8 hores, dormo 8 hores, me'n queden altres 8 que són ben meves. I en faré el que vulgui. I ara sí que no hi haurà ningú que em repliqui.

6229

2009-01-24T12:11:00.003+01:00

El número? l'atzar, el meu cap verd, i bé... coses meves!

Any que passa

2009-01-01T17:48:00.002+01:00

Ho tinc abandonat això d'escriure. És bon senyal? no ho sé. Ara fa dies que no disposo d'ordinador, i tot i que tinc fotos interessants no les puc carregar enlloc des d'on em connecto.

Ha passat un any sense pena ni glòria, amb molts canvis, sobretot el canvi de domicili, on cada cop sembla que m'hi vaig sentint com "casa meva". Faig la compra a diari, i si no és el cel massa tapat, contemplo durant una estona cada matí l'horitzó que des de la meva cambra es presenta, i on destaca Montserrat, i la torre de Santa Caterina, onejant la senyera que des de lluny distingeixo perquè són colors ben ensenyats des de l'infantesa.

He anat a Madrid dues vegades, una a un concert de Los Secretos, i una altra al concert de Quique González. Les dues en companyia de bons amics, que no sé si m'entenen massa, però almenys accepten que sigui així de..jo.

Amb el meu company de pis hi ha bon rotllo, el que hem parlat ho hem complert, i vaja...que ningú és perfecte, per començar, jo no ho sóc. Què tonta seria si volgués la perfecció en algú!

Començo l'any entre amics, i al dia següent, encara amb el regust amarg d'un gin-tònic, treballo una miqueta. Aviat dir que treballes serà un luxe. Tal com van les coses, em començo a sentir bastant privilegiada.

I l'amor...l'amor ja vindrà. Ja començo també a pensar que serà difícil. Perquè cada cop sóc més tancada , més desconfiada.
I el sexe...cada cop m'avorreix més.

Dolça amargor

2008-11-29T15:47:00.004+01:00

La vida...la meva vida és un cercle tancat. I jo sóc un triangle tancat i que li costa canviar. Camino constantment en cercles, no oblido, recondueixo, i al final, tot el que abans em feia mal, ara em fa viure. Txus, altre cop Txus, el que em mata i el que em fa viure. El que amb les mateixes promeses de sempre, fa que novament caigui com mosca a la mel.
I ja no és només el refredat que he tingut aquesta setmana, ja no és l'estres que em suposa el començar una nova vida fora de casa els meus pares, que es retarda però que hi camino a passes lentes però a consciència.
Ja no és això, és la mena de nostàlgia de quelcom que mai he tingut però que sempre he volgut. Ell és això, una promesa incompleta, un tot reduït a un no res. Però un res que es podria convertir en un tot.
Un embolic tot plegat que no fa més que recordar-me que no puc oblidar-me d'allò que mai he tingut. Del desig a tota hora. De les hores mal comptades en un rellotge imaginari. D'un volar de dues ments que cada cop que s'acosten no fan més que mortificar-se.

Perquè jo en el fons tampoc sé segur si vull estar amb ningú. Perquè no em fa por morir demà.
Perquè l'únic que em queda per fer realment en aquesta vida és abraçar-lo. I sento que si no ho faig no tindré pau dins meu.

Poder dormir sense crits

2008-11-21T10:54:00.002+01:00

La meva segona nit a casa meva, bé, del tot meva no, compartida, i de lloguer. Però vaja..per simplificar, ara quan digui casa meva voldrà dir tot això. I molt més.
Poder anar a dormir sense el soroll de la tele, sense filosofades de mon pare i rèpliques de ma mare. Sense por a fer una cervesa tot fent un entrepà perquè ja no he de conduir per arribar a casa.
Tranquil.litat. No sabeu pas quan ho volia, i quasi em surten llàgrimes mentre ho escric.
Potser m'espera una etapa de la meva vida una mica més feliç. No ho sé. El que ensumo ara...i diuen que primer que el foc s'ensuma el fum, és tranquil.litat. Així ho espero.

Independència

2008-11-09T22:47:00.003+01:00

Sí...s'acosta cada cop més el dia en què ja no viuré a casa dels pares. I us presento aquest paisatge de cables, façades, cel, i fins i tot Montserrat, que podré veure cada dia des del pis que he llogat amb un amic.
La independència té un preu..i tot just comença i m'adono que els preus estan pels núvols. Però ho superarem. Perquè apart de poder veure cada dia l'horitzó just llevar-me, podré dir-me a mi mateixa que he donat un pas més en la prova de maduresa que tothom esperava.
No, no ha mort Peter Pan, però a vegades cal deixar enrera també algunes cadenes que ja ens tenien acostumats. La llibertat. La llibertat m'espera, i cada matí sabré que per fí, la meva vida em pertany.

No sé com explicar que...

2008-10-25T17:38:00.005+02:00

....que a partir d'avui ha començat una nova etapa de la meva vida.
Ja us ho explicaré.
Hi ha canvis ,
Alguna cosa, però, sempre constant.
Potser es faran realitat alguns somnis....compte amb el que es somia!

Però estic contenta! deu ser bon senyal!

I a les penes...punyalades.
Que la vida són 4 dies (molt mal comptats, per cert!)

Mi desconocido

2008-10-18T10:38:00.004+02:00

Confluimos incesantemente entre tus sueños y los míos.

Incesantemente vamos confluyendo al temible olvido.

Rogando un descanso a nuestras mentes, que vuelan, que danzan,

que nos dan pan sin tener hambre.

Dicen que quien bien te quiere te hará llorar...

Mi dolor es seco y amargo, como un trago del peor whisky,

pero ese deja resaca, lo otro, puñaladas en el alma.

Casi me obligan a olvidarte,

y nunca me olvido de pensarte.

Ese es mi pecado, y me rindo a ti,

mi desconocido.

Álamo

2008-10-05T01:20:00.003+02:00

No Digas No - Alamo

Després d'una etapa insípida, van presentar, sense els Dolarcash (sembla que eren els dos guitarristes mediocres, per no dir dolents), el nou disc Carreteras.
Podeu visitar la página del grup al myspace : http://www.myspace.com/carreteras

I si volteu per Barcelona el dia 25 a La Sala Zacarías de Barcelona, a les 10 de la nit, els podreu veure i escoltar.

Argumentacions

2008-10-04T12:07:00.003+02:00

Fa temps que 30 minuts de descans a la feina em semblaven excessius donat el fet que no es pot sortir del recinte.

30 minuts inacabables que quan ja havies acabat de berenar, no et quedava més alternativa que contemplar Collbaix, la muntanya que veieu a la foto. Sí...podeu pensar...els capvespres oferien un espectacle bonic de veure. Inclús, a l'esquerra, i de fons, es veia Montserrat. Però... de fons, soroll de telèfons, soroll de la feina que havies deixat i que et cridava, i en el fons...no era un descans.

Era estar 30 minuts reclosa, en un racó de l'arxiu.

En poc més d'una setmana he aconseguit el que em deien que seria impossible: reduir aquests 30 minuts a la meitat. No haver de recuperar tant temps. I fer possible que la necessitat de parar una estona no es torni gairebé un càstig.

I és que les coses, segons com les plantejes... a partir d'ara tots contents, doncs la dinàmica de feina no es veurà tant capgirada .

Estic per buscar arguments per una puja en el sou.... disfressant-la de al.licients per la productivitat? és que ben bé hi ha gent que sembla que a la feina hi va a passar l'estona.

Diuen...

2008-09-29T00:10:00.002+02:00

...que avui és dilluns...

...que demà serà un altre dia.

...que hem d'esperar perque un dia veurem el cadàver de l'enemic.

...que somriure és el millor atac pels que ens volen fer mal.

I jo penso... que potser hauria de fer una mica més de cas als consells. Que fet i fet, tot i que la meva vida és meva...no penso marxar d'ella sense haver deixat uns quants punts ben posats sobre les "i", i si cal sobre les "j".

.............va dir un dia una dona: quan sóc bona, sóc bona. Quan sóc dolenta, sóc millor.

Millor que ningú em desperti el llop que tinc a dins.

Als meus peus

2008-09-25T23:48:00.002+02:00

Hi haurà un dia que aquests dos peus seran adorats.
Hi haurà un dia en què tu mataries per acariciar-me. Fins que no arribi aquest moment, segueix esperant, que jo mentrestant, vaig caminant.

Rara avis

2008-09-19T11:11:00.003+02:00

Eres como las pulgas cuando soy perro flaco. Apareces justo cuando menos necesito sufrir, porque ando sobrada de espinas.

Ayer me quería morir. Sólo tu sabes que lo digo en serio.

Més breu de l'imaginat

2008-09-17T10:46:00.003+02:00

..Un dia va arribar a casa, i es va trobar amb els familiars de la seva estimada.

I ell ja no va poder més. El que era una bonica història d'amor ara era sentir-se utilitzat.

Ella només volia els papers. I un reagrupament familiar, el germà tonto, el pare amb Parkinson, la mare amb Alzheimer, tota la família. I més sucrets a repartir.

I és que ja ho diuen que de les mosquetes mortes no te'n pots fiar.

Jo l'altre dia ja li vaig ensenyar una foto que tot investigant vaig trobar. Era ella, amb un altre.

I és que hi ha coses que no es poden perdonar. Ni tan sols a una mosca.

Això suposa el final de 2 capítols inspirats en una mosca pesada i un company de feina amb sentit de l'humor.

Faig anys

2008-09-15T10:52:00.003+02:00

Faig anys i què? un any més, i dilluns. Festa Major al poble, botigues tancades...

Comença el cole per moltes criatures.

Però a destacar que aquest any és diferent...Ell ja no m'ha enviat cap missatge a les 00.01 felicitant-me. I és un motiu per celebrar.

Perquè l'amor s'acaba. Com un bon vi. Com un bon licor. Com la borratxera o mal de cap que deixa després.

Tot és questió de temps.

I malgrat el que diguin falsos profetes...l'amor, com tot, s'acaba. Estaria bo que encara sentís el mateix pel meu ex després de 8 anys! mare meva...no! L'amor, necessàriament s'ha d'acabar.

Que es transforma? ho accepto. Però s'acaba.

I avui dono per finalitzada una etapa en què l'amor ha estat mort. En què l'amor ha estat follia. En què la solitud ha regnat en l'espera d'un gran què que ha quedat en un no-res.

Apart d'això...recordeu-vos de felicitar la Letizia Ortiz...ella també en fa 36.

Breu història d'amor

2008-09-13T15:33:00.004+02:00

Havia de durar poc, com tot el que es bo en aquesta vida.

Tots dos ho sabien.

Es van conéixer, com tothom, per atzar.

Però l'atzar va decidir que aquella trobada fós especial.

Ella el va mirar i va decidir quedar-se al seu costat.

L'amor estava en l'aire....

I ell s'acontentava sabent que ella l'acompanyava on fós.

I és que mai saps de qui o de què t'enamoraràs.

La questió és que l'amor estava en l'aire...

I havia de durar poc, perquè a ella li quedava poca vida.

Però la vida, l'atzar, és així...i l'amor, en el més afortunat dels casos, et fa patir.

Ell i la mosca. La mosca i ell. Una breu però intensa història d'amor que ens ha tingut entretinguts.

Gràcies pel teu sentit de l'humor.

8 hores de treball poden ser suportables, inacabables, avorrides, absurdes, productives, però mai tant animades com algunes estones.

(a P.)

La puta veritat!

2008-09-07T16:39:00.004+02:00

La puta veritat és que no perdono:

- El dia 20 farà un any que vaig ser agredida verbalment al treball. Per molt que ara ens poguem dirigir la paraula amb cordialitat. No la perdono.

- No perdono a qui no em perdona. Una gran contradicció, perquè jo no perdono, i no dono oportunitat que em perdonin. Però jo ja m'entenc.

No sóc ni millor ni pitjor que ningú. Només sóc una persona que intento passar cada dia, cada hora, de la millor manera possible.

I la puta veritat és que no vull que la vida sigui tant puta, no val ni una dècima part de la pèsima existència que ens planteja.

Aquest cutre anar i venir, amunt i avall, anar com idiotes en un món d'idiotes. On el mediocre regna en un món de grisos. On la tendresa és afusellada pels necis que només aprecien allò material.

D'amants i somnífers

2008-09-02T23:41:00.004+02:00

Ultimament estic molt encesa...en molts sentits. Divendres passat va fer 8 anys que jo i D. vam deixar de ser parella. Ara gairebé mai en parlo, tot i que no deixa d'haver aspectes d'aquella relació de quasi 8 anys que m'influeixen.

Amb D. vaig aprendre què era el sexe de debò, sense pettings, el sexe amb dos cossos nus, en una dansa més o menys harmoniosa amb la única i gran missió de donar-nos plaer. Era tant extenuant la nostra pràctica que jo queia rendida de son. Tantes vegades va vetllar els meus somnis, tantes vegades va esperar pacient a que jo em tornés a despertar. Em fot reconeixer-ho, però ha estat el meu millor amant. No només perquè l'estimava, no només perquè feia que el desitjés en tot moment... erem dos en una sola peça. No erem un més un. Jo volia estar amb ell, i ell volia estar amb mi.

És el que després ha fallat. En el fons, el desig és tant fonedís...no desitjes l'altre, desitges sentir plaer. No vols estar amb l'altra persona, la contemples com un proveïdor de plaer. Sense més. I això és el que els últims anys m'ha fet més mal. Perquè no he volgut estar amb ningú, en el fons. Perquè durant un temps he volgut estar amb un desconegut. I havia de conformar-me amb cossos que no eren ell.

A quién proceda

2008-08-27T11:16:00.004+02:00

A quién proceda le digo que ya no le espero. Que aunque desde mi abismo sigue reinando la oscuridad más absoluta, me niego a cegarme con su luz.
Que ya no espero más que la muerte, que no me sea cruel el destino con falsas esperanzas.
Que la vida no es más que tiempo, y a veces se marchitan momentos sin apenas haber olido su fragancia.
A quien proceda le condeno al mismo infierno al que un día me enterró.
Han pasado unos años y aunque no he encontrado la manera de ser feliz, ni la busco, sé que tú aún andas buscando. Que te vaya bonito.
Que a mis casi 36 años sigo teniendo las mismas ganas de jugar a ser yo misma, de reirme de tod@s los que no me entienden, y ansiar la muerte cada día. Porque para mi no hay otro destino que ese.
Aunque no es destino distinto al de todos.

