Ja s'acaba...l'any!

Sí, ja s'acaba, queden unes hores, una jornada laboral, un sopar amb amics, i es pot dir que ja el tindrem aquí.

Segurament molta gent es planteja nous propòsits.

Mentiria si jo ho negués. Però fa tants anys que em proposo ser feliç, que ja no és cap novetat. Sí que vull un any tranquil. Per davant em queden 3 mesos d'impass, en que encara no sé què faré. Tot dependrà d'una negociació.

Vull una excedència. Uff i tant! poder fer el que no faig des de...ni ho recordo. Si no podré agafar el cotxe durant 3 mesos, vull estar en un lloc on no calgui desplaçar-m'hi.

Apart d'això, per a mi no vull res. Bé, sí, tranquilitat!

Desenganyem-nos! la guerra és un negoci, com ho són moltes de les desgràcies de la humanitat, així que, fins que uns quants no redireccionin els seus interessos monetaris...aquest món seguirà sent un femer.

Conformem-nos en veure cada dia el sol sortir i aprofitem cada dia com si fós l'últim. No tenim temps a perdre. Perquè el temps és l'únic nostre que tenim. En algun lloc hem de portar la data de caducitat...espero que no se us reveli. Que resti ben amagada. Que viure no vol dir només respirar!

Que el 2008 sigui un bon any per tothom! (menys pels que tracten de tocar-nos la moral).

El record

Tenim memòria selectiva. És indiscutible. Recordem el què més ens convé. I a vegades, ens sotmetem a un oblit forçat de fets inoblidables.Reconec que hi ha coses que m'han passat els últims anys que no he dit a ningú. I tampoc serà aquí que ho digui. Perquè de fet, tot i que aquí em despullo bastant...."vayas donde vayas, no te quites las bragas"!Com que vivim en una tradició judeo-cristiana. Volguem o no! avui és sant D. I ho recordo. Cada anys amb menys amargor. Cada dia amb menys ressentiments. Cada dia més dolçament.

Potser perquè no vull convertir aquells set anys i mig de la meva vida en un episodi negatiu. Vaig morir, una part de mi ho va fer. I sé que no podré recuperar certes coses de mi. Però ja no em sento les escorrialles que va deixar ell. Que bàsicament és el que més m'ha costat assumir.

I si miro la part positiva, ningú més m'ha fet l'amor. I en aquests temps, que voleu que us digui, costa molt trobar algú que valgui la pena com per donar un trosset de la teva vida.

Pride can stand a thousand trials

The strong will never fall

But watching stars without you

My soul cries

Heaving heart is full of pain

Oooh, oooh, the aching

'Cause I'm kissing you, oooh

I'm kissing you, oooh

Touch me deep, pure and true

Give to me forever'

Cause I'm kissing you, oooh

I'm kissing you, oooh

Where are you now

Where are you now'

Cause I'm kissing you

I'm kissing you, oooh

Fotografia

La Fotografía és per a mi un autèntic art. Copsar la realitat, i a mesura que els temps avancen, transformar-la en una dimensió que pot ser paper, diapositiva, transparència, cinema, etc....

La imatge és molt important, doncs la vista és una de les principals finestres que tenim per captar l'entorn.

El que dic és molt discutible, ja que una persona amb dèficit visual em podria rebatre el que he escrit. Però la realitat és la següent: no tot és tangible. Els núvols, el cel, una albada, ... Clar que no tot allò fantàstic que ens envolta no ho seria si no poguessim olorar, ni poguessim escoltar. L'aroma d'un cafè, l'olor d'un jardí de roses, el vent, la pluja, l'oneig de l'aigua...

Tots els nostres sentits són importants. Només cal saber apreciar-los, i copsar la realitat xuclant cada gota que ens ofereix.

Per la xarxa (Internet) trobo fotografies precioses, i curioses. I pot ser que les que us mostraré reuneix aquests dos adjectius. Tanmateix, sé que per gustos, es féren els colors. Però què dir-vos? a mi m'agraden!

