Reset!

A vegades cal dir prou a una situació d'standby! passar a un reset! purgar sentiments, cap a persones, i cap a valorar menys tot allò que semblava imprescindible.

He fet un reset. Una mena de suicidi. He matat parts de mi mateixa que feien mal. Com arrencar branques i fulles a un arbre perquè creixi amb més força.

Estava cansada de donar i no rebre. He pogut adonar-me que hi havia persones a la meva vida que només em portaven problemes. No preocupacions, sinó problemes d'autoestima. Perquè en aquesta vida jo necessito per damunt de tot sentir-me valorada. No n'hi ha prou que m'agraeixin el que faig. El que faig no dic que formi part del meu ser. Però no només sóc els meus actes.

Farta d'estar farta de sentir-me utilitzada, i sentir impotència per no saber com protestar. Com reclamar un sol fet: que existeixo. Que em perdonin si respiro, però respiro! I mentre visqui vull envoltar-me de persones que veuen en mi no només el què en poden treure, sinó també què em poden oferir.

Perquè el meu reset m'ha fet una mica més egoista. Perquè tot i que continuaré plorant quan vulgui plorar, i riuré quan vulgui riure. Mai més demanaré excuses.

Ningú val més que jo. Ni menys. I qui em miri com algú inferior el miraré amb menyspreu.

S'ha acabat. La tonta a la que li preníeu el pèl ara ja estarà en la distància just un pas enrera de quan l'apartàveu perquè feia nosa. No vull res de qui res em vol donar. I no donaré res, si no vull donar.

Reset- Nova configuració. No se'm pot fer més mal perque ja tinc totes les ferides que se'm podien fer.

Let's make it better!

Gràcies. Perdó

Gràcies en general a tothom qui m’ha fet costat. I perdó per no haver escoltat els vostres consells.
Per obcecar-me en uns ideals que una part de mi sabia que mai es faria realitat.
Gràcies per intentar que posés els peus a terra. Gràcies per aguantar la meva insistencia en una veritat que veia com irrefutable…ante la duda, un sueño.
Perdoneu per estar tant assedegada. Necesitava amb tantes forces que algú m’estimés! I no veia més que un destí. I éreu vosaltres els que de debò éreu al meu costat.
Per amor es fan les més grans imbecilitats. Per amor, i per amor no correspost es busquen maneres d’apagar la set.
Molta set he tingut. I alguns homes van envejar aquest home que mai ha aparegut. De tot l’amor que dipositava en una esperança. De massa amor per no rebre res.
Perdoneu si encara escrivint aquestes paraules, de tant en tant he de parar per eixugar llàgrimes i mocs.
Sé que no m’enteneu, que alguns ho heu intentat. Que d’altres no m’heu volgut ni escoltar. Que potser algú ha pensat que m’ho inventava. Però des d’aquí us dic que un invent d’aquesta mena no pot durar 6 anys.

I ell? Ell que ha fet mentrestant? Obviar els meus sentiments, avantposar els seus , i omplir missatges d’excuses i desproposits. De molts maite zaitut, t’estimo, te quiero, te amo. Però de pocs..vendré a verte tal dia, estaré allí, etc
Això porta a pensar , i us recomano, que les paraules tenen poc valor en aquesta vida. Que els gests són indispensables. Que un t’estimo ha d’anar després de molts fets.

Bé…ara toca delatar a qui demano perdó, i a qui dono les gràcies...Joxe, Carles, Núria, Marta, Albert, Dani. Perdó als meus pares, per moltes vegades plorar d’amagat i que mai han acabat d’entendre res A Laura, que de primera mà m’ha vist en els pitjors moments que podia estar.
A molta gent que per una raó o altra m’ha escoltat. A d’altres que m’han fet oblidar un malson.

I sobretot, demano perdó a mi mateixa, per deixar-me tant en un moment, en una època de feblesa. Buscant escalfor en la més absoluta fredor. A convertir-me en el meu pitjor enemic. A tu Montse, et demano perdó, perquè tot i que no ets perfecte, no et mereixes patir tant per res ni per ningú. Que em perdonis el mal que t’he fet estant encadenada a un sentiment que t’ha mantingut en una espera constant, contínua i eterna.

Portes que es tanquen, finestres que s'obren

Ja he tornat fa uns dies, però fins ara no he pogut escriure res doncs he canviat d'ordinador.

Txus ja és història, com moltes coses que anaven col.lateralment als sentiments que despertava.

I què millor que una porta medieval , de la ciutat que em té enamorada, de la seva ciutat, de la meva també, perquè cada cop m'acull amb els braços oberts, per simbolizar una obertura cap a una nova etapa, on intentaré que ningú mai més m'utilitzi ni jugui amb els meus sentiments.

Perquè com deia Nietzsche...el que no ens mata, ens fa més forts.

Agur Txus, agur laztana, adéu amor i mort meva.

Quan torni

Quan torni vull continuar amb la vostra companyia. Potser us necessitaré més que mai.
Quan torni vindré amb coses per explicar, amb fotografies que ensenyar-vos. Quan torni vindré també amb alegria, perquè sempre és bo trobar-se amb gent que s'alegra de veure't.

