Estic inspirada

Sí! malgrat tots els nervis, tinc no una sortida d'emergència, una via d'escapament, una llum catàrtica que des del fons del pou veig que m'il.lumina.
Ja diuen que en la foscor, fins i tot una espurna il.lumina més que el sol en ple dia. I no diguem la llum de la Lluna, que mirant-la de tu a tu, s'estableix una sintonia, un embruix que et deixa perplexe, i acabes ingnorant el temps que marca el rellotge. Voldries volar i alçar les mans per tocar-la, per poder-hi trepitjar dolçament, i estirar-te ferotgement en el mar de la Calma.
Tinc tantes coses per dir, tantes coses a amagar , i tants somriures malgastats. Ja no recordo l'infant que vaig ser ahir. Solament recordo veus, olors, i que tot era nou, tot era part de quelcom que no em preocupava.
Tenia tot el temps del món. Em llevaba d'hora, o em despertaven els crits de la meva iaia dient que "la mestra plora". Sí, la meva iaia em va ensenyar que no s'ha de fer patir a ningu. Que cal anar a l'escola ni que sigui només per fer contenta la mestra.
Enyoro aquells dies que em posaven el plat a taula, i solia ser escudella...la odiava. Però amb el temps, aquells odis d'infant es tornen trossets de vida viscuda, d'aquells que donaries quasi tot per tornar-hi.
No vaig tenir una infancia precisament feliç, però tampoc va ser un desastre. Avui dia no entenc com des de ben petits ja se'ls dóna tantes llibertats. A mi no em van donar les claus de casa fins ben tard.
I jugava al carrer, a futbol, o a fer una mica el "capullo", tocavem els timbres de tot el veinat, i fugiem a correr. Jugavem a fet i amagar, i els nostres amagatalls eren mig poble. Teniem la sort que no hi havia tants cotxes. O els que hi havia no anaven esperitats.
Jugavem al carrer tant com podiem, a la plaça de cal Sala, davant la fàbrica de les Culleres. A prop teníem el parc, però ja de petits passavem de les mariconades dels gronxadors. Ens agradava correr, parir patades a una pilota.
Però creixes, i si no ets de la beuatiful people de la classe t'arraconen. I a sobre, empollona! empollona jo? que em passava el dia jugant? i mirant la tele. Per mi, el cole estava "chupat", i ganes tenia de marxar d'aquell antro.
Recordo que sempre marxava corrent del cole. Ufff ja des de petita no m'agradaven els tumultos.
La EGB va ser un infern, un cumul de professors que eren un desastre, una professora que tirava l'esborrador als alumnes i que basava l'aprenentatge en la memòria. Un professor que fumava caliquenyus en plena classe, i que anaves a fer l'examen oral de francès i et pintava les mans per despistar-te (seria la rabia que li feia que sabés parlar millor que ell?), o un professor que donava etica y relígió i no va saber respondre'm des d'on havia creat déu el planeta. (també, quines preguntetes!)
En fin, perquè ara no tinc més temps, sinó us explicaria més batalletes.
La vida mai és tant complicada com la pintem, però vaja...que tampoc és tant simple. Si el que tractem és viure, sense més, ens trobem amb un munt de gent que ens la vol complicar.
Us deixo aquest video de la Rosario Flores, amb l'Antonio Vega. M'encanta, perquè veure'l somriure és deliciós.

Pensaments

Fugisser és el temps, els moments viscuts, que com un lleu o intens orgasme, passen per la vida, impregnant el meu destí inexacte.

Infinit, inconcret.

Podrit, rovellat.

Fugir

Si alguna cosa tinc dolenta, és que fujo de tal manera dels meus problemes, els obvio tant, que sembla que no en tingui. Vull negar-los. I així deixen d'existir.

Vaig néixer sense escollir-ho (com tothom), i he anat fent, sense molestar, doncs la meva vida no és més important que la de cap persona, ni cap animal, ni cap planta, ni cap pedra, ni que l'aire que respirem (cada cop més irrespirable).

Fa una estona m'he posat una cançó que canta Nina Simone...Feeling good. Em fa sentir extranyament bé . Però sense passar-nos eh!

Fa uns dies Joan em va enviar un missatge donant-me la seva adreça de correu electrònic (és bastant negat per la informàtica, i sort té del seu fill gran). Em diu "ratolineta", i jo "karakolillo". Si en aquesta vida no hi hagués tants "peros"... però lo fotut és saber el què vols i no poder-lo assolir.