Les trobareu aquí: http://dashing.livejournal.com/

Com parlar?

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó, cantada només per Eva Amaral, jo tenia al cap una persona.
Vaig tenir la oportunitat de veure els Amaral a Manresa, a El Sielu, asseguda a segona fila. I en alguns moments vaig emocionar-me. Ningú aleshores va voler-me acompanyar, potser ara seria diferent. Ja se sap, si un grup no sona als 40 principales, i amb prou insistència, no són coneguts. Us en faré una prova: no m'agrada La Oreja de Van Gogh, però em sé més d'una cançó. O la mateixa Shakira. buf!...fa molt que no escolto els 40 i ara m'escolto coses que no sé si són millors, o pitjors. Diferents, però que almenys trio jo.
Bé, per on anava! Hi ha dues arts que em toquen la fibra, una és el cinema, i l'altre la música. No sabria dir l'ordre. Tot i que la música és molt més quotidiana, escolto música cada dia. Miro una pel.lícula...quan puc.

Com parlar? quan no trobes paraules! quan el llenguatge no et dóna resposta al que vols expressar? .......... Recorrem massa vegades i a cops inconscientment al llenguatge no-verbal.Potser perquè no som més que animalons.

Tot s'acaba

Diuen que l'energia no desapareix, sinó que es transforma. Canvia de lloc.
I jo em pregunto?si la bateria del cotxe no respon.....on collons(parlant
clar?)s'ha fotut l'energia? deu estar repartida per l'aire, i quin servei em fa
a mi?
Anit no havia d'anar a treballar, però em venia de gust sortir una
estona, fer petar la xerrada amb uns amics. I era una nit bonica per estar amb
la gent.
Però res.
Vaig aprofitar per buscar una manera de posar música
en aquest blog sense recorrer als a vegades pesats videos que ni tenen bona
qualitat audio i pitjor és la qualitat d'imatge. Encara que no ho sembli, penso
molt en la qualitat estètica del meu blog, i vaja, sé que no és en aquest
sentit, del gust de tothom, però vaja, que a mi m'agrada.
Se m'acabarà un dia la paciència? diuen que la tinc infinita, o com diria un amic...más moral que el alcoyano (no sé qui era aquest tipus), però us asseguro que no passaria
les proves a les que sotmeté Déu al pobre Job (segons expliquen a uns relats
quasi de ciència-ficció inclosos en un best-seller que es diu La Bíblia).
Tot s'acaba, inclús aquest any d'incerteses, de successos no esperats. De
sancions que no s'acaben d'entendre, d'agressions verbals a la feina,etc...

La malaltia d'un amic, potser el fet que ha tingut més transcendència, on
t'adones que el cos té les seves raons, i que la salut és un regal que moltes
vegades, massa vegades, menyspreem. Ànims, Albert, ho estàs fent de puta mare!

La dona d'un amic meu, que mica en mica perd moviments en extremitats, i que
de metge en metge, recorrent el país, i esperant una operació. Molt delicada.
Des d'aquí, ja sabeu que us envio tota la meva bona energia.

El quedar-se sola una meva amiga, que després d'anys de cuidar mare, tieta, dedicar-lis tota
la seva vida, es pot quedar després de tota aquesta entrega, amb una mà davant i
una altra darrera. Però de mica en mica, ja té feina, i si ha pogut amb tot el
que la vida li va donar i pres, té més força i valentia que ningú que hagi
conegut.

La vida, a vegades incerta, d'un amic enamorat de la música, que
puc comparar amb un cactus..esquerp, però amb raó! té un cor massa bo i delicat
per deixar-lo a la vista. No sé com acabarà l'any per ell, però jo tinc un nus a
la panxa.

