En contínua espera, en contínua fugida

En el fràgil esdevenir de la vida, on a vegades ens instal.lem de manera obstinada, i , a vegades, amb contínua resignació..........Jo no he escollit viure. Però sí que sóc responsable, com tothom ho és, de com li ha anat a la vida. A vegades escollim camins equivocats. Però el que som de bo i de dolent, és gràcies a aquests errors, i a alguns encerts! (no sempre ens equivoquem).

Deia F.Nietzsche que els que no ens mata ens fa més forts.......segurament, perquè força vegades em repeteixo aquesta frase. La debilitat em molesta. M'incomoda sentir-me feble, fràgil. I m'incomoda més encara que els altres se n'adonin.

Em passo la vida esperant. No, fa temps que no tinc depressió. Fa temps que no em passo els dies plorant. El meu dolor és silenciós. Tant, que em fa el favor de deixar-me viure.

Però visc en aquelll mateix abisme al que un dia em van llençar. I em deixo enganyar per les llums de colors, per la música, per l'alegria dels altres. Però la meva vida continua en una contínua espera. No sé si espero que algú m'alliberi, o algú m'hi enfonsi del tot. No ho sé. Perquè a vegades fujo dies sencers, mesos sencers,del meu propi abisme.

El buit. La vida és un incessant esdevenir d'experiències. La vida només demana viure-la. Sense més. I en canvi,li demanem tantes coses!

Enya...Orinoco Flow

La Petite Mort.....Gaudiu-la!

paraules

Bé, no sempre les paraules maten, alguns silencis també et deixen l'ànima en un estat de cataclisme.

He parlat aquest cap de setmana amb unes quantes persones que m'importen. El meu cosí Joan, la meva tieta, i avui la Laura, una amiga de Gasteiz.

És important, de tant en tant, parlar. Del que sigui, del temps, del que sentim en aquell moment. Ens agrada escoltar el so de la veu. Ens transmet.

És la nostra eina per comunicar-nos, de prop, i en la distància.

Quan téns gent que no és a prop, no n'hi ha prou amb missatges de mòbil.

Aviat, tot i que encara em queden mesos, m'arribarà la sanció de 3 mesos sense poder conduir. I pateixo, primer perquè m'encanta la sensació de llibertat de poder conduir, d'anar on vols, en el moment que vols. De tenir les rendes d'alguna cosa.

I després, perquè no podré veure gent que ara només és a l'abast amb un cop de cotxe. No ho sé, digueu-me gilipolles. Però jo acabo acostumant-me a la gent. I més encara a la gent que m'estimo.

Cada dia tinc mitja hora d'esbarjo. Bé, els dies del trapeci del 5 dies. On cada dia em llenço amb la por de si m'escridassarà o no la "fiera". Cada dia, miro per la finestra, les postes de sol, el cel, ennuvolat, i quan plou m'agrada mullar-me. Em sento cada dia més en una presó. I aquesta finestra, aquest ratet de cel, és l'estona més meravellosa del dia.

I si no somric, és perquè no tinc tantes raons com sembla.

A vegades, sovint, agraeixo tenir la gent que m'envolta.

Però no em demaneu que sembli feliç. No sé si no sé apreciar tot el que tinc. Però a vegades sóc tant idiota que tenint el mar davant, busco aigua.

Fa massa temps que menjo a l'hora que no tinc gana. I potser això ho podria generalitzar en molts aspectes de la vida. Esperar. Tota la vida esperar..........sense saber del cert si l'espera ens serà recompensada.

Et maintenant...

Que vais je faire?

De tout ce temps

que sera ma vie

De tous ces gens

qui m'indiffèrent.

Maintenant que tu es parti.

Toutes ces nuits

Pourquoi , pour qui

Et ce matin

Qui revient pour rien.

Ce coeur qui bat

Pour qui pour quoi

Qui bat trop fort

Trop fort

La vida no sempre és justa. Diria que en comptades ocasions.

Em queda el consol que jo sempre puc dormir ben tranquila.