Si, i en aquest cas parlo de Jesus(el de la creu no...vade retro!!!!), sóc una tossuda de cuidado! i em consumeixo fins al limit esperant el que no sembla arribar mai. M'escriu, i jo li responc, perquè sóc idiota, o una insensata. Però al final, és ell qui sap tot el que em passa per dins.

Sap que en un mes m'ha vingut 3 vegades la menstruació, que estic molt descontrolada amb el dormir. Que tinc somnis angoixants. Que ploro massa. No tinc ganes de morir-me, tinc ganes de fugir. Fugir cap on ningú pugui veure'm, on no pugui escoltar més que el so del silenci. I baixar, de tant en tant, com un Olentzero, a la ciutat, a allà on hi ha "vida".

Si en aquesta vida m'ha tocat estar sola, perquè he de pensar que algun dia ell vindrà a fer-me companyia? ja són més de 5 anys d'espera. I qui espera, desespera.

El Flaco a l'Abbey

Si! definitivament, i a la tercera, va la vençuda. Anit a l'Abbey Road. Molt bé, mostres del seu sentit de l'humor, d'un do per estar davant d'un públic que no sáp si l'aplaudirà o li tirarà tomàquets...No!!!!!!

Gràcies Albert per parlar-me'n, per fer-me'l descobrir. Té unes cançons precioses, i en la seva pàgina web podreu saber una mica més.

http://www.daniflaco.es/

Però tot i que m'he empapat el disc des que me'l vaig baixar d'internet , el millor és veure'l en directe.

Es un noi normal, ironitza sobre les grans estrelles...o les que s'ho creuen. Que si s'anima, deixa anar unes parrafades que tela!

Jo ja espero la propera vegada que pugui anar a un concert seu.

Lluna Plena

M'agrada la Lluna, i sense ser llunàtica. M'agraden les nits que no acaben de ser fosques. Què carai! m'agrada la nit. No perquè tots els gats són "pardus", sinó perquè tot el brugit de la ciutat enmudeix i només sents el que tries sentir.
Dormir, ballar, fer un got, pensar , somiar. I fins i tot treballar.
Els Police estan a prop, i podria recordar-vos moltíssimes cançons, que em recorden un any meravellós de la meva vida, el 1989, però pensant en la Lluna plena..què millor que Sister Moon, que era inclosa en un dels primers vinils que vaig comprar...Nothing like the sun. Us el recomano.

Crits, crits, ofeguem els crits!!!

Avui hi ha hagut reunió de convenis,etc vaja tot el que és politiqueo a una empresa.

Ha exposat el meu cas A.Vega, i ha recolzat i m'han recolzat moltes persones que algunes van ser testimonis.

M'han dit inclús que ho podia haver denunciat. Perquè dijous passat no van ser només uns crits. Va ser una agressió. Verbal. Però agressió. Encara no puc dormir d'una tirada a les nits, i tinc una inquietud anormal a l'anar a treballar. Abans em posava música a tota castanya al cotxe. I cantava, perquè no hi ha dia que no canti. Però ara...no ho sé. Ha mort alguna cosa en mi.

La J.V. m'ha dit que altre cop que em passés això, que anés de seguida al metge. Dels nervis que vaig agafar tenia espasmes al pit. I avui encara m'he despertat amb fiblades al cor.

Estic molt angoixada. I sé que semblo gilipolles, però, a ningú li desitjo aquesta experiència.

N'he tret coses bones, el saber que hi ha gent que em recolza, el carinyo de la Natalia, del l'Ivan, del Ruben. I em recordo molt del Jose. El que va marxar amargat com jo acabaré marxant. Que era un troç de pa(i ho deu ser encara!). Ell ja em deia...no sé què fas tu aquí aguantant tot això!

Què fa una llicenciada en Psicopedagogia, envoltada de cretins? de companyes que a l'hora de la veritat amagen el cap. I mai se sap...potser demà elles seran víctimes. Millor que no.

I és que les coses es poden dir de moltes maneres. I tant! Fa poc, em vaig enfadar una mica amb un amic, i només amb la cara, ja em va dir que cridava. Bé, però ho feia silenciosament, i sense voler-lo ferir. Doncs la ferida era jo. Afortunadament, a mi els enfados em duren poc. Perquè no crec que ningú dels que jo estimo vulgui fer-me mal.

