30 de jul. 2007

The Pretenders

No sabria dir quina cançó és la meva preferida...I'll stand by you, Himn to her, Don't get me wrong, Human, 2000 miles, el Back on the chain gang que us mostro, o jo que sé...se'm fa dificil triar. Però és gairebé indiscutible que la veu de Chrissie Hynde és reconeixible a l'instant.


La bondat encara existeix



Sí!Costa de creure, però jo, éssent atea i àcrata, demostro tenir més ètica que el que va predicant als quatre cantons.


Avui he anat a Sabadell, a Trànsit, i si algú a anat a algun lloc amb mi sabrà que el meu sentit de l'orientació sempre està adormit. Doncs bé, caminant, caminant, i no trobava el carrer Escola Industrial.


Em trobo una monja...raro que m'hi acosti, a aquesta gent, però mira...estava ja cansada de donar voltes! i aquesta bona dona m'ha demostrat que encara hi ha gent que val la pena. No sé si havia d'anar on jo li he dit, però quasi m'ha acompanyat a la porta. I m'ha caigut molt bé al dir-me que ha estat aquests dies a Cantàbria. Li he parlat de Castro, que hi vaig anar de la mà d'un amic, i que em va semblar preciós. Ella també m'ha parlat de Santillana, de Laredo. Vaja, que si en aquells moments em diu..anem-hi! m'hi apunto.




Sabadell és una ciutat petita, i m'agrada! encara s'hi parla molt el català, i els carrers estan plenes de botigues maques, de roba, llibreries, de marroquineria, etc. Sabadell em recorda els meus temps d'universitària, on agafava els Ferrocarrils Catalans per arribar a l'Autònoma. Passar com una exhalació davant el Viena, el troç de Rambla, i just abans del teatre La Faràndula, l'estació de tren.


Va ser una època difícil. La llicenciatura ningu me la va regalar. Vaig estudiar molt, vaig fer molts cafès parlant de Pedagogia amb les companyes. Els excel.lents en Estrategies d'aprenentatge, en Metodologia, etc no van ser fàcils! Però d'aquella època guardo el record de la sensació de que la vida tenia un significat.


Si no fós perque ens hem de guanyar un sou...em passaria la vida estudiant. Però....




Però vaja, reprenent el tema central....afortunadament encara corren PERSONES, que val la pena creuar-se. Que fan que vagis pel carrer i no et trobis desamparada. Que a una dona se li pot caure alguna cosa, i que li recullen. Que es pot fer broma amb qui et serveix el cafè. Que encara hi ha qui prefereix escoltar el que l'envolta que no tancar-se en una bombolla passant de tot.




Que són aquelles petites coses per les que estic contenta d'estar en aquest món.

26 de jul. 2007

Trobo a faltar el teu carinyo






Has de saber que des d'aquí valorem molt els 13 anys que ens vas donar. Que eres un gat molt juganer i un xic malxinat, però que quan ens veies malament, et quedaves al nostre costat.
Els teus últims dies van ser molt durs, per tu, que se't veia molt enganxat a la vida amb nosaltres, que malgrat no poder menjar quasi res, el teu gran cor aguantava.
No saps quant t'enyoro, Txibi. Eres l'únic ésser d'aquest món que m'acceptava tal com sóc. Que això en les persones és ben extrany. Et trobo molt a faltar.