Perquè si he fet mal ha estat sense voler.

I qui m'ha fet mal, a vegades, no dic sempre, ha estat a traïció.

Els Roper

Qui no s'enrecorda d'aquesta parella tant singular?Per molt que estigui de moda la sèrie "Escenas de Matrimonio", els Roper sempre seran un referent del que és el matrimoni.

Dones que es venen

Sí , no únicament les prostitutes es venen, o venen el seu cos.

En un blog que a vegades m'hi paro a llegir diu això d'algunes dones que corren pel món fent-se les estretes ...

Ella misma es como un anuncio. Esos anuncios mentirosos que te lo ponen todo de color de rosa, pero que en el fondo, y en la superficie, solo quieren manipularte para que les sirvas, se meten dentro de tu cabeza intentando hacerte un adicto a lo que venden. En este caso, su coño.

Hi ha vegades que em fa ràbia que se m'asocíï al gènere femení quan es parla de segons quines dones!

El sexe no ha de ser moneda de canvi. Amb el sexe no es demostra res. El sexe es gaudir. I si dos cossos coincideixen a oferir-se plaer mutu...per quina raó esperar? No sóc tampoc de les que s'alliten amb el primer que passa. Però escalfabraguetes, mai! Amb la ràbia que em fa que m'ensenyin un caramel i després no me'l deixin menjar! La dona més bona...a la foguera!Això diuen molts que pensen que som totes unes bruixes. Ni pensar-ho.

Hay muyeres, mujercitas, y mujerzuelas.

Humor...per variar!

D'amants i que no regalo amor si no el sento!

Pues sí...els que no han sentit el meu cor bategant al so de la música celestial de l'amor, han dit que sóc una mica freda. I és que per molt que els homes vulguin anar de mascles sense sentiments, quan es topen amb una noia que només vol sexe i prou...no els acaba d'agradar. Em fa gracia aquells que van de ... i et diuen tant seriosament, i tant convençuts...no t'enamoris! (si! ara hi corro!ets tant superespecial que caurés rendida als teus peus com totes les fèmines que s'han allitat amb tu, oh! Adonis...m'obligaràs a que lluiti contra el que per instint ens crida a enamorar-nos feroçment i voraç de tu!..............jajajajaja).Qué ridículs són alguns homes! I ho entenc, perquè segurament s'han trobat a d'altres que per menys d'un petó ben fet han caigut com mosques a la mel...ja ho diuen...quan hi ha gana, menges el primer que trobes!De la meva llista d'amants, que no són pocs, però que no diré ni quants ni n'explicaré detalls (per respecte), si que citaré anècdotes....N'hi ha que estan molt preocupats per l'higiene, t'has de dutxar abans. Però, i després..? N'hi ha que tenen obsessió per una zona del cos. Suposo que van tenir una ex que s'excitava d'aquella manera....alguns vinga petonejar i llepar el coll (ja m'agrada, però un ratet!), ficar la llengua a la orella( home...un instant i prou, el just per sentir la respiració i posar-me calenta, després..massa soroll tampoc), n'hi ha que amassen els pits com si amassessin pa (només tocant el mugró amb subtilitat i gràcia, n'hi hauria prou, i no massa estona, que irrita!), n'hi ha que et llepen el cony fins que et treuen tots els sucs....impotencia?). Llavors hi ha també els que si no tinguéssis més que cul, ja estarien contents...Etc.

Fer l'amor no és allitar-se i punt. El millor petó me'l van fer als 16 anys....vaig despertar-me xopa.El millor polvo?...sota una dutxa...encara ho recordo.El que més enyoro? que em toquin l'esquena! se n'obliden. Però el dia que trobi un home que me la sàpiga tocar...m'hi caso. O no! bé.. alguna cosa fariem...després, o abans que em toqués l'esquena.