Però del que he estat parlant en aquest esccrit...hi llegeixo ganes de humiliar-me, de sentiment de superioritat. De creure's per damunt del bé i del mal. I no! ni parlar-ne. A mi ni a ningú se li pot fer això. I m'he plantejat l'objectiu de que no torni a repetir-se. Que si està nerviosa...que folli més i millor! ea!

A la Keros

Sí, t'ha arribat el moment en que et dediqui un escrit! perquè et vaig descobrir en un blog, que em va semblar interessant...com interessant el teu gust per la xocolata. I és que malgrat la diferència entre nosaltres, sempre, des del primer dia que et vaig descobrir, he anat llegint el teu blog. Has compartit amb tothom el teu embaràs, del qual en som partícips amb les ecos que ens mostres. I vaja, que quan arribi el moment, voldrem que ens ensenyis la criatura, que de moment, no sabem si és nen o nena, però que, fet i fet, és igual. Que heu fet una juguesca amb SirC? guanyi qui guanyi, tots dos sou guanyadors, ja que passades les proves que t'han fet, segur que serà una criatura ben txula.

Des d'aquí agrair-te tots els comentaris que em fas. De veritat que t'aprecio. No sé ni com et dius de debò, però vaja, temps al temps.

Keros, bonica, moltes gràcies per ser de les persones que em donen una mica d'alè en una època no massa fàcil per a mi. Una abraçada.

Per què Caputxeta?

Perquè sí! perquè em fio massa de tothom. Penso que tothom té l'oportunitat del benefici del dubte. I afortunadament, un sisè sentit de seguida fa que me n'aparti. Però quan aquest sisè sentit s'adorm.....sortosament hi ha els bons amics que em prevenen dels llops.
M'agraden els llops, els de debò, els que ja es presenten com llops. Perquè ja saps què en pots esperar. Que de xaiets tothom ho vol semblar. I no tothom n'és.
Jo què sóc, llop,xai, o la caputxeta? no ho sé, no sé a vegades ni com sóc. Només sé que no m'agrada que em facin mal, i que procuro mai fer-ne.

Estimar en llibertat

Cito aquí una preciosa cançó de Mikel Laboa.. Txoria Txori

Hegoak ebaki banizkio

nerea izango zen,

ez zuen aldegingo.

Bainan, honela

ez zen gehiago txoria izango

eta nik...

txoria nuen maite.

La traducció:

Si le hubiera cortado las alas

habría sido mío,

no habria escapado.

Pero así,

habría dejado de ser pájaro.

Y yo...

yo lo que amaba era un pájaro.

Sempre cometem l'error d'enamorar-nos idealitzant l'altra persona. Quan per fi tenim la gran ocasióde tenir-la prop nostre, descobrim que hi ha coses no tant ideals.

Hi ha qui sabent-se imperfecte, accepta les imperfeccions de l'altre. Hi ha qui pensant-se modèlic, vol modelar l'altre com ho faria amb la plastilina.

I no hauria de ser així. Perquè l'estimar és acceptar. Si no deixem que l'altre sigui ell/ella mateix/a, estem cometent l'error més comú i més de cràpules. Tallant-li les ales a l'ocell, deixem de tenir un ocell. És qualsevol altre cosa, menys allò, aquell/a de la qual/del qual ens vam enamorar. És una traició a nosaltres mateixos.

Que rucs que som!

Jo o el què veuen els altres

Jo sóc el que veieu més el que sento i penso. Jo´sóc el cos que em porta, i l'energia que l'impulsa.

Jo no sóc el que veieu, jo no sóc més que un granet d'arena, que es fa quasi sempre invisible. Que no vull molestar , i a vegades molesto. Que tinc un cos que no m'agrada, però que no em queda més remei que conformar-me. Que sóc el que sóc, l'aneguet lleig en un món on si no ets guapa, prima i sexy, no et tenen en compte. Però i què! a mi m'estimen els que em coneixen, que són poca gent. Però que no em miren, em veuen. M'accepten .

Tinc tant que agraïr

Sí, i tant! per quatre desgraciats (i desgraciades) que només saben que fer la punyeta i anar putejant a tothom. Acabo d'arribar de comprar i ´m'he trobat al Rubén i al seu company. És un company de feina. I dic company perque tot i que no treballem a la mateixa secció o departament, per a mi, tothom té la mateixa vàlua en una empresa.

És d'aquelles persones que si he de parlar, m'escolta. I almenys sempre m'ha tranquil.litzat.

