Ferides que sagnen

Quan algú et fa mal, les ferides costen de tancar.

L'amor no mata si no hi ha algú que et diu que no t'estima.

L'amor mata quan no és amor. Quan deixa de ser motor, i es converteix en rèmora, en obstacle que no deixa que avancis.

Un dia t'adones que per tot el que has viscut, tots els somnis, totes les esperances, cauen en un abisme absurd. I et vé una mena de pessigolleig que acaba amb llàgrimes als ulls.

La buidor, el no sentir és alliberar-se però també és desesperant. Perquè no sentir no vol dir oblidar.

Perquè no sentir no vol dir que no puguin burxar en una ferida.

Que el vaig estimar. Que per molt que me'n volguessin apartar, jo vaig sentir. I no sóc tant freda com per quedar-se intacte després de certes coses.

Maleeixo el moment en que això va despertar-se. Però no puc negar-ho.

Anit va apareixer de nou el fantasma. I aquesta cançó em recorda una veritat.

But I don’t care what they say I’m in love with you

They try to pull me away but they don’t know the truth

My heart’s crippled by the vein that I keep on closing

You cut me open and I

Keep bleeding keep keep bleeding love

Escàndol

Ahir les notícies parlaven d'un cas a Àustria que ha deixat garratibat a tothom: un home que havia tingut més de vint anys la seva filla tancada, i amb la que havia tingut 7 fills.

Si el cas és realment escandalós. Doncs es tracta no només d'abús d'un pare a una filla, sinó d'un segrest.

A mi el que m'escandalitza realment és que ningú s'adonés de res. Aquest home suposo que havia d'anar a comprar menjar, i roba, i si suposadament vivia sol...ningú mai es va extranyar de res?

Vivim en una societat autista, en la que potser sentim crits desmesurats d'una dona o d'una criatura al costat de casa i no fem cas. No volem problemes.

Això sí que és un escàndol. No poder comptar amb els teus congèneres, sentir que estàs sol/a. Que ningú donarà un braç a tòrcer per ningú.

Els amics

Avui he llegit el blog d'en Miquel, parlava d'un autor de còmics i citava un pensament que m'ha fet pensar, i és el que quant més amics, més problemes.

Probablement, segurament, té raó. I és difícil admetre-ho. Però últimament penso que ja n'hi ha prou de quedar davant d'algunes persones com algú que es pot utilitzar.

El meu primer error és que em comformo amb massa poc. I em comformo massa fàcilment, perquè m'han fet arrelar el sentiment de que valc poc. I que qualsevol cosa l'he de prendre com un regal.

I certament demano poc perquè la majoria de vegades no em crec mereixedora de res.

Però dol que a les persones per les quals he donat part del meu temps, amb les que he plorat les penes, no recordin que jo existeixo.

Tinc també un error. I és el de no pidolar. Perquè...qui és el veritable amic? el que sap de les teves necessitats i t'ofereix ajut. O el que no sap de les teves necessitats si no li demanes ajut?

No sóc perfecte. Mai ho he intentat ser. Mai he demanat que m'estimessin. I mai he intentat ser millor que ningú.

Però és decebedor adonar-se de la gran veritat: No esperis res de ningú.

I no m'agrada. Perquè la majoria de persones que conec saben positivament que si puc, els ajudaré.

El vídeo de la Cindy Lauper l'he posat perquè avui m'he recordat d'una cosa. De quan treballava de nit. De quan plegava a les 6 del matí i més d'una vegada hagués continuat la carretera fins a arribar a una persona. Potser sóc covarda. Però prefereixo pensar que dos no es barallen, si un no vol.

Un troç de cel

Deu ser primavera! Deu ser que estic una mica alterada! Deu ser que per fi m'he adonat que no estic enamorada, i que no estar-ne no em produeix cap neguit.

I ´m'és igual si encara m'estima. Perque des de fa molt temps he anat fent-me a la idea que la resta de la meva vida la vull passar amb mi mateixa. Qui vulgui acompanyar-me no pot ser qualsevol. Si no pot ser Zen, si que vull que tingui el cap a "puestu".

