Ad libitum

Sí, a la vida, les coses que ens agraden se'ns haurien de dosificar ad libitum, quan volguessim, mmm el sexe, l'alcohol, les carícies, massatges, fins i tot, s'hi algú s´hi presta, fotre-li algun clatellot a algu. Seria la ostia. Aquí vull fer veure que tinc un puntet hedonista. O egoista si es vol mirar de manera simple.

No vull confessar-me de res. I a aquestes alçades de la vida, qui no em conegui és perquè no ha volgut. No em dono fàcilment, i realment coneixe'm em penso que ni la mare que em va parir.

I perquè? perquè ni jo mateixa em conec en algunes situacions.

Trobo a faltar moltes coses de la vida "loca" que vaig portar durant 4 o 5 anys, amb un descontrol que ni jo mateixa sabria explicar. Hi ha coses que me'n penedeixo molt, però que han fet, per bé o per mal, la persona que sóc. O la dona que sóc. Doncs per alguna raó o altre, he anat reprimint endins la meva versió de la dona que un dia vaig voler ser, i vaig estar a un pas de ser-ho.

Però la vida és així...i ara que puc tenir alguna cosa de les que m'agraden, ad libitum, sóc una mica més feliç. A ningú he de donar comptes de les vegades que m'he quedat amb les ganes. Perquè desenganyem-nos...ningú estarà mai a l'altura de les nostres necessitats.