...a dir veritat...

A dir veritat...no us la explicaré. Jo la sé. Jo la callo. Però a vegades rebentaria per treure'm tot el pes de sobre.

No sóc feliç, i no ho seré mentre no em digui a mi mateixa que valc més que tot per acabar amb el comformar-me amb poc...amb ser el premi de consolació....la que a falta de pan buenas son tortas.

No ho sé...avui una petita xerrada amb una persona que sé que m'estima, a vegades no ho pot ni dissimular...m'ha fet pensar que qualsevol que es presti de dir-se amic meu, hauria de valorar tot el que jo tinc a oferir.

Sempre acaba presentant-se el fantasma de la soledat....sí! però a vegades es fa tant evident que si no vaig al darrera, ni saben que existeixo. Sóc una ànima transparent...perduda en algun racó, en la meva intimitat, o enmig d'un bar.

Estic farta, molt farta...i a vegades em venen ganes d'acabar amb tot. Però no...he de continuar, tinc tota una vida per endavant, i encara persones que quan saben de mi s'alegren. Que els agrada la meva companyia, que els agrada escoltar-me.

Estic passant per una altra època xunga...d'aquelles que torno a dir adéu, o fins la propera, al mateix neguit de sempre.

Estic passant uns dies dolents després de saber noticies d'algu a qui vaig estimar.

Estic passant hores i hores tota sola, sense cap ganes de fer res sinó fondre'm.

Però vaja... que podré amb tot això...he passat moments més amargs, i tot i que encara recordo el regust que deixaven....jo sé que , com diu una cançó de Bunbury...No hay males que duren más que yo. Estas son mis credenciales! us adjunto aquesta cançó...que diu moltes coses que jo penso, i a vegades faig.