Ahir un amic em deia que la convivència fa que disminueixi el sexe en una parella. Jo no entenc perquè! Digueu-me ingènua! o rara... però jo he fet sexe estant enfebrada!

No ho puc entendre!

Tal és així que si mai arriba aquest extrem, que un home em diu que està cansat, o que li fa mal el cap...o es pren un analgèsic, o una dutxa tèbia, o li faig un massatge...però si em vé amb massa excusa...Senyors...mala senyal! Com deia en el meme, el sexe per a mi és un baròmetre del meu benestar, i també del benestar d'una parella. Perquè si un home i una dona conviuen, però no ho fan almenys un cop cada dia...què voleu que us digui? és una parella de pa sucat amb oli. Per això val més anar-se'n a viure amb un amic.

Un troç de cel és sentir per un moment que el teu cos se sent viu.

Un troç de cel és descobrir que ja no t'estimo. I que això em fa lliure.

Sant Jordi...Que fluya lo cursi

Potser si tingués parella, opinaria de manera diferent. Però quan tenia parella, opinava igual. Que Sant Jordi, apart d'un pastís que està bastant bo..no és més que una fira, on s'especula en quin grau estimes o no a la teva parella.

Quan passes pel passeig, tota cofoia, de la mà del xicot que porta a les seves mans el llibre que has comprat ja al matí. I portes com una bandera la rosa, amb la seva espiga de blat, amb la cinteta de la senyera. Fent patriotisme. Yeah!

Tot plegat em sembla una comèdia! Perquè després et passejes i t'adones que hi ha noies que no porten una rosa, en porten un ram, com qui diu! i esclata un dubte..

I és que l'ésser humà viu condemnat a la insatisfacció.

L'únic que trobo bo és que és un dia que l'autor (sigui escriptor, poeta,etc) té l'oportunitat d'acostar-se al públic que el llegeix. Dic oportunitat, perquè segons com pot ser una mena de càstig de l'editorial. Però tampoc vull ser tant negativa..



Us ensenyo el cas pràctic de la degradació. Una rosa acabada d'arribar a casa meva, i una rosa de fa exactament un any...a mi no m'agrada ni una ni una altra.

Com diria aquella marca de roba...Loreak mendian...Las flores, en el monte! o als jardins.

Perquè també és curiós la fila que fan els cementiris una setmana després de Tots Sants..



Quan em mori no em porteu flors. Tracteu-me bé en vida, doneu-me el vostre més valuós tresor, un bocí del vostre temps.

Zen

Zenze vergonya, Zenze pressa, sense més raó d'estar amb mi que al meu costat està millor que amb qualsevol altre.

Fa molt temps que m'adono que l'home que m'agradaria no existeix, o no està al meu abast.

Acostuma a passar. Però clar...si jo vull cafè, no em comformaré amb malta.

Per una estona...d'acord. Però fet i fet, a vegades val més declinar-se cap a l'onanisme.

La meva joguina mai em diu que no...només en una ocasió que se li va acabar la bateria...però vaja...qui no ha estat amb algú...l'altra persona ja ha acabat, i t'has quedat amb un pam de nas?

La meva joguina té aquest component humà...l'únic que si estàs alerta...el carregues..i crec que 3 hores d'autonomia...mare meva! puc sortir-ne amb cremors i tot!

Però apart d'aquestes coses, si que a certa edat et vas adonant que en les relacions home-dona, quan l'home ejacula, s'ha acabat la funció.

I seria raonable, doncs evidentment, l'home, per recuperar-se, triga uns moments. El que és lamentable és que hi hagi una batalla per tal d'aconseguir l'orgasme.

Vull un nòvio Zen, un home que no comenci el sexe amb l'objectiu de l'orgasme. Si apareix, bé, i si no, també. Que el sexe, a determinada edat, i després de certa experiència, ha de ser un joc entre les persones, per gaudir sensorialment de tot el nostre cos. Perquè simplificar el sexe en els genitals és com quedar-se a mitjes.

I si per arribar a un orgasme pots fer-ho a soles? perquè vols una altra persona?

El dia que el trobi no ho penso publicar...que van escassos! no és gelosia...és questió de mercat!

