A quién proceda

A quién proceda le digo que ya no le espero. Que aunque desde mi abismo sigue reinando la oscuridad más absoluta, me niego a cegarme con su luz.
Que ya no espero más que la muerte, que no me sea cruel el destino con falsas esperanzas.
Que la vida no es más que tiempo, y a veces se marchitan momentos sin apenas haber olido su fragancia.
A quien proceda le condeno al mismo infierno al que un día me enterró.
Han pasado unos años y aunque no he encontrado la manera de ser feliz, ni la busco, sé que tú aún andas buscando. Que te vaya bonito.
Que a mis casi 36 años sigo teniendo las mismas ganas de jugar a ser yo misma, de reirme de tod@s los que no me entienden, y ansiar la muerte cada día. Porque para mi no hay otro destino que ese.
Aunque no es destino distinto al de todos.

A certa edat....

Ai les aus de pas! donen tant de consol! Pst! no ho escampeu, però aquest dissabte vaig fer moltes bogeries...algunes d'elles, les havia fet quan tenia l'edat del meu acompanyant. I és que l'escàndol públic és tant excitant...que vaig estar després en un estat catatònic però amb unes calentures que podien amb mi.

Dissabtes no són dies que m'agradi sortir...massa gent, massa ramat. Però quan portes al cos 3 cerveses, 4 cubates, i un proveïdor de luxúria...què més dóna l'altra gent?

Acabo de parlar amb un amic de Valladolid que havia de veure aquest diumenge a Salou, però quan li he explicat que diumenge vaig llevar-me que faltava poc per l'hora del tè...m'ha entès. I és que en aquesta vida només es viu un cop.

Que no vull estimar, que no vinguis, amor, que estic tant tranquil.la, que disfruto tant, que no necessito que em trenquis somnis, que no vull viure amb els teus enganys. Que ets passatger, igual que aquestes aus de pas.

Que a la vida no són tot flors i violes, que tota rosa té la seva espina, però vaja...que de moment, m'ho passo pel cul.

No hi ha ningú avui que em pugui fer mal, mal del de debò, del que et deixa com morta en vida. Ja no hi ha ningú que em faci somiar desperta en una vida millor.

Perquè de moment, i encara que ja tinc una edat...que me quiten lo bailao! que ja no em sento ridícula, que malgrat tinc edat per estar casada i tenir fills, i pagar una hipoteca...no sé què faré d'aquí un any.

Només sé que avui ha estat dilluns...i que enyoro de tant en tant parlar amb algú que m'entengui.

Aquesta és la meva gran pena. Que en el fons, també jo estic sola. Profundament sola.

M'has alegrat el dia

Només veure'ns has somrigut, has fet broma, m'has dit bon dia a les 2 de la tarda. I és que he dormit poc pensant en tu, somiant desperta, entretinguda en d'altres coses, però tant de bo algú com tu aparegués a la meva vida, disposat a que la vida ens somrigués.

Perquè tu no ets per mi. Però jo somio un dia trobar-te en un altre. Massa nois, massa cadells, massa txitxarel.los, i pocs homes.

Bé, apart d'això ....sempre Gasteiz. Ara han començat les festes, i recordo molt aquests dies, la plaça de la Virgen Blanca, la música als carrers, els bars plens, i un bon rotllo que no trobaràs o et costarà molt trobar a Catalunya.

A vegades penso que un troç de cor el tinc allí, perquè no deixo mai de pensar en Gasteiz, no deixo de pensar que allí hi ha part del meu esperit, que crida a l'altra part, que la reclama. No ho sé, és molt extrany. Però a vegades imagino els seus carrers, com quan t'imagines el cos de l'amant. M'hi passejo, volo amb la imaginació, i el cor no s'acontenta amb bàlsams tant inerts.

Però la vida és així, et porta per camins extranys, inexplicables, i si vols trobar alguna raó vas llesta!

Tinc tantes ganes d'alcohol, de sexe, de follia...que mataria si fós necessari.

Esperar i desesperar

Aquesta és una de les meves cançons preferides de Sabina. Potser no la més coneguda, però des que vaig saber que existia un cantant que es deia Joaquin Sabina, i en vaig escoltar unes cançons, aquesta, junt amb d'altres, són les que m'agraden més.

Bé...tinc això una mica abandonat, però és que tinc massa idees, i massa mal ordenades com per posar-les per escrit.

A tres amics els diria.... perquè perdre el temps esperant? quan dues persones volen estar juntes, no hi ha motius per no estar-hi, però sí EXCUSES. M'he passat 6 anys de la meva vida esperant una persona, a que es decidís a donar la cara, amb mil excuses, amb mil raons que creia jo explicaven la seva absència. I res...EXCUSES. Són només excuses, un joc no massa clar en què ningú guanya, ningú perd. Només el temps, un entreteniment. Un tenir el cap a la Lluna, un il.lusionar-se amb vanes il.lusions. Quan la vida segueix, quan hi ha mil raons per tenir el cap damunt el coll, damunt les espatlles, i deixar de fer volar coloms.

Que ningú és tant especial com per haver de suplicar al destí. Ho sé prou jo. Ho he acabat sabent, amb moltes llàgrimes, amb molta frustració. Amb un present ple de resignació. Amb un saber i estar segura que res a la vida es mereix tanta espera. Que quan dues persones volen estar juntes, no cal que estiguin tots els astres alineats. Que la voluntat és l'axioma.

Per això aquest Rebajas de enero, perquè "apenas llegó, se instaló para siempre en mi vida". Les coses passen sense adonar-nos, precipitadament. I en la mesura que en el fons desitjo que un dia em passi...que començo a pensar que sóc una mica marciana... jo també desitjo que a ningú li facin perdre el temps amb "cuentos chinos".