Quan torni vindré amb certa recança, doncs al meu paisatge habitual no hi ha massa gent que m'accepti tant obertament.
Perquè a vegades em sento massa extranya. Perquè a vegades sento que no volen estar amb mi si hi ha alguna cosa millor.

Però així és la vida.
Us espero aquí.

La darrera oportunitat

Potser no la darrera del tot, però ara amb un sentiment ben diferent. Durant tota la meva vida he deixat moltíssimes coses per acabar..música, informàtica. I no pas perquè no em veiés capaç. Simplement, desencant.
Se'm té per una persona constant, però acostumo a cansar-me aviat de les coses. No de les coses que valoro. Així podeu estar segurs que de les persones que tinc al cor, allí es quedaran.

Jesús m'ha fet molt mal, és una història molt llarga en el temps. Massa. És un símptoma de la buidor que vaig sentir en un temps. I ell, o qui sigui, va ser capaç d'instal.lar-s'hi.
Contra tot pronòstic, sobretot perquè no sóc cap llunàtica....em vaig enamorar. Crec que sí. Però d'un desconegut, que a través de la pantalla d'un mòbil, evocaba les seves paraules.
Em va donar extranya companyia, consol, i una cosa molt important que necessitava en aquell moment...comprensió.
No sé qui és, i li dec molt, al mateix temps que també em deu ell moltes explicacions. Perquè no entenc com algú pot mantenir tant de temps l'anonimat. No dic mig any, ni un any. Dic 6 anys.
I ara que les aigües estan calmades, hi ha una nova oportunitat que se'ns presenta.
Jo espero que ell no la desaprofiti. Per les seves múltiples pors...per saber que jo he estat amb d'altres nois, per la gelosia, per moltes altres sensacions que li entenc, però que no el justifiquen.
Però li dono aquesta possibilitat. Ara que tot sembla més fred. Ara que ja feia mesos que no ens comunicavem. Ara que sabem que , per bé o per mal, ens necessitem.
Jo espero que no reculi. Pel seu bé, i pel meu. Perquè vull saber d'una vegada quins són els meus sentiments reals.

Quan va ser...

Quan va ser la darrera vegada que vas sentir que t'estimaven?
Quan va ser l'última vegada que algú et treia la roba?
Recordes quan et van mirar als ulls i et vas fondre per dins?

El sexe acaba sent rutina, com qualsevol altre activitat de la vida. Això pensa molta gent.

Em plantejo a vegades la possibilitat d'obrir-me al món i poder trobar una persona amb qui compartir tot allò que fa tant temps que no visc.
Perquè l'erotisme comença pel pensament. Si no t'erotitzen la ment, difícilment es gaudirà plenament del sexe.
Si el sexe no comença mirant d'erotizar la nostra part més sensible (la ment) difícilment l'altre persona, per si sola ens portarà a un orgasme.
Quanta fantasia ens hem d'inventar per nosaltres mateixos per poder quedar a gust!

Quan va ser, que només pensant en el teu somriure, va tremolar tot el meu cos?
(a ell, que em va fer sentir la dona més bonica del món)

Perquè si!

No tinc cap raó avui per estar contenta. Però avui aquesta cançó m'ha donat un bon moment.

Con un canto en los dientes

Avui ell fa 37 anys. Deia que jo era massa jove..i el 15 de setembre en faré 36.

Deia que havia de creure en déu, que havia de casar-me, que havia de tenir fills, i tenir-ne cura. I esperar que ell arribés a casa. Aquesta era la vida que ell volia per mi. Però no la vida que jo desitjava tenir.

Volia algú que li fés costat. Volia algú que no tingués ni un bri d'egoisme. I jo era culpable per pensar en mi mateixa.

La meva vida és meva. La meva gran bandera és la llibertat, que segur que tenen el color del cel quan es fa fosc.

I "con un canto en los dientes me doy" perquè avui dia és un home de 37 anys, que la paternitat el va cridar sense ell plantejar-s'ho. Que una dona, més gran que ell, el va utilitzar com a semental. Que ara està sol, i que té una preocupació més.

Que jo no demanava més que poder estimar-lo. Que jo només volia que m'estimés tal com jo era.

Perquè jo no puc ser de cap més manera que la meva pròpia. Ja em costa canviar petites coses...

Volia que fós la dona que ell imaginava que havia de ser.

Es va enamorar de la persona equivocada. I perquè llavors diguin que l'amor fa miracles! no! quan t'enamores de la persona equivocada val més no tirar endavant. Perque no som figuretes de fang o de plastilina. Som persones amb les idees clares.

Bé, almenys jo tenia bastant clar el que no volia: deixar de ser jo. I va intentar per totes les maneres de canviar-me. Fins al punt de destrossar-me moralment.

Poc a poc, Montse, poc a poc, tot caurà pel seu propi pes.

Perquè sé que en aquesta vida no he fet mai res per fer mal a ningú.

Cal tenir paciència. El temps sempre ha estat el meu aliat.