A certa edat....

2008-08-26T00:12:00.005+02:00

Ai les aus de pas! donen tant de consol! Pst! no ho escampeu, però aquest dissabte vaig fer moltes bogeries...algunes d'elles, les havia fet quan tenia l'edat del meu acompanyant. I és que l'escàndol públic és tant excitant...que vaig estar després en un estat catatònic però amb unes calentures que podien amb mi.

Dissabtes no són dies que m'agradi sortir...massa gent, massa ramat. Però quan portes al cos 3 cerveses, 4 cubates, i un proveïdor de luxúria...què més dóna l'altra gent?

Acabo de parlar amb un amic de Valladolid que havia de veure aquest diumenge a Salou, però quan li he explicat que diumenge vaig llevar-me que faltava poc per l'hora del tè...m'ha entès. I és que en aquesta vida només es viu un cop.

Que no vull estimar, que no vinguis, amor, que estic tant tranquil.la, que disfruto tant, que no necessito que em trenquis somnis, que no vull viure amb els teus enganys. Que ets passatger, igual que aquestes aus de pas.

Que a la vida no són tot flors i violes, que tota rosa té la seva espina, però vaja...que de moment, m'ho passo pel cul.

No hi ha ningú avui que em pugui fer mal, mal del de debò, del que et deixa com morta en vida. Ja no hi ha ningú que em faci somiar desperta en una vida millor.

Perquè de moment, i encara que ja tinc una edat...que me quiten lo bailao! que ja no em sento ridícula, que malgrat tinc edat per estar casada i tenir fills, i pagar una hipoteca...no sé què faré d'aquí un any.

Només sé que avui ha estat dilluns...i que enyoro de tant en tant parlar amb algú que m'entengui.

Aquesta és la meva gran pena. Que en el fons, també jo estic sola. Profundament sola.

M'has alegrat el dia

2008-08-05T00:23:00.004+02:00

Només veure'ns has somrigut, has fet broma, m'has dit bon dia a les 2 de la tarda. I és que he dormit poc pensant en tu, somiant desperta, entretinguda en d'altres coses, però tant de bo algú com tu aparegués a la meva vida, disposat a que la vida ens somrigués.

Perquè tu no ets per mi. Però jo somio un dia trobar-te en un altre. Massa nois, massa cadells, massa txitxarel.los, i pocs homes.

Bé, apart d'això ....sempre Gasteiz. Ara han començat les festes, i recordo molt aquests dies, la plaça de la Virgen Blanca, la música als carrers, els bars plens, i un bon rotllo que no trobaràs o et costarà molt trobar a Catalunya.

A vegades penso que un troç de cor el tinc allí, perquè no deixo mai de pensar en Gasteiz, no deixo de pensar que allí hi ha part del meu esperit, que crida a l'altra part, que la reclama. No ho sé, és molt extrany. Però a vegades imagino els seus carrers, com quan t'imagines el cos de l'amant. M'hi passejo, volo amb la imaginació, i el cor no s'acontenta amb bàlsams tant inerts.

Però la vida és així, et porta per camins extranys, inexplicables, i si vols trobar alguna raó vas llesta!

Tinc tantes ganes d'alcohol, de sexe, de follia...que mataria si fós necessari.

Esperar i desesperar

2008-08-01T11:16:00.003+02:00

Rebajas de enero - Joaquin Sabina

Aquesta és una de les meves cançons preferides de Sabina. Potser no la més coneguda, però des que vaig saber que existia un cantant que es deia Joaquin Sabina, i en vaig escoltar unes cançons, aquesta, junt amb d'altres, són les que m'agraden més.

Bé...tinc això una mica abandonat, però és que tinc massa idees, i massa mal ordenades com per posar-les per escrit.

A tres amics els diria.... perquè perdre el temps esperant? quan dues persones volen estar juntes, no hi ha motius per no estar-hi, però sí EXCUSES. M'he passat 6 anys de la meva vida esperant una persona, a que es decidís a donar la cara, amb mil excuses, amb mil raons que creia jo explicaven la seva absència. I res...EXCUSES. Són només excuses, un joc no massa clar en què ningú guanya, ningú perd. Només el temps, un entreteniment. Un tenir el cap a la Lluna, un il.lusionar-se amb vanes il.lusions. Quan la vida segueix, quan hi ha mil raons per tenir el cap damunt el coll, damunt les espatlles, i deixar de fer volar coloms.

Que ningú és tant especial com per haver de suplicar al destí. Ho sé prou jo. Ho he acabat sabent, amb moltes llàgrimes, amb molta frustració. Amb un present ple de resignació. Amb un saber i estar segura que res a la vida es mereix tanta espera. Que quan dues persones volen estar juntes, no cal que estiguin tots els astres alineats. Que la voluntat és l'axioma.

Per això aquest Rebajas de enero, perquè "apenas llegó, se instaló para siempre en mi vida". Les coses passen sense adonar-nos, precipitadament. I en la mesura que en el fons desitjo que un dia em passi...que començo a pensar que sóc una mica marciana... jo també desitjo que a ningú li facin perdre el temps amb "cuentos chinos".

Vendaval, de Manolo Tarancón

2008-07-23T12:00:00.002+02:00

En els últims temps ja hi ha poques coses en el món de la música que sorprenguin. Però sempre sorgeixen lletres que valen la pena de ser escoltades. Aquesta..omple d'esperança, i té una frase que sovint recordo: la tristeza es un derecho, y el silencio, sobredosis de dolor.

Vendaval - Manolo Tarancón

Més jove que jo

2008-07-13T16:54:00.002+02:00

Sí, ell és més jove que jo, bastant més jove. No més inexpert, això diu, però quan jo tenia el meu primer nòviu, ell no havia fet ni la primera comunió.
Té l'empenta de quan jo tenia la seva edat, potser amb l'única diferència que jo aleshores em sentia tant segura amb tot! la diferència entre estudiar i treballar és bàsicament que, una hora o altre, t'avaluen, i pots demostrar que tot aquell temps ha valgut la pena. Treballant saps que fent el mínim, cobres igual a final de mes. No és gens estimulant...
Però vaja, no me n'aniré per les branques...és un noi que m'ha fet tornar a sentir desitjable. Sí, encara que sembli mentida, feia molt temps que ningú m'obria la gana. Que ningú em treia la roba, que ningú em deia lo bé que s'ho passava amb mi.
I això és un bany estimulant per la meva autoestima.
Perquè malgrat tot, no deixa de ser una aventura que no té futur. Una au de pas...un ave de paso, como pañuelos cura-fracasos.
Que me quiten lo bailao!

Aves De Paso - Joaquin Sabina

Pluja d'estiu

2008-07-12T17:41:00.002+02:00

Ahir al meu poble va caure una que déu ni do! aquesta és la imatge de vora casa meva, al fons, un camió de bombers..i és que ja diuen que l'aigua quan ens falta, ens fa morir, quan ens sobra, pot matar-nos. Tot i així, és un dels elements, junt amb l'aire, i el foc, que configuren un planeta, i tot un univers.

La confiança

2008-06-27T11:28:00.003+02:00

Necessitem relacionar-nos amb les altres persones. Necessitem poder sentir-nos una mica semblants als nostres "semblants".

La confiança es guanya, a vegades fàcilment. Qui no ha explicat coses a un total desconegut precisament perquè sabem del cert que aquella persona ens ha escoltat i no ens podrà fer mal, precisament perquè no la tornarem a veure.

És com quan t'entregues a un amant d'una sola nit. Ho vius amb total plenitud, sabent que aquella és la primera, i també l'última vegada. No hi ha res a perdre.

Parlava l'altre dia amb una persona, i em va dir el següent, potser no amb les paraules textuals: tu ets qui facilites que et facin mal, que juguin amb els teus sentiments. Perquè aquell bagul on els guardem només tu en téns la clau, i si l'obres és perquè vols.

No et farà mal qualsevol, et farà mal qui sap com fer-lo , perquè tu mateixa li has mostrat com.

Qui juga amb els nostres sentiments és perquè els sap.

Llavors cal obrir-se als sentiments, als altres, però amb una certa reserva. Perquè per bé o per mal, necessitem estimar. I que ens estimin . I a vegades cal arriscar-se.

Consti que parlo d'estimar en el sentit més ampli de la paraula.

Aquest blog el llegiu gent desconeguda, també el llegiu d'altres que puc llegir també els vostres blocs. I per últim, el llegeixen amics, i a vegades pateixo perquè aqui és on explico el que mai explico.

Cada cop sóc més hermètica. Cada cop em protegeixo més. Perquè no vull que mai ningú jugui amb mi si jo no vull jugar. Que fins i tot els animals ho saben!

El cap a la Lluna

2008-06-22T16:50:00.005+02:00

Sí..he tingut això una mica abandonat, i no per cap raó important, o sí. Però a vegades hi ha un garbuix d'idees impossibles de desxifrar en el codi linguistic al que estem acostumats.
Una tornada al treball no massa clàssica, amb vaga de transportistes, i una pèsima organització i manca de respostes resolutives...és un món canviant, i hem d'estar preparats per tot, diuen...
Però a banda d'això, la clausura que no finalització d'un tema, Jesús. Dic clausura perquè el penso tancar amb molts panys en la meva memòria. I així com en aquest bagul ja hi havia records per oblidar, he hagut de fer una re-estructuració.
No us passa que quan feu neteja a l'armari sempre trobeu quelcom que us fa recordar alguna cosa?
El cap a la Lluna, o ben lluny, allunyant-me de la realitat que m'envoltava en la inmediatesa. Un estar, però no estar. Una abstracció de mi mateixa, una aparició, però no una presència.
Però vaja..se'm va passant. Certs desenganys en el camp d'Internet, però no diferents de la realitat propera, el confiar amb desconeguts té un risc.
La pèrdua de la càmera digital que feia poc més de dos mesos m'havia comprat. Què en faran? per mi era una cosa personal. Ara ja no roben diners, ara roben per tocar la moral.
I tornar a sentir que per un noi de 24 sóc atractiva...una també té el seu punt hedonista, no?

"Jo de gran vull ser com tu"...m'ho han dit algunes vegades. Que mirin una mica endins, no hi ha motiu per sentir admiració.

Tornar

2008-06-11T01:13:00.003+02:00

Sí..a vegades cal tornar. A mi, a treballar. En una setmana extranya, doncs en el marc d'una vaga de transportistes, la rutina de treball s'ha vist canviada.

Bé, el que sí que sé és que no penso posar-me més nerviosa del compte, tenint present que no tornaré a tenir vacances fins d'aquí a molt.

Tornar a conduir. Despres de 2 mesos, i retrobar-me amb la costum d'escoltar música a tot volum, i cantar, no fins a quedar-me afònica (no me n'he quedat mai),però si amb la única manera que tinc de descarregar energia. Cantar, cantar, sense por.

Tornar a la normalitat que diuen que és normal. A matins tant curts que no donen temps més que a allò bàsic...dutxa, dinar, i marxar a treballar.

Els dies es fan curts, mentre fora d'aquelles finestres hi ha vida. Mentre entre aquelles parets plenes de soroll de telèfons, amb cares inexpressives.... Anar a treballar és anar a morir-me una mica.

Però cal fer-ho. Vull cobrar a final de mes. És una manera com una altre de poder menjar, de poder satisfer unes quantes necessitats.

Tornar a veure gent que no he vist en molt temps. Veure expressions d'alegria.

Tornar, tantes coses voldria tornar a fer! Tornar a tenir una mirada, una mirada que em va fondre.

Perque malgrat la meva fredor, espero un dia, després de tants anys, tornar a fer l'amor.

Potser perquè en el fons, sóc una romàntica. Fastigosament romàntica.

Beethovens 5th (Radio Edit) - Danney Alkana

De lletja a guapa

2008-06-08T12:31:00.003+02:00

He de reconeixer que en aquests dos mesos he mirat televisió...si! ho reconec!. I una de les coses que m'han deixat parada és una sèrie de la "cadena amiga" o Tele5, "Bea la Fea", una noia amb un expedient acadèmic brillant, i una capacitat resolutiva en el treball admirable. Però un únic "defecte", és, segons els paràmetres estètics, lletja. Vesteix demodée, porta ferros a les dents, no es depila les celles, i porta unes ulleres que les hi deuen fer només per ella (avui dia totes són quadrades ).

Però és una trampa! si us fixeu bé, li canvieu la roba, li canvieu les ulleres, i algun altre canvi subtil, i la noia no és tant lletja! al contrari!

Perquè aquestes sèries no juguen amb una actriu grassa? que encara que vesteixi a la moda sempre es quedarà en l'aneguet lleig?

Avui diumenge fan un capítol especial de la transformació. Quin és el missatge? que totes podem ser guapes?

Que tant és quines siguin les nostres aptituds, el nostre interior, perquè la trista realitat és que el nostre físic determinarà èxit social, professional(¿?), i personal.

Hauré d'anar a un balneari com ha fet Bea, canviar la meva imatge. Potser a partir d'aquí, els que m'han infravalorat i apartat, comencin a acceptar-me.

O no! perquè m'interessa més mantenir al meu costat les persones que m'accepten tal com sóc. Tal com jo accepto que els altres siguin com siguin formen part del meu cor.

"La prueba del algodón"

2008-06-06T11:04:00.003+02:00

S'acaben ja uns dos mesos que han significat moltes coses, una d'elles..una veritable "prueba del algodón"......a vegades vivim envoltats d'una fina capa de brutícia que no sabem que hi és. No, no són els àcars! Perquè no parlo de polseguera, parlo de brutícia en general. Brutícia que cega.

Estic en procès de Reset, de reconfigurar moltes coses del meu sistema.

