A certa edat....

Ai les aus de pas! donen tant de consol! Pst! no ho escampeu, però aquest dissabte vaig fer moltes bogeries...algunes d'elles, les havia fet quan tenia l'edat del meu acompanyant. I és que l'escàndol públic és tant excitant...que vaig estar després en un estat catatònic però amb unes calentures que podien amb mi.

Dissabtes no són dies que m'agradi sortir...massa gent, massa ramat. Però quan portes al cos 3 cerveses, 4 cubates, i un proveïdor de luxúria...què més dóna l'altra gent?

Acabo de parlar amb un amic de Valladolid que havia de veure aquest diumenge a Salou, però quan li he explicat que diumenge vaig llevar-me que faltava poc per l'hora del tè...m'ha entès. I és que en aquesta vida només es viu un cop.

Que no vull estimar, que no vinguis, amor, que estic tant tranquil.la, que disfruto tant, que no necessito que em trenquis somnis, que no vull viure amb els teus enganys. Que ets passatger, igual que aquestes aus de pas.

Que a la vida no són tot flors i violes, que tota rosa té la seva espina, però vaja...que de moment, m'ho passo pel cul.

No hi ha ningú avui que em pugui fer mal, mal del de debò, del que et deixa com morta en vida. Ja no hi ha ningú que em faci somiar desperta en una vida millor.

Perquè de moment, i encara que ja tinc una edat...que me quiten lo bailao! que ja no em sento ridícula, que malgrat tinc edat per estar casada i tenir fills, i pagar una hipoteca...no sé què faré d'aquí un any.

Només sé que avui ha estat dilluns...i que enyoro de tant en tant parlar amb algú que m'entengui.

Aquesta és la meva gran pena. Que en el fons, també jo estic sola. Profundament sola.