Dolça amargor

La vida...la meva vida és un cercle tancat. I jo sóc un triangle tancat i que li costa canviar. Camino constantment en cercles, no oblido, recondueixo, i al final, tot el que abans em feia mal, ara em fa viure. Txus, altre cop Txus, el que em mata i el que em fa viure. El que amb les mateixes promeses de sempre, fa que novament caigui com mosca a la mel.
I ja no és només el refredat que he tingut aquesta setmana, ja no és l'estres que em suposa el començar una nova vida fora de casa els meus pares, que es retarda però que hi camino a passes lentes però a consciència.
Ja no és això, és la mena de nostàlgia de quelcom que mai he tingut però que sempre he volgut. Ell és això, una promesa incompleta, un tot reduït a un no res. Però un res que es podria convertir en un tot.
Un embolic tot plegat que no fa més que recordar-me que no puc oblidar-me d'allò que mai he tingut. Del desig a tota hora. De les hores mal comptades en un rellotge imaginari. D'un volar de dues ments que cada cop que s'acosten no fan més que mortificar-se.

Perquè jo en el fons tampoc sé segur si vull estar amb ningú. Perquè no em fa por morir demà.
Perquè l'únic que em queda per fer realment en aquesta vida és abraçar-lo. I sento que si no ho faig no tindré pau dins meu.

Poder dormir sense crits

La meva segona nit a casa meva, bé, del tot meva no, compartida, i de lloguer. Però vaja..per simplificar, ara quan digui casa meva voldrà dir tot això. I molt més.
Poder anar a dormir sense el soroll de la tele, sense filosofades de mon pare i rèpliques de ma mare. Sense por a fer una cervesa tot fent un entrepà perquè ja no he de conduir per arribar a casa.
Tranquil.litat. No sabeu pas quan ho volia, i quasi em surten llàgrimes mentre ho escric.
Potser m'espera una etapa de la meva vida una mica més feliç. No ho sé. El que ensumo ara...i diuen que primer que el foc s'ensuma el fum, és tranquil.litat. Així ho espero.

Independència

Sí...s'acosta cada cop més el dia en què ja no viuré a casa dels pares. I us presento aquest paisatge de cables, façades, cel, i fins i tot Montserrat, que podré veure cada dia des del pis que he llogat amb un amic.
La independència té un preu..i tot just comença i m'adono que els preus estan pels núvols. Però ho superarem. Perquè apart de poder veure cada dia l'horitzó just llevar-me, podré dir-me a mi mateixa que he donat un pas més en la prova de maduresa que tothom esperava.
No, no ha mort Peter Pan, però a vegades cal deixar enrera també algunes cadenes que ja ens tenien acostumats. La llibertat. La llibertat m'espera, i cada matí sabré que per fí, la meva vida em pertany.