El suïcidi
No hi ha patró per dir quines són les raons per les quals una persona es treu la vida.
Sempre he pensat que no vaig demanar a ningú venir a aquest món, i menys quan aquesta vida té moltes coses que no m'agraden (diu Meat Loaf en una cançó..Life is a lemon and I want my money back). La lògica és fàcil, no demanem de venir, i no hauríem de demanar marxar. Però no tothom segueix aquesta lògica.
S'ha d'estar enamorat de la vida, que cada dia que et llevis trobis quelcom que et motivi continuar. La relació que tenim les persones amb la vida és molt diversa, i va per èpoques. Però què porta al suicidi? no ens ho poden explicar. Perquè els que han intentat, potser ens estaven alertant que alguna cosa els passava.
Diuen que aquells que amenacen en suicidar-se mai ho faran de debò. Mai se sap! La vida i la mort van molt lligades. I morir és infinitament més fàcil que viure.
Jo no ho he intentat mai. Mai he volgut suicidar-me. Però moltes vegades m'he volgut morir. La primera, quan tenia 7 anys. Volia morir-me amb totes les meves forces. I resava per aquest motiu.
Cal sempre un desencadenant, en un infant de 7 anys, o en un ancià de 70. Sempre hi ha un motiu, almenys. I no serveix de res que els que queden es culpin d'alguna cosa.
Voler morir-se és un previ. Voler plegar de viure un pas següent, posterior, que no sempre, afortunadament, es porta a terme.
Dir prou de manera que tot s'acaba. Allò que ens agrada, i el que no ens agrada.
No sé quina és la solució, tampoc m'atreveixo a dir que sigui un problema.
Però cada cop, en una societat plena d'instruments per comunicar-nos, ens alienem més i més. Perquè tot va massa de pressa. I cada cop tenim menys temps per entendre les coses que, amb una mica de calma, són diàfanes. Estem sols. I la soledat, mata.
...........continuaré........
4 comentaris:
Hola Kaputxeta:
quant de temps,em fa una mica de vergonya i tot, pero es curios que despres de tant de temps, el primer post que llegeixo sigui sobre la mort i amb la foto que em vas enviar, aquella que no s´abries si possaries al blog.
suicidar-me no entra pas en els meus plans, m´estimo els maldecaps que la vida em proporciona, els enranous que em portan cap a un lloc desconegut,i em fan sentir viu, perque viure es aixo, una aventura, a vegades faixuga, si, pero d´altres molt estimolant.
M´ha tornat a agradar perlar em tu.
Una Caricia lleu, Kaputxeta.
Humphrey
No ho discuteixo. De fet...fixa't quina por fa la mort que només t'has atrevit tu a comentar.
No sé , a vegades és massa maldecap,massa enrenou..massa poques compensacions.
No sé si mai ho faré . Però des d'aquí expressar que estic molt farta de la vida, i no és una lleu sensació. És a vegades,molts dies seguits, que no trobo sentit a aguantar més. A sentir que les coses en les que creia s'enfonsen en un abisme.
Però vaja...tranquilitat. Que hi ha dies de tot.
Un petó, Hump! i merci altre cop per comentar
Hola Kaputxeta,
Feia dies que no llegia cap blog i al primer que he vingut a veure ha sigut al teu.
M'ha sorprès molt que als 7 anys tinguessis ganes de morir, creia que a aquella edat eren impossibles certs pensament, però ara veig que no.
Jo també he tingut una època molt dolenta, on em sentia que havia d'aguantar la vida i no gaudir-la... Et puc assegurar que val la pena aguantar perquè després arriben moments que he viscut i estic visquen que m'omplen l'esperit i tot el meu ésser d'unes sensacions meravelloses que fan que la vida valgui la pena.
I si la vida que portes no t'agrada la millor solució és canviar-la, remena en el calaix dels somnis i comença a fer-ne de realitat.
I la meva millor medicina (I t'ho dic amb el cor a la ma), que m'ha ajudat a estar bé han sigut l'autocritica, l'autoanalisi, i deixar de mirar que fan malament els demés i començar a mirar que faig malament jo. No és fàcil, t'ho asseguro, però val la pena.
Una forta abraçada,
Susi
I quan després de tanta anàlisi, de tanta crítica, de tant autoculpar-se tota la vida, per un cop m'adono i em fan adonar que l'únic que he de fer és deixar-me una mica de treva, poder viure la meva vida, i que la gent, la que m'ha fet mal, la que m'ha deixat de banda, etc etc...no tinc dret per una vegada a culpar-la de no deixar-me respirar?
Els que m'han estimat, els que m'estimen, sempre m'han avisat dels llops. Però sempre he fet oïdes sordes.
Ara ja sé que la vida es meva, només meva,i no tornaré a donar més del que rebo.
Publica un comentari a l'entrada