No sóc de gustos complicats. I no regalo caricies per qui no ho sento. Sempre penso...si a qualsevol li dic "carinyo"...què li diré a qui pugui ser de debò el meu "carinyo". No vull malgastar la paraula més bonica que li pugui dir a qui estimo. Falsos romanticismes només fan que malgastar el veritable, menysprear-se a un/a mateix/a. Perquè si en l'amor no hi ha passió, ni ganes de fer bogeries, ni esperar que sigui divendres......ni flors, ni mandanguetes que no ho són tant quan estàs "agilipollada"........val més no quedar-se amb succedanis. Mai tenen el mateix gust, però...no, que no! que a mi m'agrada el cafè, no la malta.

...don't you know that Rome wasn't built in a day!

Qui guanyarà?

Acaba de començar la final de fòrmula 1. Tres pilots són els que tenen tots els números.

Qui guanyarà és un dels de la foto, ben segur. Però els guanyadors de debò........qui guanyen els calers a dojo...no van a 300 per hora.

Després de la carrera...s'ha vist ben clar. Afortunadament, la vanitat té un preu.

M'ha agradat que guanyés Raikkonen. Semblava que només fós possible que guanyés Alonso. I no! en l'esport encara hi ha aquella dosi d'atzar, pel qual ens sentim enganxats.

7 seconds

Mirant amunt

Continuo sense saber com acabarà el tema de l'agressió verbal que vaig rebre el 20 de setembre. Un episodi d'uns quants en que una persona que està jerarquicament més amunt, des que jo recordo mai he rebut ni una expressió d'agrat.
Tot i així, la "senyora" sap bé a qui dir les coses quan cal...si ha de sentir-se superior, jo sóc el seu cap de turc, si ha de dir alguna cosa important, a nivell de comandes, o similar, la destinataria sóc jo. Doncs qui sap entrar comandes de fabricants? qui sap que és "llapisseres"?
Dilluns vaig parlar amb el cap de personal...i em va recriminar que hagués parlat abans amb gent del comitè (jo callant però pensant...si! i de què serveixen els comitès sinó de mediadors?).
Ahir parlo amb el meu encarregat i em diu que la cosa està a mans d'esferes més altes. Que s'està tractant el tema. Que no havia d'haver dit el que havia passat a tanta gent...
Si...altre episodi on la víctima ha de callar, no? I una mè!!!!!!!
No em considero massoquista i menys encara submisa. Tampoc el contrari!
Però vaja, com sempre...hem d'esperar que els de més amunt decideixin.
Mentrestant, jo amb el sentiment de que encara sóc víctima, que encara puc ser agredida altre cop.
Afortunadament, hi ha gent a la feina que em dóna suport. Perquè si passa altre cop......no deixarem que se silenciï.
Mentrestant, jo encara pateixo, estic massa nerviosa, i bé podria anar al metge i demanar baixa per estress. I us asseguro que el tinc. Però aquí si que em podeu dir que sóc gilipolles!
Mentrestant, em queden els 30 minuts en que miro aquestes postes de sol. Quin plaer entre tanta mediocritat.

Tothom ha estat "novato"

Certament, qui no ha fet alguna cosa per primera vegada, i ha entrat en un procès d'aprenentatge?

Cert que no tothom aprèn al mateix ritme, ni al mateix nivell.

Jo no sóc rara si aprenc quasi tot a la primera. I no sóc poc realista, si espero que els altres aprenguin igual de ràpid. Bé, també hi ha coses que em costen! Que no sóc ni de lluny perfecte!
Quina frescura la de les novates amb qui treballo, que el seu nivell d'autoexigència frega la nulitat. És a dir, cometen un error, i es queden amb cara de pàmfiles, i amb un riure de com si allò no tingués mínima importància. (clar que amb cap error dels que puguin cometre s'acabarà el món, però on és el sentit de la responsabilitat?).