Tinc ganes d'apartar tot el que en realitat m'impedia tirar endavant, pensar per mi mateixa. Vull apartar de mi rutines que no portaven enlloc.

Comença una vida sense alcohol, o almenys no en les dosis d'abans. Comença una vida en la que faré només el que em vingui de gust. Vull deixar de fer coses per quedar bé, per un compromís que resulta que només tinc jo amb els altres. I que els altres no tenen amb mi.

M'he adonat que estic sola. Que puc comptar amb un parell de persones, o potser més. Però tot i així he de mirar per mí. Perque és desesperant adonar-se de la soledat quan m'he entregat als altres, o així ho he entès jo.

He deixat enrera sentiments a una persona, o personatge... I el dir adéu és dur, però també alliberador. En molts sentits em sento millor. Ho havia de fer. Buscar aigua en un desert pot ser motivador per un somiador. Però el somni es va convertir en malson. I la vida no ha de ser tant insatisfactoria.

Bé, a vegades cal parar-se al camí. Si realment et valoren...vindran a tu. Si no, quedaran allunyats, just en la mateixa distància que eren, però que no ens n'adonavem.

La vida és així...les persones som així .

El suïcidi

2008-06-02T23:04:00.003+02:00

No hi ha patró per dir quines són les raons per les quals una persona es treu la vida.

Sempre he pensat que no vaig demanar a ningú venir a aquest món, i menys quan aquesta vida té moltes coses que no m'agraden (diu Meat Loaf en una cançó..Life is a lemon and I want my money back). La lògica és fàcil, no demanem de venir, i no hauríem de demanar marxar. Però no tothom segueix aquesta lògica.

S'ha d'estar enamorat de la vida, que cada dia que et llevis trobis quelcom que et motivi continuar. La relació que tenim les persones amb la vida és molt diversa, i va per èpoques. Però què porta al suicidi? no ens ho poden explicar. Perquè els que han intentat, potser ens estaven alertant que alguna cosa els passava.

Diuen que aquells que amenacen en suicidar-se mai ho faran de debò. Mai se sap! La vida i la mort van molt lligades. I morir és infinitament més fàcil que viure.

Jo no ho he intentat mai. Mai he volgut suicidar-me. Però moltes vegades m'he volgut morir. La primera, quan tenia 7 anys. Volia morir-me amb totes les meves forces. I resava per aquest motiu.

Cal sempre un desencadenant, en un infant de 7 anys, o en un ancià de 70. Sempre hi ha un motiu, almenys. I no serveix de res que els que queden es culpin d'alguna cosa.

Voler morir-se és un previ. Voler plegar de viure un pas següent, posterior, que no sempre, afortunadament, es porta a terme.

Dir prou de manera que tot s'acaba. Allò que ens agrada, i el que no ens agrada.

No sé quina és la solució, tampoc m'atreveixo a dir que sigui un problema.

Però cada cop, en una societat plena d'instruments per comunicar-nos, ens alienem més i més. Perquè tot va massa de pressa. I cada cop tenim menys temps per entendre les coses que, amb una mica de calma, són diàfanes. Estem sols. I la soledat, mata.

...........continuaré........

Reset!

2008-05-31T00:37:00.003+02:00

A vegades cal dir prou a una situació d'standby! passar a un reset! purgar sentiments, cap a persones, i cap a valorar menys tot allò que semblava imprescindible.

He fet un reset. Una mena de suicidi. He matat parts de mi mateixa que feien mal. Com arrencar branques i fulles a un arbre perquè creixi amb més força.

Estava cansada de donar i no rebre. He pogut adonar-me que hi havia persones a la meva vida que només em portaven problemes. No preocupacions, sinó problemes d'autoestima. Perquè en aquesta vida jo necessito per damunt de tot sentir-me valorada. No n'hi ha prou que m'agraeixin el que faig. El que faig no dic que formi part del meu ser. Però no només sóc els meus actes.

Farta d'estar farta de sentir-me utilitzada, i sentir impotència per no saber com protestar. Com reclamar un sol fet: que existeixo. Que em perdonin si respiro, però respiro! I mentre visqui vull envoltar-me de persones que veuen en mi no només el què en poden treure, sinó també què em poden oferir.

Perquè el meu reset m'ha fet una mica més egoista. Perquè tot i que continuaré plorant quan vulgui plorar, i riuré quan vulgui riure. Mai més demanaré excuses.

Ningú val més que jo. Ni menys. I qui em miri com algú inferior el miraré amb menyspreu.

S'ha acabat. La tonta a la que li preníeu el pèl ara ja estarà en la distància just un pas enrera de quan l'apartàveu perquè feia nosa. No vull res de qui res em vol donar. I no donaré res, si no vull donar.

Reset- Nova configuració. No se'm pot fer més mal perque ja tinc totes les ferides que se'm podien fer.

Let's make it better!

Gràcies. Perdó

2008-05-30T00:08:00.001+02:00

Gràcies en general a tothom qui m’ha fet costat. I perdó per no haver escoltat els vostres consells.
Per obcecar-me en uns ideals que una part de mi sabia que mai es faria realitat.
Gràcies per intentar que posés els peus a terra. Gràcies per aguantar la meva insistencia en una veritat que veia com irrefutable…ante la duda, un sueño.
Perdoneu per estar tant assedegada. Necesitava amb tantes forces que algú m’estimés! I no veia més que un destí. I éreu vosaltres els que de debò éreu al meu costat.
Per amor es fan les més grans imbecilitats. Per amor, i per amor no correspost es busquen maneres d’apagar la set.
Molta set he tingut. I alguns homes van envejar aquest home que mai ha aparegut. De tot l’amor que dipositava en una esperança. De massa amor per no rebre res.
Perdoneu si encara escrivint aquestes paraules, de tant en tant he de parar per eixugar llàgrimes i mocs.
Sé que no m’enteneu, que alguns ho heu intentat. Que d’altres no m’heu volgut ni escoltar. Que potser algú ha pensat que m’ho inventava. Però des d’aquí us dic que un invent d’aquesta mena no pot durar 6 anys.

I ell? Ell que ha fet mentrestant? Obviar els meus sentiments, avantposar els seus , i omplir missatges d’excuses i desproposits. De molts maite zaitut, t’estimo, te quiero, te amo. Però de pocs..vendré a verte tal dia, estaré allí, etc
Això porta a pensar , i us recomano, que les paraules tenen poc valor en aquesta vida. Que els gests són indispensables. Que un t’estimo ha d’anar després de molts fets.

Bé…ara toca delatar a qui demano perdó, i a qui dono les gràcies...Joxe, Carles, Núria, Marta, Albert, Dani. Perdó als meus pares, per moltes vegades plorar d’amagat i que mai han acabat d’entendre res A Laura, que de primera mà m’ha vist en els pitjors moments que podia estar.
A molta gent que per una raó o altra m’ha escoltat. A d’altres que m’han fet oblidar un malson.

I sobretot, demano perdó a mi mateixa, per deixar-me tant en un moment, en una època de feblesa. Buscant escalfor en la més absoluta fredor. A convertir-me en el meu pitjor enemic. A tu Montse, et demano perdó, perquè tot i que no ets perfecte, no et mereixes patir tant per res ni per ningú. Que em perdonis el mal que t’he fet estant encadenada a un sentiment que t’ha mantingut en una espera constant, contínua i eterna.

Portes que es tanquen, finestres que s'obren

2008-05-26T20:26:00.004+02:00

Ja he tornat fa uns dies, però fins ara no he pogut escriure res doncs he canviat d'ordinador.

Txus ja és història, com moltes coses que anaven col.lateralment als sentiments que despertava.

I què millor que una porta medieval , de la ciutat que em té enamorada, de la seva ciutat, de la meva també, perquè cada cop m'acull amb els braços oberts, per simbolizar una obertura cap a una nova etapa, on intentaré que ningú mai més m'utilitzi ni jugui amb els meus sentiments.

Perquè com deia Nietzsche...el que no ens mata, ens fa més forts.

Agur Txus, agur laztana, adéu amor i mort meva.

Quan torni

2008-05-14T18:35:00.002+02:00

Quan torni vull continuar amb la vostra companyia. Potser us necessitaré més que mai.
Quan torni vindré amb coses per explicar, amb fotografies que ensenyar-vos. Quan torni vindré també amb alegria, perquè sempre és bo trobar-se amb gent que s'alegra de veure't.

Quan torni vindré amb certa recança, doncs al meu paisatge habitual no hi ha massa gent que m'accepti tant obertament.
Perquè a vegades em sento massa extranya. Perquè a vegades sento que no volen estar amb mi si hi ha alguna cosa millor.

Però així és la vida.
Us espero aquí.

La darrera oportunitat

2008-05-10T15:23:00.002+02:00

Potser no la darrera del tot, però ara amb un sentiment ben diferent. Durant tota la meva vida he deixat moltíssimes coses per acabar..música, informàtica. I no pas perquè no em veiés capaç. Simplement, desencant.
Se'm té per una persona constant, però acostumo a cansar-me aviat de les coses. No de les coses que valoro. Així podeu estar segurs que de les persones que tinc al cor, allí es quedaran.

Jesús m'ha fet molt mal, és una història molt llarga en el temps. Massa. És un símptoma de la buidor que vaig sentir en un temps. I ell, o qui sigui, va ser capaç d'instal.lar-s'hi.
Contra tot pronòstic, sobretot perquè no sóc cap llunàtica....em vaig enamorar. Crec que sí. Però d'un desconegut, que a través de la pantalla d'un mòbil, evocaba les seves paraules.
Em va donar extranya companyia, consol, i una cosa molt important que necessitava en aquell moment...comprensió.
No sé qui és, i li dec molt, al mateix temps que també em deu ell moltes explicacions. Perquè no entenc com algú pot mantenir tant de temps l'anonimat. No dic mig any, ni un any. Dic 6 anys.
I ara que les aigües estan calmades, hi ha una nova oportunitat que se'ns presenta.
Jo espero que ell no la desaprofiti. Per les seves múltiples pors...per saber que jo he estat amb d'altres nois, per la gelosia, per moltes altres sensacions que li entenc, però que no el justifiquen.
Però li dono aquesta possibilitat. Ara que tot sembla més fred. Ara que ja feia mesos que no ens comunicavem. Ara que sabem que , per bé o per mal, ens necessitem.
Jo espero que no reculi. Pel seu bé, i pel meu. Perquè vull saber d'una vegada quins són els meus sentiments reals.

Quan va ser...

2008-05-09T18:44:00.006+02:00

Quan va ser la darrera vegada que vas sentir que t'estimaven?
Quan va ser l'última vegada que algú et treia la roba?
Recordes quan et van mirar als ulls i et vas fondre per dins?

El sexe acaba sent rutina, com qualsevol altre activitat de la vida. Això pensa molta gent.

Em plantejo a vegades la possibilitat d'obrir-me al món i poder trobar una persona amb qui compartir tot allò que fa tant temps que no visc.
Perquè l'erotisme comença pel pensament. Si no t'erotitzen la ment, difícilment es gaudirà plenament del sexe.
Si el sexe no comença mirant d'erotizar la nostra part més sensible (la ment) difícilment l'altre persona, per si sola ens portarà a un orgasme.
Quanta fantasia ens hem d'inventar per nosaltres mateixos per poder quedar a gust!

Quan va ser, que només pensant en el teu somriure, va tremolar tot el meu cos?
(a ell, que em va fer sentir la dona més bonica del món)

Perquè si!

2008-05-07T18:38:00.003+02:00

No tinc cap raó avui per estar contenta. Però avui aquesta cançó m'ha donat un bon moment.

Con un canto en los dientes

2008-05-05T22:01:00.002+02:00

Avui ell fa 37 anys. Deia que jo era massa jove..i el 15 de setembre en faré 36.

Deia que havia de creure en déu, que havia de casar-me, que havia de tenir fills, i tenir-ne cura. I esperar que ell arribés a casa. Aquesta era la vida que ell volia per mi. Però no la vida que jo desitjava tenir.

Volia algú que li fés costat. Volia algú que no tingués ni un bri d'egoisme. I jo era culpable per pensar en mi mateixa.

La meva vida és meva. La meva gran bandera és la llibertat, que segur que tenen el color del cel quan es fa fosc.

I "con un canto en los dientes me doy" perquè avui dia és un home de 37 anys, que la paternitat el va cridar sense ell plantejar-s'ho. Que una dona, més gran que ell, el va utilitzar com a semental. Que ara està sol, i que té una preocupació més.

Que jo no demanava més que poder estimar-lo. Que jo només volia que m'estimés tal com jo era.

Perquè jo no puc ser de cap més manera que la meva pròpia. Ja em costa canviar petites coses...

Volia que fós la dona que ell imaginava que havia de ser.

Es va enamorar de la persona equivocada. I perquè llavors diguin que l'amor fa miracles! no! quan t'enamores de la persona equivocada val més no tirar endavant. Perque no som figuretes de fang o de plastilina. Som persones amb les idees clares.

Bé, almenys jo tenia bastant clar el que no volia: deixar de ser jo. I va intentar per totes les maneres de canviar-me. Fins al punt de destrossar-me moralment.

Poc a poc, Montse, poc a poc, tot caurà pel seu propi pes.

Perquè sé que en aquesta vida no he fet mai res per fer mal a ningú.

Cal tenir paciència. El temps sempre ha estat el meu aliat.

De ventall de possibilitats, de triangles, de ni puta ni princesa

2008-05-03T16:08:00.002+02:00

No us espanteu. És un títol llarg, però no m'extendré...més del compte!
Per començar..em va servir de molt una frase en un llibre d'un professor, Octavi Fullat i Genís , on citava que la solteria oferia major ventall de possibilitats en la vida. Certament! la vida en parella acostuma a ser un seguit de negociacions sobre què fer sobre qualsevol cosa. Si cada persona pogués prendre les seves pròpies decisions, només per això, el seu espectre d'acció s'amplia.

És una de les raons més pesants a l'hora de no voler emparellar-me. Ni tant sols pseudo-emparellar-me. No! perquè com més temps passa, més m'adono que m'agrada fer la meva.