Si dijous vaig tenir algú al costat, a la feina, va ser la Natàlia, que ara no sé si és russa, ucraniana, no ho sé, per mi tots som persones.

Si algun dia tinc un mal moment a la feina , sé que hi ha persones que intentaran ajudar-me anímicament. I això és el que tinc que mirar-me, no la que no val la pena ni pensar-hi.

Dijous va ser horrorós. Diu Ruben que hauria d'haver penjat el telèfon, però com reaccionar davant una histèrica? jo vaig optar per apartar el telèfon de les oïdes, i posar l'altaveu perque tothom sentís el el "delicat" to de la seva veu infame.

No mereixo aquest tracte de ningú de la feina. I em fa mal. Però sabeu què? afortunadament tinc amics que estan al meu costat, un en concret que està tip de veure´m queixar-me de la feina, però que si s'escau, allí el tinc, aguantant el xàfec.

No vull acabar malalta dels nervis. I mentrestant, aguantaré pensant en vosaltres, les bones persones que em demostreu tanta tendresa. D'alguna manera em fa pensar que sóc ben afortunada.

Gràcies als amics i als que no ho són però que em donen tant. Com dic sempre...quin sentit tindria la meva vida sense vosaltres? per a mi, cap. Perquè sola no sóc res. Perquè sola sóc una ànima morta.

Perquè amb vosaltres sento que valc. No sé per a què, però valc. I no tothom ho pot dir.

No cridis!!!!!!

A la feina, aquesta setmana havia començat tranquila. Tothom deia que em tornava a veure somriure. Però ahir dijous, es va tombar la truita. No sé perquè, perquè si va ser un error, va ser tant banal que tampoc justificaria la reacció que va tenir aquesta "paia".

Es creu la super-woman de l'empresa, amb la seva figura de guitarrota de mariachi, la seva veu de pitu, i el seu parlar aparentment interessant fent servir constantment la paraula "no obstant"....podria variar, i fer ús del "car""tanmateix""nogensmenys"......vaja...que tampoc em vull fer la "marisabidilla", però que no cal ser molt intel.ligent per descobrir que aquells/aquelles que van de llestos, no són més que unes mindundis. (amb molt respecte per aquests ultims, que no hi ha res millor en aquesta vida que reconeixer les pròpies limitacions).

Doncs bé, no vaig poder ni voler escoltar tot el que em xisclava aquella energúmena, però em va fer mal ser el dipòsit de la seva mala llet. Els crits són en sí com punyals que es claven a les oides, i t'obren una finestra. És quasi una violació de la teva intimitat. Un abús contra els teus sentits.

I no m'agrada que em cridin. Ni que m'alcin la veu quan no és necessari. M'agraden les paraules amb veu calmada, poder parlar les coses, no discutir.

I em va fer mal. Em va fer mal, i no ho vaig poder evitar. Tant mal que tinc la ferida oberta. I no crec ja que hi hagi volta enrera amb una decisió que vull fer realitat. Deixar la feina. Sí, no puc més, he arribat a un límit que si em deixo aixafar una mica més la meva autoestima (que mai esta a nivells alts) pot lesionar-se de tal manera que puc caure en una depressió.

I això no! no vull passar-hi mai més.

Des d'aquí li dedico aquestes paraules de repulsa. Que mai tindrà de mi el respecte que busca. Perquè qui crida, qui alça la veu a algú, ja deixa de tenir respecte. I qui no em respecta, no és mereix ni que l'odiï.

El acoso moral es típico de ambientes de trabajo con una organización productiva desastrosa o métodos de trabajo además de una administración incompetente y desatenta. También se afirma que los afectados son normalmente individuos excepcionales con demostrada inteligencia, competencia, creatividad, integridad, talento y dedicación.(de la Wikipedia)

Bé, ho havia de dir, per treure-ho, per fer una catarsi.

L'amour est fou

C'est vrai, mes amis!

L'amor és boig, apart de cec, imbècil, cruel, i ens fa caure en errors impensables!

Porto segles enamorada en va. Txus m'escriu que mai deixarà d'estimar-me. Amb els seus rampells que fan que de tant en tant m'escrigui un simple maite zaitut, i jo caigui com una mosca a la mel.

No hauriem de ser tant simples! Ho sé, i m'ho repeteixo constantment.

No tinc una palla mental, tinc una senyora empanada!