De ventall de possibilitats, de triangles, de ni puta ni princesa

No us espanteu. És un títol llarg, però no m'extendré...més del compte!
Per començar..em va servir de molt una frase en un llibre d'un professor, Octavi Fullat i Genís , on citava que la solteria oferia major ventall de possibilitats en la vida. Certament! la vida en parella acostuma a ser un seguit de negociacions sobre què fer sobre qualsevol cosa. Si cada persona pogués prendre les seves pròpies decisions, només per això, el seu espectre d'acció s'amplia.

És una de les raons més pesants a l'hora de no voler emparellar-me. Ni tant sols pseudo-emparellar-me. No! perquè com més temps passa, més m'adono que m'agrada fer la meva.

Els triangles! sí, és per dir-ho d'una manera, l'autodefinició. Em veig massa vegades com un triangle en un món rodó. Em costa massa avançar, tirar endavant, perquè cada pas endavant suposa un canvi massa sobtat. Hi ha persones més circulars que avancen més fàcilment. A mi em costa molt.

I per acabar, ni puta, ni princesa. Ni puta perquè no sento mai en el treball que hagi de fer coses que no m'agraden fins a tal punt que senti que aquella cosa concreta la faig per diners. Ni puta en les relacions sexuals perquè mai he demanat res a canvi, ni una cervesa, ni un sopar, ni un ram de flors, ni que em portessin a algun lloc de la maneta. I menys encara, a canvi de diners. Mai.

Ni princesa perquè no em van els que es pensen que són prínceps, membres d'una èlit, d'un grup d'afortunats per damunt del bé i del mal. i perquè no m'agrada que em tractin com una princesa. Si cal, els bombons me'ls compro jo! I no necessito cap castell. Perquè la fortalesa sóc jo, el meu cos, el meu escut, la meva ànima, la meva arma. No necessito que ningú em defensi, perquè si cal, caure jo pel meu compte.

La vida a vegades es fa tant curta. A vegades busquem desesperadament allò que creiem que ens manca. Fins i tot existeix una premisa per poder estar enamorat, i és una mancança. Com si cadascú de nosaltres no fós complet per sí mateix! Aprenem a ser persones. La vida, el temps, ja s'encarregarà de posar-nos, en el camí, totes les vivències.

No cal forçar res, no cal demostrar res a ningú. Només cal aprendre a ser un mateix.

Aprendre a no cedir davant les adversitats. I com diu la cançó de Aerosmith : Life's a journey, not a destination!

Perdre el tren

Poc abans dels 28 anys va caure el món al meu damunt. I no als meus peus. Sinó que va ser un esclat, un petar en milions de trossets.

A partir d'aleshores em vaig sentir, i a vegades em sento, com el que va deixar Ell.

Ho vaig escriure fa temps. Encara no puc parlar, després de quasi 8 anys, de tot el que per mi significava Ell (diguemne D).

Ahir recordava que quan ho vam deixar, en una de les moltes vegades que coincidiem a la discoteca, m'hi vaig acostar, i li vaig dir que almenys podíem saludar-nos. Ell em va respondre: Tú fés la teva vida, que jo faig la meva.

No li estava demanant més que cordialitat. De que després de set anys i mig de la nostra vida, poguessim si més no saludar-nos i poder intercanviar un parell de frases.

Tinc una amiga que val un imperi, i de lluny estava observant l'escena. Amb quina agilitat em va apartar d'aquell quadre. I li ho agraeixo, perquè no està bé que algú que t'ha estimat hagi de veure't suplicant engrunes.

La seva reacció seria justificable, però avui dia, després de tants anys, els pares de D mantenen amb mi una relació molt maca d'amistat. La seva mare em truca sovint per explicar-me coses. I no hi ha Nadal, ni sant que s'oblidin de trucar-me. Si jo era tant mala puta, no crec que avui els seus pares volguessin saber de mi.

I torno a l'inici. Als quasi 28 anys vaig sentir que perdia el tren de moltes coses. Que si volia tenir fills, ja no podria. Que si havia somiat una relació per tota la vida amb ell, s'acabava allí. Que mai més tornaria a sentir algunes coses, perquè en aquella relació havien quedat, i allí havien mort.

I en part, no és exagerat. Dos anys després vaig conéixer una persona, amb la qual vam estar dos mesos. D'aquelles relacions que comencen bé perquè no és un "aquí te pillo, aquí te mato", és un anar quedant en hores extranyissimes per culpa dels horaris tant seus com meus. Però que no va arrelar amb força. Recordo que vam quedar per deixar-ho i jo li vaig agrair una cosa...el tornar-me a fer sentir enamorada.

I des d'aleshores que no ho he sentit. I tot el que ha vingut després només són ilusions vanes. Un munt de puces que s'aprofiten d'un gos amb flaqueses...i un punyal anomenat Jesús que m'ha acabat matant.

He perdut el tren. I l'he perdut tota soleta. I no mereixo que ningú tingui la santa paciència de recompondre una cosa tant trencada.

Perquè des d'aleshores, navego sense rumb, sense cap destí. On em porti el vent. Perquè tant em fa tot. Tant em fa si demà em moro.