Dolça amargor

La vida...la meva vida és un cercle tancat. I jo sóc un triangle tancat i que li costa canviar. Camino constantment en cercles, no oblido, recondueixo, i al final, tot el que abans em feia mal, ara em fa viure. Txus, altre cop Txus, el que em mata i el que em fa viure. El que amb les mateixes promeses de sempre, fa que novament caigui com mosca a la mel.
I ja no és només el refredat que he tingut aquesta setmana, ja no és l'estres que em suposa el començar una nova vida fora de casa els meus pares, que es retarda però que hi camino a passes lentes però a consciència.
Ja no és això, és la mena de nostàlgia de quelcom que mai he tingut però que sempre he volgut. Ell és això, una promesa incompleta, un tot reduït a un no res. Però un res que es podria convertir en un tot.
Un embolic tot plegat que no fa més que recordar-me que no puc oblidar-me d'allò que mai he tingut. Del desig a tota hora. De les hores mal comptades en un rellotge imaginari. D'un volar de dues ments que cada cop que s'acosten no fan més que mortificar-se.

Perquè jo en el fons tampoc sé segur si vull estar amb ningú. Perquè no em fa por morir demà.
Perquè l'únic que em queda per fer realment en aquesta vida és abraçar-lo. I sento que si no ho faig no tindré pau dins meu.

Poder dormir sense crits

La meva segona nit a casa meva, bé, del tot meva no, compartida, i de lloguer. Però vaja..per simplificar, ara quan digui casa meva voldrà dir tot això. I molt més.
Poder anar a dormir sense el soroll de la tele, sense filosofades de mon pare i rèpliques de ma mare. Sense por a fer una cervesa tot fent un entrepà perquè ja no he de conduir per arribar a casa.
Tranquil.litat. No sabeu pas quan ho volia, i quasi em surten llàgrimes mentre ho escric.
Potser m'espera una etapa de la meva vida una mica més feliç. No ho sé. El que ensumo ara...i diuen que primer que el foc s'ensuma el fum, és tranquil.litat. Així ho espero.

Independència

Sí...s'acosta cada cop més el dia en què ja no viuré a casa dels pares. I us presento aquest paisatge de cables, façades, cel, i fins i tot Montserrat, que podré veure cada dia des del pis que he llogat amb un amic.
La independència té un preu..i tot just comença i m'adono que els preus estan pels núvols. Però ho superarem. Perquè apart de poder veure cada dia l'horitzó just llevar-me, podré dir-me a mi mateixa que he donat un pas més en la prova de maduresa que tothom esperava.
No, no ha mort Peter Pan, però a vegades cal deixar enrera també algunes cadenes que ja ens tenien acostumats. La llibertat. La llibertat m'espera, i cada matí sabré que per fí, la meva vida em pertany.

No sé com explicar que...

....que a partir d'avui ha començat una nova etapa de la meva vida.
Ja us ho explicaré.
Hi ha canvis ,
Alguna cosa, però, sempre constant.
Potser es faran realitat alguns somnis....compte amb el que es somia!

Però estic contenta! deu ser bon senyal!




I a les penes...punyalades.
Que la vida són 4 dies (molt mal comptats, per cert!)

Mi desconocido

Confluimos incesantemente entre tus sueños y los míos.

Incesantemente vamos confluyendo al temible olvido.

Rogando un descanso a nuestras mentes, que vuelan, que danzan,

que nos dan pan sin tener hambre.

Dicen que quien bien te quiere te hará llorar...

Mi dolor es seco y amargo, como un trago del peor whisky,

pero ese deja resaca, lo otro, puñaladas en el alma.

Casi me obligan a olvidarte,

y nunca me olvido de pensarte.

Ese es mi pecado, y me rindo a ti,

mi desconocido.

Álamo

Després d'una etapa insípida, van presentar, sense els Dolarcash (sembla que eren els dos guitarristes mediocres, per no dir dolents), el nou disc Carreteras.
Podeu visitar la página del grup al myspace : http://www.myspace.com/carreteras

I si volteu per Barcelona el dia 25 a La Sala Zacarías de Barcelona, a les 10 de la nit, els podreu veure i escoltar.

Argumentacions

Fa temps que 30 minuts de descans a la feina em semblaven excessius donat el fet que no es pot sortir del recinte.

30 minuts inacabables que quan ja havies acabat de berenar, no et quedava més alternativa que contemplar Collbaix, la muntanya que veieu a la foto. Sí...podeu pensar...els capvespres oferien un espectacle bonic de veure. Inclús, a l'esquerra, i de fons, es veia Montserrat. Però... de fons, soroll de telèfons, soroll de la feina que havies deixat i que et cridava, i en el fons...no era un descans.

Era estar 30 minuts reclosa, en un racó de l'arxiu.

En poc més d'una setmana he aconseguit el que em deien que seria impossible: reduir aquests 30 minuts a la meitat. No haver de recuperar tant temps. I fer possible que la necessitat de parar una estona no es torni gairebé un càstig.

I és que les coses, segons com les plantejes... a partir d'ara tots contents, doncs la dinàmica de feina no es veurà tant capgirada .

Estic per buscar arguments per una puja en el sou.... disfressant-la de al.licients per la productivitat? és que ben bé hi ha gent que sembla que a la feina hi va a passar l'estona.

Diuen...

...que avui és dilluns...

...que demà serà un altre dia.

...que hem d'esperar perque un dia veurem el cadàver de l'enemic.

...que somriure és el millor atac pels que ens volen fer mal.

I jo penso... que potser hauria de fer una mica més de cas als consells. Que fet i fet, tot i que la meva vida és meva...no penso marxar d'ella sense haver deixat uns quants punts ben posats sobre les "i", i si cal sobre les "j".

.............va dir un dia una dona: quan sóc bona, sóc bona. Quan sóc dolenta, sóc millor.

Millor que ningú em desperti el llop que tinc a dins.

Als meus peus

Hi haurà un dia que aquests dos peus seran adorats.
Hi haurà un dia en què tu mataries per acariciar-me. Fins que no arribi aquest moment, segueix esperant, que jo mentrestant, vaig caminant.

Rara avis

Eres como las pulgas cuando soy perro flaco. Apareces justo cuando menos necesito sufrir, porque ando sobrada de espinas.

Ayer me quería morir. Sólo tu sabes que lo digo en serio.

Més breu de l'imaginat

..Un dia va arribar a casa, i es va trobar amb els familiars de la seva estimada.


I ell ja no va poder més. El que era una bonica història d'amor ara era sentir-se utilitzat.


Ella només volia els papers. I un reagrupament familiar, el germà tonto, el pare amb Parkinson, la mare amb Alzheimer, tota la família. I més sucrets a repartir.


