Fins ...

No ho sé fins quan, no sé si tornaré a escriure, no sé si en un altre blog...

El que sí sé és que s'ha acabat una etapa, de mentides, no les meves, les que m'envoltaven.

Laura és Txus, no és una veritat absoluta, però tots els camins porten a Roma.

I em fa mal ara, però de veritat i quasi absoluta que m'he tret un pes de sobre.

S'ha acabat, s'ha acabat una historia que em mantenia a l'espera.

Fa massa mal explicar els detalls.

Només sé que ara...ara és temps per canviar, canviar la meva vida per dins. Per no deixar mai més que em facin mal, per no estar mai despistada perquè em clavin una punyalada per l'esquena.

Perquè m'he adonat de qui són els meus amics. I de tot lo dolent se'n treu alguna cosa bona.

Sé que no tinc motiu d'estar malament perquè tinc persones que s'han preocupat de mi, i que jo no escoltava.

Sóc tossuda, no hi puc fer més.

S'ha acabat el conformar-me amb poc. Perquè jo no ho mereixo, tant poc, tant de res no ho mereixo.

Ara toca esperar que cicatritzi tot, que requereix un temps, però paciència....aviat podré dir que ni tant sols odio a aquella que ha volgut fer-me mal.

Sé el que sento.

Que cremin a l'infern les seves ànimes , si es que en tenen.

Que tots aquests anys es facin cendra.......que pugui recollir en un grapat, i escampar-la pels camins de l'oblit.

Vull viure tranquila. Sense més motivació que viure. Sense més. Sense menys.

Laura

Quan parlo de Laura, va unit a ella un altre nom, Txus.
Apareix primer ell, que mai ha aparegut, apareix després ella. Que de seguida obre unes portes a l'amistat que em van sorprendre. Que vaig acceptar perquè quan no estàs bé, qualsevol cosa, per senzilla que sigui, t'és suficient.
Ella i ell són amics. Ella sempre està per atendre'm. Ell, només per enviar missatges de mòbil.
Ell s'enamora de mi.
Ella...ella m'ho ofereix tot en questió d'amistat.

Aquest any, per fi, li podia correspondre quan a les atencions que sempre m'havia donat a casa seva.
No m'ha deixat. Es negava a que la convidés a res. Protestava per la meva hospitalitat. Rebufava si jo pagava un cafè.
És injust.
Injust quan no et deixen oferir tant poc, comparat amb el que has rebut.
Anit, nit de dijous, va ser i crec que és l'últim dia que l'he vista. Ha marxat sense despedir-se. Dijous...un seguit de veritats que li dic sobre com em tracta. Un seguit de veritats sobre el tema Txus. Per acabar en un dia en què físicament acabem rebentades per dos dies seguits, entre Barcelona i Girona, donant voltes per aquestes ciutats tant i tant precioses, ..doncs acabant en males cares, en un no menjar. En un ara vinc, ara no vinc, ara vinc, a un concert.
Males cares.
Del que passi entremig, no és massa rellevant...però ella dient-me a casa meva que està fins els collons de mi, i que em donguin pel cul...literalment, i en castellà.
Què????
Vé un amic meu i vaja...que ens donem una mica d'alegria al cos.
Ella, en una habitació de davant, plorant histèrica. Per quina raó? ràbia?
No en faig cas. L'histerisme mai m'ha provocat llàstima.
Avui ja no hi era. Ni una nota, ni un adéu...
S'ha acabat.
I per què?
Sincerament, ni ho sé, ni mai ho sabré.

Aquests dies m'he adonat de que les paraules de Jose, Alícia, Carles, Núria, i alguns més no eren en va. Ni tant sols de la psicòloga que em va atendre setmanalment durant un any.
Hi ha persones que gaudeixen veient que pateixes , hi ha persones que volen que els necessitis.
I avui la meva vida, potser no és tot flors i violes, però en línies generals, tinc sort en moltes coses.
Ha vist el pis on visc, ha conegut la persona amb la que comparteixo pis. Ha vist que ja no la necessito per res.
I ha vist que per fi un fantasma ha traspassat la barrera del misteri, per passar a l'oblit.

La vida és un viatge, en constant evolució. A vegades cal deixar coses enrera, per continuar endavant.

Hay pesos que son lastres, otros bagage.