De tres persones que som al torn de tarda, ara jo sóc la única, que en absència de la persona que fa de caixer, toca els diners. No perquè ho hagi demanat. Algú ho ha de fer, i no es cobra més per això. Doncs si jo no rebo cap plus, resulta que les altres també ho podrien fer, dic jo... Doncs tururú, es neguen! Ahir, una d'elles, desocupada en aquell moment, i jo amb feina fins al coll, em diu que he d'anar a cobrar. Li dic que almenys tregui una caixeta que hi ha a la caixa forta. M'ho fa. I quina és la meva sorpresa quan veig que ha deixat la caixa forta oberta de bat a bat! Buff...no ho sé, potser en faig un gra massa! però no estic parlant de noietes de cap verd! Que ja son mares de família!

Tothom ha estat novato, tothom ha passat per un procès d'aprenentatge. Però hi ha qui ja li va bé, establir-se com més temps en l'estatus de novato. Menys feina, menys responsabilitats, i que treballin els burros! Són llestes, sense cap mena de dubte! Olé els seus ovaris!

Si la justícia fós justa

Si la justícia fós justa, no seria cega.

Perquè el cec no veu o no capta tota la realitat. I la realitat té tants matissos!

Avui m'ha arribat la carta de trànsit en què després de 4 mesos em diu que l'he pagada. I tant! trinco-trinco, 420 euros.

Si la justícia no fós cega, veuria quines són les persones que han de vigilar d'aprop. Quines són les que són un perill a la carretera. I no és l'alcohol, ni molt menys! és l'actitud amb la que es posen a conduir.

Però jo l'unic error que he comès va ser beure unes cerveses entre amics, xerrant de coses de la vida. I vaig agafar el cotxe amb molta tranquilitat. Més que d'altres vegades, que sense haver begut ni una gota d'alcohol, havia de parar a alguna cuneta per assecar-me les llàgrimes, que em coïen els ulls. I si m'haguessin parat els Mossos, segurament, només m'haguessin alertat que allí no em podia aturar.

Ni m'haguessin dit res alguns divendres que començava a treballar a les 2 de la tarda, i acabava a les 3, o les 4 de la nit. Ni aquelles nits de diumenge que començava a les 7 de la tarda a treballar, i acabava a les 6 del matí. Ningú m'hagués dit res per conduir esgotada i delerosa d'agafar el llit, i entregar-me als braços de Morfeu.

Si la justicia fós justa........no passarien tantes coses que són moralment injustes.

Però la justícia és obra humana, i els humans, errem. Errem i no deixem d'equivocar-nos. En un inesgotable assaig i error, del qual , alguns encerts en surten. Inevitablement, algun dia ens cansem de topar amb la mateixa pedra. Tant burros no som!

I per ser justos...l'alcohol ja no forma part del meu cercle d'amistats. En el fons, no m'ajudava tant com em prometia. Ni a mi, ni a ningú. Ára jo sóc qui tria quan i com. Sóc una mica més lliure.

Esquizofrènia

Mai volem que les persones properes pateixin.I ja he dit alguna vegada que tinc el costum de negar problemes, i aixì ja no existeixen.
Però la veritat és que hi són. Molts problemes a nivell de família. No tinc por, els meus mals possibles futurs no em fan por perquè nego el futur. Jo sé el que estic fent ara, i potser en dues hores, i potser que demà em toca tornar a treballar. Però no sé ni vull saber què passarà en mig any.
Esquizofrènia. Aquest és el diagnòstic per un cosí meu. Hi vaig parlar per telèfon fa un mes, més o menys. El notava apagat. Però de la conversa que vam tenir, se'n va veure una millora. Una millora momentània i en una parcel.la. Quan una persona com jo parla amb una persona amb depressió, s'estableix un vincle, que no es podria donar si jo fós una happy-happy-mega-guay.
Em sap molt greu lo del meu cosí, el canvi que ha fet. I planyo la meva tieta, que té un plan a casa seva de lo més bèstia. Té dos fills, un marit, i una sogra al seu càrrec. Jo no sé si podria...hi ha cops que m'adono de lo covarda que sóc.
Esquizofrènia. I què és això ? I perquè al meu cosí? que des de petit remenava les eines del seu pare, va fer la formació professional, i treballava de mecànic. Era una passió.
I ara? ja fa més d'un any que va agafar la baixa. I s'està per casa com un vegetal, sense ganes de sortir, sense ganes de fer res. Sé molt bé què és això. Però no sé perquè l'altre part més crua encara.
No ho sé. Però a vegades penso que la vida ens posa dures proves a canvi de què?