I és que ja ho diuen que de les mosquetes mortes no te'n pots fiar.


Jo l'altre dia ja li vaig ensenyar una foto que tot investigant vaig trobar. Era ella, amb un altre.

I és que hi ha coses que no es poden perdonar. Ni tan sols a una mosca.

Això suposa el final de 2 capítols inspirats en una mosca pesada i un company de feina amb sentit de l'humor.

Faig anys

Faig anys i què? un any més, i dilluns. Festa Major al poble, botigues tancades...

Comença el cole per moltes criatures.

Però a destacar que aquest any és diferent...Ell ja no m'ha enviat cap missatge a les 00.01 felicitant-me. I és un motiu per celebrar.

Perquè l'amor s'acaba. Com un bon vi. Com un bon licor. Com la borratxera o mal de cap que deixa després.

Tot és questió de temps.

I malgrat el que diguin falsos profetes...l'amor, com tot, s'acaba. Estaria bo que encara sentís el mateix pel meu ex després de 8 anys! mare meva...no! L'amor, necessàriament s'ha d'acabar.

Que es transforma? ho accepto. Però s'acaba.

I avui dono per finalitzada una etapa en què l'amor ha estat mort. En què l'amor ha estat follia. En què la solitud ha regnat en l'espera d'un gran què que ha quedat en un no-res.

Apart d'això...recordeu-vos de felicitar la Letizia Ortiz...ella també en fa 36.

Breu història d'amor

Havia de durar poc, com tot el que es bo en aquesta vida.

Tots dos ho sabien.

Es van conéixer, com tothom, per atzar.

Però l'atzar va decidir que aquella trobada fós especial.

Ella el va mirar i va decidir quedar-se al seu costat.

L'amor estava en l'aire....

I ell s'acontentava sabent que ella l'acompanyava on fós.

I és que mai saps de qui o de què t'enamoraràs.

La questió és que l'amor estava en l'aire...

I havia de durar poc, perquè a ella li quedava poca vida.

Però la vida, l'atzar, és així...i l'amor, en el més afortunat dels casos, et fa patir.

Ell i la mosca. La mosca i ell. Una breu però intensa història d'amor que ens ha tingut entretinguts.

Gràcies pel teu sentit de l'humor.

8 hores de treball poden ser suportables, inacabables, avorrides, absurdes, productives, però mai tant animades com algunes estones.

(a P.)

La puta veritat!

La puta veritat és que no perdono:

- El dia 20 farà un any que vaig ser agredida verbalment al treball. Per molt que ara ens poguem dirigir la paraula amb cordialitat. No la perdono.

- No perdono a qui no em perdona. Una gran contradicció, perquè jo no perdono, i no dono oportunitat que em perdonin. Però jo ja m'entenc.

No sóc ni millor ni pitjor que ningú. Només sóc una persona que intento passar cada dia, cada hora, de la millor manera possible.

I la puta veritat és que no vull que la vida sigui tant puta, no val ni una dècima part de la pèsima existència que ens planteja.

Aquest cutre anar i venir, amunt i avall, anar com idiotes en un món d'idiotes. On el mediocre regna en un món de grisos. On la tendresa és afusellada pels necis que només aprecien allò material.

D'amants i somnífers

Ultimament estic molt encesa...en molts sentits. Divendres passat va fer 8 anys que jo i D. vam deixar de ser parella. Ara gairebé mai en parlo, tot i que no deixa d'haver aspectes d'aquella relació de quasi 8 anys que m'influeixen.

Amb D. vaig aprendre què era el sexe de debò, sense pettings, el sexe amb dos cossos nus, en una dansa més o menys harmoniosa amb la única i gran missió de donar-nos plaer. Era tant extenuant la nostra pràctica que jo queia rendida de son. Tantes vegades va vetllar els meus somnis, tantes vegades va esperar pacient a que jo em tornés a despertar. Em fot reconeixer-ho, però ha estat el meu millor amant. No només perquè l'estimava, no només perquè feia que el desitjés en tot moment... erem dos en una sola peça. No erem un més un. Jo volia estar amb ell, i ell volia estar amb mi.

És el que després ha fallat. En el fons, el desig és tant fonedís...no desitjes l'altre, desitges sentir plaer. No vols estar amb l'altra persona, la contemples com un proveïdor de plaer. Sense més. I això és el que els últims anys m'ha fet més mal. Perquè no he volgut estar amb ningú, en el fons. Perquè durant un temps he volgut estar amb un desconegut. I havia de conformar-me amb cossos que no eren ell.

A quién proceda

A quién proceda le digo que ya no le espero. Que aunque desde mi abismo sigue reinando la oscuridad más absoluta, me niego a cegarme con su luz.
Que ya no espero más que la muerte, que no me sea cruel el destino con falsas esperanzas.
Que la vida no es más que tiempo, y a veces se marchitan momentos sin apenas haber olido su fragancia.
A quien proceda le condeno al mismo infierno al que un día me enterró.
Han pasado unos años y aunque no he encontrado la manera de ser feliz, ni la busco, sé que tú aún andas buscando. Que te vaya bonito.
Que a mis casi 36 años sigo teniendo las mismas ganas de jugar a ser yo misma, de reirme de tod@s los que no me entienden, y ansiar la muerte cada día. Porque para mi no hay otro destino que ese.
Aunque no es destino distinto al de todos.

A certa edat....

Ai les aus de pas! donen tant de consol! Pst! no ho escampeu, però aquest dissabte vaig fer moltes bogeries...algunes d'elles, les havia fet quan tenia l'edat del meu acompanyant. I és que l'escàndol públic és tant excitant...que vaig estar després en un estat catatònic però amb unes calentures que podien amb mi.

Dissabtes no són dies que m'agradi sortir...massa gent, massa ramat. Però quan portes al cos 3 cerveses, 4 cubates, i un proveïdor de luxúria...què més dóna l'altra gent?

Acabo de parlar amb un amic de Valladolid que havia de veure aquest diumenge a Salou, però quan li he explicat que diumenge vaig llevar-me que faltava poc per l'hora del tè...m'ha entès. I és que en aquesta vida només es viu un cop.

Que no vull estimar, que no vinguis, amor, que estic tant tranquil.la, que disfruto tant, que no necessito que em trenquis somnis, que no vull viure amb els teus enganys. Que ets passatger, igual que aquestes aus de pas.

Que a la vida no són tot flors i violes, que tota rosa té la seva espina, però vaja...que de moment, m'ho passo pel cul.

No hi ha ningú avui que em pugui fer mal, mal del de debò, del que et deixa com morta en vida. Ja no hi ha ningú que em faci somiar desperta en una vida millor.