24 de jul. 2007

Me diste la vida


Ahir dilluns em va trucar Joan, un amic de València amb el cual vaig tenir una estreta relació per telèfon.
No es pot dir que ens enamoressim, però sí que es va produir un fet imprevisible:
Tant ell com jo vam trobar en l'altre algú amb qui parlar quasi cada dia. (recordo que va ser aleshores que em vaig fer de contracte a Movistar..les trucades eren molt llargues i frequents).
Mai he trobat ningú que amb tant poc em donés tanta tranquilitat. Tenia un treball que a mi em facilitava poder-m'hi posar en contacte a les tantes de la nit.
Vaig passar llargues temporades a l'atur, vivint de nit, dormint de dia. O més aviat, malvivint de nit. Unes nits molt llargues, d'insomni, de tristesa, d'angoixa.
Que ningú sap com ho vaig passar després del David. De fet, mai ho he explicat tot.M'ha quedat molta cosa a dins, i per això a l'escriure això encara em surten les llàgrimes.
Però ell omplia molts moments d'aquella meva vida que no tenia massa sentit. Ell era com una llum.
Joan és una persona extraordinària, amb una única cosa que retreure-li... El tancar-se en sí mateix, el desapareixer quan els seus problemes l'afogaven. L'he trobat tantes vegades a faltar.
I és que últimament no tinc ningú que pugui entendre'm.
Ell em va dir sempre que no era jo qui fallava, que eren les persones que m'envoltaven que em fallaven. I potser és cert. Però preferiria ser jo qui fallés, encara que fós per una sola vegada. Pensar que la gent amb qui diposito tota la meva confiança i sentiments pot fallar-me no em deixa tranquila.
Aquesta sempre ha estat la meva gran palla mental.
Tu si que em vas donar la vida. Tu si que vas dir-me que estava en un pou quan jo ni me n'adonava.
I si...si que si no fós per la distància i otros peros..la nostra vida seria "acojonante".
Gracias per pensar-me, per recordar-te d'aquest granet de sorra que sóc en aquest món. T'estimo moltíssim.

23 de jul. 2007

Lázaro and friends



Aquest post és dedicat al Làzaro. No es pot dir que siguem amics, però tant bon rotllo hi ha que quasi ho és. Molt més que aquells que algun dia ho van manifestar. Diu les coses "de cor", és d'esquerres, com els bons! i que collons, que em cau de puta mare!
En aquestes fotos el veiem amb el Pedro, i amb el Carlos. També que si ens posem a comparar, tots fets pel mateix patró. Ben parits, com hi ha món! Avanti!

22 de jul. 2007

La de negre..











Sense voler, amb els anys, el meu color preferit, el negre, s'ha convertit en part de la meva personalitat. Cada cop costa més veure-hi alguna cosa clara en el que dic o faig.
Però deixant de banda l'aspecte diguem-ne trascendent, vull posar una nota d'humor recordant un amic que em diu "la gòtica".
Ai si tingués millor cos, aniria que no em coneixerien!





L'aneguet lleig


Definitivament no sóc ni de lluny, ni a una distància anys llum, una bellesa de dona. I no és que ho vulgui ser. Definitivament, no. No vull ser mirada com un objecte. Però no per estar mancada de bellesa, vull sentir-me ignorada.

És difícil.

A vegades tinc la sensació que pel fet de ser un bitxo raro, molt poca gent se m'acosta.

Ja sé que tinc un caràcter que deixa'm córrer...però jo crec que no sóc mala persona.

Però tinc aquest defecte. No m'agrada que m'ignorin.

Tot i ser conscient que sóc l'aneguet lleig, i que per molt temps que passi , mai em tornaré cigne. Potser que pensem d'una vegada que tothom mereix un xic d'atenció.

Apliquem-nos el "cuentu"

Fa ja uns anys, un amic que viu a Madrid, Fernando (Hablo de Infinito, Jose!) em va enviar un munt de material musical...Janis Joplin, Fito Paez, Björk, Jeff Beckley, y Aterciopelados, aquest grup de Colòmbia(si no vaig mal fixada) que aqui no és conegut massa. Serà que no hi ha una tia bona cantant, o no canten gilipollades nyonyes.




També Lila Downs, que per no fer-ne publicitat perque no va amb minifaldilles...
però que escoltant-ne unes quantes cançons t'arriben al cor.

21 de jul. 2007

Preciós



La tendresa que es mostra en aquest vídeo va fer que m'enamorés d'aquests dos artistes fa temps. Ella, d'una bellesa molt particular, però amb una veu preciosa.I amb un talent per la música que molts voldrien. Ell, ell que per la veu el tindria cada nit al meu costat per anar agafant soneta. Com un Morfeu de luxe.