..L'estupidesa humana...suïcidis cotidians

Que no es prengui tot el que escriure com anar en contra d'aquestes coses. Només és la meva pretensió una mica d'introspecció quan en abordar el tema del suïcidi ens crea rebuig, o se'ls titlla de covards.
Hi ha qui va maltractant-se diariament i a consciència sense abordar de manera tàcita que la amb la Mort no s'hi juga, i menys encara amb la Vida.

Continúo amb més preliminars abans de tractar el tema del suïcidi en sí. I parlaré aquí de proves irrefutables de la estupidesa humana. Exemples de com l'ésser humà juga sense saber-ho amb la Mort. Rient de la seva pròpia salut, i rient dels seus congèneres. Val a dir que moltes vegades inconscientment...però això encara ho fa més terrible. Doncs no som els humans els que destaquem per damunt dels altres éssers, la capacitat de raonament?

1.- Fumar i beure

Tot i les advertències de sempres, fumar i beure és un fet tant cuotidià com respirar. De la imatge sexy que oferien actors i actrius, ha passat a ser un vici a perseguir per alguns.

La meva visió és completament diferent. Doncs qualsevol persona que no sap passar sense alguna cosa és susceptible de tractar-la com un malalt.

I més encara quan després de tanta informació, ja no dic en el tabac solament, sinó en l'alcohol, i en altres substàncies no legals, l'individu juga amb la seva salut. Com en un combat on l'únic perdedor és l'individu mateix.

Som tots (i m'incloc també jo) una mica imbècils. Perquè si la vida és una porqueria, ens encarreguem nosaltres mateixos de fer-la més bruta i fastigosa.

2.- Esports de risc

L'imatge que em ve al cap és la del Puenting, un esport que consisteix en tirar-se d'un pont anant ben lligat.

Tot i que t'asseguren que no hi ha cap risc, de manera inconscient o conscient, juguem amb la probabilitat que passes alguna cosa imprevista. Ja no que fallés alguna corda...que podria ser, sinó que s'impactés contra alguna cosa que pot deixar a la persona invàlida o morta.

Que és una sensació impressionant? no ho dubto!

Però si algun dia se m'acut fer algun d'aquests esports...que me revisen la azotea.

Objectes perduts?

Fa una estona, la meva mare em deia que al poble hi ha una exposició de dibuixos d'alumnes del que va ser professor meu de dibuix. Se suposa que hi hauria d'haver algun dibuix meu. Sobretot perquè un d'ells va ser guardonat amb el primer premi en el meu tram d'edat....devia tenir 12 o 13 anys. Recordo que em van donar una copa i una quantitat de diners.

I que els dibuixos no premiats eren retornats als autors. El meu dibuix, al estar premiat, no me'l van donar, i va quedar en mans de l'Ajuntament.

Anys després es fa aquesta exposició...on és el meu dibuix?

Preliminars...

Vull parlar un dia del tema del suïcidi, però abans us vull fer escoltar aquesta cançó de Color Humano, que apart d'estils musicals, la lletra és interessant. A la Mort, li diu Guapa. I li parla bastant clar.
De tota manera, parlar de la Mort és molt més tabú que parlar de sexe. Per què? Hi ha moltes raons. Però suposo que el sentiment de pèrdua en la nostra cultura occidental fa que temem enfrontar-nos a allò que inexorablement és el nostre destí. Ens posem com ens posem.
Ens morirem. Tots. I com més assumit ho tinguem, potser començarem a viure d'una altra manera.
Com quan anem a una festa i sabem que a les 5 tancaran el local. No ens han enganxat cap etiqueta de caducitat, i això pot crear angoixa, o sentir que la lleugeresa, la fragilitat del viure ens fa estimar més cada moment que se'ns concedeix.

