Inexpressiva

Moltes vegades em sento així. Apàtica, i sense ganes de donar res de mi, cap mena d'informació. Mostrar "cara de pocker" i mirar-me-les com passen.

No sé quin és el meu objectiu en aquesta vida, si és que naixem amb un objectiu, és clar! però a vegades passa que quan escoltes segons què o a segons qui...val més callar i passar pàgina.

No acostumo a enfurismar-me, però de tant en tant ho faig. Que ningú pensi que em deixo trepitjar fàcilment.

Aquests dies estic pensant molt. Pensant en com poder encarar-me a uns canvis que es perfilen en un horitzó proper.

I tinc molta por. Perquè en el fons tots sabem que allò que se'ns promet com a fantàstic, només ho és al principi.

Tinc ganes d'anar a Vitoria. Moltes! passar-me allí si puc tot un mes. Amb persones que em valoren molt més del que estic acostumada.

I una amiga que sap entendre que necessito estar sola. Que necessito el meu espai per poder trobar per mi mateixa, en mi, alguna cosa de bo. Perquè a vegades em costa molt estimar-me.

La bellesa

Què voleu que us digui? aquesta dona té bellesa, charme, glamour, et savoir faire. I no perquè s'hagi casat amb el president de la Republique Française. Aquest detall no la fa ni millor, ni pitjor. Perquè en el seu status de model i cantant tenia prou èxit com per procurar-se una vida ben còmode si de diners estem parlant. I com que en affaires de parella mai gosaria dir quines són les conveniències d'un o de l'altre, aposto per dir que si són feliços , millor que millor!

Tenim les dones un sentiment ben extrany davant la sort d'altres dones. Si són guapes però els homes no expressen sentiments obscens o lascius, sabem reconeixer la seva bellesa. Si una tia està "que te cagas!" i els homes només de veure-les ja empalmen, agafem una rabieta pueril dient que semblen putes. O senyalem qualsevol "metrosexual" de pa sucat amb oli com el pensament que tenim en les nostres pràctiques onanistes.

Que infantils! però no només les dones! també els homes per caure en uns tòpics que no porten més que a dur moments de mal-rotllet. Perquè dic jo...si els homes s'allitarien amb qualsevol fresca, i nosaltres les dones amb qualsevol metrosexual...que fem junts? O una altra opció! que aquestes "belleses" no surtin mai al carrer.

Quant fa que no veieu un home o una dona, tant és!, que us faci aixecar la vista i hàgiu quedat perplexes? ..... jo molts anys! i no recordo si la última vegada que va passar era en un somni.

A la Lluna

A la Lluna estic exiliada fa uns dies. I veig passar les coses com si amb mi no anessin. Ja poques vegades m'enfado, i ja no escupo heretgies tot pensant que en una valoració de desgast energètic, em cal molt més esforç enfadar-me i desenfadar-me. Sóc ecologista, en aquest sentit.
Anys enrera em preocupava pel món, per fer que el meu pas per aquesta superfície que en diem planeta Terra, fós el menys impactant perquè la compartia amb d'altres congèneres.
Doncs tururú! Des de la Lluna aquestes coses ja prenen una altra perspectiva, perden importància. Perquè com tot, si t'ho mires des de lluny (en distancia espaial o de temps) perden importància i volum.
Avui, només llevar-me ja he hagut de firmar un certificat...em sé el meu DNI fins i tot en estat zombiesc! Els nostres amics de Trànsit, que vetllen per la nostra seguretat a la carretera, em suspenen el permís de conduir per 2 mesos (mira! puc estar contenta, que en la denúncia del juny hi figuraven 3 mesos). Això sí...els 420 euros que vaig abonar no me'ls rebaixen...clar Montse! que tonta! que tots aquests diners els inverteixen en la nostra seguretat! (no valdria més que milloressin les carreteres, que no que instal.lessin ràdars pertot? dic jo..)
Què hi farem!

Us heu fixat aquests dies en la Lluna? està tant maca! no perquè jo hi sigui je je però és que cada cop la Caputxeta entén més al Llop.

Estic romàntica...

La memòria té desmais. I jo no n'estic exempta. Anit vaig anar a un concert, que si teniu oportunitat d'anar-hi en un altre que faci, aneu-hi, era de Quique González. Doncs vaig estar pensant moltes vegades en una persona que fa molt temps vaig deixar enrera.

I és que el cap, a vegades, no és tant fred!

La cançó és de la Monica Molina, amb una veu molt dolça, que si us escolteu la lletra, be, jo me l'he escoltat, i quasi totes les vegades ha caigut alguna llagrimeta. De cocodril? no us passeu! que una té sentiments!

Tu nunca me entenderàs

Never Is A Promise
Fiona Apple

You'll never see the courage I know

Its colors' richness won't appear within your view

I'll never glow the way that you glow

Your presence dominates the judgements made on you

But as the scenery grows I see in different lights

The shades and shadows undulate in my perception

My feelings swell and stretch I see from greater heights

I understand what I am still too proud to mention, to you

You'll say you understand

But you don't understand

You'll say you'll never give up seeing eye to eye

But never is a promise and you can't afford to lie

You'll never touch these things that I hold

The skin of my emotions lies beneath my own

You'll never feel the heat of this soul

My fever burns me deeper than I've ever shown to you

You'll say, "Don't fear your dreams,"

It's easier than it seems

You'll say you'd never let me fall from hopes so high

But never is a promise and you can't afford to lie

You'll never live this life that I live

I'll never live the life that wakes me in the night

You'll never hear the message I give

You'll say it looks as though I might give up this fight

But as the scenery grows I see in different lights

The shades and shadows undulate in my perception

My feelings swell and stretch I see from greater heights

I realize what I am now too smart to mention, to you

You'll say you understand

You'll never understand

I'll say I'll never wake up knowing how or why

I don't know what to believe in

You don't know who I am

You'll say I need appeasing when I start to cry

But never is a promise and I'll never need a lie

Dia dels..

