Dolor

Diuen sempre que el que pica...cura. O qui bé t'estima et farà plorar....

Són tantes les excuses que ens donen per tal que suportem el dolor estoicament..

I quan el dolor és a l'ànima? quan no et fa mal res o et fa mal tot, i l'única cosa que vols és pau, tranquilitat ?

No hi ha cap analgèsic, ni cap tranquil.litzant, ni cap ansiolític , ni cap antidepressiu, ni res de res que et salvi del dolor incessant que la vida et provoca.

La medecina que em doneu la poca gent que de veritat em valora és el bàlsam constant que fa que m'adoni que cal resistir una mica més. Que hi ha estones de tot.

No vull estar malament. No vull patir constantment.

Paradis

Hi ha un lloc al món de cadascú que anomenem paradís.

La imatge que veieu és l'ermita de san Juan de Gaztelugatxe (perdona Joxe si lo escribo mal). Quan vaig tenir aquest paisatge a la vista era un dia amb molt de vent. I no era recomanable travessar el llarg i estret camí. Com la vida mateixa..qui no arrisca, no pisca. Però en la distància...segueix éssent una meravella.

http://www.gomedi.net/euskadi/sanjuangaz.htm

Estem condemnats a voler fugir de la nostra realitat, i pensem constantment que en un altre lloc estarem millor. Que allí on el destí ens ha fet néixer, o créixer, o viure, no és el nostre realment.

Sóc conscient que en aquesta vida, una de les claus per ser mitjanament feliç és conformar-se amb el que es té. Però arribem a ser tant capsigranys que allò que tenim no ho valorem.

Per exemple, per mi Euskadi és un paradís. Ara ja fa molt que no m'hi acosto, però quan sento parlar-ne, o quan me'n parlen, sento que és part de mi. Tinc Euskadi al cor.

Però vaja, que visc on visc, i la gent que em dóna una mica de vida, sou d'aquí.

Estic passant una època extranya, amb uns quants aconteixements que m'han fet replantejar moltes coses. Fa temps que vull deixar la feina, anar lluny, començar de nou. Potser massa coses em lliguen aquí. Els pares, els amics que m'estimo. La pròpia rutina que a la vegada que encadena condemna .

Estic farta de viure. I no puc plegar de viure. No ara. Ni en anys. Espero, espero des de fa massa temps, i com una heura m'aferro a coses que em semblen constants. Però no.. Res en la vida que duc té més sentit que el que pugui tenir una mosca entre deu mil mosques.

La vida té moments de tot, i potser per la ínfima raó que demà no sé si em despertaré , té una mica de sentit. Recordo que de petita, quan encara resava, li demanava a déu que se m'emportés. Ho desitjava amb tanta intensitat! No suporto sentir que tot el que té importància avui, demà no la tindrà. Però dia a dia, nit a nit, la vida és com una droga intensa, un combat amb un mateix, en el que sempre perds, en el que sempre guanya la maleïda valentia de voler lluitar per no res.

Bromes pesades.

Ahir dijous a la tarda, a la feina, vaig rebre una trucada, on em preguntaven per una companya, una treballadora d'una altra secció. Deia que trucava de l'Hospital General, em donava nom i cognom de la meva companya, i que un fill d'aquesta havia tingut un accident i estava a urgències greu.
Passo la trucada a la secció corresponent on l'atèn l'encarregat. Van aquesta noia i l'encarregat corrents a l'hospital i no hi troben rastre de cap dels 3 fills que té. Els truca i cada un d'ells li respon que estan perfectament.
La trucada segurament es va fer des d'una cabina. Però ni jo, ni l'encarregat, ni ella mateixa vam poder llegir entre línies que el que ens estava dient aquella veu era una mentida.
Podeu imaginar el tràngol que va passar ella?

No ho sé com hi ha gent que pot fer aquestes coses, aquestes bromes pesades, amb un esperit mesquí, que és capaç des d'això a coses encara que ni la nostra imaginació pot assolir.
Jo cada dia entenc menys la gent. I cada dia veig que queden menys persones íntegres.
És decepcionant.

My Secret Garden

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

El meu íntim enemic

Els meus 34 anys han estat marcats per dues nits...la del 16 de setembre de 2006, i la passada nit del 15 de juny. Els mossos d'esquadra em detenen per conduir amb una taxa major de 0,25.



Des d'aquest dia de juny he decidit dir adéu a quelcom que formava part de la meva vida...el beure sense importar-me res, ni la salut, ni els diners, ni res de res.

L'alcohol no fa oblidar. L'alcohol et transporta a un estat en que t'adormeix els sentits, l'autocontrol. I sense mai ser una alcohòlica, he arribat a necessitar una cervesa. O dues...



