Diuen...

...que avui és dilluns...

...que demà serà un altre dia.

...que hem d'esperar perque un dia veurem el cadàver de l'enemic.

...que somriure és el millor atac pels que ens volen fer mal.

I jo penso... que potser hauria de fer una mica més de cas als consells. Que fet i fet, tot i que la meva vida és meva...no penso marxar d'ella sense haver deixat uns quants punts ben posats sobre les "i", i si cal sobre les "j".

.............va dir un dia una dona: quan sóc bona, sóc bona. Quan sóc dolenta, sóc millor.

Millor que ningú em desperti el llop que tinc a dins.

Als meus peus

Hi haurà un dia que aquests dos peus seran adorats.
Hi haurà un dia en què tu mataries per acariciar-me. Fins que no arribi aquest moment, segueix esperant, que jo mentrestant, vaig caminant.

Rara avis

Eres como las pulgas cuando soy perro flaco. Apareces justo cuando menos necesito sufrir, porque ando sobrada de espinas.

Ayer me quería morir. Sólo tu sabes que lo digo en serio.

Més breu de l'imaginat

..Un dia va arribar a casa, i es va trobar amb els familiars de la seva estimada.


I ell ja no va poder més. El que era una bonica història d'amor ara era sentir-se utilitzat.


Ella només volia els papers. I un reagrupament familiar, el germà tonto, el pare amb Parkinson, la mare amb Alzheimer, tota la família. I més sucrets a repartir.


I és que ja ho diuen que de les mosquetes mortes no te'n pots fiar.


Jo l'altre dia ja li vaig ensenyar una foto que tot investigant vaig trobar. Era ella, amb un altre.

I és que hi ha coses que no es poden perdonar. Ni tan sols a una mosca.

Això suposa el final de 2 capítols inspirats en una mosca pesada i un company de feina amb sentit de l'humor.

Faig anys

Faig anys i què? un any més, i dilluns. Festa Major al poble, botigues tancades...

Comença el cole per moltes criatures.

Però a destacar que aquest any és diferent...Ell ja no m'ha enviat cap missatge a les 00.01 felicitant-me. I és un motiu per celebrar.

Perquè l'amor s'acaba. Com un bon vi. Com un bon licor. Com la borratxera o mal de cap que deixa després.

Tot és questió de temps.

I malgrat el que diguin falsos profetes...l'amor, com tot, s'acaba. Estaria bo que encara sentís el mateix pel meu ex després de 8 anys! mare meva...no! L'amor, necessàriament s'ha d'acabar.

Que es transforma? ho accepto. Però s'acaba.

I avui dono per finalitzada una etapa en què l'amor ha estat mort. En què l'amor ha estat follia. En què la solitud ha regnat en l'espera d'un gran què que ha quedat en un no-res.

Apart d'això...recordeu-vos de felicitar la Letizia Ortiz...ella també en fa 36.

Breu història d'amor

Havia de durar poc, com tot el que es bo en aquesta vida.

Tots dos ho sabien.

Es van conéixer, com tothom, per atzar.

Però l'atzar va decidir que aquella trobada fós especial.

Ella el va mirar i va decidir quedar-se al seu costat.

L'amor estava en l'aire....

I ell s'acontentava sabent que ella l'acompanyava on fós.

I és que mai saps de qui o de què t'enamoraràs.

La questió és que l'amor estava en l'aire...

I havia de durar poc, perquè a ella li quedava poca vida.

Però la vida, l'atzar, és així...i l'amor, en el més afortunat dels casos, et fa patir.

Ell i la mosca. La mosca i ell. Una breu però intensa història d'amor que ens ha tingut entretinguts.

Gràcies pel teu sentit de l'humor.

8 hores de treball poden ser suportables, inacabables, avorrides, absurdes, productives, però mai tant animades com algunes estones.

(a P.)

La puta veritat!

La puta veritat és que no perdono:

- El dia 20 farà un any que vaig ser agredida verbalment al treball. Per molt que ara ens poguem dirigir la paraula amb cordialitat. No la perdono.

- No perdono a qui no em perdona. Una gran contradicció, perquè jo no perdono, i no dono oportunitat que em perdonin. Però jo ja m'entenc.

No sóc ni millor ni pitjor que ningú. Només sóc una persona que intento passar cada dia, cada hora, de la millor manera possible.

I la puta veritat és que no vull que la vida sigui tant puta, no val ni una dècima part de la pèsima existència que ens planteja.

Aquest cutre anar i venir, amunt i avall, anar com idiotes en un món d'idiotes. On el mediocre regna en un món de grisos. On la tendresa és afusellada pels necis que només aprecien allò material.

D'amants i somnífers

Ultimament estic molt encesa...en molts sentits. Divendres passat va fer 8 anys que jo i D. vam deixar de ser parella. Ara gairebé mai en parlo, tot i que no deixa d'haver aspectes d'aquella relació de quasi 8 anys que m'influeixen.

Amb D. vaig aprendre què era el sexe de debò, sense pettings, el sexe amb dos cossos nus, en una dansa més o menys harmoniosa amb la única i gran missió de donar-nos plaer. Era tant extenuant la nostra pràctica que jo queia rendida de son. Tantes vegades va vetllar els meus somnis, tantes vegades va esperar pacient a que jo em tornés a despertar. Em fot reconeixer-ho, però ha estat el meu millor amant. No només perquè l'estimava, no només perquè feia que el desitjés en tot moment... erem dos en una sola peça. No erem un més un. Jo volia estar amb ell, i ell volia estar amb mi.

És el que després ha fallat. En el fons, el desig és tant fonedís...no desitjes l'altre, desitges sentir plaer. No vols estar amb l'altra persona, la contemples com un proveïdor de plaer. Sense més. I això és el que els últims anys m'ha fet més mal. Perquè no he volgut estar amb ningú, en el fons. Perquè durant un temps he volgut estar amb un desconegut. I havia de conformar-me amb cossos que no eren ell.