L'amor és un càncer, un cop s'instal.la no hi ha manera que marxi, al principi ni ho notes, ni ho saps, després t'enganyes pensant que és la sensació més meravellosa. Flotes, voles. I després té gust de derrota, amarg, i són punxes que se't claven als braços, a l'estòmac. I de ll'agrimes t'omple els ulls. L'amor enmalalteix. I no crec que pugui demanar la baixa laboral per això.

Curiositats

Suposo que un dels millors anuncis de Viagra que corren per Internet. Segons la meva opinió.
Se'n parla tant encara de la Viagra! Ens prenem tant medicaments a la brava que per mi, és una prova més de l'estupidesa inherent de l'espècie humana.
Si fins i tot els gats són més llestos! Busquen herba per purgar-se just quan el cos els ho demana. No abans. No tenen aquests problemes de preveure el què passarà.
El sexe no és genitals! és un conjunt de coses. Una dona a la qual se li ha practicat la mastectomia ja no té dret a gaudir del sexe? Una dona que té la menstruació ja no pot tenir sexe? Un home amb problemes d'erecció no pot tenir sexe?
El sexe és quelcom més que allò que ens mostren les pel.licules pornogràfiques.
El sexe de cada dia són dos cossos que es donen plaer, sigui de la manera que sigui, potser no tant vistosa. Però arriba un punt en que la rutina és fa amiga de la desgana.
Però vaja, que qui vulgui fer ús de la Viagra...que provi amb la seva companya, aquesta postureta... I m'ho expliqueu! je je

Vaaaaale!!!

Doncs sí!!! no em puc queixar!!! avui ha estat un dia quasi perfecte!!! per començar, ni una sola gota d'alcohol!

He començat el dia, anant a treballar. Sí! en dissabte, però clar! imagineu :

"El trabajo es el refugio de los que no tienen nada que hacer."
Oscar Wilde

Però després he quedat amb amics que han volgut compartir una estona del seu temps amb mi, i m'han ofert la seva companyia, el seu temps. I m'han fet sentir partícip en la seva vida.

Què seriem sense els altres?

Per mi, la vida no té sentit si ningú valora la meva existència. El dia que ningú vulgui saber de mi, per mi , aquesta vida haurà acabat. No sé si agrair-vos-ho... Constantment maldic de la vida. I és l'únic que tinc...la vida, el temps. Estimo la meva mare, i al mateix temps, li tinc ressentiment, per donar-me la vida. Però clar...quina responsabilitat li puc donar si va mirar, i mira, de donar-me tot el que ella pot oferir-me?

Gràcies Nasi, per la teva amistat, i el teu temps,i la teva paciència. Gràcies Albert, per la teva incondicionalitat, per la teva generositat. Gràcies Carles, per tot el temps que dediques a escoltar-me i a solucionar-me problemes. Gràcies Núria, per fer que tot sembli més senzill, per la teva tendresa, per treure'm el somriure i el riure més sa i beneficiós. Gràcies als que em feu sentir viva. Perquè sense vosaltres no sabria si la meva vida està destinada a ser robòtica...de casa a la feina, de la feina a casa.

Gràcies a la gent que de mica en mica em valora a la feina. Que comprenen els meus nervis, les meves enrabiades, els meus enfurismaments i fins i tot mala òstia.

Happy birthday?

Qué trist que la única persona que em felicita és qui menys m'ha demostrat que l'amor que em té no l'ha fet mai efectiu. A primera hora, a les 00.06 rebia un missatge de Txus. O Jesús com el tinc inscrit al meu cor.

No és que m'agradi fer anys, no és que m'emocioni el trancorrer del temps. Però també agrada que es recordin de mi. I avui dia que és tant fàcil quedar bé posant les dates i motius a l'agenda del mòbil, és quasi decebedor que ningú es recordi de mi. Em diran que es pensaven que dormia.

És igual!Sé molt bé que estic sola al món i que ni tan sols quan arribi l'hora hauré d'escriure cap carta de comiat. A qui estimo ja li he dit, i crec que demostrat. Perquè fet i fet, com ahir parlava amb algú que és del meu signe del zodíac...Els Virgo som de les millors persones, però també de les més ignorades. I m'ho deia ell, no vaig jo entrar en cap tema.

No ho sé. A vegades penso que en aquest món , apart de viure, com ho poden fer les mosques, els gats, els escarbats, els pardals, etc què he vingut a fer? si de menuda ja em van pendre tota l'esperança. Si he anat creixent i he anat trobant incomprensió.