Els triangles! sí, és per dir-ho d'una manera, l'autodefinició. Em veig massa vegades com un triangle en un món rodó. Em costa massa avançar, tirar endavant, perquè cada pas endavant suposa un canvi massa sobtat. Hi ha persones més circulars que avancen més fàcilment. A mi em costa molt.

I per acabar, ni puta, ni princesa. Ni puta perquè no sento mai en el treball que hagi de fer coses que no m'agraden fins a tal punt que senti que aquella cosa concreta la faig per diners. Ni puta en les relacions sexuals perquè mai he demanat res a canvi, ni una cervesa, ni un sopar, ni un ram de flors, ni que em portessin a algun lloc de la maneta. I menys encara, a canvi de diners. Mai.

Ni princesa perquè no em van els que es pensen que són prínceps, membres d'una èlit, d'un grup d'afortunats per damunt del bé i del mal. i perquè no m'agrada que em tractin com una princesa. Si cal, els bombons me'ls compro jo! I no necessito cap castell. Perquè la fortalesa sóc jo, el meu cos, el meu escut, la meva ànima, la meva arma. No necessito que ningú em defensi, perquè si cal, caure jo pel meu compte.

La vida a vegades es fa tant curta. A vegades busquem desesperadament allò que creiem que ens manca. Fins i tot existeix una premisa per poder estar enamorat, i és una mancança. Com si cadascú de nosaltres no fós complet per sí mateix! Aprenem a ser persones. La vida, el temps, ja s'encarregarà de posar-nos, en el camí, totes les vivències.

No cal forçar res, no cal demostrar res a ningú. Només cal aprendre a ser un mateix.

Aprendre a no cedir davant les adversitats. I com diu la cançó de Aerosmith : Life's a journey, not a destination!

Perdre el tren

2008-05-01T21:21:00.002+02:00

Poc abans dels 28 anys va caure el món al meu damunt. I no als meus peus. Sinó que va ser un esclat, un petar en milions de trossets.

A partir d'aleshores em vaig sentir, i a vegades em sento, com el que va deixar Ell.

Ho vaig escriure fa temps. Encara no puc parlar, després de quasi 8 anys, de tot el que per mi significava Ell (diguemne D).

Ahir recordava que quan ho vam deixar, en una de les moltes vegades que coincidiem a la discoteca, m'hi vaig acostar, i li vaig dir que almenys podíem saludar-nos. Ell em va respondre: Tú fés la teva vida, que jo faig la meva.

No li estava demanant més que cordialitat. De que després de set anys i mig de la nostra vida, poguessim si més no saludar-nos i poder intercanviar un parell de frases.

Tinc una amiga que val un imperi, i de lluny estava observant l'escena. Amb quina agilitat em va apartar d'aquell quadre. I li ho agraeixo, perquè no està bé que algú que t'ha estimat hagi de veure't suplicant engrunes.

La seva reacció seria justificable, però avui dia, després de tants anys, els pares de D mantenen amb mi una relació molt maca d'amistat. La seva mare em truca sovint per explicar-me coses. I no hi ha Nadal, ni sant que s'oblidin de trucar-me. Si jo era tant mala puta, no crec que avui els seus pares volguessin saber de mi.

I torno a l'inici. Als quasi 28 anys vaig sentir que perdia el tren de moltes coses. Que si volia tenir fills, ja no podria. Que si havia somiat una relació per tota la vida amb ell, s'acabava allí. Que mai més tornaria a sentir algunes coses, perquè en aquella relació havien quedat, i allí havien mort.

I en part, no és exagerat. Dos anys després vaig conéixer una persona, amb la qual vam estar dos mesos. D'aquelles relacions que comencen bé perquè no és un "aquí te pillo, aquí te mato", és un anar quedant en hores extranyissimes per culpa dels horaris tant seus com meus. Però que no va arrelar amb força. Recordo que vam quedar per deixar-ho i jo li vaig agrair una cosa...el tornar-me a fer sentir enamorada.

I des d'aleshores que no ho he sentit. I tot el que ha vingut després només són ilusions vanes. Un munt de puces que s'aprofiten d'un gos amb flaqueses...i un punyal anomenat Jesús que m'ha acabat matant.

He perdut el tren. I l'he perdut tota soleta. I no mereixo que ningú tingui la santa paciència de recompondre una cosa tant trencada.

Perquè des d'aleshores, navego sense rumb, sense cap destí. On em porti el vent. Perquè tant em fa tot. Tant em fa si demà em moro.

Ferides que sagnen

2008-04-29T14:15:00.003+02:00

Quan algú et fa mal, les ferides costen de tancar.

L'amor no mata si no hi ha algú que et diu que no t'estima.

L'amor mata quan no és amor. Quan deixa de ser motor, i es converteix en rèmora, en obstacle que no deixa que avancis.

Un dia t'adones que per tot el que has viscut, tots els somnis, totes les esperances, cauen en un abisme absurd. I et vé una mena de pessigolleig que acaba amb llàgrimes als ulls.

La buidor, el no sentir és alliberar-se però també és desesperant. Perquè no sentir no vol dir oblidar.

Perquè no sentir no vol dir que no puguin burxar en una ferida.

Que el vaig estimar. Que per molt que me'n volguessin apartar, jo vaig sentir. I no sóc tant freda com per quedar-se intacte després de certes coses.

Maleeixo el moment en que això va despertar-se. Però no puc negar-ho.

Anit va apareixer de nou el fantasma. I aquesta cançó em recorda una veritat.

But I don’t care what they say I’m in love with you

They try to pull me away but they don’t know the truth

My heart’s crippled by the vein that I keep on closing

You cut me open and I

Keep bleeding keep keep bleeding love

Escàndol

2008-04-28T12:38:00.002+02:00

Ahir les notícies parlaven d'un cas a Àustria que ha deixat garratibat a tothom: un home que havia tingut més de vint anys la seva filla tancada, i amb la que havia tingut 7 fills.

Si el cas és realment escandalós. Doncs es tracta no només d'abús d'un pare a una filla, sinó d'un segrest.

A mi el que m'escandalitza realment és que ningú s'adonés de res. Aquest home suposo que havia d'anar a comprar menjar, i roba, i si suposadament vivia sol...ningú mai es va extranyar de res?

Vivim en una societat autista, en la que potser sentim crits desmesurats d'una dona o d'una criatura al costat de casa i no fem cas. No volem problemes.

Això sí que és un escàndol. No poder comptar amb els teus congèneres, sentir que estàs sol/a. Que ningú donarà un braç a tòrcer per ningú.

Els amics

2008-04-26T17:57:00.002+02:00

Avui he llegit el blog d'en Miquel, parlava d'un autor de còmics i citava un pensament que m'ha fet pensar, i és el que quant més amics, més problemes.

Probablement, segurament, té raó. I és difícil admetre-ho. Però últimament penso que ja n'hi ha prou de quedar davant d'algunes persones com algú que es pot utilitzar.

El meu primer error és que em comformo amb massa poc. I em comformo massa fàcilment, perquè m'han fet arrelar el sentiment de que valc poc. I que qualsevol cosa l'he de prendre com un regal.

I certament demano poc perquè la majoria de vegades no em crec mereixedora de res.

Però dol que a les persones per les quals he donat part del meu temps, amb les que he plorat les penes, no recordin que jo existeixo.

Tinc també un error. I és el de no pidolar. Perquè...qui és el veritable amic? el que sap de les teves necessitats i t'ofereix ajut. O el que no sap de les teves necessitats si no li demanes ajut?

No sóc perfecte. Mai ho he intentat ser. Mai he demanat que m'estimessin. I mai he intentat ser millor que ningú.

Però és decebedor adonar-se de la gran veritat: No esperis res de ningú.

I no m'agrada. Perquè la majoria de persones que conec saben positivament que si puc, els ajudaré.

El vídeo de la Cindy Lauper l'he posat perquè avui m'he recordat d'una cosa. De quan treballava de nit. De quan plegava a les 6 del matí i més d'una vegada hagués continuat la carretera fins a arribar a una persona. Potser sóc covarda. Però prefereixo pensar que dos no es barallen, si un no vol.

Un troç de cel

2008-04-24T23:59:00.003+02:00

Deu ser primavera! Deu ser que estic una mica alterada! Deu ser que per fi m'he adonat que no estic enamorada, i que no estar-ne no em produeix cap neguit.

I ´m'és igual si encara m'estima. Perque des de fa molt temps he anat fent-me a la idea que la resta de la meva vida la vull passar amb mi mateixa. Qui vulgui acompanyar-me no pot ser qualsevol. Si no pot ser Zen, si que vull que tingui el cap a "puestu".

Ahir un amic em deia que la convivència fa que disminueixi el sexe en una parella. Jo no entenc perquè! Digueu-me ingènua! o rara... però jo he fet sexe estant enfebrada!

No ho puc entendre!

Tal és així que si mai arriba aquest extrem, que un home em diu que està cansat, o que li fa mal el cap...o es pren un analgèsic, o una dutxa tèbia, o li faig un massatge...però si em vé amb massa excusa...Senyors...mala senyal! Com deia en el meme, el sexe per a mi és un baròmetre del meu benestar, i també del benestar d'una parella. Perquè si un home i una dona conviuen, però no ho fan almenys un cop cada dia...què voleu que us digui? és una parella de pa sucat amb oli. Per això val més anar-se'n a viure amb un amic.

Un troç de cel és sentir per un moment que el teu cos se sent viu.

Un troç de cel és descobrir que ja no t'estimo. I que això em fa lliure.

Sant Jordi...Que fluya lo cursi

2008-04-23T11:10:00.003+02:00

Potser si tingués parella, opinaria de manera diferent. Però quan tenia parella, opinava igual. Que Sant Jordi, apart d'un pastís que està bastant bo..no és més que una fira, on s'especula en quin grau estimes o no a la teva parella.

Quan passes pel passeig, tota cofoia, de la mà del xicot que porta a les seves mans el llibre que has comprat ja al matí. I portes com una bandera la rosa, amb la seva espiga de blat, amb la cinteta de la senyera. Fent patriotisme. Yeah!

Tot plegat em sembla una comèdia! Perquè després et passejes i t'adones que hi ha noies que no porten una rosa, en porten un ram, com qui diu! i esclata un dubte..

I és que l'ésser humà viu condemnat a la insatisfacció.

L'únic que trobo bo és que és un dia que l'autor (sigui escriptor, poeta,etc) té l'oportunitat d'acostar-se al públic que el llegeix. Dic oportunitat, perquè segons com pot ser una mena de càstig de l'editorial. Però tampoc vull ser tant negativa..

Us ensenyo el cas pràctic de la degradació. Una rosa acabada d'arribar a casa meva, i una rosa de fa exactament un any...a mi no m'agrada ni una ni una altra.

Com diria aquella marca de roba...Loreak mendian...Las flores, en el monte! o als jardins.

Perquè també és curiós la fila que fan els cementiris una setmana després de Tots Sants..

Quan em mori no em porteu flors. Tracteu-me bé en vida, doneu-me el vostre més valuós tresor, un bocí del vostre temps.

Zen

2008-04-23T00:30:00.003+02:00

Zenze vergonya, Zenze pressa, sense més raó d'estar amb mi que al meu costat està millor que amb qualsevol altre.

Fa molt temps que m'adono que l'home que m'agradaria no existeix, o no està al meu abast.

Acostuma a passar. Però clar...si jo vull cafè, no em comformaré amb malta.

Per una estona...d'acord. Però fet i fet, a vegades val més declinar-se cap a l'onanisme.

La meva joguina mai em diu que no...només en una ocasió que se li va acabar la bateria...però vaja...qui no ha estat amb algú...l'altra persona ja ha acabat, i t'has quedat amb un pam de nas?

La meva joguina té aquest component humà...l'únic que si estàs alerta...el carregues..i crec que 3 hores d'autonomia...mare meva! puc sortir-ne amb cremors i tot!

Però apart d'aquestes coses, si que a certa edat et vas adonant que en les relacions home-dona, quan l'home ejacula, s'ha acabat la funció.

I seria raonable, doncs evidentment, l'home, per recuperar-se, triga uns moments. El que és lamentable és que hi hagi una batalla per tal d'aconseguir l'orgasme.

Vull un nòvio Zen, un home que no comenci el sexe amb l'objectiu de l'orgasme. Si apareix, bé, i si no, també. Que el sexe, a determinada edat, i després de certa experiència, ha de ser un joc entre les persones, per gaudir sensorialment de tot el nostre cos. Perquè simplificar el sexe en els genitals és com quedar-se a mitjes.

I si per arribar a un orgasme pots fer-ho a soles? perquè vols una altra persona?

El dia que el trobi no ho penso publicar...que van escassos! no és gelosia...és questió de mercat!

..L'estupidesa humana...suïcidis cotidians

2008-04-21T15:12:00.005+02:00

Que no es prengui tot el que escriure com anar en contra d'aquestes coses. Només és la meva pretensió una mica d'introspecció quan en abordar el tema del suïcidi ens crea rebuig, o se'ls titlla de covards.
Hi ha qui va maltractant-se diariament i a consciència sense abordar de manera tàcita que la amb la Mort no s'hi juga, i menys encara amb la Vida.

Continúo amb més preliminars abans de tractar el tema del suïcidi en sí. I parlaré aquí de proves irrefutables de la estupidesa humana. Exemples de com l'ésser humà juga sense saber-ho amb la Mort. Rient de la seva pròpia salut, i rient dels seus congèneres. Val a dir que moltes vegades inconscientment...però això encara ho fa més terrible. Doncs no som els humans els que destaquem per damunt dels altres éssers, la capacitat de raonament?

1.- Fumar i beure

Tot i les advertències de sempres, fumar i beure és un fet tant cuotidià com respirar. De la imatge sexy que oferien actors i actrius, ha passat a ser un vici a perseguir per alguns.

La meva visió és completament diferent. Doncs qualsevol persona que no sap passar sense alguna cosa és susceptible de tractar-la com un malalt.