La meva mare, que es va fent gran, que els genolls li fallen, que
ha caigut unes quantes vegades, que a vegades la mataria, però és que es fa
difícil veure com els que estimes van envellint i de mica en mica es van fent
més dependents. Admiro el seu amor i dedicació als animals.I a les persones!
Potser massa !

I què dir de mi? quan em trobo gent que fa molt i molt temps
que no em veu, els dic que res ha canviat. Potser uns quants cabells blancs,
potser alguna arruga, però el mateix treball, les mateixes esperes, i el mateix
lluitar cada dia per no veure tanta foscor en el pou, en el túnel que en el fons
tots vivim.
Estimar ens fa més humans. Ens apropa a nosaltres mateixos i als
nostres congèneres.
Esperar ens fa desesperar, i somiar desperts, somiar
dolçament o amarga. Però no queda altre subterfugi. No queda més sortida de la
realitat que no ens satisfà.

5 minuts i res

5 minuts i angoixa. Us poso una canço de Pablo Milanés, preciosa, que un cop, en els 3 minuts que dona una bústia de veu li vaig deixar. Em quedo sense paraules.

Ese tiempo perdido que nos deja vencidos, sin poder conocer, eso que llaman amor para vivir.

Pasqües..

Els meus sentiments vers el Nadal són una mica confusos. Sobretot perquè per Nadal, els que no tenim la sort de tenir a tota la gent que estimes al costat, sempre trobes a faltar algú.
Aquestes mancances són les que provoquen un sentiment de buidor emocional que repercuteix en com rebem l'arribada d'aquests dies on pertoca lluir un somriure d'orella a orella.

Això no treu que avui, just he arribat de la feina, he trucat un amic per quedar pel cap d'any. Uy..tocarà fer de chefs, cosa que m'agrada. Doncs és molt enriquidor adonar-te que allò que elabores és adequat al pal.ladar del més exigent de la colla. Recordo fa uns anys que jo soleta vaig idear el següen menú:

Amanida amb tot el que em va passar pel cap (solament un ingredien m'exigia algu, que hi hagués poma).

Bacallà confitat amb salsa agredolça i taronges caramelitzades.

I el postre, no el recordo,,, però tot molt bo. Vaja, almenys així m'ho van expressar.

També he trucat als meus ex-sogres, que són uns àngels, impressionant la manera d'expressar-me la seva estimació. M'encanten!
I vaja, reguitzell de missatges de Bon Nadal.

Ja sé que pot semblar una tonteria, però m'agrada que se'n recordin de mi. Potser té a veure amb un instint hedonista que tots tenim, en més gran o més petita mesura. Però de tant en tant, agrada ser una mica qui pren el protagonisme.

A vegades obro els ulls, i m'adono que els pocs que em coneixeu, i que heu restat al meu costat, sou el petit gran tresor que tinc en aquesta vida. Tots plegats feu que em senti una mica millor, i és culpa meva estar tant assedegada.

Des d'aqui moltes gràcies qui forma part d'aquelles no-8 hores patètiques que em donen de menjar al cap del mes. Vosaltres m'almenteu l'esperit. Sou part de mi, us porto on vaig, perquè sigui el que sigui de vosaltres o de mi, no anireu mai a parar al calaix de l'oblit.

You don't know how I feel

La primera vegada que vaig fer sexe després de la ruptura amb D. va ser extrany. Quan estàs tants anys amb una persona, t'acostumes als gestos, a les olors, al to de veu, al tacte... i en molts anys, i molts homes, no he pogut trobar. Serà que no he tornat a enamorar-me des d'aleshores?
Però la primera vegada després d'ell va ser rara. Recordo que al matí següent vaig buscar a la capçalera del meu llit ( hi tinc, encara avui, un munt de k7 que) el Diva, d'Annie Lennox. I comença amb la cançó que buscava en aquell moment.
Perquè suposo que mai sabrà com em va fer sentir. La seva absència. El cos d'algú que no era el d'ell.
I perquè res ha estat com abans.
No sé encara perquè hi penso. Però és que fa tant de temps que ningú m'estima!