Perquè de moment, i encara que ja tinc una edat...que me quiten lo bailao! que ja no em sento ridícula, que malgrat tinc edat per estar casada i tenir fills, i pagar una hipoteca...no sé què faré d'aquí un any.

Només sé que avui ha estat dilluns...i que enyoro de tant en tant parlar amb algú que m'entengui.

Aquesta és la meva gran pena. Que en el fons, també jo estic sola. Profundament sola.

M'has alegrat el dia

Només veure'ns has somrigut, has fet broma, m'has dit bon dia a les 2 de la tarda. I és que he dormit poc pensant en tu, somiant desperta, entretinguda en d'altres coses, però tant de bo algú com tu aparegués a la meva vida, disposat a que la vida ens somrigués.

Perquè tu no ets per mi. Però jo somio un dia trobar-te en un altre. Massa nois, massa cadells, massa txitxarel.los, i pocs homes.

Bé, apart d'això ....sempre Gasteiz. Ara han començat les festes, i recordo molt aquests dies, la plaça de la Virgen Blanca, la música als carrers, els bars plens, i un bon rotllo que no trobaràs o et costarà molt trobar a Catalunya.

A vegades penso que un troç de cor el tinc allí, perquè no deixo mai de pensar en Gasteiz, no deixo de pensar que allí hi ha part del meu esperit, que crida a l'altra part, que la reclama. No ho sé, és molt extrany. Però a vegades imagino els seus carrers, com quan t'imagines el cos de l'amant. M'hi passejo, volo amb la imaginació, i el cor no s'acontenta amb bàlsams tant inerts.

Però la vida és així, et porta per camins extranys, inexplicables, i si vols trobar alguna raó vas llesta!

Tinc tantes ganes d'alcohol, de sexe, de follia...que mataria si fós necessari.

Esperar i desesperar

Aquesta és una de les meves cançons preferides de Sabina. Potser no la més coneguda, però des que vaig saber que existia un cantant que es deia Joaquin Sabina, i en vaig escoltar unes cançons, aquesta, junt amb d'altres, són les que m'agraden més.

Bé...tinc això una mica abandonat, però és que tinc massa idees, i massa mal ordenades com per posar-les per escrit.

A tres amics els diria.... perquè perdre el temps esperant? quan dues persones volen estar juntes, no hi ha motius per no estar-hi, però sí EXCUSES. M'he passat 6 anys de la meva vida esperant una persona, a que es decidís a donar la cara, amb mil excuses, amb mil raons que creia jo explicaven la seva absència. I res...EXCUSES. Són només excuses, un joc no massa clar en què ningú guanya, ningú perd. Només el temps, un entreteniment. Un tenir el cap a la Lluna, un il.lusionar-se amb vanes il.lusions. Quan la vida segueix, quan hi ha mil raons per tenir el cap damunt el coll, damunt les espatlles, i deixar de fer volar coloms.

Que ningú és tant especial com per haver de suplicar al destí. Ho sé prou jo. Ho he acabat sabent, amb moltes llàgrimes, amb molta frustració. Amb un present ple de resignació. Amb un saber i estar segura que res a la vida es mereix tanta espera. Que quan dues persones volen estar juntes, no cal que estiguin tots els astres alineats. Que la voluntat és l'axioma.

Per això aquest Rebajas de enero, perquè "apenas llegó, se instaló para siempre en mi vida". Les coses passen sense adonar-nos, precipitadament. I en la mesura que en el fons desitjo que un dia em passi...que començo a pensar que sóc una mica marciana... jo també desitjo que a ningú li facin perdre el temps amb "cuentos chinos".

Vendaval, de Manolo Tarancón

En els últims temps ja hi ha poques coses en el món de la música que sorprenguin. Però sempre sorgeixen lletres que valen la pena de ser escoltades. Aquesta..omple d'esperança, i té una frase que sovint recordo: la tristeza es un derecho, y el silencio, sobredosis de dolor.

Més jove que jo

Sí, ell és més jove que jo, bastant més jove. No més inexpert, això diu, però quan jo tenia el meu primer nòviu, ell no havia fet ni la primera comunió.
Té l'empenta de quan jo tenia la seva edat, potser amb l'única diferència que jo aleshores em sentia tant segura amb tot! la diferència entre estudiar i treballar és bàsicament que, una hora o altre, t'avaluen, i pots demostrar que tot aquell temps ha valgut la pena. Treballant saps que fent el mínim, cobres igual a final de mes. No és gens estimulant...
Però vaja, no me n'aniré per les branques...és un noi que m'ha fet tornar a sentir desitjable. Sí, encara que sembli mentida, feia molt temps que ningú m'obria la gana. Que ningú em treia la roba, que ningú em deia lo bé que s'ho passava amb mi.
I això és un bany estimulant per la meva autoestima.
Perquè malgrat tot, no deixa de ser una aventura que no té futur. Una au de pas...un ave de paso, como pañuelos cura-fracasos.
Que me quiten lo bailao!

Pluja d'estiu

Ahir al meu poble va caure una que déu ni do! aquesta és la imatge de vora casa meva, al fons, un camió de bombers..i és que ja diuen que l'aigua quan ens falta, ens fa morir, quan ens sobra, pot matar-nos. Tot i així, és un dels elements, junt amb l'aire, i el foc, que configuren un planeta, i tot un univers.

La confiança

Necessitem relacionar-nos amb les altres persones. Necessitem poder sentir-nos una mica semblants als nostres "semblants".

La confiança es guanya, a vegades fàcilment. Qui no ha explicat coses a un total desconegut precisament perquè sabem del cert que aquella persona ens ha escoltat i no ens podrà fer mal, precisament perquè no la tornarem a veure.

És com quan t'entregues a un amant d'una sola nit. Ho vius amb total plenitud, sabent que aquella és la primera, i també l'última vegada. No hi ha res a perdre.

Parlava l'altre dia amb una persona, i em va dir el següent, potser no amb les paraules textuals: tu ets qui facilites que et facin mal, que juguin amb els teus sentiments. Perquè aquell bagul on els guardem només tu en téns la clau, i si l'obres és perquè vols.

No et farà mal qualsevol, et farà mal qui sap com fer-lo , perquè tu mateixa li has mostrat com.

Qui juga amb els nostres sentiments és perquè els sap.

Llavors cal obrir-se als sentiments, als altres, però amb una certa reserva. Perquè per bé o per mal, necessitem estimar. I que ens estimin . I a vegades cal arriscar-se.

Consti que parlo d'estimar en el sentit més ampli de la paraula.

Aquest blog el llegiu gent desconeguda, també el llegiu d'altres que puc llegir també els vostres blocs. I per últim, el llegeixen amics, i a vegades pateixo perquè aqui és on explico el que mai explico.