La bellesa

La bellesa és en els ulls de qui contempla.

Les dones estem sotmeses a les modes. A les dietes, a no tenir arrugues, i a d'altres pamplines. I els homes, a sobre de dir-nos que som ximpletes, quan ens girem, es miren aquella que llueix prima i esbelta.

En què ens hem convertit? en objectes de desig? si tot entra per la vista, i hi estic d'acord..doncs jo qui sóc per negar-ho? no som més que éssers hedonistes que caiem en la nostra pròpia trampa

Sóc filla de mare amb sobrepes. Ella sempre n'ha estat conscient, i des de petita he vist com era una de les coses que més li preocupava. Jo vaig ser una nena normal,ni grassa ni prima. Als 18 anys feia la talla 38 de pantalons.

Sempre m'havia preocupat més dels peus, que me'ls he vist sempre petits. Veia com el meu germà m'anava guanyant en talles d'una manera increïble. Crec que fa la 44, i jo m'he quedat a la 38. Era ell que m'anava dient GORDA!! GORDA!! i afortunadament, mai em va fer sentir tant malament com per agafar complexe. Jo mai m'havia vist grassa. I menys entre les meves amigues.

Però l'edat no perdona, i ara, als 35 faig una 44 de pantalons. Si, estic grassa. Però i què?! m'és igual que ningú em miri. Perquè les persones que confien amb mi no veuen el meu físic deforme.

Però tot i veure'm a mi mateixa així, mai cauré en trampes que algunes noies (i nois, però en menys proporció)han caigut i a sobre se'n senten orgulloses. Ana i Mia, aquestes són les seves amigues que les ajuden en el seu camí cap a la perfecció.... Ana s'enten que és Anorèxia, Mia, Bulímia. S'enganyen a elles mateixes, i enganyen a qui de debò es preocupa per elles.

El meu germà va tenir una relació amb una noia que havia patit anorèxia. Era una noia que donat els vòmits repetitius que havia fet en aquella etapa, tenia les dents fotudes. Segons què no ho podia menjar. I li va quedar de tot allò una petita obsessió pel menjar.

La bellesa rau en tot allò que mirem amb bons ulls.

Si hagués nascut home........

M'agradarien aquestes dones........

Dormir

És tant necessari com menjar. El cos reposa, recuperem energies per enfrontar-nos a un nou demà. Així, és l'eina indispensable pel nostre futur. Sense dormir, moririem. Sense dormir, i això encara pitjor, no somiariem.

Perquè sense somnis, sense il.lusions, sense monstres que ens persegueixen, sense amants que ens deixen infinitament més satisfetes en somnis que en la crua realitat,sense abismes en els que caiem..........què seria de la nostra vida?

Tinc una fama que intento no diluïr-la. Que dormo. Que disfruto dormint. Que és el millor exercici que fem cada dia. I que fem en soledat, però necessàriament, perque els millors somnis no són els compartits. Són els propis, sense concessions. Amb tota llibertat.

Dormim, que dormint se somia, i tenim tot el que volem tenir.

Simplicitats

O no...depen de com! Quan estem enamorats, dels gestos més simples i quotidians, en fem grans fets reveladors del que l'altra persona pot sentir. I clar, que sigui coherent amb el que sents!
Però a aquestes alçades de la vida..on el plaer, el plaer superficial s'aconsegueix tant fàcilment, i tant dones com homes s'emparellen per costum, per comoditat, per tenir un polvo segur...i amb el temps acaben portant una cornamenta que no passen per la porta de casa...potser la opció més intel.ligent és, o quedar-te sola, o que t'omplin de diamants. Fet i fet...quan n'estiguis fins al capdamunt...que se´n vagi amb la seva amant, i tu a viure de renda empenyorant totes les joies.
És que de borinots que van de flor en flor n'hi ha pertot. Així que noia..val més quedar-se per vestir sants, que no que per ser més llesta que ells, et tractin de puta.