Plor

Durant un any seguit vaig anar a
psicoterapia. Quin destí el meu, que la psicòloga es digués Dolors! durant 2
hores que durava la sessió, podia parlar, tot el que volgués, i ella
m'escoltava. I analitzava les meves paraules. I no em va dir res que jo no
sabés. Però a vegades cal que algú t'ho digui.
La tristesa és un bon mètode per allunyar
la gent. Almenys la gent que no vol "mals rotllos".
I no sóc una persona del tot trista, però
em resulta summament irònic alguns gests meus d'alegria. I de debò que els
sento. Però són tan efímers. I deixen un gust amarg en el paladar de les
entranyes.
Que la soledat no és quedar-se en solitud.
La soledat és la mirada a un costat quan una gernació mira endavant. Sentir que
ningú et comprèn, ho expliquis del dret o del revés.
M'han recomanat que tingui fills. Però no
podria. No podria transmetre il.lusió. Perquè des de fa un temps tot em fa mal.
Sóc com un pop, que a cops es fa tou.
I quin sentit té tot plegat si tot ens fereix?
Si al final del túnel hi ha una llum . Però què vol dir, la llum?
No deixa de ser una altra mentida. Que tard o d'hora, acabarà en plor.

Un regal

Chucho i Bebo Valdés, pare i fill. Preciosa trobada de pare i fill, i de dos mestres. Un regal per l'oïda.

L'endemà

Soy el espíritu que siempre niega.Y ello con razón, pues todo lo que nace no vale más que para perecer. Por eso sería mejor que nada surgiera. Fausto (Goethe)

Pues el delito mayor del hombre es haber nacido.La Vida es sueño (Calderón)

No sempre hi ha un després. Després de la mort? Diuen que tot es transforma, o canvia de lloc. Jo, l'endemà de morir, no vull anar enlloc. Vull quedar-me entre la boira. Entre l'abisme que ara em separa d'entendre el món en que visc, i la boira espessa que em nega les evidències. Demà serà un altre dia. Això portem dien sempre. Sempre que el dia present no ens satisfà. Però la vida no és un somni que pots aturar a voluntat.

L'endemà d'una borratxera, és una ressaca.

L'endemà de la vida, és el no res.

Demà serà un altre dia! Ineludiblement.

.

Mirades

Mirades que callen, mirades que diuen a crits coses que no volem sentir, o que silencien el que voldriem sentir exultantment i cridanera.

Hi ha mirades que em maten, perquè voldria que fossin eternes i són fugisseres. Impossibles.

Sé que mai tornaré a poder estimar com abans, ho sé perquè a més a més no ho vull. No vull passar-me els dies volant pertot.

Fa massa mal el final, inevitable. Perquè com algú diu, sóc com una mantis religiosa.

Matar, no en el sentit literal, també esgota. I molt. I mor una part de tu, irrecuperable.

Alter Bridge - Down to my Last

Dona

"Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras que esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que no debería reponerme."

Virginie Despentes

Diu que l'estima

Tinc un amic que té un petit problema. Fa uns anys es va separar de la dona. Després hi van tornar. Però mai torna a ser com abans..... per molt que vulguis reparar el que no es va fer bé en una primera part.
Diuen que ...segundas partes nunca fueron buenas...potser perquè entre les parelles es perdona molt "de boquilla".
I ara, que diu que l'estima i la desitja, no pot fer-hi l'amor per temor a trair-la. Per què? perquè hi té ficada, al cap, una companya de treball.
Així és l'amor!
No importa si téns un compromís amb la dona i mare dels teus fills. L'amor és imprevisible.
I pots reprimir-te. Si, i tant! però si ho penses bé.....t'adones que la passió és efímera. Que dura, el que dura. I que hi ha d'altres coses que cal treballar molt cada dia.
Qui senti seguretat que la seva parella li serà sempre fidel, va molt equivocat o equivocada! Perquè el pensament és del tot lliure. I les mentides són el pa de cada dia. Mentides pietoses, és clar! però mentides en essència.
A vegades penso que estaria bé, trobar algú. Però quan hi penso bé, m'entren nàusees. Home...no per posar-me a vomitar, però és que fa tanta mandra posar el cor en mans d'altri. I de moment, encara tinc tots els "cargols" a puestu.