Cada cop sóc més hermètica. Cada cop em protegeixo més. Perquè no vull que mai ningú jugui amb mi si jo no vull jugar. Que fins i tot els animals ho saben!

El cap a la Lluna

Sí..he tingut això una mica abandonat, i no per cap raó important, o sí. Però a vegades hi ha un garbuix d'idees impossibles de desxifrar en el codi linguistic al que estem acostumats.
Una tornada al treball no massa clàssica, amb vaga de transportistes, i una pèsima organització i manca de respostes resolutives...és un món canviant, i hem d'estar preparats per tot, diuen...
Però a banda d'això, la clausura que no finalització d'un tema, Jesús. Dic clausura perquè el penso tancar amb molts panys en la meva memòria. I així com en aquest bagul ja hi havia records per oblidar, he hagut de fer una re-estructuració.
No us passa que quan feu neteja a l'armari sempre trobeu quelcom que us fa recordar alguna cosa?
El cap a la Lluna, o ben lluny, allunyant-me de la realitat que m'envoltava en la inmediatesa. Un estar, però no estar. Una abstracció de mi mateixa, una aparició, però no una presència.
Però vaja..se'm va passant. Certs desenganys en el camp d'Internet, però no diferents de la realitat propera, el confiar amb desconeguts té un risc.
La pèrdua de la càmera digital que feia poc més de dos mesos m'havia comprat. Què en faran? per mi era una cosa personal. Ara ja no roben diners, ara roben per tocar la moral.
I tornar a sentir que per un noi de 24 sóc atractiva...una també té el seu punt hedonista, no?

"Jo de gran vull ser com tu"...m'ho han dit algunes vegades. Que mirin una mica endins, no hi ha motiu per sentir admiració.

Tornar

Sí..a vegades cal tornar. A mi, a treballar. En una setmana extranya, doncs en el marc d'una vaga de transportistes, la rutina de treball s'ha vist canviada.

Bé, el que sí que sé és que no penso posar-me més nerviosa del compte, tenint present que no tornaré a tenir vacances fins d'aquí a molt.

Tornar a conduir. Despres de 2 mesos, i retrobar-me amb la costum d'escoltar música a tot volum, i cantar, no fins a quedar-me afònica (no me n'he quedat mai),però si amb la única manera que tinc de descarregar energia. Cantar, cantar, sense por.

Tornar a la normalitat que diuen que és normal. A matins tant curts que no donen temps més que a allò bàsic...dutxa, dinar, i marxar a treballar.

Els dies es fan curts, mentre fora d'aquelles finestres hi ha vida. Mentre entre aquelles parets plenes de soroll de telèfons, amb cares inexpressives.... Anar a treballar és anar a morir-me una mica.

Però cal fer-ho. Vull cobrar a final de mes. És una manera com una altre de poder menjar, de poder satisfer unes quantes necessitats.

Tornar a veure gent que no he vist en molt temps. Veure expressions d'alegria.

Tornar, tantes coses voldria tornar a fer! Tornar a tenir una mirada, una mirada que em va fondre.

Perque malgrat la meva fredor, espero un dia, després de tants anys, tornar a fer l'amor.

Potser perquè en el fons, sóc una romàntica. Fastigosament romàntica.

De lletja a guapa

He de reconeixer que en aquests dos mesos he mirat televisió...si! ho reconec!. I una de les coses que m'han deixat parada és una sèrie de la "cadena amiga" o Tele5, "Bea la Fea", una noia amb un expedient acadèmic brillant, i una capacitat resolutiva en el treball admirable. Però un únic "defecte", és, segons els paràmetres estètics, lletja. Vesteix demodée, porta ferros a les dents, no es depila les celles, i porta unes ulleres que les hi deuen fer només per ella (avui dia totes són quadrades ).

Però és una trampa! si us fixeu bé, li canvieu la roba, li canvieu les ulleres, i algun altre canvi subtil, i la noia no és tant lletja! al contrari!

Perquè aquestes sèries no juguen amb una actriu grassa? que encara que vesteixi a la moda sempre es quedarà en l'aneguet lleig?

Avui diumenge fan un capítol especial de la transformació. Quin és el missatge? que totes podem ser guapes?

Que tant és quines siguin les nostres aptituds, el nostre interior, perquè la trista realitat és que el nostre físic determinarà èxit social, professional(¿?), i personal.

Hauré d'anar a un balneari com ha fet Bea, canviar la meva imatge. Potser a partir d'aquí, els que m'han infravalorat i apartat, comencin a acceptar-me.

O no! perquè m'interessa més mantenir al meu costat les persones que m'accepten tal com sóc. Tal com jo accepto que els altres siguin com siguin formen part del meu cor.

"La prueba del algodón"

S'acaben ja uns dos mesos que han significat moltes coses, una d'elles..una veritable "prueba del algodón"......a vegades vivim envoltats d'una fina capa de brutícia que no sabem que hi és. No, no són els àcars! Perquè no parlo de polseguera, parlo de brutícia en general. Brutícia que cega.

Estic en procès de Reset, de reconfigurar moltes coses del meu sistema.

Tinc ganes d'apartar tot el que en realitat m'impedia tirar endavant, pensar per mi mateixa. Vull apartar de mi rutines que no portaven enlloc.

Comença una vida sense alcohol, o almenys no en les dosis d'abans. Comença una vida en la que faré només el que em vingui de gust. Vull deixar de fer coses per quedar bé, per un compromís que resulta que només tinc jo amb els altres. I que els altres no tenen amb mi.

M'he adonat que estic sola. Que puc comptar amb un parell de persones, o potser més. Però tot i així he de mirar per mí. Perque és desesperant adonar-se de la soledat quan m'he entregat als altres, o així ho he entès jo.

He deixat enrera sentiments a una persona, o personatge... I el dir adéu és dur, però també alliberador. En molts sentits em sento millor. Ho havia de fer. Buscar aigua en un desert pot ser motivador per un somiador. Però el somni es va convertir en malson. I la vida no ha de ser tant insatisfactoria.

Bé, a vegades cal parar-se al camí. Si realment et valoren...vindran a tu. Si no, quedaran allunyats, just en la mateixa distància que eren, però que no ens n'adonavem.

La vida és així...les persones som així .

El suïcidi

No hi ha patró per dir quines són les raons per les quals una persona es treu la vida.

Sempre he pensat que no vaig demanar a ningú venir a aquest món, i menys quan aquesta vida té moltes coses que no m'agraden (diu Meat Loaf en una cançó..Life is a lemon and I want my money back). La lògica és fàcil, no demanem de venir, i no hauríem de demanar marxar. Però no tothom segueix aquesta lògica.

