1 de febr. 2009

Mitjanament feliç


Sí, puc quasi dir-ho amb la boca mig oberta. Però tampoc em faig moltes il.lusions...que si de debò existís la felicitat, jo l'espantaria.
Avui estic així, pensativa, damunt el meu llit, gran, on puc fer tombarelles, i d'altres coses.. que tinc un espai propi per relaxar-me.
Ningú em diu que les 2 de la nit és massa tard per tenir la llum encesa.
Que estic contenta d'haver-ho fet als 36 anys i no abans . Que potser sóc massa reflexiva? no ho sé...hi ha massa coses que no m'agrada prendre'm amb pressa.
Que sé qui m'estima i qui no m'estima. Que no tinc pressa per trobar el que encara no estic buscant. Que tot arriba, que tinc ja arrugues no només a la cara, sinó també a una ànima que ja comença a estar fastiguejada de tant patir per no res.
Que si Txus apareix, que benvingut sigui. Però mentrestant, a viure.
No crec que sigui com un amic em diu: que ni aguanto ningú, ni ningú m'aguanta. No sóc tant antisocial. Que com he dit, sé molt bé que hi ha persones que m'estimen.
I més important encara, que jo estimo. Malgrat tot, me n'alegro. Perquè si estimo, vol dir que estic viva,que no sóc una màquina que només espera l'últim dia.
Ah...m'encanta com ha quedat la foto...no és una aureola de santa...és un mirall que hi tinc a l'habitació jajaja.