Enamorats... Com si als enamorats de debò els calgués cap dia en especial! ja ja ja

Morir d'amor

Per casos propers o no, sabem de persones que moren de soledat. Que després de molts anys de convivència amb la parella, queden submergits en una trista existència.

Som animals, i per molt que ens vulguin vendre una imatge de la persona suficient i realitzada, necessitem estimar, i que ens estimin. I no parlo de relacions romàntiques en concret.

Som amos i senyors de la nostra propia vida, de la nostra pròpia existència. Podem arribar molt lluny, o quedant-nos esperant un tren que mai arriba.

Però quina sensació tindriem si ens passés que sortim al carrer i ens trobem com el protagonista de Abre los Ojos, en una ciutat fantasma, sense rastre de vida ? o com el protagonista de la pelicula de zombies...28 dias después?

Recordo un senyor que després de faltar-li la seva esposa, a la que en els ultims anys va cuidar, en que a partir d'aleshores, va anar apagant-se a poc a poc. Va durar poc més d'un any. Perquè per aquest home, ja gran, ja totes les coses van deixar de tenir el mateix valor que abans, si no les podia compartir. D'amor o de soledat, com més us agradi. Però hi ha vegades que seguir endavant vol dir quedar-se.

Ens apaguem

Al borde del sendero un día nos sentamos.

Ya nuestra vida es tiempo, y nuestra sola cuita

son las desesperantes posturas que tomamo

para aguardar... mas Ella no faltará a la cita.

Antonio Machado

En la cultura on vivim,avui día la mort encara és un tabú. Més que no el sexe o la religió. Però aquí no parlaré de la mort com a tabú.

Sabem que hi ha moltes coses que tenen finitud quasi al mateix temps que tenim consciència. Bebem un got d'aigua, i el got queda buit. Objectes que s'espatllen i perden el seu ús.

I sabem també que hi ha persones que estimem i desapareixen. Deixen d'existir en un pla de la realitat on abans eren tangibles.

Som caducs. Un dia o altre ens arriba, i no importa què hem fet o desfet. És inevitable, inherent a la propia vida. Vida i mort van unides, i són indestriables.

Penso moltes vegades que si en fossim més conscients, potser viuriem més plenament. O no! perquè fet i fet, som tant imbècils que ens cal saber del cert que l'amenaça és concreta.

I el nostre vagar pel món es torna incert i massa vegades absurd.

La mentida té les potes curtes

..........I a la veritat se la vol callar.

Així vivim en aquest món. On cada dia m'adono més que ser víctima em converteix en dolenta. És a dir, si expresses els fets com els vius, dient la veritat, podent tenir el cap ben alt, encara corres el risc que et puguin ferir altre cop al.legant que has dit la veritat.

Jo ja m'entenc! i si no...perquè s'han ofegat algunes veus quant al que succeí el 20 de setembre del 2007?

Fa fred

Fa fred!i tant! i és un fred d'aquell que se m'ha ficat al cos. A la ment. I que ja era hora que em prengués les coses més a la tun-tun. Per fi puc dir que no em crec una sola paraula d'ell. Que tant li costi respondre a tres preguntes quotidianes.

I que l'amor del tot incondicional s'acaba es fa quasi palès. Perquè Txus, has acabat amb la meva santa paciència. I junt amb tots els homes que només trobaven defectes en mi...t'envio a l'oblit.

Et demano que no burxis en la meva memòria, que no em busquis en la meva solitud. Que no sorgeixi el teu nom en un atxus..d'estornut, o en un adéu en alemany. Que el teu nom no sigui nomenat per mi més que per maleïr els instants perduts, les llàgrimes vessades, i l'angoixa viscuda en tants anys de no saber dues coses de tu, el teu nom (Jesús María Larrea Uriarte), i quan vas néixer (20 d'octubre de 1971).

Que sapiga tothom el mal que m'has fet. Que no quedis impune de totes les promeses en les que em vas fer creure. Que no quedis com un invent meu, en un cap que s'està recuperant de tanta bogeria. En un cap que li costa encara dir-me que jo valc molt més que tot això.

I no em prendré la molèstia de despedir-me, que sàpigues que el temps em donarà la raó. Que potser estic boja. Però en ma vida he mentit quan s'ha tractat de sentiments. I quan algú et dona part del seu cor, tingues la bondat de no ferir-lo constantment. És cruel i innecessari.

Desgast

Amalgama de sentimientos

Tiempo perdido en incondicional amor

Rayo de luz que desprenden tus ojos

Tímidos gestos

Cándidas manos

Y un montón de sensaciones malgastadas en palabras.

Avui he vist una pel.lícula que m'ha fet recordar una part odiosa de mi: el romanticisme. La pel.lícula? Love Actually. I he plorat. Perquè té escenes realment molt romàntiques, d'allò tan ensucrades, però que quan has viscut alguna de les situacions (una també ha tingut els seus pretendents!) et fa adonar que ens costa molt, massa, expressar emocions. A mi, cada cop més. I em fot! perquè aniria molt bé poder dir que t'estimes algú sense temor que es planti a riure als teus nassos.

Les sis frases anteriors les vaig escriure fa uns dies. Quan pensant en una persona vaig adonar-me que les paraules només fan que disfressar sentiments que no es poden materialitzar en llenguatge ni escrit, ni parlat. Que a vegades estimar de manera incondicional no porta més que a una frustració, sobretot perquè en el fons, mai estimem sense esperar res a canvi. Sempre esperem alguna cosa, almenys la reciprocitat.