I més encara quan després de tanta informació, ja no dic en el tabac solament, sinó en l'alcohol, i en altres substàncies no legals, l'individu juga amb la seva salut. Com en un combat on l'únic perdedor és l'individu mateix.

Som tots (i m'incloc també jo) una mica imbècils. Perquè si la vida és una porqueria, ens encarreguem nosaltres mateixos de fer-la més bruta i fastigosa.

2.- Esports de risc

L'imatge que em ve al cap és la del Puenting, un esport que consisteix en tirar-se d'un pont anant ben lligat.

Tot i que t'asseguren que no hi ha cap risc, de manera inconscient o conscient, juguem amb la probabilitat que passes alguna cosa imprevista. Ja no que fallés alguna corda...que podria ser, sinó que s'impactés contra alguna cosa que pot deixar a la persona invàlida o morta.

Que és una sensació impressionant? no ho dubto!

Però si algun dia se m'acut fer algun d'aquests esports...que me revisen la azotea.

Objectes perduts?

2008-04-19T20:21:00.002+02:00

Fa una estona, la meva mare em deia que al poble hi ha una exposició de dibuixos d'alumnes del que va ser professor meu de dibuix. Se suposa que hi hauria d'haver algun dibuix meu. Sobretot perquè un d'ells va ser guardonat amb el primer premi en el meu tram d'edat....devia tenir 12 o 13 anys. Recordo que em van donar una copa i una quantitat de diners.

I que els dibuixos no premiats eren retornats als autors. El meu dibuix, al estar premiat, no me'l van donar, i va quedar en mans de l'Ajuntament.

Anys després es fa aquesta exposició...on és el meu dibuix?

Preliminars...

2008-04-18T13:03:00.003+02:00

Vull parlar un dia del tema del suïcidi, però abans us vull fer escoltar aquesta cançó de Color Humano, que apart d'estils musicals, la lletra és interessant. A la Mort, li diu Guapa. I li parla bastant clar.
De tota manera, parlar de la Mort és molt més tabú que parlar de sexe. Per què? Hi ha moltes raons. Però suposo que el sentiment de pèrdua en la nostra cultura occidental fa que temem enfrontar-nos a allò que inexorablement és el nostre destí. Ens posem com ens posem.
Ens morirem. Tots. I com més assumit ho tinguem, potser començarem a viure d'una altra manera.
Com quan anem a una festa i sabem que a les 5 tancaran el local. No ens han enganxat cap etiqueta de caducitat, i això pot crear angoixa, o sentir que la lleugeresa, la fragilitat del viure ens fa estimar més cada moment que se'ns concedeix.

Si la Mort vé a buscar-me, té permís per entrar a casa, però que sàpiga des d'ara que mai podré estimar-la. (Lluís Llach, Vida)

Una setmana sense treballar

2008-04-15T00:14:00.003+02:00

El no treballar fa que aquelles 8 hores tant marcades per una sèrie de tasques que et marquen i que aprens roboticament........quedin allunyades del viure diari.
M'aixeco a l'hora que vull, i menjo quan tinc gana. Tot un luxe. Perquè crec que el meu gran esforç diari és menjar sense tenir gana.
Us explico: el meu horari laboral és de 2 del migdia, a 10 de la nit. Si surto mitja hora abans de casa, vol dir que, per anar bé, a la 1 del migdia ja hauria d'haver menjat. I sí!ja ho he fet, i la majoria de cops amb desgana.
Potser si em veiessiu de cos sencer us endurieu la impressió de que m'agrada menjar. Doncs com a tothom, quan tinc gana.
Però vaja, no m'extendré més en aquest tema.
La cosa és que em vaig comprar una càmera digital. Per començar, no gaire avançada, perquè el que més m'està costant és a que no surtin les imatges desenfocades, quan no és la meva intenció.
De mica en mica, com que tinc tot el temps del món! I en diverses provatures, doncs uns quants autoretrats han caigut. Amb més o menys encert.
Suposo que fa poc que estic gaudint de les vacances, però em queden 7 setmanes, encara!

El temps, com l'espai, com més en téns , menys l'aprofites!

I demà serà un altre dia.
Estic pensant en com escriure sobre el suïcidi. No! No temeu, que encara no me'n vaig!

Antonio Vega

2008-04-13T13:27:00.002+02:00

Venint d'ell, que és tímid en gests, i que a penes parla, i que amb aquells ulls tímids dirigeix mirades als músics que l'acompanyen no se sap si d'aprovació o d'admiració. Però se'ns va dirigir al públic dient que se sentia com entre amics. I venint d'ell, és el millor afalac que podíem rebre.

La meva profunda admiració i respecte per la seva persona, com a músic que darrera seu té una llarga llista de cançons que segur que hem escoltat alguna vegada, té la particularitat de fer costat i participar en treballs d'artistes no només d'igual èxit, sinó d'artistes novells. Com anit, que va fer cantar amb ell a Paco Cifuentes (qui n'ha sentit parlar?), el teloner, per cantar conjuntament, "El sitio de mi recreo".

És un mestre! Admirable per la seva humilitat i generositat.

Tornar a estimar

2008-04-12T12:40:00.002+02:00

Aviat farà un any que es va morir el Txibi. Encara el trobo a faltar. Aquella energia, aquella rauxa...i que m'estimava. És difícil a vegades dir si un animal estima o no, perquè ho diem amb els paràmetres humans. Però el Txibi m'estimava. Quan estava molt molt feble, m'acostava allà on era i passavem estones llargues en que ens miravem i jo li agafava la pota, com si ens agafessim les mans. Per mi era anr-nos despedint a poc a poc. Estava molt fotut per dins i l'únic que mai va defallir era el cor. Va morir en silenci, adormit, sense fer-nos patir amb esgarips innecessaris. Ell era un senyor gat que fins al final va demostrar-nos que si aguantava era per estar més temps amb nosaltres.
Ha passat el temps, i jo encara ploro escrivint això i recordant-lo. Però cal passar pàgina, i m'ha costat molt donar-li oportunitat a una gata que ja fa molts mesos que és a casa.
Cal donar-se la oportunitat a un mateix de tornar a estimar.
Sempre penso que els animals ens donen grans lliçons. I que poques vegades apliquem amb els nostres congèneres.
La Nina m'ha ensenyat a tornar a estimar, sense deixar d'estimar. A donar valor al present, al que tenim entre les mans.
Perquè tot i la inconsistència del temps present...cal viure'l, empapar-se i prendre'n l'essència.
Perquè tot allò que vivim ara es convertirà en passat, en record. I estimar és la única cosa que ens fa més humans.

Espero que no tingueu malsons

2008-04-10T19:20:00.004+02:00

No m'agrado físicament. Això ho sap quasi tota la gent que em coneix. Però vaja..que en aquesta foto vull fer uns quants "guiños"...la caputxa, el color lila, la foto de fons, els llavis pintats. I sense ulleres perquè se'm vegi bé la cara. També ensenyo una orella! i res més. No us espanteu! espero que no tingueu malsons!

....un Meme

2008-04-08T12:15:00.004+02:00

He de confessar que estic una mica perduda en aquests termes de memes, no sé ni el què és exactament. Però pel que vaig veient, no és més que una descripció d'un mateix més enllà del que poden proposar questionaris estandaritzats (nom, sexe, religió, estudis, etc).

Com que estic de vacances, et faré cas i, a la meva manera,intentaré resoldre el curiós deure que m'has proposat, Hump.

Una raresa: Només una? doncs voler ser normal.

Segona raresa: Dic sempre la veritat. I quan callo, millor que no em facin dir el que penso.

Un desig: La felicitat. Que comporta sobretot en trobar algú que em deixi suficient espai per sentir-me lliure, i la oportuna proximitat que em faci sentir estimada. (utopia?)

Segon desig: Que mai m'hagi de lamentar de res del que hagi fet.

Un vici: el sexe. És un baròmetre del meu benestar, i al revés, és un ingredient en la meva vida que em fa estar millor.

Segon vici: els bastonets per les orelles...mireu! m'encanta!

Secret inconfessable: Prefereixo que continuï éssent secret!

Segon secret: Segueix sent secret!

Una mentida: El paper que interpreto cada dia al llevar-me. El viure.

Segona mentida: Que sóc sempre coherent.

De esclavitud y de cadenas

2008-04-07T18:44:00.004+02:00

Et voilà...mmm m'encanta el francès! i si no fós perquè la majoria de francesos són una mica sosos....
Parlo de la nacionalitat, eh!
Us regalo aquesta cançóDe Esclavitud y de cadenas" (Bunbury y Vegas). La lletra...impressionant!! val la pena. Una veritable cançó d'amor tot i la frase: si pensara menos con la cabeza, y menos con el corazón, y más con la entrepierna...

Et voilà, je suis comme je suis!
I a qui no li agradi...com és que no s'hi ha posat fulles?

Comiat?

2008-04-04T10:41:00.004+02:00

Primer de tot, faré una mica de promo del nou blog del meu amic Joxe http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/, si voleu saber coses sobre el seu estimat Botxo, o Bilbao, com no es coneix de fora.

Després , també, que fa una setmana que la Keros ha estat mare, i ens ensenya la foto de la petitona Núria .

I vaja, que avui és el meu últim dia de feina...no sé si en dos mesos, o per sempre. No ho sé. Ahir m'acomiadava d'una manera rara amb alguns companys. Són 4 anys seguits en un lloc, cada un dels 5 dies de la setmana. Amb alguns moments boníssims, de riure molt, i molts moments d'empassar-me la saliva i callar per no dir res.
Fins i tot avui dia, la persona que em va agredir verbalment, ja li puc dirigir dues frases seguides sense que m'engegui. I el clima laboral ha millorat bastant. Però segueixo sentint que no vull passar-me la resta de la meva vida fent el mateix, en una empresa on no hi ha promoció interna del personal. On arribes i ja saps què has de fer. I que quan realment gaudeixes és quan hi ha algun problema, perquè es demostra la capacitat de reacció i resolució de problemes.
No ho sé. Necessito aquest temps que estaré allunyada per pensar-hi, per tenir en compte altres opcions.
Si hi ha una cosa que em paralitza potser és el pensar que, en el fons, totes les feines són rutinaries. I a vegades, val més quedar-se amb el que ja es té. Resignació? potser sí.

Aire, necessito aire, que corri l'aire, que se m'omplin els pulmons d'una mica d'aire. Que necessito treure'm les taranyines de tot arreu.

Temps per dormir, per somiar, per riure, per plorar, per mirar-me el melic, per escoltar música fins empatxar-me. Per sortir les tardes a passejar! per fer la migdiada. Per no mirar el rellotge.

.....et voilà!

2008-04-02T10:46:00.003+02:00

Des de juny de l'any passat que l'esperava. Perquè quan quelcom ha de passar, inexorablement, ho esperes.
Avui, poca estona després d'obrir els ulls, he rebut la carta. I la foto que poso és la d'un home intrigant, amb barret, i tocant-me el violí. Sí, perquè aquesta és una ocasió especial...... 2 mesos de vacances. No podré conduir, i què!? però penseu una cosa...necessito aquest temps. Per poder anar sense pressa. Per visitar amics meus que estan lluny. Per retrobar-me una mica.
Per respirar, per prendre distància i valorar si tornaré d'aquí dos mesos al mateix lloc de feina.
Ja sé...sempre ho dic. Però aquesta vegada intentaré que sigui una decisió en ferm. Si em quedo , no protestaré més.
També necessito aquest temps, perquè tinc el pou massa aprop. I no vull tornar a caure. No necessito cap psicòleg, de moment no. Perquè de moment, puc combatre-ho i trempejar el monstre.

No esperes nada de nadie

2008-03-30T19:33:00.004+02:00

Frase sabia donde las haya!
Pero antes...una breve ocurrencia de viernes noche de cerveza y lágrimas...amarga combinación!

Hay que soportar grandes cargas.
Beber los tragos más amargos.
Y aún así, el precio de la felicidad es inalcanzable
para bolsillos sólo llenos de esperanza.
Esperanza que apuñalan cada día hasta el fondo
con inusitadas sospechas de que todo lo que nos contaron
es MENTIRA.

Cierto que debérían existir bálsamos para no soñar, para no despertar la mínima sospecha de que podemos ser felices.
Porque a las personas como yo, casi todo nos duele. Porque sufrimos por quien queremos, y sufrimos porqué no nos quieren.
Y ya sé que no se debe esperar nada a cambio. Pero se hace inevitable por lo menos aspirar a recibir una décima parte del cariño que depositas en los demás.

Voy pasando los días construyendo solita, sin la ayuda de un alma, un mundo en el que pueda vivir sin J.L.U., sin D.C.B. Que lo voy consiguiendo? si, pero muy despacio. Y nadie parece comprender que me está costando media vida. He pasado 15 años de mi vida viviendo amando primero a una persona que decidió que esos 7 años y medio no se vivieron. Y yo sí! yo sí lo viví.
Porqué no pudo ser más cruel conmigo. Porqué la historia a estas alturas me va dando la razón.
Porqué pensó que cualquier cosa sería mejor.
Y simplemente, todo ha sido distinto.
Yo soy hoy una persona que va a la deriva, que no me importa nada mi vida. Que vivo sin poder encontrar ningún sentido. Que lo más que valoro en esta vida es sentirme arropada por las personas que me tienen un poco de cariño. Que no sé si merezco. Que no sé si agradezco.

Y el no pedir nunca nada me ha llevado a un gran vacio. Porque necesito con todas mis fuerzas que me escuchen. Que se abran un poco de orejas.
Que estoy harta de llorar sin que nadie me escuche, sin que nadie me vea. Que estoy harta de no ver ningun horizonte en mi vida. Que a lo más que puedo aspirar es a respirar.

Que no todo es angustia en mi vida. Que afortunadamente aun tengo gente con la que compartir momentos. Que si no fuera por eso , un tarro de pastillas hubiera tomado. Pero que por lo menos aquí puedo decir que a veces, aunque sólo sea una vez al dia me siento la más fea, la más gorda, la más desdichada, la más abandonada, la más sola del mundo. Y se acrecenta este sentimiento al no poder decirselo a nadie. Porque nadie me entendería.

