30 de març 2008

No esperes nada de nadie

Frase sabia donde las haya!
Pero antes...una breve ocurrencia de viernes noche de cerveza y lágrimas...amarga combinación!

Hay que soportar grandes cargas.
Beber los tragos más amargos.
Y aún así, el precio de la felicidad es inalcanzable
para bolsillos sólo llenos de esperanza.
Esperanza que apuñalan cada día hasta el fondo
con inusitadas sospechas de que todo lo que nos contaron
es MENTIRA.

Cierto que debérían existir bálsamos para no soñar, para no despertar la mínima sospecha de que podemos ser felices.
Porque a las personas como yo, casi todo nos duele. Porque sufrimos por quien queremos, y sufrimos porqué no nos quieren.
Y ya sé que no se debe esperar nada a cambio. Pero se hace inevitable por lo menos aspirar a recibir una décima parte del cariño que depositas en los demás.

Voy pasando los días construyendo solita, sin la ayuda de un alma, un mundo en el que pueda vivir sin J.L.U., sin D.C.B. Que lo voy consiguiendo? si, pero muy despacio. Y nadie parece comprender que me está costando media vida. He pasado 15 años de mi vida viviendo amando primero a una persona que decidió que esos 7 años y medio no se vivieron. Y yo sí! yo sí lo viví.
Porqué no pudo ser más cruel conmigo. Porqué la historia a estas alturas me va dando la razón.
Porqué pensó que cualquier cosa sería mejor.
Y simplemente, todo ha sido distinto.
Yo soy hoy una persona que va a la deriva, que no me importa nada mi vida. Que vivo sin poder encontrar ningún sentido. Que lo más que valoro en esta vida es sentirme arropada por las personas que me tienen un poco de cariño. Que no sé si merezco. Que no sé si agradezco.

Y el no pedir nunca nada me ha llevado a un gran vacio. Porque necesito con todas mis fuerzas que me escuchen. Que se abran un poco de orejas.
Que estoy harta de llorar sin que nadie me escuche, sin que nadie me vea. Que estoy harta de no ver ningun horizonte en mi vida. Que a lo más que puedo aspirar es a respirar.

Que no todo es angustia en mi vida. Que afortunadamente aun tengo gente con la que compartir momentos. Que si no fuera por eso , un tarro de pastillas hubiera tomado. Pero que por lo menos aquí puedo decir que a veces, aunque sólo sea una vez al dia me siento la más fea, la más gorda, la más desdichada, la más abandonada, la más sola del mundo. Y se acrecenta este sentimiento al no poder decirselo a nadie. Porque nadie me entendería.

29 de març 2008

Com un trasto espatllat



Com un trasto espatllat, com un mirall trencat. Com tot un món capgirat no en contra meva, sinó aliè a mi.
Com si uns anys viscuts mai haguéssin existit. Com un moble arraconat, gastat i vell, que no deixa d'existir malgrat sigui ignorat.
Hi ha somnis que mai es faran realitat. I la realitat és que moltes vegades és un malson.

24 de març 2008

Que nos parta un rayo






El Desamor acostuma a acompanyar-se amb un regust amarg. Amb un esgotament físic, i mental. Amb nits en blanc.
Es pren amb massa lleugeresa el dir que és una tonteria, que aviat ho superaràs, com si es tractés d'un exàmen.
El nostre final no va ser pacífic. No va haver-hi un petó de comiat. Hi havia una llarga llista de retrets. Un llibre que havíem escrit de somnis, i de frustracions.

22 de març 2008

No cal dir-ho

No cal dir-ho, però ho diré. M'agrada que llegiu aquest bloc i que em comenteu de manera positiva o constructiva tot el que us passi pel cap.
No acostumo a ser persona de paraules amables i afalagadores. Principalment perquè crec que les emocions, les veritables, és demostren amb els fets. Els que jo estimo, ho saben, o haurien de saber-ho. I els tinc tant clavats en el cor que formen part del meu ésser.
No puc dir el mateix de la persona per la qual avui dia engegaria quasi tot a dida......sóc en aquest sentit un ésser massa gelós de mostrar-se dèbil. Potser perquè gat escaldat no s'acosta ni de lluny a l'aigua...per molt que li jurin i perjurin que l'aigua és fresca.
Si una cosa em va ensenyar Txus...crec que en l'única cosa que li he fet cas! és que no em fiés de les persones que massa ràpid et diuen que t'estimen. (jo afegiria...i menys quan pots veure o constatar que qui t'ho diu va empalmat).
Massa vegades es diu "carinyo", o "vida" (hi ha un que cada dia que coincidim telefònicament a la feina m'ho diu!)......però clar...si vaig dient "carinyu" a tothom...què li diré a la persona que de debò és el meu "carinyo"?
De la mateixa manera s'abusa del concepte amistat.
Jo, d'amics, del que se'n diu amics, en tinc ben pocs. Crec que els puc comptar amb els dits d'una sola mà.

