D'amants i somnífers

Ultimament estic molt encesa...en molts sentits. Divendres passat va fer 8 anys que jo i D. vam deixar de ser parella. Ara gairebé mai en parlo, tot i que no deixa d'haver aspectes d'aquella relació de quasi 8 anys que m'influeixen.

Amb D. vaig aprendre què era el sexe de debò, sense pettings, el sexe amb dos cossos nus, en una dansa més o menys harmoniosa amb la única i gran missió de donar-nos plaer. Era tant extenuant la nostra pràctica que jo queia rendida de son. Tantes vegades va vetllar els meus somnis, tantes vegades va esperar pacient a que jo em tornés a despertar. Em fot reconeixer-ho, però ha estat el meu millor amant. No només perquè l'estimava, no només perquè feia que el desitjés en tot moment... erem dos en una sola peça. No erem un més un. Jo volia estar amb ell, i ell volia estar amb mi.

És el que després ha fallat. En el fons, el desig és tant fonedís...no desitjes l'altre, desitges sentir plaer. No vols estar amb l'altra persona, la contemples com un proveïdor de plaer. Sense més. I això és el que els últims anys m'ha fet més mal. Perquè no he volgut estar amb ningú, en el fons. Perquè durant un temps he volgut estar amb un desconegut. I havia de conformar-me amb cossos que no eren ell.