Com un trasto espatllat

2008-03-29T15:05:00.002+01:00

Com un trasto espatllat, com un mirall trencat. Com tot un món capgirat no en contra meva, sinó aliè a mi.

Com si uns anys viscuts mai haguéssin existit. Com un moble arraconat, gastat i vell, que no deixa d'existir malgrat sigui ignorat.

Hi ha somnis que mai es faran realitat. I la realitat és que moltes vegades és un malson.

Que nos parta un rayo

2008-03-24T02:07:00.002+01:00

El Desamor acostuma a acompanyar-se amb un regust amarg. Amb un esgotament físic, i mental. Amb nits en blanc.
Es pren amb massa lleugeresa el dir que és una tonteria, que aviat ho superaràs, com si es tractés d'un exàmen.
El nostre final no va ser pacífic. No va haver-hi un petó de comiat. Hi havia una llarga llista de retrets. Un llibre que havíem escrit de somnis, i de frustracions.

No cal dir-ho

2008-03-22T00:52:00.002+01:00

No cal dir-ho, però ho diré. M'agrada que llegiu aquest bloc i que em comenteu de manera positiva o constructiva tot el que us passi pel cap.
No acostumo a ser persona de paraules amables i afalagadores. Principalment perquè crec que les emocions, les veritables, és demostren amb els fets. Els que jo estimo, ho saben, o haurien de saber-ho. I els tinc tant clavats en el cor que formen part del meu ésser.
No puc dir el mateix de la persona per la qual avui dia engegaria quasi tot a dida......sóc en aquest sentit un ésser massa gelós de mostrar-se dèbil. Potser perquè gat escaldat no s'acosta ni de lluny a l'aigua...per molt que li jurin i perjurin que l'aigua és fresca.
Si una cosa em va ensenyar Txus...crec que en l'única cosa que li he fet cas! és que no em fiés de les persones que massa ràpid et diuen que t'estimen. (jo afegiria...i menys quan pots veure o constatar que qui t'ho diu va empalmat).
Massa vegades es diu "carinyo", o "vida" (hi ha un que cada dia que coincidim telefònicament a la feina m'ho diu!)......però clar...si vaig dient "carinyu" a tothom...què li diré a la persona que de debò és el meu "carinyo"?
De la mateixa manera s'abusa del concepte amistat.
Jo, d'amics, del que se'n diu amics, en tinc ben pocs. Crec que els puc comptar amb els dits d'una sola mà.

Però després hi ha tot l'entorn....que en puc dir els noms, perquè són com suports, petites vitamines que durant el dia t'ajuden a no caure. I no tenen menys importància que els amics. A vegades en són dignes substituts. Que t'escolten, que t'abracen, que et tranquilitzen, que es fan necessaris.
Que us feu necessaris. Perquè aquest també és un lloc on jo, tot i que em guardo moltissimes coses a dins, hi escric bona part de les meves "palles mentals".I que les llegiu significa molt per mi. Perquè sé que no cauen en un buit, en un abisme silenciós. Formem un petit grup de gent que ens hem conegut a partir de la nostra aportació de nosaltres mateixos en un blog.
Keros, Humphrey, Miquel, Lestat, ... tots plegats m'ajudeu.

Perquè en aquesta vida, com a vegades dic, fins i tot la cosa més insignificant en aparença com és un granet de sorra, és rellevant. Un granet de sorra ajuda a fer una muntanya, n'és part, i ficat a l'ull pot ser d'allò més molest.
Res pot ser obviat. Perquè totes les coses tenen una raó de ser.

Hormones, Química, i Que Fabulós ser dona!

2008-03-20T00:19:00.002+01:00

Fa dos dies en una d'aquelles converses de barra de bar que deriven segons el grau d'alcoholèmia i segons la inspiració (he de dir que jo vaig beure'm dos dels meus cubates...aigua a palo seko, sense gel, sense llimona, sense palleta, com els bons!

Si una gata, una mona, una oca, una euga, etc..son femelles. La dona no, la dona és dona!

No hi puc estar més en desacord! La dona no es deslliga mai de la natura, del fet biològic de ser femella. Una altra cosa és que al sexe femení en l'espècie humana se l'anomeni dona, i en altres espècies, femella.

Altre cosa és que pequem d'antropocentrisme... i pensem que l´ésser humà és mesura de totes les coses.

De la Viquipèdia:

Una dona (de domina, senyora en llatí) és una persona d'òrgan sexual femení de l'espècie humana, per oposició a l'home, l'individu d'òrgan sexual masculí). La seva anatomia li permet gestar i donar a llum.

Bé , que cadascú pensi el que vulgui.

buf! no m'agrada parlar de les meves secrecions, però és que des que ha començat l'any he tingut dues menstruacions endimoniades. Amb senyals emocionals...ganes de plorar, irascibilitat....vaja! que les hormones són collonudes! Almenys en el sexe et fan disfrutar el doble! (alguna cosa bona havien de tenir).

I el dia "D" és impressionant! no ho puc dissimular. Se'm veu com una anciana...camino a poc a poc, em cruixeixen els genolls, la cara compungida...i tot això perquè em falta també una pastilleta d'ibuprofè, o de paracetamol en el seu defecte.

Llavors, a la mitja hora, més o menys...torno a aquest món. Fins fa una estona, que semblava que el ventre m'hagués d'explotar, de tant dolor.

Recordo que la meva primera menstruació (menarquia) em va fer la visita sense anunciar-se, als meus 15 anys...i ostres! vag plorar perquè sabia per un munt de dones que allò era un rollo!

I no és que 20 anys després encara plori per aquest fet. Però si que no entenc com poden fer anuncis de compreses amb noies tant felices d'expressió. A mi aquests dies em canvien. Perquè no és pel fet de ser dona, és que el dolor ens canvia. Amb un flemó no estàs per gaire broma, ni amb febre, ni amb lumbàlgia, ni amb mal de queixal.

És dolor, no és tonteria. I el dolor fa mal. No és imaginari! I estic tipa de que no se'ns prengui seriosament!

La menstruació ens canvia! és clar! perquè dins el nostre cos estan passant uns fets que a l'home més txulu li afectarien.

Una minoría blanca del mundo se ha pasado siglos intentando hacernos creer que la piel blanca hace a la gente superior, a pesar de que lo único que hace en realidad es que la mayoría de quienes la tienen note más el efecto de los rayos ultravioletas y de las arrugas. Los seres humanos hombres han construido, incluso, culturas enteras en torno a la idea de que la envidia del pene le es “natural” a las mujeres, a pesar que podría decirse que tener un órgano tan mal protegido hace vulnerables a los hombres, y que la envidia al vientre, por el hecho de que éste permite engendrar vida, tendría que ser, por lo menos, igualmente lógica.
Resumiendo, se piensa que las características de quienes tienen el poder, sean cuales fueren, son mejores que las características de quienes no tienen el poder; y esto no tiene nada que ver con la lógica.
¿Qué ocurriría por ejemplo, si de pronto, por arte de magia, los hombres pudieran tener la menstruación y las mujeres no?
La respuesta está clara: la menstruación sería un acontecimiento de hombres totalmente envidiable y del que se podría presumir.
Los hombres hablarían del tiempo de duración, y de la cantidad de su período.
Los muchachos celebrarían el inicio del período –ansiada prueba de su masculinidad– con rituales religiosos y fiestas sólo para hombres.
El Congreso subvencionaría el Instituto Nacional de la Dismenorrea para combatir las molestias del mes.
Compresas y tampones recibirían subvenciones federales por lo que serían gratuitas. (Lo que no implicaría, sin duda, que algunos hombres prefirieran pagar por marcas comerciales de prestigio, como los tampones John Wayne, las compresas a prueba de combas Muhammad Alí).
Los militares, los políticos de derechas, y los fundamentalistas de la religión citarían la menstruación (“men” en inglés, significa “hombres”, + “struación”) como prueba de que sólo los hombres pueden servir en el ejército (“debes poder dar tu sangre para tomar la sangre de otros”), ostentar cargos políticos (“¿tienen las mujeres la capacidad de ser agresivas cuando les falta este ciclo constante que viene regido por el planeta Marte?”), ser sacerdotes o ministros (“¿cómo podría una mujer dar su sangre por nuestros pecados?”) o rabinos (“sin la pérdida mensual de lo impuro, las mujeres no están limpias”).
Los hombres radicales, los políticos de izquierda, los místicos, por su lado, insistirían en que las mujeres son iguales sólo que diferentes, y en que cualquier mujer podría unirse a ellos siempre y cuando estuviera dispuesta a autoinflingirse una herida importante al mes (“debes dar tu sangre por la revolución”), a reconocer la importancia prioritaria de los temas menstruales, o a subordinar su yo a todos los hombres en su Círculo de Ilustración. El hombre de a pie presumiría siempre (“Yo tengo que ponerme tres compresas”) o al contestar un elogio de un compañero (“Qué bien que te veo, chico”) chocaría las cinco y diría: “Claro, tío, ¡estoy con el trapito!”. Los programas de televisión tratarían el tema continuamente. También los periódicos. (“Miedo a tiburones amenaza a hombres con período. Juez admite estrés mensual como atenuante de violación”). Y el cine: (Newman y Redford en ¡“Hermanos de sangre”!).
Los hombres convencerían a las mujeres de que hacer el amor es más placentero “justamente en esos diítas”. Se diría: las lesbianas temen la sangre y por tanto la vida misma, aunque eso será porque nunca se han topado con un verdadero hombre menstruante.
Un poco de humor nunca está de más. Este texto reproducido en Soloellas.com, fue escrito por la autora, conocida feminista estadounidense y fundadora de la revista Ms. Magazine, en los años sesenta.

(http://blogs.periodistadigital.com/personalidad.php/2006/08/09/p40384)

¿Dónde estás?

2008-03-16T13:06:00.002+01:00

Ya hace dias que no sé nada de ti, de hecho, casi siempre me han quedado dudas que sepa algo de ti.
Me quedan recuerdos solo de dolor, y un corazón carcomido y despreciado . Y es extraño, pero como una droga, mi ser te va eliminando poco a poco. A veces aun te quiero, aun desearía poder estar contigo. Pero cuando esa sensación pasa, no me queda ni odio. Sólo un rencor hacia mi misma. Por caer en esa trampa. Por condenarme a mi misma a no querer nada más en esta vida que quererte. A no percibir nada más que mis ganas de ti. A buscar en otros cuerpos el calor que tu no me diste. Y que nunca me diste. Y que jamás he encontrado.
Absurdamente expuesta a una espera sin sentido. Como una enferma que sabe que morirá.

Y no has podido conmigo. Porqué hasta contra mi voluntad, hay amigos que me han ayudado.
Y con mis llantos he ido expulsando tanto dolor, que solo quedan resquicios.
En tu mano está ahora hacer el sueño realidad, de vivir como dos rebeldes, de cantarte una nana al oido y de dormir juntos todas las noches que nos queden por vivir.
Yo ya he dicidido dejar de luchar.

Grisos i obscurs

2008-03-15T14:54:00.005+01:00

Què té de dolent veure les coses amb una mica de color? Us semblarà extrany, però se'm fa molt difícil posar-me damunt coses de colors llampants.

Però a vegades , no per fora, però sí per dins, els ànims s'eleven, i una s'enamora una mica de la vida. Potser perquè se m'acosta una època en la que estaré amb gent positiva, lluitadora, i que m'accepten i veuen positivitat en la meva persona.

Des de petita he estat bastant impossible a casa. El meu pare vé d'una família nombrosa, ell era el petit, i sempre va veure una mare i unes germanes entregades en el quefer de la casa. I sempre es queixava si una cosa no estava a punt de que a casa érem dues "donetes" (ma mare i jo) que no fotiem res. (Això era la seva percepció...ni la meva mare es desviu per la casa, i jo no sóc de les que es lleva i fa el llit seguidament) . Qui ho ha patit més potser és la meva mare, que no s'ha sentit mai valorada, i que acabava de casar-se i el seu marit li deia que li agradava més com li feia el menjar la seva germana.

A mi des de petita se'm va incrustar un total menyspreu per les tasques de la casa. I no dic pas que no hagi mai fregat el terra, o els plats...però perquè em tocava a mi i el meu germà es podia escarxofar mirant la tele? Menyspreu a la meva condició de dona, que ja des de petita em marcava un camí de servidora de l'home. I no! jo em vaig rebel.lar. Volia jugar al carrer a futbol, mentre a casa estaven fregant els plats.

Potser tot això m'hagi marcat en una fantasia del que seria el meu home ideal...un home que li agradés fer les feines de casa, que hi disfrutés, un pèl maníatic, no massa. I això sí, servil en el sexe.

A vegades, molt poques vegades, trobes algú que no saps per quina raó t'ofereix el seu temps i la teva companyia el fa feliç. Què dir-vos? que en aquesta fastigosa vida, d'entre el fang, d'entre la merda, es troben el que jo anomeno les flors de lotus.

I què carai! que de tant en tant convé que a una l'afalaguin!

Fam

2008-03-08T00:50:00.003+01:00

Doncs sí, una no és de pedra, i en èpoques de quasi abstinència de trobar el cos d'altri, la vida es torna una mica grisa. Sempre he fet ús de l'onanisme, tenint parella o sense tenir-ne.

La setmana passada, un amic em va fer una "critica" d'aquest bloc que pensa completar-la per telèfon.

I és que el bloc, per molt depriment que caigui a alguns...és testimoni de vida viscuda, erotisme, i d'altres tribulacions.

La fotografia és d'un anonim. Que no vaig fotografiant les meves "víctimes" Consti que m'encanten les mans d'aquest home. Quasi fan que la imatge sigui més suggerent que no el que agafen...

Ser Jo

2008-03-04T10:52:00.002+01:00

Ser jo sense haver de demanar ni permís ni perdó.

Ser jo sense edulcorants.

Ser jo sense manies.

Ser jo malgrat no se m'accepti, però acceptant-me jo mateixa.