Pensar amb l'entrecuix


Quan és primavera, perque la sang s'altera. Quan és estiu, perque tota cuca viu... Quan és hivern, perque el cos demana escalfor.
Tota excusa és bona pels que van calents tot l'any.
La líbido..mmmm la famosa líbido!
No sóc una dona freda, no em costa posar-me calenta. De fet, gens.
Però cada cop em faig més sofisticada en aixó de les escalfors. Si depèn d'una altra persona..ho té bastant difícil.
Per començar, la veu, el to. I avui tinc tant integrat en la meva ment la seva veu(llegeixi's C.C.R.).
I si penso amb l'entrecuix, prefereixo fer-m'ho soleta. A vegades em poso les boles xineses i camino per casa. Poques vegades he sortit al carrer amb elles...per si de cas...no vull fer cara de posseïda.
Pensar amb l'entrecuix no està malament. I penseu una cosa...allò de Love makes the world go round...potser si, però de moment dóna més guanys la indústria d'allò relacionat amb la pornografia i el sexe, que no els regals típis de sant Valentí.

20 de jul. 2007

La tendresa i el valor de l'amistat


Vull dedicar aquest escrit a tots els amics (i amigues..que quasi sempre m'oblido de vosaltres). La foto que veieu acostuma a ser en la capçalera de molts llits de matrimoni. I ho celebro quan es fa realitat el que jo interpreto en aquest quadre, que tampoc té tant de romanticisme nyonyo, i és la tendresa, la protecció a qui estimes. L'abraçada a la qual no em faria res ser-ne una addicta.

Ningú de fa molt temps no m'ha abraçat, i no és pas perque no ho necessités.
Però us vull dedicar aquest escrit perquè m'heu donat força. Porto ja molt temps en un abisme, on massa m'hi he acostumat. Vosaltres m'heu anat convencent que això no em portaria a res.
L'amistat em va salvar quan ja fa uns anys em trencaven el cor i molts projectes de futur. L'amor o el que moltes vegades pensem que és amor, em va matar.
I en aquest punt estic.

A tu Carles t'agraeixo que em recollissis en aquells viatges en que tornava tant buida i tant desesperançada. Que despres de quasi 9 hores de viatge entre autobús i tren. I que la veritat, no volia que ni el meu pare ni la meva mare em veiessin en un estat tant lamentable d'ànims.
Cada viatge era una descarrega de piles. Em volia morir.

A ti Joxe te agradezco que siempre estuvieras de mi parte, que te mantuvieras férreo en tu posición. Que la mayor importancia la dieras a mi persona. Que nadie tenia derecho a tratarme así.

A tu, Nuri, que has estat l'amiga amb qui he trobat més consol. Que hem plorat juntes, i que saps més de mi en una època de la meva vida que ningú. No tinc paraules, noieta, ets la ostia!

A tu, Albert, que em coneixes en una època que no sé com definir. Com dius, em vas trobar en un bosc, com la mateixa Caputxeta, però no ets el llop! ni de broma! Ets més bo que el pa amb xocolata! i sempre intentes ajudar. Saps escoltar, i saps transmetre l'estimació. I seria impossible enfadar-se amb tu. I no ho intentaré.

A tu, Dani, que també em vas conéixer pel bosc i en una època difícil de definir. M'has ajudat més del que mai t'arribaràs a imaginar. I mira que arribes a ser caparrut! però no has deixat mai de ser un amic.

Em queda el Manel. Què dir d'ell? Que va ser el meu millor amic. L'amic que sempre vaig tenir al costat. De tu podria omplir pàgines i pàgines perque fa més de mitja vida que et conec. i cada cop que et veig feliç se m'omple el cor de felicitat. No et mereixes menys!

Tots vosaltres i algunes persones més féu que la meva vida tingui alguna mena de sentit. Sé que prop o lluny, estareu al meu costat.
La distància no és barrera si les persones estem unides per la tendresa.

19 de jul. 2007

Perspectiva


www.Tu.tv

18 de jul. 2007

Frida Khalo



Us recomano vivament que llegiu quelcom d'aquesta dona. Va tenir una vida molt difícil, un accident que la va marcar de per vida, i un amor amb Diego Rivera que entre l'amor, l'odi, l'amistat, el respecte... també va marcar profundament la seva existència. Ens ha deixat una obra pictòrica amb un indiscutible estil propi. Una crònica visual de la seva vida, una via d'escapament.
Una vida molt interessant que no convé perdre's si en teniu la mínima oportunitat.
Des de ben jove en vaig llegir una biografia que em va enamorar, em va conmoure.
El que tenia aquesta dona era una força vital indiscutible, admirable.

17 de jul. 2007

El que podem fer per amor...

