Fantasia

Passem cicles a nivell de líbido, variables.

Serà que és la primavera, o serà per les noves "amistats" que aporten nous signes a un viure el sexe, diferent, fantàstic, i sobretot, inspiradors i morbosos.

No estic enamorada.

Ara ho sé. Si alguna cosa m'agrada és despertar el que avui per avui li desperto a una persona.

Mai m'havia sentit així i amb tanta voracitat.

Mai com ara havia entès que el sexe té altres formes. I que mai més, si no és que jo vull, em tornaré a sotmetre.

Ara mano jo.

I des que ho tinc clar, el meu onanisme s'ha transformat en signe vital. La ficció, la fantasia, supera tota realitat. I no em calen més que uns pensaments ben clars: jo mano en el meu plaer.

I alliberada , gaudeixo més del meu cos.

Sé que costa d'entendre el que explico. Però jo ja m'entenc. Jo sé que abans d'ara no sabia ben bé que era estimar-me. A aquest nivell, el sexual..quasi puc dir que ho he fet. I el meu cos està...increiblement satisfet.

Infidelitat

Ser fidel no sé què és. Jo mai vaig ser fidel, i en canvi, vaig contraure un compromís. Fa anys...ja sabeu. I tot i així...algún "traspiés" vaig tenir.

Perquè quan estimes algú no pots dir que és impossible fallar-li.

Que l'home és infidel...bé...hi ha de tot. Que la dona sempre és fidel...discutible. Perquè la fantasia és lliure.

He estat amb homes amb algun tipus de compromís...no diré quin tipus de compromís.

I he estat amb homes completament lliures...com ho sóc jo? no! jo no sóc lliure. Sóc una ànima en espera, en espera d'un algú que no s'explicita.

Hi ha un home que em diu cada dia que m'estima. Però és impossible. Jo ho faig impossible. Les circumstàncies són impossibles.

Hi ha un home que diu que es vol sotmetre a mi. Però m'ho penso...no és impossible. Però....cal parlar-ne.

Un, el primer...té un compromís....propi de la cultura a la qual pertany.

L'altre..té un compromís...discutible, i un estat civil que diu que no és lliure.

I jo? jo a quin joc jugo?

Penso que el més intel.ligent és...simplement...fluir.

No m'agrada pensar que demà faré tal o qual cosa. La vida és en sí ja prou obtussa i rutinària.

.........................................

I segueixo estimant, estimant-lo com una boja de manicomi. Sense que la meva racionalitat hi pugui intervenir.

Sóc i estic en una mena de núvol. Esperant-lo.

Es pot dir que he estat infidel? no ho sé. Sé que l'enganyava quan li deia que no m'havia fixat gens en el mòbil i havia quedat un migdia per follar.

Sé que no he estat l'amant ideal, ni la dona que mai ningú hagi somiat. I quan m'han insinuat alguna cosa que ho pogués intuir...he fugit.

No busco amor. Busco contacte humà. Busco companyia. Poder sentir que no estic tant sola. Tot i que sempre en sóc conscient, que estic sola, n'he estat, i sempre patiré d'aquest mal. La soledat.

Així que no em parleu d'infidelitat, quan les ganes eclipsades per l'amargor de l'absència, t'aboquen a oblidar-te que l'altre pell no és el que busques. Però si més no....per aquell moment, és tot el que téns.

Ho sé...

Sé que sóc massa perfeccionista, massa torra-pebrots, i com diu un amic meu...que ningú m'aguanta i no aguanto ningú.

I en part, i encara que em costi...és en part veritat.

Farà....ha fet avui el que serien des del 1993 doncs 16 anys que compliriem...però ens vam quedar en 7 anys i mig.

No és "moco de pavo!". Però d'ençà aquell agost del 2000 les coses han canviat, algunes per millor, altres per pitjor.

Porto des del desembre fora del niu familiar, i m'adono que sóc perfectament capaç de viure pel meu compte...però...hi ha un petit problema...comparteixo pis, i no sempre l'altra persona entèn que les coses han de tenir una organització.

Però vaja...no entraré en drames quotidians...que no són drames, però que toquen la moral...sobretot perquè parlo d'una persona adulta i se suposa que no hauries d'anar al darrera com un gos per fer les coses com cal.

Txus...l'etern.

C. l'impossible del tot, tot i que... a vegades no entenc els casats!.

I una vida en el terreny diguessim púbic no massa públic, és a dir, que jo i jo mateixa ens entenem bastant bé.

La vida et porta per camins no sempre explicables....i clar...tampoc aquí ho explicaré tot clar. Perquè hi ha coses que encara i crec que sempre mantindré en l'anonimat. Però és que cada cop m'interessa menys el sexe, perquè cada cop enyoro més el que era l'amor.

Serà que s'acosta la primavera?

No...jo crec que cada cop entenc més que se m'ha desvetllat un instint de protecció cap a coses que no mereixen cap atenció...jo ja m'entenc!

La importància de les coses rau en la importància que li donem, en un moment o altre.

Potser hi va haver un temps en que m'interessava viure sense sentir. Sentir era massa dolorós. L'alcohol ajuda a no sentir. A allunyar-te de tu.

Però arriba el dia després, i quan notes més que un maldecap, sinó el regust amarg d'una altra batalla perduda....penses...la guerra encara no està guanyada, però és la meva guerra, la meva guerra contra tot allò que em fa mal. I sense armes estic perduda.

Ningú em pot ajudar. Ningú sap quant dolor tinc a dins. Ningú sap que estic malalta. Malalta d'amor. Malalta de tant dolor. Malalta de tant estimar. Malalta per no ser estimada. Malalta per obstinar-me a viure malgrat tot. Malgrat tot,la guerra encara no ha acabat, i sense armes estic perduda. Perduda i desvalguda.

No necessito més que temps. Temps i una mica de tendresa. De comprensió.

Perquè ja sé, ho sé....ningú m'aguanta. I no aguanto ningú.

He de guanyar la guerra d'estimar-me una mica a mi mateixa.