Però després hi ha tot l'entorn....que en puc dir els noms, perquè són com suports, petites vitamines que durant el dia t'ajuden a no caure. I no tenen menys importància que els amics. A vegades en són dignes substituts. Que t'escolten, que t'abracen, que et tranquilitzen, que es fan necessaris.
Que us feu necessaris. Perquè aquest també és un lloc on jo, tot i que em guardo moltissimes coses a dins, hi escric bona part de les meves "palles mentals".I que les llegiu significa molt per mi. Perquè sé que no cauen en un buit, en un abisme silenciós. Formem un petit grup de gent que ens hem conegut a partir de la nostra aportació de nosaltres mateixos en un blog.
Keros, Humphrey, Miquel, Lestat, ... tots plegats m'ajudeu.

Perquè en aquesta vida, com a vegades dic, fins i tot la cosa més insignificant en aparença com és un granet de sorra, és rellevant. Un granet de sorra ajuda a fer una muntanya, n'és part, i ficat a l'ull pot ser d'allò més molest.
Res pot ser obviat. Perquè totes les coses tenen una raó de ser.

20 de març 2008

Hormones, Química, i Que Fabulós ser dona!


Fa dos dies en una d'aquelles converses de barra de bar que deriven segons el grau d'alcoholèmia i segons la inspiració (he de dir que jo vaig beure'm dos dels meus cubates...aigua a palo seko, sense gel, sense llimona, sense palleta, com els bons!

Si una gata, una mona, una oca, una euga, etc..son femelles. La dona no, la dona és dona!

No hi puc estar més en desacord! La dona no es deslliga mai de la natura, del fet biològic de ser femella. Una altra cosa és que al sexe femení en l'espècie humana se l'anomeni dona, i en altres espècies, femella.

Altre cosa és que pequem d'antropocentrisme... i pensem que l´ésser humà és mesura de totes les coses.

De la Viquipèdia:

Una dona (de domina, senyora en llatí) és una persona d'òrgan sexual femení de l'espècie humana, per oposició a l'home, l'individu d'òrgan sexual masculí). La seva anatomia li permet gestar i donar a llum.


Bé , que cadascú pensi el que vulgui.


buf! no m'agrada parlar de les meves secrecions, però és que des que ha començat l'any he tingut dues menstruacions endimoniades. Amb senyals emocionals...ganes de plorar, irascibilitat....vaja! que les hormones són collonudes! Almenys en el sexe et fan disfrutar el doble! (alguna cosa bona havien de tenir).

I el dia "D" és impressionant! no ho puc dissimular. Se'm veu com una anciana...camino a poc a poc, em cruixeixen els genolls, la cara compungida...i tot això perquè em falta també una pastilleta d'ibuprofè, o de paracetamol en el seu defecte.

Llavors, a la mitja hora, més o menys...torno a aquest món. Fins fa una estona, que semblava que el ventre m'hagués d'explotar, de tant dolor.

Recordo que la meva primera menstruació (menarquia) em va fer la visita sense anunciar-se, als meus 15 anys...i ostres! vag plorar perquè sabia per un munt de dones que allò era un rollo!

I no és que 20 anys després encara plori per aquest fet. Però si que no entenc com poden fer anuncis de compreses amb noies tant felices d'expressió. A mi aquests dies em canvien. Perquè no és pel fet de ser dona, és que el dolor ens canvia. Amb un flemó no estàs per gaire broma, ni amb febre, ni amb lumbàlgia, ni amb mal de queixal.

És dolor, no és tonteria. I el dolor fa mal. No és imaginari! I estic tipa de que no se'ns prengui seriosament!

La menstruació ens canvia! és clar! perquè dins el nostre cos estan passant uns fets que a l'home més txulu li afectarien.