S'ha d'estar enamorat de la vida, que cada dia que et llevis trobis quelcom que et motivi continuar. La relació que tenim les persones amb la vida és molt diversa, i va per èpoques. Però què porta al suicidi? no ens ho poden explicar. Perquè els que han intentat, potser ens estaven alertant que alguna cosa els passava.

Diuen que aquells que amenacen en suicidar-se mai ho faran de debò. Mai se sap! La vida i la mort van molt lligades. I morir és infinitament més fàcil que viure.

Jo no ho he intentat mai. Mai he volgut suicidar-me. Però moltes vegades m'he volgut morir. La primera, quan tenia 7 anys. Volia morir-me amb totes les meves forces. I resava per aquest motiu.

Cal sempre un desencadenant, en un infant de 7 anys, o en un ancià de 70. Sempre hi ha un motiu, almenys. I no serveix de res que els que queden es culpin d'alguna cosa.

Voler morir-se és un previ. Voler plegar de viure un pas següent, posterior, que no sempre, afortunadament, es porta a terme.

Dir prou de manera que tot s'acaba. Allò que ens agrada, i el que no ens agrada.

No sé quina és la solució, tampoc m'atreveixo a dir que sigui un problema.

Però cada cop, en una societat plena d'instruments per comunicar-nos, ens alienem més i més. Perquè tot va massa de pressa. I cada cop tenim menys temps per entendre les coses que, amb una mica de calma, són diàfanes. Estem sols. I la soledat, mata.

...........continuaré........

Reset!

A vegades cal dir prou a una situació d'standby! passar a un reset! purgar sentiments, cap a persones, i cap a valorar menys tot allò que semblava imprescindible.

He fet un reset. Una mena de suicidi. He matat parts de mi mateixa que feien mal. Com arrencar branques i fulles a un arbre perquè creixi amb més força.

Estava cansada de donar i no rebre. He pogut adonar-me que hi havia persones a la meva vida que només em portaven problemes. No preocupacions, sinó problemes d'autoestima. Perquè en aquesta vida jo necessito per damunt de tot sentir-me valorada. No n'hi ha prou que m'agraeixin el que faig. El que faig no dic que formi part del meu ser. Però no només sóc els meus actes.

Farta d'estar farta de sentir-me utilitzada, i sentir impotència per no saber com protestar. Com reclamar un sol fet: que existeixo. Que em perdonin si respiro, però respiro! I mentre visqui vull envoltar-me de persones que veuen en mi no només el què en poden treure, sinó també què em poden oferir.

Perquè el meu reset m'ha fet una mica més egoista. Perquè tot i que continuaré plorant quan vulgui plorar, i riuré quan vulgui riure. Mai més demanaré excuses.

Ningú val més que jo. Ni menys. I qui em miri com algú inferior el miraré amb menyspreu.

S'ha acabat. La tonta a la que li preníeu el pèl ara ja estarà en la distància just un pas enrera de quan l'apartàveu perquè feia nosa. No vull res de qui res em vol donar. I no donaré res, si no vull donar.

Reset- Nova configuració. No se'm pot fer més mal perque ja tinc totes les ferides que se'm podien fer.

Let's make it better!

Gràcies. Perdó

Gràcies en general a tothom qui m’ha fet costat. I perdó per no haver escoltat els vostres consells.
Per obcecar-me en uns ideals que una part de mi sabia que mai es faria realitat.
Gràcies per intentar que posés els peus a terra. Gràcies per aguantar la meva insistencia en una veritat que veia com irrefutable…ante la duda, un sueño.
Perdoneu per estar tant assedegada. Necesitava amb tantes forces que algú m’estimés! I no veia més que un destí. I éreu vosaltres els que de debò éreu al meu costat.
Per amor es fan les més grans imbecilitats. Per amor, i per amor no correspost es busquen maneres d’apagar la set.
Molta set he tingut. I alguns homes van envejar aquest home que mai ha aparegut. De tot l’amor que dipositava en una esperança. De massa amor per no rebre res.
Perdoneu si encara escrivint aquestes paraules, de tant en tant he de parar per eixugar llàgrimes i mocs.
Sé que no m’enteneu, que alguns ho heu intentat. Que d’altres no m’heu volgut ni escoltar. Que potser algú ha pensat que m’ho inventava. Però des d’aquí us dic que un invent d’aquesta mena no pot durar 6 anys.

I ell? Ell que ha fet mentrestant? Obviar els meus sentiments, avantposar els seus , i omplir missatges d’excuses i desproposits. De molts maite zaitut, t’estimo, te quiero, te amo. Però de pocs..vendré a verte tal dia, estaré allí, etc
Això porta a pensar , i us recomano, que les paraules tenen poc valor en aquesta vida. Que els gests són indispensables. Que un t’estimo ha d’anar després de molts fets.

Bé…ara toca delatar a qui demano perdó, i a qui dono les gràcies...Joxe, Carles, Núria, Marta, Albert, Dani. Perdó als meus pares, per moltes vegades plorar d’amagat i que mai han acabat d’entendre res A Laura, que de primera mà m’ha vist en els pitjors moments que podia estar.
A molta gent que per una raó o altra m’ha escoltat. A d’altres que m’han fet oblidar un malson.

I sobretot, demano perdó a mi mateixa, per deixar-me tant en un moment, en una època de feblesa. Buscant escalfor en la més absoluta fredor. A convertir-me en el meu pitjor enemic. A tu Montse, et demano perdó, perquè tot i que no ets perfecte, no et mereixes patir tant per res ni per ningú. Que em perdonis el mal que t’he fet estant encadenada a un sentiment que t’ha mantingut en una espera constant, contínua i eterna.

Portes que es tanquen, finestres que s'obren

Ja he tornat fa uns dies, però fins ara no he pogut escriure res doncs he canviat d'ordinador.

Txus ja és història, com moltes coses que anaven col.lateralment als sentiments que despertava.

I què millor que una porta medieval , de la ciutat que em té enamorada, de la seva ciutat, de la meva també, perquè cada cop m'acull amb els braços oberts, per simbolizar una obertura cap a una nova etapa, on intentaré que ningú mai més m'utilitzi ni jugui amb els meus sentiments.

Perquè com deia Nietzsche...el que no ens mata, ens fa més forts.

Agur Txus, agur laztana, adéu amor i mort meva.

Quan torni

Quan torni vull continuar amb la vostra companyia. Potser us necessitaré més que mai.
Quan torni vindré amb coses per explicar, amb fotografies que ensenyar-vos. Quan torni vindré també amb alegria, perquè sempre és bo trobar-se amb gent que s'alegra de veure't.

Quan torni vindré amb certa recança, doncs al meu paisatge habitual no hi ha massa gent que m'accepti tant obertament.
Perquè a vegades em sento massa extranya. Perquè a vegades sento que no volen estar amb mi si hi ha alguna cosa millor.