Vull deixar enrera aquesta part de mi, una manera de ser autodestructiva, que ni després d'un còlic hepàtic em fa reaccionar.



I apel.lo l'ajut de la meva gran tossuderia i a l'ajuda dels qui em coneixen, per no haver de tastar mai més una gota d'alcohol. Sé que sóc massa extrema, però ho necessito, ja no vull mitges tintes, o blanc, o negre.



Litros de alcohol corren por mis venas, mujer, no tengo problemas de amor, lo que me pasa es que estoy loco por privar...



Quina ironia...perque arriba un punt que ja no beus per oblidar, beus per beure, perque busques constantment aquella sensació que et dóna l'alcohol.

Però intentaré que el s'ha acabat dit intimament entre jo i l'alcohol sigui realitat. No era una relació d'iguals. Si el fumar pot matar, l'alcohol també. D'una manera molt subtil però eficaç. Perquè acabes pensant que el més gran enemic íntim és l'únic que t'és fidel i "t'estima".

I qui t'estima...mai t'ha de fer plorar.

Txus - o un tal Jesús María Larrea Uriarte

La vida a vegades ens porta per camins impensables. La ruptura sentimental que vaig tenir l'agost de l'any 2000 em va portar a una depressió, causada per molts altres factors.
Les noves tecnologies m'oferien el que no podia trobar en els amics: una catarsi permanent del meu dolor. Unes ferides acabades de fer, junt amb d'altres que no cauteritzaven. El chat era per mi un remei, però amb els seus efectes secundaris...l'addicció a la comunicació, i una de pitjor que va venir després...penjar-te d'una il.lusió que mai acaba de fer-se realitat.
Garden, així es presentava. Garden és una paraula en euskera que significa diàfan, clar. I és el que mai he tingut. Paraules i més paraules escrites que formaven la trama d'una relació a distància, fictícia o no, però que només qui estima sense esperar res a canvi ho pot entendre. I potser tampoc. Perquè Txus ha estat per mi un conjunt d'esperances, de planificació, d'espera, de bloqueig . I ha estat una empenta cap a un abisme en el que inexplicablement ja m'hi havia acomodat.
Txus també és una ferida, una ferida ben fonda que ha deixat que penetressin en mi idees, i persones que estant bé no haurien entrat mai a la meva vida.

I malgrat tot, no me'n penedeixo. Tinc almenys la seguretat de que no se'm va morir el cor. Que puc estimar. I que afortunadament, el aquest llarg camí de roses i d'espines....he trobat persones que em tenen afecte. Què seria jo sense elles?

L'amistat és el millor bàlsam per les ferides. En els seus braços ens acull i ja de res tenim por. És el nostre bastó quan ens fallen les forces. I és l'estimació que perdura.

Punt de partida

En la mesura del possible, això serà una finestra a la que podreu mirar, però sense jutjar.
Per que jo sóc així , mal qui li pesi.
Procuraré no parlar de temps passats, doncs com dic al principi, i esmentant una frase d'Antonio Vega, vull perdre pes al meu cervell, de records, idees, que més que enfortir-me , em fan nosa, em bloquejen , i que avui dia, no es mereixen ni que en parli. Les posaré poc a poc en un racó que se'n diu l'Oblit.
Però si que aquí serà el meu lloc on explicaré impressions de la vida. I tot i que intentaré moderar-me, penso dir el que em surti de la pebrotera.

Per diverses raons, escriuré alguns cops en castellà, doncs qui m'ha donat l'empenteta final ha estat el meu amic Joxe. I de català no en sap perquè per Bilbao no es parla gaire..

Bueno, aqui esta el párrafo donde te vas a enterar un poco...si es que no has pescao nada. Como te dije tenia ganas de crear un blog, para decir un poco lo que pienso. Y por la sencilla razón de que cada dia hay menos gente que escucha. No hablaré de mi pasado, aunque bien cierto es que una historia que me ha atormentado durante tantos años, bien digna es de contarse...por lo menos porque ese alguien no puede quedar en el anonimato, porque nadie se merece lo que me han hecho a mi. Pero bueno..eso es otro tema. Gracias por tu amistad, por ese intento constante de intentar que abriera los ojos, por persistir a pesar de mi cabezoneria. Bueno..ya hablaremos.

En fin, los que me conoceis, ya sabeis que no soy una persona simple. Pero no sabeis cuanto ansiaria ser simple. Porque el simple es feliz con poco. Y yo soy como un ser sediento que por mucha agua sigue siempre teniendo sed. Y no sabeis lo doloroso que es.