Paradis

Hi ha un lloc al món de cadascú que anomenem paradís.

La imatge que veieu és l'ermita de san Juan de Gaztelugatxe (perdona Joxe si lo escribo mal). Quan vaig tenir aquest paisatge a la vista era un dia amb molt de vent. I no era recomanable travessar el llarg i estret camí. Com la vida mateixa..qui no arrisca, no pisca. Però en la distància...segueix éssent una meravella.

http://www.gomedi.net/euskadi/sanjuangaz.htm

Estem condemnats a voler fugir de la nostra realitat, i pensem constantment que en un altre lloc estarem millor. Que allí on el destí ens ha fet néixer, o créixer, o viure, no és el nostre realment.

Sóc conscient que en aquesta vida, una de les claus per ser mitjanament feliç és conformar-se amb el que es té. Però arribem a ser tant capsigranys que allò que tenim no ho valorem.

Per exemple, per mi Euskadi és un paradís. Ara ja fa molt que no m'hi acosto, però quan sento parlar-ne, o quan me'n parlen, sento que és part de mi. Tinc Euskadi al cor.

Però vaja, que visc on visc, i la gent que em dóna una mica de vida, sou d'aquí.

Estic passant una època extranya, amb uns quants aconteixements que m'han fet replantejar moltes coses. Fa temps que vull deixar la feina, anar lluny, començar de nou. Potser massa coses em lliguen aquí. Els pares, els amics que m'estimo. La pròpia rutina que a la vegada que encadena condemna .

Estic farta de viure. I no puc plegar de viure. No ara. Ni en anys. Espero, espero des de fa massa temps, i com una heura m'aferro a coses que em semblen constants. Però no.. Res en la vida que duc té més sentit que el que pugui tenir una mosca entre deu mil mosques.

La vida té moments de tot, i potser per la ínfima raó que demà no sé si em despertaré , té una mica de sentit. Recordo que de petita, quan encara resava, li demanava a déu que se m'emportés. Ho desitjava amb tanta intensitat! No suporto sentir que tot el que té importància avui, demà no la tindrà. Però dia a dia, nit a nit, la vida és com una droga intensa, un combat amb un mateix, en el que sempre perds, en el que sempre guanya la maleïda valentia de voler lluitar per no res.