Però així és la vida.
Us espero aquí.

La darrera oportunitat

Potser no la darrera del tot, però ara amb un sentiment ben diferent. Durant tota la meva vida he deixat moltíssimes coses per acabar..música, informàtica. I no pas perquè no em veiés capaç. Simplement, desencant.
Se'm té per una persona constant, però acostumo a cansar-me aviat de les coses. No de les coses que valoro. Així podeu estar segurs que de les persones que tinc al cor, allí es quedaran.

Jesús m'ha fet molt mal, és una història molt llarga en el temps. Massa. És un símptoma de la buidor que vaig sentir en un temps. I ell, o qui sigui, va ser capaç d'instal.lar-s'hi.
Contra tot pronòstic, sobretot perquè no sóc cap llunàtica....em vaig enamorar. Crec que sí. Però d'un desconegut, que a través de la pantalla d'un mòbil, evocaba les seves paraules.
Em va donar extranya companyia, consol, i una cosa molt important que necessitava en aquell moment...comprensió.
No sé qui és, i li dec molt, al mateix temps que també em deu ell moltes explicacions. Perquè no entenc com algú pot mantenir tant de temps l'anonimat. No dic mig any, ni un any. Dic 6 anys.
I ara que les aigües estan calmades, hi ha una nova oportunitat que se'ns presenta.
Jo espero que ell no la desaprofiti. Per les seves múltiples pors...per saber que jo he estat amb d'altres nois, per la gelosia, per moltes altres sensacions que li entenc, però que no el justifiquen.
Però li dono aquesta possibilitat. Ara que tot sembla més fred. Ara que ja feia mesos que no ens comunicavem. Ara que sabem que , per bé o per mal, ens necessitem.
Jo espero que no reculi. Pel seu bé, i pel meu. Perquè vull saber d'una vegada quins són els meus sentiments reals.

Quan va ser...

Quan va ser la darrera vegada que vas sentir que t'estimaven?
Quan va ser l'última vegada que algú et treia la roba?
Recordes quan et van mirar als ulls i et vas fondre per dins?

El sexe acaba sent rutina, com qualsevol altre activitat de la vida. Això pensa molta gent.

Em plantejo a vegades la possibilitat d'obrir-me al món i poder trobar una persona amb qui compartir tot allò que fa tant temps que no visc.
Perquè l'erotisme comença pel pensament. Si no t'erotitzen la ment, difícilment es gaudirà plenament del sexe.
Si el sexe no comença mirant d'erotizar la nostra part més sensible (la ment) difícilment l'altre persona, per si sola ens portarà a un orgasme.
Quanta fantasia ens hem d'inventar per nosaltres mateixos per poder quedar a gust!

Quan va ser, que només pensant en el teu somriure, va tremolar tot el meu cos?
(a ell, que em va fer sentir la dona més bonica del món)

Perquè si!

No tinc cap raó avui per estar contenta. Però avui aquesta cançó m'ha donat un bon moment.

Con un canto en los dientes

Avui ell fa 37 anys. Deia que jo era massa jove..i el 15 de setembre en faré 36.

Deia que havia de creure en déu, que havia de casar-me, que havia de tenir fills, i tenir-ne cura. I esperar que ell arribés a casa. Aquesta era la vida que ell volia per mi. Però no la vida que jo desitjava tenir.

Volia algú que li fés costat. Volia algú que no tingués ni un bri d'egoisme. I jo era culpable per pensar en mi mateixa.

La meva vida és meva. La meva gran bandera és la llibertat, que segur que tenen el color del cel quan es fa fosc.

I "con un canto en los dientes me doy" perquè avui dia és un home de 37 anys, que la paternitat el va cridar sense ell plantejar-s'ho. Que una dona, més gran que ell, el va utilitzar com a semental. Que ara està sol, i que té una preocupació més.

Que jo no demanava més que poder estimar-lo. Que jo només volia que m'estimés tal com jo era.

Perquè jo no puc ser de cap més manera que la meva pròpia. Ja em costa canviar petites coses...

Volia que fós la dona que ell imaginava que havia de ser.

Es va enamorar de la persona equivocada. I perquè llavors diguin que l'amor fa miracles! no! quan t'enamores de la persona equivocada val més no tirar endavant. Perque no som figuretes de fang o de plastilina. Som persones amb les idees clares.

Bé, almenys jo tenia bastant clar el que no volia: deixar de ser jo. I va intentar per totes les maneres de canviar-me. Fins al punt de destrossar-me moralment.

Poc a poc, Montse, poc a poc, tot caurà pel seu propi pes.

Perquè sé que en aquesta vida no he fet mai res per fer mal a ningú.

Cal tenir paciència. El temps sempre ha estat el meu aliat.

De ventall de possibilitats, de triangles, de ni puta ni princesa

No us espanteu. És un títol llarg, però no m'extendré...més del compte!
Per començar..em va servir de molt una frase en un llibre d'un professor, Octavi Fullat i Genís , on citava que la solteria oferia major ventall de possibilitats en la vida. Certament! la vida en parella acostuma a ser un seguit de negociacions sobre què fer sobre qualsevol cosa. Si cada persona pogués prendre les seves pròpies decisions, només per això, el seu espectre d'acció s'amplia.

És una de les raons més pesants a l'hora de no voler emparellar-me. Ni tant sols pseudo-emparellar-me. No! perquè com més temps passa, més m'adono que m'agrada fer la meva.

Els triangles! sí, és per dir-ho d'una manera, l'autodefinició. Em veig massa vegades com un triangle en un món rodó. Em costa massa avançar, tirar endavant, perquè cada pas endavant suposa un canvi massa sobtat. Hi ha persones més circulars que avancen més fàcilment. A mi em costa molt.

I per acabar, ni puta, ni princesa. Ni puta perquè no sento mai en el treball que hagi de fer coses que no m'agraden fins a tal punt que senti que aquella cosa concreta la faig per diners. Ni puta en les relacions sexuals perquè mai he demanat res a canvi, ni una cervesa, ni un sopar, ni un ram de flors, ni que em portessin a algun lloc de la maneta. I menys encara, a canvi de diners. Mai.

Ni princesa perquè no em van els que es pensen que són prínceps, membres d'una èlit, d'un grup d'afortunats per damunt del bé i del mal. i perquè no m'agrada que em tractin com una princesa. Si cal, els bombons me'ls compro jo! I no necessito cap castell. Perquè la fortalesa sóc jo, el meu cos, el meu escut, la meva ànima, la meva arma. No necessito que ningú em defensi, perquè si cal, caure jo pel meu compte.

