El meu íntim enemic

Els meus 34 anys han estat marcats per dues nits...la del 16 de setembre de 2006, i la passada nit del 15 de juny. Els mossos d'esquadra em detenen per conduir amb una taxa major de 0,25.



Des d'aquest dia de juny he decidit dir adéu a quelcom que formava part de la meva vida...el beure sense importar-me res, ni la salut, ni els diners, ni res de res.

L'alcohol no fa oblidar. L'alcohol et transporta a un estat en que t'adormeix els sentits, l'autocontrol. I sense mai ser una alcohòlica, he arribat a necessitar una cervesa. O dues...



Vull deixar enrera aquesta part de mi, una manera de ser autodestructiva, que ni després d'un còlic hepàtic em fa reaccionar.



I apel.lo l'ajut de la meva gran tossuderia i a l'ajuda dels qui em coneixen, per no haver de tastar mai més una gota d'alcohol. Sé que sóc massa extrema, però ho necessito, ja no vull mitges tintes, o blanc, o negre.



Litros de alcohol corren por mis venas, mujer, no tengo problemas de amor, lo que me pasa es que estoy loco por privar...



Quina ironia...perque arriba un punt que ja no beus per oblidar, beus per beure, perque busques constantment aquella sensació que et dóna l'alcohol.

Però intentaré que el s'ha acabat dit intimament entre jo i l'alcohol sigui realitat. No era una relació d'iguals. Si el fumar pot matar, l'alcohol també. D'una manera molt subtil però eficaç. Perquè acabes pensant que el més gran enemic íntim és l'únic que t'és fidel i "t'estima".

I qui t'estima...mai t'ha de fer plorar.