Ser jo i no el que els altres vulguin.

Ser jo o em començaré a marcir.

"Pongo un circo y me crecen los enanos"......el colmo dels colmos.

Tan lejos pero tan cerca, una paradoxa que insistentment es repeteix constant en la meva vida. Saben més de mi els amics que estan lluny , que no els que estan aprop. No és desconfiança, és que es mostren més oberts a escoltar-me.

Si em fan creure que no tinc problemes és pitjor, perquè tot i no tenir fills, ni marit,ni hipoteques d'altre tipus com les que et lliguen al banc.....perquè no sóc la persona més feliç?

Com si la vida es tractés d'una cursa d'obstacles, ens la prenem com un "anar fent" i "anar trampejant".

I els somnis?

At those who made me cry, at those who make me smile

2008-03-02T14:39:00.002+01:00

Escolteu-la. Fa pensar. I en sí, és una canço bellíssima.

Ni fu ni fa...mi sol si re fa

2008-03-01T12:52:00.003+01:00

Un joc de paraules que en algunes situacions utilitzava. Ahir un a la feina deia que s'inventa paraules...i qui no ho ha fet a vegades? sabeu lo que és un "calajón"? en tot cercle tancat com pot ser una empresa, un departament, un grup d'amics hi ha una serie de paraules que entre ells ja s'entenen...és a dir, un argot.

Anit m'ho vaig passar molt bé. Vaig renunciar a un sopar amb tota una colla de la feina per anar a un concert, el dels Alamo y Los Dolarcash a El Sielu de Manresa. Però va ser molt grat trobar-me'ls després per allí tot ballant després del concert. En aquestes ocasions t'adones de l'apreci que et tenen les persones. I vaig ballar molt, tant que avui estic feta "xixina".

Recordo que un noi amb qui vaig estar ja fa molt temps em deia que se'm notava massa quan estava a gust o a disgust. Deia que fins i tot en la forma de conduir. Potser és exagerat, però a mi els "ni fu ni fa" no em sonen gaire bé. Perquè dic això? perquè a vegades la forma de reaccionar de les persones diu molt sobre el que realment senten. Un dia ja parlaré una mica més del tema. Perquè va lligat amb el que a vegades em diuen...quin caràcter! oooohhhh

Inexpressiva

2008-02-28T11:08:00.003+01:00

Moltes vegades em sento així. Apàtica, i sense ganes de donar res de mi, cap mena d'informació. Mostrar "cara de pocker" i mirar-me-les com passen.

No sé quin és el meu objectiu en aquesta vida, si és que naixem amb un objectiu, és clar! però a vegades passa que quan escoltes segons què o a segons qui...val més callar i passar pàgina.

No acostumo a enfurismar-me, però de tant en tant ho faig. Que ningú pensi que em deixo trepitjar fàcilment.

Aquests dies estic pensant molt. Pensant en com poder encarar-me a uns canvis que es perfilen en un horitzó proper.

I tinc molta por. Perquè en el fons tots sabem que allò que se'ns promet com a fantàstic, només ho és al principi.

Tinc ganes d'anar a Vitoria. Moltes! passar-me allí si puc tot un mes. Amb persones que em valoren molt més del que estic acostumada.

I una amiga que sap entendre que necessito estar sola. Que necessito el meu espai per poder trobar per mi mateixa, en mi, alguna cosa de bo. Perquè a vegades em costa molt estimar-me.

La bellesa

2008-02-23T19:49:00.005+01:00

Què voleu que us digui? aquesta dona té bellesa, charme, glamour, et savoir faire. I no perquè s'hagi casat amb el president de la Republique Française. Aquest detall no la fa ni millor, ni pitjor. Perquè en el seu status de model i cantant tenia prou èxit com per procurar-se una vida ben còmode si de diners estem parlant. I com que en affaires de parella mai gosaria dir quines són les conveniències d'un o de l'altre, aposto per dir que si són feliços , millor que millor!

Tenim les dones un sentiment ben extrany davant la sort d'altres dones. Si són guapes però els homes no expressen sentiments obscens o lascius, sabem reconeixer la seva bellesa. Si una tia està "que te cagas!" i els homes només de veure-les ja empalmen, agafem una rabieta pueril dient que semblen putes. O senyalem qualsevol "metrosexual" de pa sucat amb oli com el pensament que tenim en les nostres pràctiques onanistes.

Que infantils! però no només les dones! també els homes per caure en uns tòpics que no porten més que a dur moments de mal-rotllet. Perquè dic jo...si els homes s'allitarien amb qualsevol fresca, i nosaltres les dones amb qualsevol metrosexual...que fem junts? O una altra opció! que aquestes "belleses" no surtin mai al carrer.

Quant fa que no veieu un home o una dona, tant és!, que us faci aixecar la vista i hàgiu quedat perplexes? ..... jo molts anys! i no recordo si la última vegada que va passar era en un somni.

A la Lluna

2008-02-22T10:57:00.003+01:00

A la Lluna estic exiliada fa uns dies. I veig passar les coses com si amb mi no anessin. Ja poques vegades m'enfado, i ja no escupo heretgies tot pensant que en una valoració de desgast energètic, em cal molt més esforç enfadar-me i desenfadar-me. Sóc ecologista, en aquest sentit.
Anys enrera em preocupava pel món, per fer que el meu pas per aquesta superfície que en diem planeta Terra, fós el menys impactant perquè la compartia amb d'altres congèneres.
Doncs tururú! Des de la Lluna aquestes coses ja prenen una altra perspectiva, perden importància. Perquè com tot, si t'ho mires des de lluny (en distancia espaial o de temps) perden importància i volum.
Avui, només llevar-me ja he hagut de firmar un certificat...em sé el meu DNI fins i tot en estat zombiesc! Els nostres amics de Trànsit, que vetllen per la nostra seguretat a la carretera, em suspenen el permís de conduir per 2 mesos (mira! puc estar contenta, que en la denúncia del juny hi figuraven 3 mesos). Això sí...els 420 euros que vaig abonar no me'ls rebaixen...clar Montse! que tonta! que tots aquests diners els inverteixen en la nostra seguretat! (no valdria més que milloressin les carreteres, que no que instal.lessin ràdars pertot? dic jo..)
Què hi farem!

Us heu fixat aquests dies en la Lluna? està tant maca! no perquè jo hi sigui je je però és que cada cop la Caputxeta entén més al Llop.

Estic romàntica...

2008-02-16T19:51:00.002+01:00

La memòria té desmais. I jo no n'estic exempta. Anit vaig anar a un concert, que si teniu oportunitat d'anar-hi en un altre que faci, aneu-hi, era de Quique González. Doncs vaig estar pensant moltes vegades en una persona que fa molt temps vaig deixar enrera.

I és que el cap, a vegades, no és tant fred!

La cançó és de la Monica Molina, amb una veu molt dolça, que si us escolteu la lletra, be, jo me l'he escoltat, i quasi totes les vegades ha caigut alguna llagrimeta. De cocodril? no us passeu! que una té sentiments!

Tu nunca me entenderàs

2008-02-15T18:36:00.003+01:00

Never Is A Promise
Fiona Apple

You'll never see the courage I know

Its colors' richness won't appear within your view

I'll never glow the way that you glow

Your presence dominates the judgements made on you

But as the scenery grows I see in different lights

The shades and shadows undulate in my perception

My feelings swell and stretch I see from greater heights

I understand what I am still too proud to mention, to you

You'll say you understand

But you don't understand

You'll say you'll never give up seeing eye to eye

But never is a promise and you can't afford to lie

You'll never touch these things that I hold

The skin of my emotions lies beneath my own

You'll never feel the heat of this soul

My fever burns me deeper than I've ever shown to you

You'll say, "Don't fear your dreams,"

It's easier than it seems

You'll say you'd never let me fall from hopes so high

But never is a promise and you can't afford to lie

You'll never live this life that I live

I'll never live the life that wakes me in the night

You'll never hear the message I give

You'll say it looks as though I might give up this fight

But as the scenery grows I see in different lights

The shades and shadows undulate in my perception

My feelings swell and stretch I see from greater heights

I realize what I am now too smart to mention, to you

You'll say you understand

You'll never understand

I'll say I'll never wake up knowing how or why

I don't know what to believe in

You don't know who I am

You'll say I need appeasing when I start to cry

But never is a promise and I'll never need a lie

Dia dels..

2008-02-14T11:58:00.002+01:00

Enamorats... Com si als enamorats de debò els calgués cap dia en especial! ja ja ja

Morir d'amor

2008-02-12T11:13:00.000+01:00

Per casos propers o no, sabem de persones que moren de soledat. Que després de molts anys de convivència amb la parella, queden submergits en una trista existència.

Som animals, i per molt que ens vulguin vendre una imatge de la persona suficient i realitzada, necessitem estimar, i que ens estimin. I no parlo de relacions romàntiques en concret.

Som amos i senyors de la nostra propia vida, de la nostra pròpia existència. Podem arribar molt lluny, o quedant-nos esperant un tren que mai arriba.

Però quina sensació tindriem si ens passés que sortim al carrer i ens trobem com el protagonista de Abre los Ojos, en una ciutat fantasma, sense rastre de vida ? o com el protagonista de la pelicula de zombies...28 dias después?

Recordo un senyor que després de faltar-li la seva esposa, a la que en els ultims anys va cuidar, en que a partir d'aleshores, va anar apagant-se a poc a poc. Va durar poc més d'un any. Perquè per aquest home, ja gran, ja totes les coses van deixar de tenir el mateix valor que abans, si no les podia compartir. D'amor o de soledat, com més us agradi. Però hi ha vegades que seguir endavant vol dir quedar-se.

Ens apaguem

2008-02-10T12:07:00.000+01:00

Al borde del sendero un día nos sentamos.

Ya nuestra vida es tiempo, y nuestra sola cuita

son las desesperantes posturas que tomamo

para aguardar... mas Ella no faltará a la cita.

Antonio Machado

En la cultura on vivim,avui día la mort encara és un tabú. Més que no el sexe o la religió. Però aquí no parlaré de la mort com a tabú.

Sabem que hi ha moltes coses que tenen finitud quasi al mateix temps que tenim consciència. Bebem un got d'aigua, i el got queda buit. Objectes que s'espatllen i perden el seu ús.

I sabem també que hi ha persones que estimem i desapareixen. Deixen d'existir en un pla de la realitat on abans eren tangibles.

Som caducs. Un dia o altre ens arriba, i no importa què hem fet o desfet. És inevitable, inherent a la propia vida. Vida i mort van unides, i són indestriables.

Penso moltes vegades que si en fossim més conscients, potser viuriem més plenament. O no! perquè fet i fet, som tant imbècils que ens cal saber del cert que l'amenaça és concreta.

I el nostre vagar pel món es torna incert i massa vegades absurd.

La mentida té les potes curtes

2008-02-05T23:57:00.000+01:00

..........I a la veritat se la vol callar.

Així vivim en aquest món. On cada dia m'adono més que ser víctima em converteix en dolenta. És a dir, si expresses els fets com els vius, dient la veritat, podent tenir el cap ben alt, encara corres el risc que et puguin ferir altre cop al.legant que has dit la veritat.

Jo ja m'entenc! i si no...perquè s'han ofegat algunes veus quant al que succeí el 20 de setembre del 2007?

Fa fred

2008-02-04T11:44:00.000+01:00

Fa fred!i tant! i és un fred d'aquell que se m'ha ficat al cos. A la ment. I que ja era hora que em prengués les coses més a la tun-tun. Per fi puc dir que no em crec una sola paraula d'ell. Que tant li costi respondre a tres preguntes quotidianes.

I que l'amor del tot incondicional s'acaba es fa quasi palès. Perquè Txus, has acabat amb la meva santa paciència. I junt amb tots els homes que només trobaven defectes en mi...t'envio a l'oblit.

Et demano que no burxis en la meva memòria, que no em busquis en la meva solitud. Que no sorgeixi el teu nom en un atxus..d'estornut, o en un adéu en alemany. Que el teu nom no sigui nomenat per mi més que per maleïr els instants perduts, les llàgrimes vessades, i l'angoixa viscuda en tants anys de no saber dues coses de tu, el teu nom (Jesús María Larrea Uriarte), i quan vas néixer (20 d'octubre de 1971).

Que sapiga tothom el mal que m'has fet. Que no quedis impune de totes les promeses en les que em vas fer creure. Que no quedis com un invent meu, en un cap que s'està recuperant de tanta bogeria. En un cap que li costa encara dir-me que jo valc molt més que tot això.

I no em prendré la molèstia de despedir-me, que sàpigues que el temps em donarà la raó. Que potser estic boja. Però en ma vida he mentit quan s'ha tractat de sentiments. I quan algú et dona part del seu cor, tingues la bondat de no ferir-lo constantment. És cruel i innecessari.

Desgast

2008-02-03T00:20:00.000+01:00

Amalgama de sentimientos

Tiempo perdido en incondicional amor

Rayo de luz que desprenden tus ojos

Tímidos gestos

Cándidas manos

Y un montón de sensaciones malgastadas en palabras.

Avui he vist una pel.lícula que m'ha fet recordar una part odiosa de mi: el romanticisme. La pel.lícula? Love Actually. I he plorat. Perquè té escenes realment molt romàntiques, d'allò tan ensucrades, però que quan has viscut alguna de les situacions (una també ha tingut els seus pretendents!) et fa adonar que ens costa molt, massa, expressar emocions. A mi, cada cop més. I em fot! perquè aniria molt bé poder dir que t'estimes algú sense temor que es planti a riure als teus nassos.

Les sis frases anteriors les vaig escriure fa uns dies. Quan pensant en una persona vaig adonar-me que les paraules només fan que disfressar sentiments que no es poden materialitzar en llenguatge ni escrit, ni parlat. Que a vegades estimar de manera incondicional no porta més que a una frustració, sobretot perquè en el fons, mai estimem sense esperar res a canvi. Sempre esperem alguna cosa, almenys la reciprocitat.

Zombie!