A vegades, no cal treure-li la punta al llapis, doncs, quan no hi ha res a escriure...no cal afilar tant. I en certes relacions, "todo el pescado está vendido".

Els que m'aguanten...

Vull fer aquest petit homenatge als meus veritables amics...els que em porten amunt i avall. Els que mai es queixen, els grans oblidats, que carreguen amb tot el pes. M'han demanat moltes vegades que penges alguna cosa de la meva anatomia, però no trobo res que valgui la pena ensenyar. Potser un altre dia, amb ajuda, em faci una foto de l'esquena. Aquesta sí que pobre!
Fa molt que no em peso. I es per una por terrible. Que malgrat els petits esforços de no passar-me en segons quines menges, continui amb el mateix pes. Per tant, ignoro aquell aparell mesurador.

Per cert, he retocat una miqueta les fotografies. No! no m'he tret ni les durícies, ni els ulls de poll amb el Photoshop. Simplement, les traces, o el filtre ha estat un pèl modificat. Tampoc es tracta d'ensenyar aquí tal com raja! o si! però encara em queda una mica de presumida.

1989....els de Seguridad Social eren Punks

Esperar........

Esperar es como soñar despierto......... Aristóteles

Caramel

No tot és aspre en aquesta vida. I jo, malgrat el què en penso, d'aquesta vida, miro de posar-hi bona cara, i a vegades, millors paraules, inclús, que m'agradaria creure. I que hi ha moments que m'apropo a la que diríem felicitat. Però clar, sóc una persona massa assedegada d'aquest sentiment, que sempre em sembla tan instantani, que els moments de depressíó es fan eterns. Que perquè tanta trisesa???

Tinc un bloqueig mental des de fa mig any, quan per unes cerveses i una llei, se'm sotmet a 3 mesos d'un no-res. Encara no ho he dit a la feina, i no sé què diràn, perquè podria passar de tot. El que m'agradaria és que em despedissin. Poder fer un pas endavant. Anar-me'n a Gasteiz 3 mesos seguits, lluny de tot això, prop de tot allò que em reb sempre amb els braços oberts, i sense concessions a recels, ni a mirar-me amb d'altres ulls que no siguin els d'acceptació.

A vegades està bé sentir que t'estimen, per variar!

Parlant diumenge amb uns amics, vaig retratar-los el meu home ideal. Però crec que no existeix. O si existeix, no és en la mesura que jo voldria. Vull un submís. Si! que n'estic farta de fer-me la tonteta. Que no vull cap home que per treure jo els meus "pebrots", s'acolloneixi.

I que cada nit m'esperi ben despert...... i que cada matí també em doni el bon dia ben alegrement.......Això sí que s'acostaria a la felicitat.......

Esperança

Tants dies, ja ni els compto, que no sé res d'ell. Que m'amago darrere excuses. Que no sé com viure amb aquest neguit. Que tant de bo uns ulls que sé que em miren amb amor fossin els seus ulls. Que no sé ni com sentir-me de tant compromesa amb les seves promeses.

No m'acontenta saber que els que m'han fet mal, avui no són feliços. Perquè hi ha ferides que mai es curen, que sagnen de tant en tant.

Si no és el meu destí ser feliç quina és la finalitat de la meva vida. Ser viscuda? quins motius em donen?

Sento que els que tinc aprop no em valoren, bé, sempre hi ha excepcions. Però no sé, ja no pretenc que m'idolatrin, però com que no sóc d'anar al darrera de ningú, em quedo sola.