Una minoría blanca del mundo se ha pasado siglos intentando hacernos creer que la piel blanca hace a la gente superior, a pesar de que lo único que hace en realidad es que la mayoría de quienes la tienen note más el efecto de los rayos ultravioletas y de las arrugas. Los seres humanos hombres han construido, incluso, culturas enteras en torno a la idea de que la envidia del pene le es “natural” a las mujeres, a pesar que podría decirse que tener un órgano tan mal protegido hace vulnerables a los hombres, y que la envidia al vientre, por el hecho de que éste permite engendrar vida, tendría que ser, por lo menos, igualmente lógica.
Resumiendo, se piensa que las características de quienes tienen el poder, sean cuales fueren, son mejores que las características de quienes no tienen el poder; y esto no tiene nada que ver con la lógica.
¿Qué ocurriría por ejemplo, si de pronto, por arte de magia, los hombres pudieran tener la menstruación y las mujeres no?
La respuesta está clara: la menstruación sería un acontecimiento de hombres totalmente envidiable y del que se podría presumir.
Los hombres hablarían del tiempo de duración, y de la cantidad de su período.
Los muchachos celebrarían el inicio del período –ansiada prueba de su masculinidad– con rituales religiosos y fiestas sólo para hombres.
El Congreso subvencionaría el Instituto Nacional de la Dismenorrea para combatir las molestias del mes.
Compresas y tampones recibirían subvenciones federales por lo que serían gratuitas. (Lo que no implicaría, sin duda, que algunos hombres prefirieran pagar por marcas comerciales de prestigio, como los tampones John Wayne, las compresas a prueba de combas Muhammad Alí).
Los militares, los políticos de derechas, y los fundamentalistas de la religión citarían la menstruación (“men” en inglés, significa “hombres”, + “struación”) como prueba de que sólo los hombres pueden servir en el ejército (“debes poder dar tu sangre para tomar la sangre de otros”), ostentar cargos políticos (“¿tienen las mujeres la capacidad de ser agresivas cuando les falta este ciclo constante que viene regido por el planeta Marte?”), ser sacerdotes o ministros (“¿cómo podría una mujer dar su sangre por nuestros pecados?”) o rabinos (“sin la pérdida mensual de lo impuro, las mujeres no están limpias”).
Los hombres radicales, los políticos de izquierda, los místicos, por su lado, insistirían en que las mujeres son iguales sólo que diferentes, y en que cualquier mujer podría unirse a ellos siempre y cuando estuviera dispuesta a autoinflingirse una herida importante al mes (“debes dar tu sangre por la revolución”), a reconocer la importancia prioritaria de los temas menstruales, o a subordinar su yo a todos los hombres en su Círculo de Ilustración. El hombre de a pie presumiría siempre (“Yo tengo que ponerme tres compresas”) o al contestar un elogio de un compañero (“Qué bien que te veo, chico”) chocaría las cinco y diría: “Claro, tío, ¡estoy con el trapito!”. Los programas de televisión tratarían el tema continuamente. También los periódicos. (“Miedo a tiburones amenaza a hombres con período. Juez admite estrés mensual como atenuante de violación”). Y el cine: (Newman y Redford en ¡“Hermanos de sangre”!).
Los hombres convencerían a las mujeres de que hacer el amor es más placentero “justamente en esos diítas”. Se diría: las lesbianas temen la sangre y por tanto la vida misma, aunque eso será porque nunca se han topado con un verdadero hombre menstruante.
Un poco de humor nunca está de más. Este texto reproducido en
Soloellas.com, fue escrito por la autora, conocida feminista estadounidense y fundadora de la revista Ms. Magazine, en los años sesenta.

16 de març 2008

¿Dónde estás?

Ya hace dias que no sé nada de ti, de hecho, casi siempre me han quedado dudas que sepa algo de ti.
Me quedan recuerdos solo de dolor, y un corazón carcomido y despreciado . Y es extraño, pero como una droga, mi ser te va eliminando poco a poco. A veces aun te quiero, aun desearía poder estar contigo. Pero cuando esa sensación pasa, no me queda ni odio. Sólo un rencor hacia mi misma. Por caer en esa trampa. Por condenarme a mi misma a no querer nada más en esta vida que quererte. A no percibir nada más que mis ganas de ti. A buscar en otros cuerpos el calor que tu no me diste. Y que nunca me diste. Y que jamás he encontrado.
Absurdamente expuesta a una espera sin sentido. Como una enferma que sabe que morirá.

Y no has podido conmigo. Porqué hasta contra mi voluntad, hay amigos que me han ayudado.
Y con mis llantos he ido expulsando tanto dolor, que solo quedan resquicios.
En tu mano está ahora hacer el sueño realidad, de vivir como dos rebeldes, de cantarte una nana al oido y de dormir juntos todas las noches que nos queden por vivir.
Yo ya he dicidido dejar de luchar.

15 de març 2008

Grisos i obscurs


Què té de dolent veure les coses amb una mica de color? Us semblarà extrany, però se'm fa molt difícil posar-me damunt coses de colors llampants.


Però a vegades , no per fora, però sí per dins, els ànims s'eleven, i una s'enamora una mica de la vida. Potser perquè se m'acosta una època en la que estaré amb gent positiva, lluitadora, i que m'accepten i veuen positivitat en la meva persona.