Si la Mort vé a buscar-me, té permís per entrar a casa, però que sàpiga des d'ara que mai podré estimar-la. (Lluís Llach, Vida)

Una setmana sense treballar

El no treballar fa que aquelles 8 hores tant marcades per una sèrie de tasques que et marquen i que aprens roboticament........quedin allunyades del viure diari.
M'aixeco a l'hora que vull, i menjo quan tinc gana. Tot un luxe. Perquè crec que el meu gran esforç diari és menjar sense tenir gana.
Us explico: el meu horari laboral és de 2 del migdia, a 10 de la nit. Si surto mitja hora abans de casa, vol dir que, per anar bé, a la 1 del migdia ja hauria d'haver menjat. I sí!ja ho he fet, i la majoria de cops amb desgana.
Potser si em veiessiu de cos sencer us endurieu la impressió de que m'agrada menjar. Doncs com a tothom, quan tinc gana.
Però vaja, no m'extendré més en aquest tema.
La cosa és que em vaig comprar una càmera digital. Per començar, no gaire avançada, perquè el que més m'està costant és a que no surtin les imatges desenfocades, quan no és la meva intenció.
De mica en mica, com que tinc tot el temps del món! I en diverses provatures, doncs uns quants autoretrats han caigut. Amb més o menys encert.
Suposo que fa poc que estic gaudint de les vacances, però em queden 7 setmanes, encara!

El temps, com l'espai, com més en téns , menys l'aprofites!

I demà serà un altre dia.
Estic pensant en com escriure sobre el suïcidi. No! No temeu, que encara no me'n vaig!

Antonio Vega

Venint d'ell, que és tímid en gests, i que a penes parla, i que amb aquells ulls tímids dirigeix mirades als músics que l'acompanyen no se sap si d'aprovació o d'admiració. Però se'ns va dirigir al públic dient que se sentia com entre amics. I venint d'ell, és el millor afalac que podíem rebre.

La meva profunda admiració i respecte per la seva persona, com a músic que darrera seu té una llarga llista de cançons que segur que hem escoltat alguna vegada, té la particularitat de fer costat i participar en treballs d'artistes no només d'igual èxit, sinó d'artistes novells. Com anit, que va fer cantar amb ell a Paco Cifuentes (qui n'ha sentit parlar?), el teloner, per cantar conjuntament, "El sitio de mi recreo".

És un mestre! Admirable per la seva humilitat i generositat.

Tornar a estimar

Aviat farà un any que es va morir el Txibi. Encara el trobo a faltar. Aquella energia, aquella rauxa...i que m'estimava. És difícil a vegades dir si un animal estima o no, perquè ho diem amb els paràmetres humans. Però el Txibi m'estimava. Quan estava molt molt feble, m'acostava allà on era i passavem estones llargues en que ens miravem i jo li agafava la pota, com si ens agafessim les mans. Per mi era anr-nos despedint a poc a poc. Estava molt fotut per dins i l'únic que mai va defallir era el cor. Va morir en silenci, adormit, sense fer-nos patir amb esgarips innecessaris. Ell era un senyor gat que fins al final va demostrar-nos que si aguantava era per estar més temps amb nosaltres.
Ha passat el temps, i jo encara ploro escrivint això i recordant-lo. Però cal passar pàgina, i m'ha costat molt donar-li oportunitat a una gata que ja fa molts mesos que és a casa.
Cal donar-se la oportunitat a un mateix de tornar a estimar.
Sempre penso que els animals ens donen grans lliçons. I que poques vegades apliquem amb els nostres congèneres.
La Nina m'ha ensenyat a tornar a estimar, sense deixar d'estimar. A donar valor al present, al que tenim entre les mans.
Perquè tot i la inconsistència del temps present...cal viure'l, empapar-se i prendre'n l'essència.
Perquè tot allò que vivim ara es convertirà en passat, en record. I estimar és la única cosa que ens fa més humans.

Espero que no tingueu malsons

No m'agrado físicament. Això ho sap quasi tota la gent que em coneix. Però vaja..que en aquesta foto vull fer uns quants "guiños"...la caputxa, el color lila, la foto de fons, els llavis pintats. I sense ulleres perquè se'm vegi bé la cara. També ensenyo una orella! i res més. No us espanteu! espero que no tingueu malsons!

....un Meme

He de confessar que estic una mica perduda en aquests termes de memes, no sé ni el què és exactament. Però pel que vaig veient, no és més que una descripció d'un mateix més enllà del que poden proposar questionaris estandaritzats (nom, sexe, religió, estudis, etc).

Com que estic de vacances, et faré cas i, a la meva manera,intentaré resoldre el curiós deure que m'has proposat, Hump.

Una raresa: Només una? doncs voler ser normal.