La vida a vegades es fa tant curta. A vegades busquem desesperadament allò que creiem que ens manca. Fins i tot existeix una premisa per poder estar enamorat, i és una mancança. Com si cadascú de nosaltres no fós complet per sí mateix! Aprenem a ser persones. La vida, el temps, ja s'encarregarà de posar-nos, en el camí, totes les vivències.

No cal forçar res, no cal demostrar res a ningú. Només cal aprendre a ser un mateix.

Aprendre a no cedir davant les adversitats. I com diu la cançó de Aerosmith : Life's a journey, not a destination!

Perdre el tren

Poc abans dels 28 anys va caure el món al meu damunt. I no als meus peus. Sinó que va ser un esclat, un petar en milions de trossets.

A partir d'aleshores em vaig sentir, i a vegades em sento, com el que va deixar Ell.

Ho vaig escriure fa temps. Encara no puc parlar, després de quasi 8 anys, de tot el que per mi significava Ell (diguemne D).

Ahir recordava que quan ho vam deixar, en una de les moltes vegades que coincidiem a la discoteca, m'hi vaig acostar, i li vaig dir que almenys podíem saludar-nos. Ell em va respondre: Tú fés la teva vida, que jo faig la meva.

No li estava demanant més que cordialitat. De que després de set anys i mig de la nostra vida, poguessim si més no saludar-nos i poder intercanviar un parell de frases.

Tinc una amiga que val un imperi, i de lluny estava observant l'escena. Amb quina agilitat em va apartar d'aquell quadre. I li ho agraeixo, perquè no està bé que algú que t'ha estimat hagi de veure't suplicant engrunes.

La seva reacció seria justificable, però avui dia, després de tants anys, els pares de D mantenen amb mi una relació molt maca d'amistat. La seva mare em truca sovint per explicar-me coses. I no hi ha Nadal, ni sant que s'oblidin de trucar-me. Si jo era tant mala puta, no crec que avui els seus pares volguessin saber de mi.

I torno a l'inici. Als quasi 28 anys vaig sentir que perdia el tren de moltes coses. Que si volia tenir fills, ja no podria. Que si havia somiat una relació per tota la vida amb ell, s'acabava allí. Que mai més tornaria a sentir algunes coses, perquè en aquella relació havien quedat, i allí havien mort.

I en part, no és exagerat. Dos anys després vaig conéixer una persona, amb la qual vam estar dos mesos. D'aquelles relacions que comencen bé perquè no és un "aquí te pillo, aquí te mato", és un anar quedant en hores extranyissimes per culpa dels horaris tant seus com meus. Però que no va arrelar amb força. Recordo que vam quedar per deixar-ho i jo li vaig agrair una cosa...el tornar-me a fer sentir enamorada.

I des d'aleshores que no ho he sentit. I tot el que ha vingut després només són ilusions vanes. Un munt de puces que s'aprofiten d'un gos amb flaqueses...i un punyal anomenat Jesús que m'ha acabat matant.

He perdut el tren. I l'he perdut tota soleta. I no mereixo que ningú tingui la santa paciència de recompondre una cosa tant trencada.

Perquè des d'aleshores, navego sense rumb, sense cap destí. On em porti el vent. Perquè tant em fa tot. Tant em fa si demà em moro.

Ferides que sagnen

Quan algú et fa mal, les ferides costen de tancar.

L'amor no mata si no hi ha algú que et diu que no t'estima.

L'amor mata quan no és amor. Quan deixa de ser motor, i es converteix en rèmora, en obstacle que no deixa que avancis.

Un dia t'adones que per tot el que has viscut, tots els somnis, totes les esperances, cauen en un abisme absurd. I et vé una mena de pessigolleig que acaba amb llàgrimes als ulls.

La buidor, el no sentir és alliberar-se però també és desesperant. Perquè no sentir no vol dir oblidar.

Perquè no sentir no vol dir que no puguin burxar en una ferida.

Que el vaig estimar. Que per molt que me'n volguessin apartar, jo vaig sentir. I no sóc tant freda com per quedar-se intacte després de certes coses.

Maleeixo el moment en que això va despertar-se. Però no puc negar-ho.

Anit va apareixer de nou el fantasma. I aquesta cançó em recorda una veritat.

But I don’t care what they say I’m in love with you

They try to pull me away but they don’t know the truth

My heart’s crippled by the vein that I keep on closing

You cut me open and I

Keep bleeding keep keep bleeding love

Escàndol

Ahir les notícies parlaven d'un cas a Àustria que ha deixat garratibat a tothom: un home que havia tingut més de vint anys la seva filla tancada, i amb la que havia tingut 7 fills.

Si el cas és realment escandalós. Doncs es tracta no només d'abús d'un pare a una filla, sinó d'un segrest.

A mi el que m'escandalitza realment és que ningú s'adonés de res. Aquest home suposo que havia d'anar a comprar menjar, i roba, i si suposadament vivia sol...ningú mai es va extranyar de res?

Vivim en una societat autista, en la que potser sentim crits desmesurats d'una dona o d'una criatura al costat de casa i no fem cas. No volem problemes.

Això sí que és un escàndol. No poder comptar amb els teus congèneres, sentir que estàs sol/a. Que ningú donarà un braç a tòrcer per ningú.

Els amics

Avui he llegit el blog d'en Miquel, parlava d'un autor de còmics i citava un pensament que m'ha fet pensar, i és el que quant més amics, més problemes.

Probablement, segurament, té raó. I és difícil admetre-ho. Però últimament penso que ja n'hi ha prou de quedar davant d'algunes persones com algú que es pot utilitzar.

El meu primer error és que em comformo amb massa poc. I em comformo massa fàcilment, perquè m'han fet arrelar el sentiment de que valc poc. I que qualsevol cosa l'he de prendre com un regal.

I certament demano poc perquè la majoria de vegades no em crec mereixedora de res.

Però dol que a les persones per les quals he donat part del meu temps, amb les que he plorat les penes, no recordin que jo existeixo.

Tinc també un error. I és el de no pidolar. Perquè...qui és el veritable amic? el que sap de les teves necessitats i t'ofereix ajut. O el que no sap de les teves necessitats si no li demanes ajut?

No sóc perfecte. Mai ho he intentat ser. Mai he demanat que m'estimessin. I mai he intentat ser millor que ningú.

Però és decebedor adonar-se de la gran veritat: No esperis res de ningú.

I no m'agrada. Perquè la majoria de persones que conec saben positivament que si puc, els ajudaré.

El vídeo de la Cindy Lauper l'he posat perquè avui m'he recordat d'una cosa. De quan treballava de nit. De quan plegava a les 6 del matí i més d'una vegada hagués continuat la carretera fins a arribar a una persona. Potser sóc covarda. Però prefereixo pensar que dos no es barallen, si un no vol.