15 de jul. 2007

Començo les vacances


Són com sirenes que et criden des de la llunyania, que t'esperen, que t'afanyis, i que t'obsessiones pensant-hi, planificant què faràs.
I un cop ja hi ets...
No tinc cap amic ni cap amiga que em plantegi d'anar de vacances junts. I m'agradaria, doncs, si bé durant un temps he estat anant al Pais Basc, també m'interessaria conéixer d'altres coses.
És fotut estar sola. Ningú compta amb mi, i m'he d'espavilar.
I encara no n'he après.
M'agrada la solitud, però no per absolutament tot.
Fa pocs dies vaig rebre uns missatges de Txus. Resulta que ha estat molt fotut, el van operar i just encara s'està recuperant...això escriu.
No n'he sabut res des de l'abril, i va deixar-me en un buit, en la inopia. Jo no sé el que sento. Jo sé que voldria solucionar el tema. I puc semblar gilipolles, però abans de morir-me voldria saber qui és ell. Per saber qui m'ha pogut escriure durant tant de temps, durant tants anys, que m'estimava, i que hagi quedat tot en un no-res.
En un no-res no, en un estat de desencant absolut. En un plor incessant, en un pensar que no vals una merda. I que tot allò que puguis oferir no val res.
I és molt dur. Si ho heu sentit mai ho podeu saber.
Quan trobes que les persones del teu voltant t'ignoren i no et volen més que quan (i encara dóna gràcies!)et necessiten. I què hi ha de les meves necessitats? Sóc només un instrument? Quelcom que se'n fa un ús i punt. I quan no serveix, s'arracona, com una joguina vella que ja ha perdut la gracia.
És com em sento. Pero vaja...Tinc vacances! almenys puc dir que tinc feina.

C.C.R.




Ell és senzillament especial. Tot i que mai quedaré satisfeta del tot ja que mai li diré el que sento, pertany a un espai de la meva vida, en el qual, quan hi és present, sento que la meva vida pren una força del tot especial. I quan no hi és, és en els meus pensaments.


Fa un temps que només practico l'onanisme perque ell m'omple de desig. I només ell podria satisfer-los.


Ell mai estarà amb mi com jo voldria. I ho respectaré. És un home casat. I si és casat vol dir que algu el va triar abans. I això ho respecto.


Però el desitjo. Amb tanta intensitat que no deixo de pensar-lo, de somiar-lo.


Si soñar contigo es un pecado,


yo peco cada noche.


Si pensar en ti es inmoral, o desearte está mal,


que me juzguen.


En la cárcel de mis sueños tu estarás igual.




D'alguna manera ell ho sap. I li agraeixo que no vagi més enllà. Potser per això el fa realment especial.


No voldria per a mi un home que no es més que un borinot que va de flor en flor.

12 de jul. 2007

Contacte humà


De fet, contacte en tots els sentits. El necessitem, sentir en la nostra pell el contacte. Sentir que estem situats en relació a algun objecte o persona. M'agrada sentir els meus cabells molls per l'esquena, quan m'acabo de dutxar. El pessigolleig.

M'agraden les abraçades, tot i que cada cop menys les que es donen gratuïtament.

I fins i tot m'agrada (i aquí espero no mostrar-me massoquista), sensacions com la de just quan el mosquit pica, quan m'arrenco una crosta.

La pell és el nostre exterior, el que està exposat a les més grates sensacions, o a les més ingrates.

Recordo una cançó de Communards que deia...You may break the skin but you can't kill the soul... La pell és sensible, massa potser. Però vaja, que a vegades són més grates les carícies que no altres coses.


La pell, el nostre envoltori.

I és curiós com guardem les sensacions tàctils....doncs moltes vegades, almenys a mi em passa, recordo exactament amb quina intensitat em van tocar. I no parlo de sexe. Parlo de sentit, de sensació. Un principi, i un objectiu en sí mateix.

9 de jul. 2007

Sense comentaris...meus


6 de jul. 2007

La Caperucita Roja...


