La confiança

Necessitem relacionar-nos amb les altres persones. Necessitem poder sentir-nos una mica semblants als nostres "semblants".

La confiança es guanya, a vegades fàcilment. Qui no ha explicat coses a un total desconegut precisament perquè sabem del cert que aquella persona ens ha escoltat i no ens podrà fer mal, precisament perquè no la tornarem a veure.

És com quan t'entregues a un amant d'una sola nit. Ho vius amb total plenitud, sabent que aquella és la primera, i també l'última vegada. No hi ha res a perdre.

Parlava l'altre dia amb una persona, i em va dir el següent, potser no amb les paraules textuals: tu ets qui facilites que et facin mal, que juguin amb els teus sentiments. Perquè aquell bagul on els guardem només tu en téns la clau, i si l'obres és perquè vols.

No et farà mal qualsevol, et farà mal qui sap com fer-lo , perquè tu mateixa li has mostrat com.

Qui juga amb els nostres sentiments és perquè els sap.

Llavors cal obrir-se als sentiments, als altres, però amb una certa reserva. Perquè per bé o per mal, necessitem estimar. I que ens estimin . I a vegades cal arriscar-se.

Consti que parlo d'estimar en el sentit més ampli de la paraula.

Aquest blog el llegiu gent desconeguda, també el llegiu d'altres que puc llegir també els vostres blocs. I per últim, el llegeixen amics, i a vegades pateixo perquè aqui és on explico el que mai explico.

Cada cop sóc més hermètica. Cada cop em protegeixo més. Perquè no vull que mai ningú jugui amb mi si jo no vull jugar. Que fins i tot els animals ho saben!

El cap a la Lluna

Sí..he tingut això una mica abandonat, i no per cap raó important, o sí. Però a vegades hi ha un garbuix d'idees impossibles de desxifrar en el codi linguistic al que estem acostumats.
Una tornada al treball no massa clàssica, amb vaga de transportistes, i una pèsima organització i manca de respostes resolutives...és un món canviant, i hem d'estar preparats per tot, diuen...
Però a banda d'això, la clausura que no finalització d'un tema, Jesús. Dic clausura perquè el penso tancar amb molts panys en la meva memòria. I així com en aquest bagul ja hi havia records per oblidar, he hagut de fer una re-estructuració.
No us passa que quan feu neteja a l'armari sempre trobeu quelcom que us fa recordar alguna cosa?
El cap a la Lluna, o ben lluny, allunyant-me de la realitat que m'envoltava en la inmediatesa. Un estar, però no estar. Una abstracció de mi mateixa, una aparició, però no una presència.
Però vaja..se'm va passant. Certs desenganys en el camp d'Internet, però no diferents de la realitat propera, el confiar amb desconeguts té un risc.
La pèrdua de la càmera digital que feia poc més de dos mesos m'havia comprat. Què en faran? per mi era una cosa personal. Ara ja no roben diners, ara roben per tocar la moral.
I tornar a sentir que per un noi de 24 sóc atractiva...una també té el seu punt hedonista, no?

"Jo de gran vull ser com tu"...m'ho han dit algunes vegades. Que mirin una mica endins, no hi ha motiu per sentir admiració.

Tornar

Sí..a vegades cal tornar. A mi, a treballar. En una setmana extranya, doncs en el marc d'una vaga de transportistes, la rutina de treball s'ha vist canviada.

Bé, el que sí que sé és que no penso posar-me més nerviosa del compte, tenint present que no tornaré a tenir vacances fins d'aquí a molt.

Tornar a conduir. Despres de 2 mesos, i retrobar-me amb la costum d'escoltar música a tot volum, i cantar, no fins a quedar-me afònica (no me n'he quedat mai),però si amb la única manera que tinc de descarregar energia. Cantar, cantar, sense por.

Tornar a la normalitat que diuen que és normal. A matins tant curts que no donen temps més que a allò bàsic...dutxa, dinar, i marxar a treballar.

Els dies es fan curts, mentre fora d'aquelles finestres hi ha vida. Mentre entre aquelles parets plenes de soroll de telèfons, amb cares inexpressives.... Anar a treballar és anar a morir-me una mica.

Però cal fer-ho. Vull cobrar a final de mes. És una manera com una altre de poder menjar, de poder satisfer unes quantes necessitats.

Tornar a veure gent que no he vist en molt temps. Veure expressions d'alegria.

Tornar, tantes coses voldria tornar a fer! Tornar a tenir una mirada, una mirada que em va fondre.

Perque malgrat la meva fredor, espero un dia, després de tants anys, tornar a fer l'amor.

Potser perquè en el fons, sóc una romàntica. Fastigosament romàntica.