2008-01-27T20:35:00.000+01:00

Sí! tot el cap de setmana zombie!com una morta vivent entre el llit i el menjador. Com un animal que no vol més que el deixin tranquil. No he sortit, perquè no he volgut, i perquè el meu cos m'ha dit prou.

He tingut temps per pensar, per dormir, i per tenir el cap en blanc molt de temps. M'adono que la televisió cada cop m'ofereix menys interessos a satisfer. I que Internet ocupa massa espai del meu temps. Però si a alguna cosa m'he rendit aquests dos dies ha estat a dormir, i a escoltar la Fiona(Fiona Apple).

Cada dia em va més mandra tot, llevar-me, anar a treballar, i escoltar sempre la mateixa cançó...

Ad libitum

2008-01-25T00:06:00.000+01:00

Sí, a la vida, les coses que ens agraden se'ns haurien de dosificar ad libitum, quan volguessim, mmm el sexe, l'alcohol, les carícies, massatges, fins i tot, s'hi algú s´hi presta, fotre-li algun clatellot a algu. Seria la ostia. Aquí vull fer veure que tinc un puntet hedonista. O egoista si es vol mirar de manera simple.

No vull confessar-me de res. I a aquestes alçades de la vida, qui no em conegui és perquè no ha volgut. No em dono fàcilment, i realment coneixe'm em penso que ni la mare que em va parir.

I perquè? perquè ni jo mateixa em conec en algunes situacions.

Trobo a faltar moltes coses de la vida "loca" que vaig portar durant 4 o 5 anys, amb un descontrol que ni jo mateixa sabria explicar. Hi ha coses que me'n penedeixo molt, però que han fet, per bé o per mal, la persona que sóc. O la dona que sóc. Doncs per alguna raó o altre, he anat reprimint endins la meva versió de la dona que un dia vaig voler ser, i vaig estar a un pas de ser-ho.

Però la vida és així...i ara que puc tenir alguna cosa de les que m'agraden, ad libitum, sóc una mica més feliç. A ningú he de donar comptes de les vegades que m'he quedat amb les ganes. Perquè desenganyem-nos...ningú estarà mai a l'altura de les nostres necessitats.

Hacer contigo...

2008-01-22T00:38:00.000+01:00

Hacer contigo lo que queríamos en esos momentos en los que a pesar de la distancia, nos sentíamos tan cerca.
Besarte, y que me beses. Y lo que tu sabes...desde atras, acariciarme hasta dejar mi piel abrumada en deseo.
Aunque no lo creas, nunca he pensado en ti como el amante que busca de mí el placer y punto. He soñado contigo entre carícias eternas, borrachos de erotismo, de cazar ese instante y amarrarlo entre los nudos de nuestros dedos. En mis pies calzar la huella de tus pasos. En tus manos, escribir un mundo infinito con mis besos descalzos.
Jugar con nuestros cuerpos, y danzar al unísono, al ritmo de la música que marquen nuestros corazones, nuestros aullidos. Porque siempre soñamos ser dos amantes rebeldes en cautividad de sábanas y edredones.
Tenerte entre mis brazos sin miedo a quedar exhaustos en un ahogo. Morderme nuca, mi debilidad más escondida. Besarme los párpados. Tocarte las teclas........y sentir como la poesía penetra en tus huesos.
A ti que no sé si nunca te tendré , a ti que me has hecho soñar, inventar mis propias fantasias.
Que te amo aunque nunca te haya tocado. Que te añoro sin haberte tenido a mi lado.
Que te sueño, aunque seas mi pesadilla.

Rara Avis

2008-01-19T21:31:00.000+01:00

Està bé en uns aspectes ser diferent. Tota la vida he hagut de sentir-me aquesta frase...és que la Montse és especial, i no sempre per parlar precisament dels bons aspectes del meu caràcter.
El meu ex deia que pel menjar em feia especial. Què té d'especial no menjar carn de mamífers i plumífers?

La cosa no seria important si no fós perquè ser rara o especial no em porta més que problemes de adaptabilitat o sociabilitat. No sóc l'alegria de la huerta(ni ganes!) i no vaig mai amb prepotència (sempre prefereixo que els altres m'ofereixin el seu retrat).

Però m'adono, amb els anys, i amb lo qual, la meva ex-psicòloga tenia raó, és en una frase...Tus amigos deberían pagarte!.

No els demanarés mai cap honorari...uf mai dels mais!!! Però si que a vegades els ha faltat un exercici d'acceptació de la meva persona.

Recordo fa moltissims anys que vaig fer un amic de l'Hospitalet, i tantes vegades venia ell al meu poble com jo anava a l'Hospitalet. Les meves amigues el van tractar, i inclús hi van fer amistat. Francesc, es deia, i suposo que encara es diu. Doncs el que em va dir és que les meves amigues em deien que jo era poc "marxosa". Des d'aleshores, aquelles amigues van ser apartades de la meva vida per no acceptar que potser la meva idea de sortir de marxa no era la mateixa que la d'elles. Jo en aquell temps tenia una relació de parella, tenia amics, un d'ells aquest de l'H, i sortia dia sí i dia també.

Sempre he pensat que qui critica és per alguna cosa. I jo no voldria afirmar del tot que em tenien enveja. Potser perquè mai he sentit que ningú m'hagués d'envejar.

De professió...vividora. Si, així em deia una noia. I vaig exercir la professió de viure durant molts anys. I no me n'orgulleixo, però tampoc ho canviaria. Quasi mai explico el meu passat, perquè és meu i ben meu. El guardo amb zèl , amb una clau que només jo tinc.

Sempre penjant d'un fil la meva ànima s'aguanta impassible davant la realitat que s'esdevé. Tinc la sort, o la desgràcia, que davant les grans crisis, resto en un standby que semblo absent.

Tinc la sort, o la desgràcia, que mai lo meu m'ha importat prou. Perquè fet i fet, només tinc una vida, de la qual no n'acabo d'estar enamorada. No em motiva prou.

Lasai...lasai...tranquils, tranquils.... que de moment, teniu Montse per rato. Que com la mala herba, no me'n vaig així com així.

Ales trencades

2008-01-17T11:14:00.000+01:00

Tant que cuido la meva llibertat, tant que la valoro, i tant poc que en faig ús!

Em trobo com aquesta noia, davant l'abisme del mar, mirant enrera, i no molt decidida a tirar endavant.

Perquè els abismes és lo que tenen...mai saps a què et porten. Fan por! la veritat. Tot canvi el produeix.

Perquè o això o quedar-se sempre entre dues aigües, o l'infern de cada dia.

Ja no puc sentir, sento que la vida em va passant pel davant, que ja no m'importen les mateixes coses que fa un parell o tres mesos. Que veig passar CCR per davant i ja li veig el cul massa gros. Que ja no trobo tant a faltar els missatges de Txus. Que em cansava ja tanta promesa. Que he de començar a recompondre les meves ales per tornar a volar. Que no vull haver d'arrossegar cap carro, ni vull que ningú ni res m'arrossegui.

Temps al temps , i ho dic per una persona que fa temps que si sabés on se situa aquest abisme em donaria una empenta per anar-hi de cap.

Jo no sé si mai seré felíç, no ho sé, i tampoc sé si serà la sensació més meravellosa mai sentida. El que sé de la felicitat és que no dura. Que és com l'aigua que s'escola entre les mans perquè no hi ha manera de retenir-la. És esquiva, fugissera. I no sé si m'interessa tant poca dosi de cel.

La pell

2008-01-16T11:53:00.000+01:00

Ja he parlat alguna altra vegada. La pell, el nostre envolcall. Aquí us en mostro un troç. De fet, estic contenta amb la pell que tinc, suau, i blanca. Tot i que encara m'agradaria tenir-la més blanca.

Hi ha una frase que sempre em capta l'atenció...tenir la pell fina...volent dir que la persona és molt sensible.

No me n'alegro quan em diuen això, perquè paradoxalment m'he anat adonant que sóc una mica com un pop...quant més cops, més tou. I no m'agrada. No m'agrada rebre òsties, ni ser el cap de turc de res. Perquè encara que no ho sembli, sota la fredor que intento sempre mostrar, hi ha una persona que sent, que pateix, i que més d'una òstia he rebut.

I si em queixo no és per vici, és perquè en tinc els daxonses plens. I si ploro és perquè no puc riure.

I quan ric és perquè estic oblidant que la tristor és la meva companya de viatge.

La pell, la que anhela carícies, pessigolles, i rebutja cops.

Ressentiment

2008-01-13T22:34:00.000+01:00

Aunque no sea conmigo_bunbury

Costa moltíssim no està ressentit amb qui vas estimar i et va deixar més tirada que una colilla. Aquesta cançó és preciosa, i en la seva lletra conté la veritat de tot recel de l'amant abandonat. Perquè mai es deixa d'estimar del tot. El cor no és un mecanisme tant exacte com un on/off a conscìència. I ja m'agradaria, però no és així.

Estoy contigo aunque estés lejos de mi vida
Por tu felicidad a costa de la mía.

Costa molt oblidar, aparcar en un lloc incert de la nostra memòria fets, vivències, persones que han marcat un abans i un després.
Avui feien a Cuatro una pelicula "tonta", Serendipity, en la qual dues persones coincideixen casualment, i casualment decideixen passar unes hores junts. Decideixen que el destí sigui qui els torni a fer coincidir.I el final, lògicament, és previsible. Però ens ensenya un fet molt habitual, i és que no podem oblidar allò que ha pertorbat la nostra vida .
Jo recordo tantes coses, que ni aquest blog em permet buidar del tot, allò que pretenia treure de mi perquè no em molestés.
Estic passant uns dies molt difícils, en els que decideixo com pot ser la meva vida en uns mesos. Em fa por canviar el que tinc, però més por em fa continuar vivint la mateixa vida d'ara.
No ho sé, de moment he de reconeixer que he deixat en 35 anys tantes coses a mig fer, que no sé si me'n sortiré. Tinc el vici de coménçar moltes coses i no acabar-ne quasi cap. A veure...demà segurament sabré quant de temps disposaré per pensar. Per actuar. Per fer un pas, i espero que cap endavant.

Món Kafkià

2008-01-12T11:46:00.000+01:00

Com he explicat...em sancionaran amb 3 mesos sense poder conduir. Tard o d'hora. I en un exercici de honestedat, ho he explicat a la feina.

Dos opcions en què la llei m'empara són...llicencia sense sou per un perìode màxim de 2 mesos, que em permetria almenys, en els 3 mesos, tenir 1 mes amb sou. Excedència voluntària, per un període mínim de 4 mesos, on l'empresa no hauria de pagar-me un cèntim. Però jo podria gaudir de 4 mesos oblidant-me de tot.

Altre opció...anar dilluns al metge i proposar una baixa. Una baixa que podria durar...no ho sé. Però si segueixo així potser m'hauran de portar a un psiquiàtric.

I l'altre opció, la que em diuen els que em coneixen, i que m'han vist més d'una, més de dues, més de tres, més de...infinites vegades, fastiguejada, nerviosa, dolguda....per la feina......la magnànime solució de PLEGAR.

No hi ha cap opció tancada. Perquè si volgués, demà mateix podria fer que la meva vida canviés.

Què m'atura? L'estupidesa de ser fidel a una empresa que li plantejo un problema i no m'ofereix cap solució. I, a sobre, per l'estat de nervís en el què passo, m'ofereixen la possibilitat de treballar només els caps de setmana. I un bé negre amb potes rosses!

Tarántula

2008-01-11T23:42:00.000+01:00

Així em diu un de la feina. Per què? serà pel meu caràcter?

Últimament he tret el pitjor de mi. No sóc histèrica, més aviat neuròtica, em poden els nervis, i clar, seria una solució fàcil per mi prendre herbes tranquil.litzants, o anar fumadeta al "curru", però només faltaria que entre tanta sang d'orxata jo anés amb la mirada perduda pensant en lo que m'agradaria en aquell moment estar fent un polvet i no veient aquelles cares de panses que només expressen pusil.lanimitat.

És extrany, en les èpoques un tant depresives, se'm desperta la líbido. Cada dia em masturbo, és tant alliberador de tensions!!

Demà treballo, i no sé, després potser encara m'estrenaré al gimnàs. Porto des de l'octubre de l'any passat inscrita i no hi he fet mai ni una flexió. No sé, a falta de pan, buenas son tortas. Però no prometo res. Que en el fons és això, o un polvo, o fer pols algú a ostia limpia, de fet, surt més a compte que conduir havent begut un parell de cerveses.

Però vaja, de moment, intentaré anar al llit, que el tinc al darrere, i dormir, que falta em fa!

Ojalá pase algo que te borre de pronto
una luz cegadora
un disparo de nieve
ojalá por lo menos
que me lleve la muerte
para no verte tanto
para no verte siempre
en todos los segundos
en todas las visiones.

Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

The Divine Madness

2008-01-09T10:53:00.000+01:00

Us preguntareu, qui és? doncs és la meva primera "amiga"a l'Imeem.I sona així:
Ultimament estic una mica abstreta no sé on. I no sé quan sortiré d'aquest indret on m'he ficat.

Felicitat

2008-01-08T00:34:00.000+01:00

Per la gent que fa pocs anys que em coneix, els sorpendrà aquesta foto. Sí, sóc jo, amb 11 anys, a la comunió del meu germà. Ja havien passat uns anys, just 4 des que em faltava la persona a qui he trobat sempre més a faltar. La meva iaia. Però m'agrada aquesta foto perquè se'm veu feliç. I sé que ho era. I el meu germà sempre va ser, és , i serà la persona que, malgrat les baralles de petits i de grans, jo sempre defensaré a capa i espasa.
Miro enrere amb enyorança, sento que he anat perdent persones, il.lusions, i ganes de viure. Però el que ningú em podrà mai manllevar és la fortuna d'haver estimat sense límits.
Només tinc un cor, i algú, més d'una vegada ja m'ha dit que, de tant gran, no m'hi cap al pit. Potser exagera, però només pel fet que algú hagi sentit aquest meu desprendre'm, ja val la pena haver viscut.