I quina sortida em queda? on sóc no m'hi volen, o no m'hi volen prou com per dir-me que hi sigui. I malgrat la serenor aparent, tinc moltes ganes de fugir. Diuen que només es valora el que es té quan ho perds. Potser sí que un dia em perdreu. Però ara us necessito. Perque cada moment viscut és un cop d'esperó per continuar endavant.

Perquè ell no hi és. Perquè per molt que m'estimi, o això vulgui fer-me saber, no m'escolta. I qui em negui la capacitat que tinc d'escoltar, és que poc em coneix. Però és trist voler parlar i que no et vulguin escoltar. Que no et sapiguen escoltar. I és desesperant sentir que hauria de pagar un psicòleg per almenys poder parlar. Que no cal que m'entenguin, que no cal que mostrin comprensió o empatia. Que jo només necessito treure tot el dolor que duc a dins. I que m'està matant.

Qui digui que l'amor et fa sentir viu, no pot ni imaginar que també aquest sentiment és capaç de reventar-te les entranyes.De no ser capaç de fer res de profit. De estar en un estat d'espera constant, amb una espasa de Damocles que et recorda que el temps, fora de tu, va passant. Que ja no téns temps de res. De res del que havies somiat.

10 de desembre

Ja ho sé! és demà, però el 10 de desembre del 1989 era diumenge, i va ser, als meu 17 anys, l'entrada a l'amor real. Ell tenia un nom molt exòtic...Josep. Però jo no em deia Maria, i no vam fer cap pessebre. La nostra història va durar 13 mesos. I a d'esquena la porto sense massa molèstia, i amb bons records. Era alt i ferm, i amb els ulls verds, i guapu, perquè no dir-ho!? almenys per mi.

Ha plogut , ha nevat, i fins i tot ha tronat molt des de llavors, i no sé encara perquè penso en ell. Potser perquè va ser breu, i com una au de pas, va deixar una lleu però profunda petjada. Perquè com deia un professor de francès.....lo bueno, si es breve, doblemente bueno!certament!

Penjo aquí fins que me'n cansi de veure'm una de les fotos que m'he fet aquesta nit a la meva habitació.

Amapola

Jeje apart de ser una cançó dels Alamo y los Dolarcash és una de les flors més comuns i la que juntament amb la ginesta, ens anuncien el bon temps.Us poso dues fotografies, una simple, però bonica, i l'altre...que té fins i tot un puntet eròtic.

Més fotografies de la natura a: http://www.fotonatura.org/galerias/

Just a little bit

Yes! I put my blog on day yesterday, c'est a dire, j'ai changé l'image de mon blog, so tired of the "perro semihundido" de Goya.
Je je heus aqui una mica les meves palles mentals, perquè no ho he dit mai, però no sempre somio en català. Però vaja, que he canviat la imatge perquè ja n'hi havia prou de mitges tintes, no estic semi-enfonsada, ho estic del tot. I tot allò que es veu de mi és perquè estigueu tranquils.

Com que em reclamen que distregui una mica amb sexe us explico una historia que em va passar fa........molt i molt. Us ha passat mai que en una discoteca algu us somriu, no el torneu a veure en tota la nit, i en anar a buscar el cotxe, te'l trobes pel cami......i passes d'anar a buscar el cotxe? En tinc testimonis! i van patir per mi. Però a vegades he estat ben boja. Penseu que era tant inconscient, que va caure la meva cartera al seu cotxe, ni me'n vaig adonar. I al dia seguent, al despertar-me la meva mare em diu que ha vingut un noi a portar-me la cartera. Tot intacte! diners, documentació, targetes! Miracle!!! no era un noi d'aquí i tenia aquell punt exòtic. I segur que em va dir el nom, però no el recordo. Ni falta que fa. Són d'aquelles coses que et passen, i no és que vulguis oblidar, però dius........a otra cosa, mariposa! y que me quiten lo bailao!No hi ha res més eròtic que allò desconegut. La rutina fa marcir la passió. I de tant en tant, a la nevera cal posar-hi un aliment de diferent textura, olor, color, i gust. Que us tapin els ulls amb un suau mocador. I deixeu-vos portar. Que la inventiva és ilimitada quan hi ha ganes de gaudir.