De lletja a guapa

He de reconeixer que en aquests dos mesos he mirat televisió...si! ho reconec!. I una de les coses que m'han deixat parada és una sèrie de la "cadena amiga" o Tele5, "Bea la Fea", una noia amb un expedient acadèmic brillant, i una capacitat resolutiva en el treball admirable. Però un únic "defecte", és, segons els paràmetres estètics, lletja. Vesteix demodée, porta ferros a les dents, no es depila les celles, i porta unes ulleres que les hi deuen fer només per ella (avui dia totes són quadrades ).

Però és una trampa! si us fixeu bé, li canvieu la roba, li canvieu les ulleres, i algun altre canvi subtil, i la noia no és tant lletja! al contrari!

Perquè aquestes sèries no juguen amb una actriu grassa? que encara que vesteixi a la moda sempre es quedarà en l'aneguet lleig?

Avui diumenge fan un capítol especial de la transformació. Quin és el missatge? que totes podem ser guapes?

Que tant és quines siguin les nostres aptituds, el nostre interior, perquè la trista realitat és que el nostre físic determinarà èxit social, professional(¿?), i personal.

Hauré d'anar a un balneari com ha fet Bea, canviar la meva imatge. Potser a partir d'aquí, els que m'han infravalorat i apartat, comencin a acceptar-me.

O no! perquè m'interessa més mantenir al meu costat les persones que m'accepten tal com sóc. Tal com jo accepto que els altres siguin com siguin formen part del meu cor.

"La prueba del algodón"

S'acaben ja uns dos mesos que han significat moltes coses, una d'elles..una veritable "prueba del algodón"......a vegades vivim envoltats d'una fina capa de brutícia que no sabem que hi és. No, no són els àcars! Perquè no parlo de polseguera, parlo de brutícia en general. Brutícia que cega.

Estic en procès de Reset, de reconfigurar moltes coses del meu sistema.

Tinc ganes d'apartar tot el que en realitat m'impedia tirar endavant, pensar per mi mateixa. Vull apartar de mi rutines que no portaven enlloc.

Comença una vida sense alcohol, o almenys no en les dosis d'abans. Comença una vida en la que faré només el que em vingui de gust. Vull deixar de fer coses per quedar bé, per un compromís que resulta que només tinc jo amb els altres. I que els altres no tenen amb mi.

M'he adonat que estic sola. Que puc comptar amb un parell de persones, o potser més. Però tot i així he de mirar per mí. Perque és desesperant adonar-se de la soledat quan m'he entregat als altres, o així ho he entès jo.

He deixat enrera sentiments a una persona, o personatge... I el dir adéu és dur, però també alliberador. En molts sentits em sento millor. Ho havia de fer. Buscar aigua en un desert pot ser motivador per un somiador. Però el somni es va convertir en malson. I la vida no ha de ser tant insatisfactoria.

Bé, a vegades cal parar-se al camí. Si realment et valoren...vindran a tu. Si no, quedaran allunyats, just en la mateixa distància que eren, però que no ens n'adonavem.

La vida és així...les persones som així .

El suïcidi

No hi ha patró per dir quines són les raons per les quals una persona es treu la vida.

Sempre he pensat que no vaig demanar a ningú venir a aquest món, i menys quan aquesta vida té moltes coses que no m'agraden (diu Meat Loaf en una cançó..Life is a lemon and I want my money back). La lògica és fàcil, no demanem de venir, i no hauríem de demanar marxar. Però no tothom segueix aquesta lògica.

S'ha d'estar enamorat de la vida, que cada dia que et llevis trobis quelcom que et motivi continuar. La relació que tenim les persones amb la vida és molt diversa, i va per èpoques. Però què porta al suicidi? no ens ho poden explicar. Perquè els que han intentat, potser ens estaven alertant que alguna cosa els passava.

Diuen que aquells que amenacen en suicidar-se mai ho faran de debò. Mai se sap! La vida i la mort van molt lligades. I morir és infinitament més fàcil que viure.

Jo no ho he intentat mai. Mai he volgut suicidar-me. Però moltes vegades m'he volgut morir. La primera, quan tenia 7 anys. Volia morir-me amb totes les meves forces. I resava per aquest motiu.

Cal sempre un desencadenant, en un infant de 7 anys, o en un ancià de 70. Sempre hi ha un motiu, almenys. I no serveix de res que els que queden es culpin d'alguna cosa.

Voler morir-se és un previ. Voler plegar de viure un pas següent, posterior, que no sempre, afortunadament, es porta a terme.

Dir prou de manera que tot s'acaba. Allò que ens agrada, i el que no ens agrada.

No sé quina és la solució, tampoc m'atreveixo a dir que sigui un problema.

Però cada cop, en una societat plena d'instruments per comunicar-nos, ens alienem més i més. Perquè tot va massa de pressa. I cada cop tenim menys temps per entendre les coses que, amb una mica de calma, són diàfanes. Estem sols. I la soledat, mata.

...........continuaré........