Un troç de cel

Deu ser primavera! Deu ser que estic una mica alterada! Deu ser que per fi m'he adonat que no estic enamorada, i que no estar-ne no em produeix cap neguit.

I ´m'és igual si encara m'estima. Perque des de fa molt temps he anat fent-me a la idea que la resta de la meva vida la vull passar amb mi mateixa. Qui vulgui acompanyar-me no pot ser qualsevol. Si no pot ser Zen, si que vull que tingui el cap a "puestu".

Ahir un amic em deia que la convivència fa que disminueixi el sexe en una parella. Jo no entenc perquè! Digueu-me ingènua! o rara... però jo he fet sexe estant enfebrada!

No ho puc entendre!

Tal és així que si mai arriba aquest extrem, que un home em diu que està cansat, o que li fa mal el cap...o es pren un analgèsic, o una dutxa tèbia, o li faig un massatge...però si em vé amb massa excusa...Senyors...mala senyal! Com deia en el meme, el sexe per a mi és un baròmetre del meu benestar, i també del benestar d'una parella. Perquè si un home i una dona conviuen, però no ho fan almenys un cop cada dia...què voleu que us digui? és una parella de pa sucat amb oli. Per això val més anar-se'n a viure amb un amic.

Un troç de cel és sentir per un moment que el teu cos se sent viu.

Un troç de cel és descobrir que ja no t'estimo. I que això em fa lliure.

Sant Jordi...Que fluya lo cursi

Potser si tingués parella, opinaria de manera diferent. Però quan tenia parella, opinava igual. Que Sant Jordi, apart d'un pastís que està bastant bo..no és més que una fira, on s'especula en quin grau estimes o no a la teva parella.

Quan passes pel passeig, tota cofoia, de la mà del xicot que porta a les seves mans el llibre que has comprat ja al matí. I portes com una bandera la rosa, amb la seva espiga de blat, amb la cinteta de la senyera. Fent patriotisme. Yeah!

Tot plegat em sembla una comèdia! Perquè després et passejes i t'adones que hi ha noies que no porten una rosa, en porten un ram, com qui diu! i esclata un dubte..

I és que l'ésser humà viu condemnat a la insatisfacció.

L'únic que trobo bo és que és un dia que l'autor (sigui escriptor, poeta,etc) té l'oportunitat d'acostar-se al públic que el llegeix. Dic oportunitat, perquè segons com pot ser una mena de càstig de l'editorial. Però tampoc vull ser tant negativa..



Us ensenyo el cas pràctic de la degradació. Una rosa acabada d'arribar a casa meva, i una rosa de fa exactament un any...a mi no m'agrada ni una ni una altra.

Com diria aquella marca de roba...Loreak mendian...Las flores, en el monte! o als jardins.

Perquè també és curiós la fila que fan els cementiris una setmana després de Tots Sants..



Quan em mori no em porteu flors. Tracteu-me bé en vida, doneu-me el vostre més valuós tresor, un bocí del vostre temps.

Zen

Zenze vergonya, Zenze pressa, sense més raó d'estar amb mi que al meu costat està millor que amb qualsevol altre.

Fa molt temps que m'adono que l'home que m'agradaria no existeix, o no està al meu abast.

Acostuma a passar. Però clar...si jo vull cafè, no em comformaré amb malta.

Per una estona...d'acord. Però fet i fet, a vegades val més declinar-se cap a l'onanisme.

La meva joguina mai em diu que no...només en una ocasió que se li va acabar la bateria...però vaja...qui no ha estat amb algú...l'altra persona ja ha acabat, i t'has quedat amb un pam de nas?

La meva joguina té aquest component humà...l'únic que si estàs alerta...el carregues..i crec que 3 hores d'autonomia...mare meva! puc sortir-ne amb cremors i tot!

Però apart d'aquestes coses, si que a certa edat et vas adonant que en les relacions home-dona, quan l'home ejacula, s'ha acabat la funció.

I seria raonable, doncs evidentment, l'home, per recuperar-se, triga uns moments. El que és lamentable és que hi hagi una batalla per tal d'aconseguir l'orgasme.

Vull un nòvio Zen, un home que no comenci el sexe amb l'objectiu de l'orgasme. Si apareix, bé, i si no, també. Que el sexe, a determinada edat, i després de certa experiència, ha de ser un joc entre les persones, per gaudir sensorialment de tot el nostre cos. Perquè simplificar el sexe en els genitals és com quedar-se a mitjes.

I si per arribar a un orgasme pots fer-ho a soles? perquè vols una altra persona?

El dia que el trobi no ho penso publicar...que van escassos! no és gelosia...és questió de mercat!

..L'estupidesa humana...suïcidis cotidians

Que no es prengui tot el que escriure com anar en contra d'aquestes coses. Només és la meva pretensió una mica d'introspecció quan en abordar el tema del suïcidi ens crea rebuig, o se'ls titlla de covards.
Hi ha qui va maltractant-se diariament i a consciència sense abordar de manera tàcita que la amb la Mort no s'hi juga, i menys encara amb la Vida.

Continúo amb més preliminars abans de tractar el tema del suïcidi en sí. I parlaré aquí de proves irrefutables de la estupidesa humana. Exemples de com l'ésser humà juga sense saber-ho amb la Mort. Rient de la seva pròpia salut, i rient dels seus congèneres. Val a dir que moltes vegades inconscientment...però això encara ho fa més terrible. Doncs no som els humans els que destaquem per damunt dels altres éssers, la capacitat de raonament?

1.- Fumar i beure

Tot i les advertències de sempres, fumar i beure és un fet tant cuotidià com respirar. De la imatge sexy que oferien actors i actrius, ha passat a ser un vici a perseguir per alguns.

La meva visió és completament diferent. Doncs qualsevol persona que no sap passar sense alguna cosa és susceptible de tractar-la com un malalt.

I més encara quan després de tanta informació, ja no dic en el tabac solament, sinó en l'alcohol, i en altres substàncies no legals, l'individu juga amb la seva salut. Com en un combat on l'únic perdedor és l'individu mateix.

Som tots (i m'incloc també jo) una mica imbècils. Perquè si la vida és una porqueria, ens encarreguem nosaltres mateixos de fer-la més bruta i fastigosa.

2.- Esports de risc

L'imatge que em ve al cap és la del Puenting, un esport que consisteix en tirar-se d'un pont anant ben lligat.

Tot i que t'asseguren que no hi ha cap risc, de manera inconscient o conscient, juguem amb la probabilitat que passes alguna cosa imprevista. Ja no que fallés alguna corda...que podria ser, sinó que s'impactés contra alguna cosa que pot deixar a la persona invàlida o morta.

Que és una sensació impressionant? no ho dubto!

Però si algun dia se m'acut fer algun d'aquests esports...que me revisen la azotea.