Ho sé...

Sé que sóc massa perfeccionista, massa torra-pebrots, i com diu un amic meu...que ningú m'aguanta i no aguanto ningú.

I en part, i encara que em costi...és en part veritat.

Farà....ha fet avui el que serien des del 1993 doncs 16 anys que compliriem...però ens vam quedar en 7 anys i mig.

No és "moco de pavo!". Però d'ençà aquell agost del 2000 les coses han canviat, algunes per millor, altres per pitjor.

Porto des del desembre fora del niu familiar, i m'adono que sóc perfectament capaç de viure pel meu compte...però...hi ha un petit problema...comparteixo pis, i no sempre l'altra persona entèn que les coses han de tenir una organització.

Però vaja...no entraré en drames quotidians...que no són drames, però que toquen la moral...sobretot perquè parlo d'una persona adulta i se suposa que no hauries d'anar al darrera com un gos per fer les coses com cal.

Txus...l'etern.

C. l'impossible del tot, tot i que... a vegades no entenc els casats!.

I una vida en el terreny diguessim púbic no massa públic, és a dir, que jo i jo mateixa ens entenem bastant bé.

La vida et porta per camins no sempre explicables....i clar...tampoc aquí ho explicaré tot clar. Perquè hi ha coses que encara i crec que sempre mantindré en l'anonimat. Però és que cada cop m'interessa menys el sexe, perquè cada cop enyoro més el que era l'amor.

Serà que s'acosta la primavera?

No...jo crec que cada cop entenc més que se m'ha desvetllat un instint de protecció cap a coses que no mereixen cap atenció...jo ja m'entenc!

La importància de les coses rau en la importància que li donem, en un moment o altre.

Potser hi va haver un temps en que m'interessava viure sense sentir. Sentir era massa dolorós. L'alcohol ajuda a no sentir. A allunyar-te de tu.

Però arriba el dia després, i quan notes més que un maldecap, sinó el regust amarg d'una altra batalla perduda....penses...la guerra encara no està guanyada, però és la meva guerra, la meva guerra contra tot allò que em fa mal. I sense armes estic perduda.

Ningú em pot ajudar. Ningú sap quant dolor tinc a dins. Ningú sap que estic malalta. Malalta d'amor. Malalta de tant dolor. Malalta de tant estimar. Malalta per no ser estimada. Malalta per obstinar-me a viure malgrat tot. Malgrat tot,la guerra encara no ha acabat, i sense armes estic perduda. Perduda i desvalguda.

No necessito més que temps. Temps i una mica de tendresa. De comprensió.

Perquè ja sé, ho sé....ningú m'aguanta. I no aguanto ningú.

He de guanyar la guerra d'estimar-me una mica a mi mateixa.