La verdadera historia de Caperucita Roja
El famoso cuento de Caperucita Roja fue escrito originalmente por el francés Charles Perrault hace más de 300 años y está incluido en su volumen: Cuentos de Antaño.
El auténtico final de este cuento es trágico, pues el Lobo se come a la abuelita y a Caperucita Roja sin que nadie pudiera rescatarlas. El último párrafo reza así:
"¡Abuelita, qué dientes más grantes tienes! Son para comerte. Y diciendo estas palabras, el malvado del lobo se arrojó sobre Caperucita y se la comió.Fin.".La versión más conocida hoy en día, es la que incluye un leñador quien logra rescatar del vientre del lobo a Caperucita y a su abuelita es de los Hermanos Grimm (Quienes recopilaron los cuentos que circulaban durante la Edad Media y el Renacimiento).Evidentemente Perrault quiso castigar a Caperucita por hablar con desconocidos, el Lobo en el bosque, representa a un desconocido. Casi todos los cuentos de Perrault incluyen una moraleja y la de este cuento es la siguiente:"Vemos aquí que los adolescentes y más las jovencitas elegantes, bien hechas y bonitas, hacen mal en oír a ciertas gentes, y que no hay que extrañarse de la broma de que a tantas el lobo se las coma. Digo el lobo, porque estos animales no todos son iguales: los hay con un carácter excelente y humor afable, dulce y complaciente, que sin ruido, sin hiel ni irritación persiguen a las jóvenes doncellas, llegando detrás de ellas a la casa y hasta la habitación. ¿Quién ignora que lobos tan melosos son los más peligrosos?".
Evidentemente Perrault quiso dar una lección moral contra las jóvenes que entablan relaciones con desconocidos. Deslizándose el carácter sexual de esas relaciones.Perrault es también autor de otros cuentos famosos como "Pulgarcito", "Cenicienta o el zapatito de cristal" o "La bella durmiente del bosque".


El número més bonic...

El més bonic i el que si tenim la gran sort de practicar-lo... fins i tot màgic, fantàstic, impressionant, great number! sensualitat , i molta molta voracitat. Ea!

M'agrada el sexe...i què??!!!







Doncs sí, a la vida hi ha una única cosa que ens cura del mal humor, de les depressions, de la mala baba. I és el sexe, sia en companyia, sigui en solitari. És igual, doncs el plaer que ens dóna el propi cos, i el cos d'altri és la millor compensació que ens pot donar aquesta vida, en la que dia t'adones que estàs en plena solitud.
El cos és el nostre envoltori, a dins hi ha el nostre esperit, a vegades tant, massa turmentat per les coses que ens passen.
Mai em vaig arribar a masturbar tant com quan estava enamorada, i quan estava amb depressió.
Mai vaig necessitar tant el sexe que quan la meva vida no em donava senyals de valer res.
El sexe ens alleuja de certs dolors de l'anima, i també del gran trasbals que suposa l'estar enamorat.
Quan tornaré a enamorar-me de veritat? ho temo i ho desitjo. Però tant lluny està el que vull del que trobo, que em resigno a esperar.
Sembla fàcil, però cercar algú que t'estimi, que et faci riure, i mai et faci plorar.... em diuen que demano un impossible.
Mentrestant...l'espera. La desesperança d'adonar-te que en aquesta vida, al cap i a la fi, ens ho mirem com ens ho mirem, estem absolutament sols.
......uf...i això que havia de parlar de sexe!



3 de jul. 2007

30-08-2005 : missatge a un amic


Qué tal? Voy ya a dormir. Antes contarte...viernes conocí a un galleguiño..guapísimo! cogidos íbamos por la kalle, besándonos a cada paradita...y lástima que ni él ni yo lleváramos condón...que aunque follamos, fué muy light pero muy excitante. Aun recuerdo su polla. No nos pedimos el teléfono. Si el destino quiere...y si no, ahí queda el recuerdo. Me tocó y me chupó los pechos como nadie. Y me corrí. Buf txaval.. Alucinante! Hay veces en la vida que va el diablo y se pone de tu parte. Así que si encuentras una mujer, trátala como a una reina, olvídate de ñoñeces y falsos romanticismos. Trátala como a una diosa, adora cada centímetro de su piel.. y buf! te recordará como yo recuerdo a Enrique, que con esos ojos mirándome me hizo sentir la mujer más guapa.


I tant que encara me'n recordo. Hi ha coses que difícilment s'obliden. Per molt que el temps s'entesti a passar veloçment i implacable.


No és solament sexe amb un desconegut. Hi jugaven l'atracció, molt forta que hi va haver. I el voler viure el moment amb intensitat.