Segona raresa: Dic sempre la veritat. I quan callo, millor que no em facin dir el que penso.

Un desig: La felicitat. Que comporta sobretot en trobar algú que em deixi suficient espai per sentir-me lliure, i la oportuna proximitat que em faci sentir estimada. (utopia?)

Segon desig: Que mai m'hagi de lamentar de res del que hagi fet.

Un vici: el sexe. És un baròmetre del meu benestar, i al revés, és un ingredient en la meva vida que em fa estar millor.

Segon vici: els bastonets per les orelles...mireu! m'encanta!

Secret inconfessable: Prefereixo que continuï éssent secret!

Segon secret: Segueix sent secret!

Una mentida: El paper que interpreto cada dia al llevar-me. El viure.

Segona mentida: Que sóc sempre coherent.

De esclavitud y de cadenas

Et voilà...mmm m'encanta el francès! i si no fós perquè la majoria de francesos són una mica sosos....
Parlo de la nacionalitat, eh!
Us regalo aquesta cançóDe Esclavitud y de cadenas" (Bunbury y Vegas). La lletra...impressionant!! val la pena. Una veritable cançó d'amor tot i la frase: si pensara menos con la cabeza, y menos con el corazón, y más con la entrepierna...

Et voilà, je suis comme je suis!
I a qui no li agradi...com és que no s'hi ha posat fulles?

Comiat?

Primer de tot, faré una mica de promo del nou blog del meu amic Joxe http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/, si voleu saber coses sobre el seu estimat Botxo, o Bilbao, com no es coneix de fora.

Després , també, que fa una setmana que la Keros ha estat mare, i ens ensenya la foto de la petitona Núria .

I vaja, que avui és el meu últim dia de feina...no sé si en dos mesos, o per sempre. No ho sé. Ahir m'acomiadava d'una manera rara amb alguns companys. Són 4 anys seguits en un lloc, cada un dels 5 dies de la setmana. Amb alguns moments boníssims, de riure molt, i molts moments d'empassar-me la saliva i callar per no dir res.
Fins i tot avui dia, la persona que em va agredir verbalment, ja li puc dirigir dues frases seguides sense que m'engegui. I el clima laboral ha millorat bastant. Però segueixo sentint que no vull passar-me la resta de la meva vida fent el mateix, en una empresa on no hi ha promoció interna del personal. On arribes i ja saps què has de fer. I que quan realment gaudeixes és quan hi ha algun problema, perquè es demostra la capacitat de reacció i resolució de problemes.
No ho sé. Necessito aquest temps que estaré allunyada per pensar-hi, per tenir en compte altres opcions.
Si hi ha una cosa que em paralitza potser és el pensar que, en el fons, totes les feines són rutinaries. I a vegades, val més quedar-se amb el que ja es té. Resignació? potser sí.

Aire, necessito aire, que corri l'aire, que se m'omplin els pulmons d'una mica d'aire. Que necessito treure'm les taranyines de tot arreu.

Temps per dormir, per somiar, per riure, per plorar, per mirar-me el melic, per escoltar música fins empatxar-me. Per sortir les tardes a passejar! per fer la migdiada. Per no mirar el rellotge.

.....et voilà!

Des de juny de l'any passat que l'esperava. Perquè quan quelcom ha de passar, inexorablement, ho esperes.
Avui, poca estona després d'obrir els ulls, he rebut la carta. I la foto que poso és la d'un home intrigant, amb barret, i tocant-me el violí. Sí, perquè aquesta és una ocasió especial...... 2 mesos de vacances. No podré conduir, i què!? però penseu una cosa...necessito aquest temps. Per poder anar sense pressa. Per visitar amics meus que estan lluny. Per retrobar-me una mica.
Per respirar, per prendre distància i valorar si tornaré d'aquí dos mesos al mateix lloc de feina.
Ja sé...sempre ho dic. Però aquesta vegada intentaré que sigui una decisió en ferm. Si em quedo , no protestaré més.
També necessito aquest temps, perquè tinc el pou massa aprop. I no vull tornar a caure. No necessito cap psicòleg, de moment no. Perquè de moment, puc combatre-ho i trempejar el monstre.