Ja sé que és pueril esperar que tot el que vols se't faci realitat. Que si hi ha un esforç, un dia a dia.

Tota la vida m'han fet sentir una inútil. I potser és el que sóc. Una negació de tot, de la meva propia realitat. De que demà serà un altre dia, i jo continuaré fent no res.

Que només sóc un granet d'arena. Insignificant, i a vegades molest. Però tinc tant dret com el que més a poder dir-hi la meva.

Fotos de servidora

A petició de...ningú, perquè en el fons...com menys em veuen millor!

I quasi que no durarà gaire aquest post, perque ja només veure'm em faig por!

Els "Álamo y Los Dolarcash"

Ja fa com qui diu un any o més (ara semblo un home ...no porto el compte! jeje) que un amic meu es va ficar en una aventura musical. Un calvo, el Jose, li va parlar que els faltava un baixista. I clar...a qui va anar a dir-li!!!? doncs heus aquí l'inici d'una història d'amor. Perquè si hi ha una cosa que li té robat el cor al meu amic és la música. I bé, ja m'agradaria poder parlar més d'ell, però crec que abans li hauria de demanar permís.

Han tocat a quasi tots els locals de Manresa, Igualada, i ep! a Madrid també! visiteu la seva pàgina al myspace: http://www.myspace.com/alamoylosdolarcash i en sabreu més coses.

Aquí només en vull fer esment per l'orgullosa que estic i contenta que un amic pugui fer el que li agrada. No tothom ho pot dir, i a vegades no s'és prou conscient dels privilegis que la vida ens ofereix.

I a la que puguin...just avui i demà inicien el tour "en la puta calle", al Mercat de la Música Viva de Vic http://www.mmvv.net/inici.php?lang=1 , intentaran fer "soroll" allà on vagin.

Els desitjo moltíssima sort!

Albert i Dani Flaco

Ja queda poc pel 27 de setembre!!! fa temps, l'Albert, el de l'esquerra de la foto, em parlava de Dani Flaco. Que anava a tots els concerts que podia d'ell. Carai! segur que dolent no era. Em fio bastant dels gustos del que és bon amic meu. I un dia vaig anar a Berga.Concert amb poc públic, Dani Flaco i la guitarra. I un do que ja li agradaria a molts que van per aquest mundillo..apart de genialitat, simpatia, i autenticitat. Em va agradar, i em va caure bé.
D'aquí a poc el tindrem a l'Abbey Road, i allí em tindreu (tampoc és tant difícil...)
Però el que vull fer aquí és agrair a l'Albert algunes descobertes en el món dels cantautors. Jo no passava d'Antonio Vega i para de comptar. I m'he fet meus Enrique Urquijo (en pau descansi), i Dani Flaco

Règims

Ai...encara recordo aquells temps en que no em preocupava pel menjar! que totes les vacances me les passava jugant, anant a la piscina, mirar la tele...no recordo si Verano Azul perquè la veritat és que a mi la sèrie no em va marcar gens. Que si es va morir Chanquete? ja era vell! pitjor jo que als 7 anys ja em vaig quedar sense avis.
Sóc una mica rara, de petita, sempre jugant amb el meu germà i els seus amics, i de seguida vaig entendre que quan venia alguna altra nena, el rotllo ja canviava...a mi m'agradava jugar a futbol, i a les altres, a pares i mares!
Crec que són senyals del destí...a mi m'agradarien les pilotes, i a les altres, els bombos....
Recordo que vaig tenir la primera menstruació (menarquia) als 14 anys, no sé ni el mes ni el dia, recordo que en plena classe de matemàtiques em feia molt mal de panxa. En arribar a casa, vaig veure el desastre! I vaig plorar molt, odiava la meva condició femenina, odiava la llibertat coartada amb la regla. Penseu una cosa, les dones ens passem mitja vida amb la menstruació, i quan desapareix, també ens desapareix un fort mecanisme d'enriquiment dels ossos.
Bé, però a lo que anava, m'apareix la regla,se m'eixamplen les caderes (recordo que un amic del meu germà deia que era per fer cada dia tantes piscines...innocent!), i ja toca posar-se la part de dalt del bikini, que el top less, quan passes a tenir un bulto en comptes de puntets...ja és indecència en una piscina pública.
I passen els anys i "los cuerpos se estropean".
I no us penseu, quan ho passo malament és a l'hora d'anar a comprar roba.És una paradoxa, tenen fins a la talla 44, i resulta que quan mires, només queden les talles miniatura (així, quines talles realment es venen majoritariament?).
Estic una mica amoinada per la meva imatge, tinc certs complexes, però afortunadament, sempre ho he pogut resoldre fent-me valdre per altres aspectes. No sóc tampoc cap ximpleta.
Però a vegades és dur ser l'aneguet lleig, i a sobre que et tractin d'imbècil només pel fet de ser dona.
Bé, després d'apuntar-me al gimnàs, equipar-me, encara hi he d'anar. Potser dissabte, que va bé començar els 35 castigant una mica el meu sedentarisme.
Aquí us deixo un Règim...peculiar, però que té gràcia (dissortadament amb un gust amarg), però és saludable riure dels nostres patiments. Qui digui que "con Franco se vivía mejor".....ben lliure és de pensar-ho, jo del 1972 al 1975 no em vaig ni adonar. Però a casa de la meva mare...molt.
La meva més enèrgica repulsa a tota aquella persona que vulgui imposar res.
Ja deia Nietszche: Malfia't de tots aquells que tenen una poderosa tendència al càstig