L'amic a qui anava dirigit el missatge és de tota confiança en aquest camp. Ens expliquem les aventurilles, i riem molt.

El món està ben girat...


Odio

Em permeto reproduir la lletra d'una cançó de Revolver que em sembla, simplement, impressionant:

Odio la ensalada de verano y las luces amarillas que alumbran el extrarradio

No soporto las tulipas de las lámparas que anidan en las mesitas de noche cada cuarto
Odio las neveras donde nunca hay nada aparte agua del grifo en botellas de cocacola
No soporto a la gentuza que tiene perro en invierno y en verano va a la calle porque sobra
Odio a los violentos que golpean encubiertos por la ley a sus familias en sus casas
No soporto los mosquitos ni las ratas y el olor a sucio del que no se lava
Odio al que se juega sin escrúpulo ninguno su sueldo en una máquina del bar
No soporto a los que acuden los domingos a la iglesia y luego el lunes son peor que Satanás
No me gustan las cadenas ni los lazos no me gustan las fronteras ni visados
No me gustan los anzuelos ni las balas ni la ley sin la justicia en el que manda
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Y aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón
No soporto a los que dicen la letra con sangre entra con la sangre yo no pienso negociar
Odio a los torturadores pistoleros y asesinos les deseo cien años de soledad
No soporto a los que hablan siempre a gritos por el móvil nada más aterrizar el avión
Odio a los gallitos de gimnasio porque siempre desprecian mi sudor
No me gusta que me obliguen sin brindarme explicaciones de porqué si o porqué no
No me gusta ni que humillen a los toros ni la caza con hurón
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Y aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón
No soporto a los ases del volante que a volar a dos cuarenta le llaman su factor riesgo
Me parecen reprimidos y egoístas porque exponen mi pellejo y tu pellejo
No soporto a los perros de la guerra porque se corren disparando su cañón
Odio a los discjockeys asesinos porque siempre me joden la canción
No me gustan las cadenas ni los lazos no me gustan las fronteras ni visados
No me gustan los anzuelos ni las balas ni la ley sin la justicia en el que manda
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón
Qué le voy a hacer si con razón o sin razón
Y aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón

I tantes altres coses detestables...

2 de jul. 2007

Visites guiades...

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

1 de jul. 2007

Orgasme



Qui no ha sentit mai que en l'orgasme se li anava un xic la vida. Que el plaer era tan intens, d
'una puresa tan extrema que en un esglai, el cos se't pronunciava com esclau del moment que vivia?
El sexe és una dansa. El sexe és comunicació, amb un mateix, amb l'altre. El sexe és part de la vida, de la nostra naturalesa. I no el podem obviar.
Sempre dic que l'òptim, quan el sexe es practica no en solitari, és que hi hagi un equilibri. El sexe no és solució, en canvi, pot ser font de problemes. Parlar de sexe és molt fàcil. Parlar-ne seriosament, és més difícil.
Si no tenim una relació sexual satisfactòria, el millor és dir-ho. I no sempre és fàcil. Però sí que ens és més fàcil retreure-li a l'altre coses que no formen part d'aquest tema que podríem dir més íntim.
Vaig descobrir el sexe de molt petita. Sabia que hi havia una part del meu cos que gaudia d'una manera especial si l'acariciava, o si ajuntava les cuixes amb força. No sé si ho eren, però de petita gaudia molt de la masturbació , i dels possibles orgasmes que s'originaven d'aquella pràctica.
Als 21 anys vaig fer l'amor per primera vegada. I dic fer l'amor, perquè va ser tant preciós com també tendre el que dues persones sense experiència comencessim el que va ser un camí molt i molt prolífic. Ens passavem hores follant. Va ser la millor època de la meva vida.
I sí que hi ha diferència entre follar i fer l'amor. Perquè amb qui estimes, estaries follant tot el dia. I amb qui folles...amb una estona en téns prou. Hi ha més matissos...però bàsicament...
L'orgasme és el moment en que es para el món, el temps subjectiu s'atura. I sents només els batecs del teu cor, que segueixen un ritme trepidant. I notes que la vida, allà, en aquell moment, la téns a les teves mans, o més aviat...entre les cames. Calenta, i poderosament vital.