Norah Jones

Té la mirada d'una nena tímida. Una veu dolça i càlida. I la sensació que podries parlar amb ella amb tranquilitat tot prenent un cafè o dos.
A un amic li encanta. I és una de les seves novies en la seva fantasia que li aprovo (però la Katie per mi!).Thinking about you pertany al seu últim disc. I no se surt del seu estil. Per a quiè canviar quan t'agrada el què fas?

I Mürfila...que molt abans de Vanexxa, ja feia la seva incursió en el món de la música en plan pin-up.Molt diferent a la Norah...pèrò és que aquesta me l'emportaria de farra!No és precisament una nena pànfila

A ritme de vals

Sugiero que el más triste de los presos

tenga derecho a sábanas de seda;

bendita sea la boca que da besos

y no traga monedas,

y no traga monedas.

Propongo corromper al puritano,

espiar en la ducha a las vecinas,

ir a quitarle al dios de los cristianos

su corona de espinas, su corona de espinas.

Nada de margaritas a los cuerdos,

hay que correr más que la policía

para bailar el vals de los recuerdos

llorando de alegría,

llorando de alegría.

La vida no es un block cuadriculado

sino una golondrina en movimiento

que no vuelve a los nidos del pasado

porque no quiere el viento.

Se aconseja dormir a pierna suelta

lejos de tentaciones de diseño,

que no pase de largo por tu puerta

el hombre de tus sueños.

La rana esconde un príncipe encantado,

tu boca un agridulce de membrillo

¡qué ganas de un cursillo acelerado

de besos de tornillo!

Y jugar por jugar

sin tener que morir o matar,

y vivir al revés

que bailar es soñar con los pies.

Conviene entrar penúltimo en la meta

de la vuelta a la infancia en patinete

y fusilar al rey de los poetas

con balas de juguete.

Por qué no doctorarse en cremalleras

como hace la hormiguita por tu espalda

e hilvanar con jirones de banderas

braguitas rojigualdas.

Hacen falta cosquillas para serios,

pensar despacio para andar deprisa,

dar serenatas en los cementerios

muriéndonos de risa.

De Joaquin Sabina, com no? y la seva cançó Jugar por jugar

Katie Melua

Vaig descobrir-la quasi al mateix temps que vaig tenir Internet a casa. Buscant coses dels The Cure, versions de les seves cançons. I em vaig enamorar d'ella. Del seu Just like heaven.
Tenia un fort competidor, Daniel Powter. Però ell no tenia la seva dolçor.
I bé, què dir-vos més?
El seu nou vídeo ...'If You Were A Sailboat'

Àngels

Existeixen, i estan entre nosaltres. Són com nosaltres, però tenen alguna cosa que els fa especials.
Jo n'he conegut uns quants.
La meva gran angoixa vital és la soledat. I cada cop que m'abandona un àngel, és com si m'arranquessin el cor.
Tinc 35 anys i no suporto l'idea d'estar sola. No podria viure sense ningú amb qui comptar.
I tanmateix, les 24 hores que passo amb mi mateixa, 8 són les més felices, les que somio.
Tinc dies de tot, i alguns són realment molt satisfactoris.
Ultimament he recuperat les converses amb Joan. Que al veure les fotos que m'he fet diu que no li agraden perque no hi veu cap somriure. Solia dir-me que tenia un riure que li feia saltar el cor d'alegria. I poques vegades ric. Potser una al dia. Bé, hi ha qui riu menys.

Recordo aquella cançó que cantava a la coral en cànon...Riure, riure, riure...dins el bosc i a prop del mar...quan el temps és bo, s'ha de riure...