Esperant res

A vegades ens quedem com aquesta gàrgola de la Nôtre Dame de Paris, perduda la mirada i pensant en...en no res!
I esperant......que passi alguna cosa que ens distregui la mirada.
La vida contemplativa, de qui està cansada d'actuar, i "aquí me las traigan". Potser encara no hi he arribat, però ben poc falta. Perquè de mica en mica, l'espera es fa tan llarga, que et quedes com aquesta gàrgola.
Esperant, i esperant. Mirant com la vida passa davant els teus ulls. I res canvia. Tant si mous un dit, com si bellugues el nas. No passa mai res en el paisatge de la vida, prou emocionant com per voler-m'hi fer partícip.
Sort que s'acaba l'any. Però abans cal passar la dura prova del Nadal. On ens roben i hem de somriure.

Brother up in heaven

La més bonica cançó (almenys per mi) dels Alan Parsons. Si t'escoltes la lletra, fins i tot fa plorar. Tots tenim algú allà , en el cel. Jo un germà no. Però sí persones que estan inscrites en el meu cor. I que espero que m'esperin. Perquè el món, quan hi eren, era més bonic. Potser també perquè amb ells va marxar la meva infantesa, el meu esperit. I tot el que queda ara són les escorrialles.

standby - bloqueig

Ja fa dies que es cou en el meu cap un conglomerat d'idees, de problemes que m'envolten, inclús problemes propis, que em paralitzen.
El Nadal, l'odiós Nadal, amb bombons, colònies, i preu desorbitats.......em produeixen una profunda nàusea que em recorda que no m'agrada el món en què visc.
Aquest any no, però seria una bona època per suicidar-se, per enviar un missatge als que suposadament t'estimen, de que és precisament en aquesta època quan les persones com jo sentim més la soledat.
Però no. De moment, el cap quiet. Vull una mica de pau. I no és fàcil aconseguir-ho. Sobretot perquè no sóc egoista. Vaig néixe amb un sentit empàtic pronunciat en que avantposo el dolor dels altres, al meu propi. I dos dolors sumats, resulten un turment. Un turment que vaig suportant. Fins un dia que ja ni senti dolor, ni senti plaer, ni senti la meva pròpia respiració.

Cap de setmana tranquil

Sí! a vegades, el cos té les seves raons. S'anuncia amb granets a la pell, amb líbido pujada, i arriba quan vol.

El meu cos és caòtic. Des de sempre. Ja sé que cada dona té la seva propia menstruació, però almenys hi ha una regularitat!

Jo només sé que arriba amb uns dies d'antel.lació. D'aquí que hagi après a escoltar el meu cos. I en aquest sentit, vaig bastant encertada. Vé quan vé, com la pluja, com els anticiclons, però no com una loteria, perquè segur que toca.

Uy parlant de loteria....sóc la única persona a la meva feina que mai he comprat loteria. Aquest any m'ho plantejo, doncs ha estat un any fastigós. Molt mala sort no només per a mi, sinó per algunes persones que estimo.

El dissabte vaig anar a Barcelona al Caixa Forum. Són exposicions gratuites, una d'elles estava molt bé..."Passió pel dibuix", de Poussin a Cézanne. Molt interessant. Però clar, feia un dia esplèndid i vam pujar al terrat. Per qui no ho sàpiga, Caixa Forum és a un edifici de Puig i Cadafalch. Aquí us mostro una foto:

Bueno, i després, a dormir d'hora i diumenge.....uf diumenge vaig ser esclava de Morfeu. Em reclamava a totes hores. I clar! amb les promeses que em fa, jo no m'hi puc resistir. I com diuen...hi ha més dies que llonganisses!