L'onze de Setembre

Avui és la diada de Catalunya.
Sempre s'ha polititzat aquest dia, i jo cada cop sento més que el ser catalana no té res a veure amb el fet polític. Jo seré catalana si visc a Catalunya, o si visc a Pamplona, o a Praga.
No deixa de ser un sentiment que ningú t'ha d'imposar.
Sóc de pare aragonés.. http://www.pueblos-espana.org/aragon/huesca/cajigar/
Sempre que parlo una mica amb uns clients de La Puebla de Castro em diuen que tinc molt morro de no anar per allí, i passar de llarg per anar a Gasteiz, o Bilbo. Una mica de raó tenen...
Però vaja, amb els anys també m'he anat desencantant amb idioteses com que el Barça és més que un club, i fer-lo símbol de catalanitat (fundat pel suís Hans-Max Gamper Haessig, i avui amb estrelles del futbol tant "catalanes" com Ronaldinho, Messi, Deco etc). No ho critico, simplement, que perquè no sigui del Barça no sóc menys catalana.
No menjo botifarra, no sé ballar sardanes, i no m'he posat mai una barretina.
Sóc d'on he nascut, del que m'han ensenyat, i ho porto amb dignitat. I qui no ho comparteixi, ja m'està bé, que el que és dins al meu cor, és ben meu. I ningú m'ho pot manllevar.

Quin tebi pler

Quin tebi pler l'estimar d'amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

_ Però nosaltres ja ens hem dat l'abraç

i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Joan Salvat-Papasseit ( El poema de la rosa als llavis)

Quan dues persones es volen, però per cultura no poden estar juntes. Que ni l'edat, ni les ganes ho privarien. Però.... la vida és així. Ell m'estima, i ningú m'ha mirat com ell. I ningú m'idolatrarà com ell.

Quan sento parlar de diferència de races, de diferències en general, penso.... si és que tothom és diferent. I tothom és igual. Que hem vingut a aquest món a simplement viure. I que no sé perquè ens entestem a fer-ho més difícil.

És igual, la vida es la vida, i els homes, homes. Que qui es cregui superior malament!, un dia, qualsevol dia, serem nosaltres els estrangers. Extranys davant el nostre propi reflexe en el mirall, al no reconeixer-nos en el pas dels anys, com aquell rostre infantil va transformant-se, i les senyals del temps són......senyals de vida viscuda.

and who's not looking for a big love?

Impresionant versió en acústic del propi Stevie Nicks. Toma ya!!!
I qui no busca el gran amor? perquè l'últim ja va ser grandiós, impressionant, tant que encara dol. Però The Best is Yet to Come.

Pin-ups

Des de fa un temps visito un blog d'una noia catalana, que per una afició a la xocolata doncs mira..m'ha caigut bé. Li agraden les fotos de pin ups, i a mi no em desagraden, clar que els meus gustos.... són meus

Doncs bé, un altre cap de setmana esgotat. Una setmana per endavant, un dia de festa, i dissabte, 35 anys que em van parir. Volia aquest any fer un sopar amb alguns amics, apart de amb la Núria. I al final, entre una cosa i una altra, 3 persones. Però un sopar, que com cada any, estarà de puta mare. Tenia ganes de demanar una ampolla de Dom Perignon, fa temps que no tasto el xampany francès. Però vaja, a vegades penso que no és que tingui mala sort, és que la vida és així de rematadament absurda.
Cada dia sento més que he de canviar. Però tinc un pànic enorme a equivocar-me. A que tots els camins que pugui escollir em duguin a la insatisfacció en la que m'ha tocat viure. Tinc l'esperança sota mínims, i les úniques forces mentals que em queden les empro per allunyar la idea omnipresent que amb Txus hagués estat felíç.
En alguna altra vida devia ser una bruixa, perquè encara sento com si em cremés per dintre.