Des de petita he estat bastant impossible a casa. El meu pare vé d'una família nombrosa, ell era el petit, i sempre va veure una mare i unes germanes entregades en el quefer de la casa. I sempre es queixava si una cosa no estava a punt de que a casa érem dues "donetes" (ma mare i jo) que no fotiem res. (Això era la seva percepció...ni la meva mare es desviu per la casa, i jo no sóc de les que es lleva i fa el llit seguidament) . Qui ho ha patit més potser és la meva mare, que no s'ha sentit mai valorada, i que acabava de casar-se i el seu marit li deia que li agradava més com li feia el menjar la seva germana.


A mi des de petita se'm va incrustar un total menyspreu per les tasques de la casa. I no dic pas que no hagi mai fregat el terra, o els plats...però perquè em tocava a mi i el meu germà es podia escarxofar mirant la tele? Menyspreu a la meva condició de dona, que ja des de petita em marcava un camí de servidora de l'home. I no! jo em vaig rebel.lar. Volia jugar al carrer a futbol, mentre a casa estaven fregant els plats.


Potser tot això m'hagi marcat en una fantasia del que seria el meu home ideal...un home que li agradés fer les feines de casa, que hi disfrutés, un pèl maníatic, no massa. I això sí, servil en el sexe.


A vegades, molt poques vegades, trobes algú que no saps per quina raó t'ofereix el seu temps i la teva companyia el fa feliç. Què dir-vos? que en aquesta fastigosa vida, d'entre el fang, d'entre la merda, es troben el que jo anomeno les flors de lotus.


I què carai! que de tant en tant convé que a una l'afalaguin!



8 de març 2008

Fam


Doncs sí, una no és de pedra, i en èpoques de quasi abstinència de trobar el cos d'altri, la vida es torna una mica grisa. Sempre he fet ús de l'onanisme, tenint parella o sense tenir-ne.
La setmana passada, un amic em va fer una "critica" d'aquest bloc que pensa completar-la per telèfon.
I és que el bloc, per molt depriment que caigui a alguns...és testimoni de vida viscuda, erotisme, i d'altres tribulacions.
La fotografia és d'un anonim. Que no vaig fotografiant les meves "víctimes" Consti que m'encanten les mans d'aquest home. Quasi fan que la imatge sigui més suggerent que no el que agafen...

4 de març 2008

Ser Jo


Ser jo sense haver de demanar ni permís ni perdó.
Ser jo sense edulcorants.
Ser jo sense manies.
Ser jo malgrat no se m'accepti, però acceptant-me jo mateixa.
Ser jo i no el que els altres vulguin.
Ser jo o em començaré a marcir.
"Pongo un circo y me crecen los enanos"......el colmo dels colmos.
Tan lejos pero tan cerca, una paradoxa que insistentment es repeteix constant en la meva vida. Saben més de mi els amics que estan lluny , que no els que estan aprop. No és desconfiança, és que es mostren més oberts a escoltar-me.
Si em fan creure que no tinc problemes és pitjor, perquè tot i no tenir fills, ni marit,ni hipoteques d'altre tipus com les que et lliguen al banc.....perquè no sóc la persona més feliç?
Com si la vida es tractés d'una cursa d'obstacles, ens la prenem com un "anar fent" i "anar trampejant".
I els somnis?

2 de març 2008

At those who made me cry, at those who make me smile





Escolteu-la. Fa pensar. I en sí, és una canço bellíssima.

1 de març 2008

Ni fu ni fa...mi sol si re fa


Un joc de paraules que en algunes situacions utilitzava. Ahir un a la feina deia que s'inventa paraules...i qui no ho ha fet a vegades? sabeu lo que és un "calajón"? en tot cercle tancat com pot ser una empresa, un departament, un grup d'amics hi ha una serie de paraules que entre ells ja s'entenen...és a dir, un argot.

Anit m'ho vaig passar molt bé. Vaig renunciar a un sopar amb tota una colla de la feina per anar a un concert, el dels Alamo y Los Dolarcash a El Sielu de Manresa. Però va ser molt grat trobar-me'ls després per allí tot ballant després del concert. En aquestes ocasions t'adones de l'apreci que et tenen les persones. I vaig ballar molt, tant que avui estic feta "xixina".

Recordo que un noi amb qui vaig estar ja fa molt temps em deia que se'm notava massa quan estava a gust o a disgust. Deia que fins i tot en la forma de conduir. Potser és exagerat, però a mi els "ni fu ni fa" no em sonen gaire bé. Perquè dic això? perquè a vegades la forma de reaccionar de les persones diu molt sobre el que realment senten. Un dia ja parlaré una mica més del tema. Perquè va lligat amb el que a vegades em diuen...quin caràcter! oooohhhh