M'agradaria tant ser feliç! I ho sento per ells, que van fer el possible per fer-me'n. Però sóc un troç de pa molt dur de rosegar.
M'agrada la frase...The best is yet to come!...el millor està per arribar. Aurrera, beti aurrera! Endavant, sempre endavant!
Ja sé, vaig prometre'm no parlar del passat, i així perdre pes en el meu cap. Però per molt que ho intento, hi ha fets en la vida que deixen autèntics estigmes en l'ànima.
.............and life's going on, and on, and on

The voice inside-Christina Aguilera

El concert d'anit

Sí, cita inel.ludible, doncs tot i el meu refredat, mal de coll i estat semi-sopa jo havia d'anar al concert dels Alamo y els Dolarcash. He de ser conseqüent amb el que penso. A mi m'agradaria que els meus amics vinguessin a veure'm si fés alguna cosa en públic. O si mai m'han d'ingressar al manicomi...per lliurar-me de la bogeria que hi ha fora.

L'Albert ja és la segona vegada que fa d'artista convidat, tocant Aunque tú no lo sepas, preciosa cançó del Quique, que jo tinc impregnada a la memòria amb la veu de Enrique Urquijo.

Es va lluir! Tot i el seu estat, ultimament la salut no l'acompanya...impressionant! lo millor de la nit, perquè tant ell com Jose, se'ls notava que vivien la cançó.



No poso cap foto de l'Albert, perque la il.luminació del local fa que les imatges no siguin prou bones. No almenys amb la càmera del mòbil.

Refredada

Ja està...com allò que diuen els al.lèrgics...nos jodió mayo con las flores...

Jo quan arriben els primers freds...ya ta! Cita inel.ludible amb mal de coll, i mocs. Faig una veu...sexy!terriblement sexy! jajaja

Fer l'amor

Hacer el amor no es sólo tener sexo,

es entregarse por completo

sin excusas ni apuros,

darse poco a poco ese elixir de vida

un suspiro, un gemido, un beso, una vida.

Hacer el amor siempre es mucho más que tener sexo.

Es entregarse en plena luz,es mirar como nuestras manos tocan el alma,

es compartir en un orgasmo toda nuestra existencia.

Hacer el amor no es sólo tener sexo,

es hurgar adentro del cuerpo,

es arrancar en pedazos todos los sufrimientos,

es levitar y caer poco a poco.

Hacer el amor es aún más profundo que el sexo,

es gemir porque el orgasmo está cerca,

pero no es el último,

es sentir como se desprende del cuerpo todo tu espíritu.

Hacer el amor puede acompañarse de sexo,

aunque a veces sólo basta con una mirada.

Hacer el amor no es sólo sexo,

es crecer entregándose entero,

es explorar todos los pecados,

es saborear todos los sabores,

es tan inmenso que no cabe en el pecho.

A veces no es fácil hacer el amor

y entonces, sólo tenemos sexo.

Extret d'algun blog pels quals navego de tant en tant

Paraules a mi escrites

juan enviado 01/10/2007 16:19:

MONTSE , nombre de planta o piedra o vino ,de lo que nace en la tierra y dura , palabra en cuyo crecimiento amanece , en cuyo estio estalla la luz de los limones .en ese nombre corren navios de madera rodeados por emjambres de fuego azul marino , y esas letras son el agua de un rio que desemboca en mi corazon calcinado .
oh nombre descubierto bajo una enredadera como la puerta de un tunel desconocido que comunica con la fragancia del mundo...............pero en tu nombre dejame navegar y dormir.
es mi forma de agradecerte que a pesar de mi silencio
hacia ti , aun sigues ahi a pesar de todo , no te merezco
como amiga ,,,,,GRACIAS , RATULINETA.

(d'algun poema de Neruda)

Amb coses així, xiquets meus.. qui vol ser princesa, si en el pensament d'algú ets important. Que les seves paraules són balsàmiques, però el poder comptar amb algú com ell que no ha tingut la vida fàcil..m'omple del que podriem dir felicitat.