Marlango

Shake the moon - Marlango (Automatic Imperfection)
Squeeze the universe between your fingers,
It all fits inside a little boy's pocket

Ho recordes?

Ja sabeu la meva afició als blogs... doncs fa una estona, he al.lucinat! m'he recordat de la formiga atòmica, de series de dibuixos animats, dels xiclets de maduixa àcida, dels xiclets negres...


Aquí teniu l'adreça perquè segur que molts recordareu, gratament o no, que el temps passa i que ja tenim una edat!


http://www.teacuerdas.com/

A veure si acabem l'any bé

No!!! no em quedaré embarassada! (crec que ni estic preparada, ni m'agrada prou aquest món com per condemnar alegrement a algú a viure-hi).De tota manera, tampoc vull que se'm titlli d'egoista, ni de maniàtica.Fet i fet, respecto molt les dones, i els homes, que volen ser pares. És just, si ens ho mirem des d'una òptica freda com la demografia, que si no neixen criatures, la població s'envellirà. No ho sé segur, però aquelles piràmides de població que ens feien estudiar a secundària deuen haver canviat bastant...Però vaja, que em penso que no és la meva fita salvar la humanitat. I si falten criatures, que hi ha prou voluntàries per fer d'Eva, i molts Adams per fertilitzar-la.

Però des d'aquí felicitar les valentes que guiant-se pel seu instí de dones portaran fills a aquest món i els donaran l'amor i l'entorn segur que tot infant es mereix .

Bé, parlant d'una altra cosa.Ahir em vaig apuntar a un gimnàs.Sí...costa de creure...jo que la màxima activitat física en els darrers anys ha estat passejar, i poca cosa més... m'obligarà algun dia a matinar! sí, a mi que m'agrada tant dormir! i a algun dissabte, i potser també algun diumenge, d'anar a fer una mica d'exercici.No ho sé, dissabte que vé tinc una entrevista personalitzada. I tinc molt clar que amb mi tindran molta feina. Però per això pago. Potser serà el mateix gimnàs qui es rendirà i em donarà els calers perque segueixi la meva vida sedentària. jejeje

Ah penso passar de qui passa! No m'ha agradat mai la gent que no té cor. I per això, a partir d'ara, només estimaré a qui m'estimi. I afortunadament, puc dir que no estic sola en aquest món.

Estic tipa que se m'utilitzi com a segon plat. Qui no li agradi com sóc, que no em busqui, i punto pelota. Que afortunadament, no sóc una nena pànfila que no sap sortir de casa soleta.

And life goes on! and on and on!

And sex is best when is one on one!

Ni reposar puc

Guau!!!!!!! ahir ja vaig poder conduir altre cop després d'un mes de "condemna". No ho entenc! hi ha gent a qui sí li haurien de treure no un mes, sino de manerea permanent el permís de conduir. Jo, després d'un mes sense agafar el cotxe,ahir vaig ser una mica torpe a l'hora d'aparcar. Però vaja, ja una altra vegada el meu Clio i jo tornarem a ser un equip.

Ultimament a la feina ho passo fatal de nervis. Resulta que el normal és que si algú entra nou a una feina, es troba en minoria, envoltat de gent que l'ajudarà. Doncs jo m'he trobat en minoria en l'altre sentit.......haver de fer la meva feina, i estar una mica per la dels altres. I podeu pensar...no hi ha encarregat? si! però clar...i quan ell s'absenta perque també té vida(tot i que tothom des de sempre ho ha questionat per la quantitat d'hores que es passa a la feina) a qui li toca "dirigir" tot? A servidora. I la veritat, jo no puc. Ni amb el sou de merda que rebo, ni tampoc per la poca valoració que rebo a nivell de companys.

Però vaja, que l'unic que volia era uns dies per reposar, i ni això! hauré de contentar-me en caps de setmana llargs.

I com sempre dic....encara hem de contentar-nos perque tenim feina! quin món de merda!