No cal dir-ho

No cal dir-ho, però ho diré. M'agrada que llegiu aquest bloc i que em comenteu de manera positiva o constructiva tot el que us passi pel cap.
No acostumo a ser persona de paraules amables i afalagadores. Principalment perquè crec que les emocions, les veritables, és demostren amb els fets. Els que jo estimo, ho saben, o haurien de saber-ho. I els tinc tant clavats en el cor que formen part del meu ésser.
No puc dir el mateix de la persona per la qual avui dia engegaria quasi tot a dida......sóc en aquest sentit un ésser massa gelós de mostrar-se dèbil. Potser perquè gat escaldat no s'acosta ni de lluny a l'aigua...per molt que li jurin i perjurin que l'aigua és fresca.
Si una cosa em va ensenyar Txus...crec que en l'única cosa que li he fet cas! és que no em fiés de les persones que massa ràpid et diuen que t'estimen. (jo afegiria...i menys quan pots veure o constatar que qui t'ho diu va empalmat).
Massa vegades es diu "carinyo", o "vida" (hi ha un que cada dia que coincidim telefònicament a la feina m'ho diu!)......però clar...si vaig dient "carinyu" a tothom...què li diré a la persona que de debò és el meu "carinyo"?
De la mateixa manera s'abusa del concepte amistat.
Jo, d'amics, del que se'n diu amics, en tinc ben pocs. Crec que els puc comptar amb els dits d'una sola mà.

Però després hi ha tot l'entorn....que en puc dir els noms, perquè són com suports, petites vitamines que durant el dia t'ajuden a no caure. I no tenen menys importància que els amics. A vegades en són dignes substituts. Que t'escolten, que t'abracen, que et tranquilitzen, que es fan necessaris.
Que us feu necessaris. Perquè aquest també és un lloc on jo, tot i que em guardo moltissimes coses a dins, hi escric bona part de les meves "palles mentals".I que les llegiu significa molt per mi. Perquè sé que no cauen en un buit, en un abisme silenciós. Formem un petit grup de gent que ens hem conegut a partir de la nostra aportació de nosaltres mateixos en un blog.
Keros, Humphrey, Miquel, Lestat, ... tots plegats m'ajudeu.

Perquè en aquesta vida, com a vegades dic, fins i tot la cosa més insignificant en aparença com és un granet de sorra, és rellevant. Un granet de sorra ajuda a fer una muntanya, n'és part, i ficat a l'ull pot ser d'allò més molest.
Res pot ser obviat. Perquè totes les coses tenen una raó de ser.

Primera setmana de l'any

Només 6 dies han transcorregut des que ha començat l'any, i ja es comença a perfilar un any que no anirà com la seda.

Ahir pel Messenger vaig poder parlar amb un noi d'Oviedo que és advocat. De temes laborals no en sap massa, pero em va esmentar l'article 46.2 de l'Estatut de Treballadors. Tinc dret a una excedència voluntària des de 4 mesos fins a 5 anys. La raó...una sanció que no em permetrà conduir durant 3 mesos. Que no tindré dret a cobrar cap sou? és igual! si em concedissin aquesta excedència per mi serien les vacances que em mereixo des de fa molt temps! i això no té preu!

Què dir-vos del què penso de l'amor? hi ha tantes relacions que s'aguanten amb mentides que em sento afortunada de no haver d'aguantar-ne ni una. Fa molts anys que no tinc ningú que em menteixi per tenir-me al seu costat. Això sí, fa molts anys que una persona que no està al meu costat, no sé si em menteix, però em manté en constant espera. No sé què és pitjor. Perquè una cosa és que et robin el cor, i una altra que te'l segrestin. I avui què voleu..m'ho prenc una mica a riure, perquè en el fons, jo ja dono per dat i beneït que mai donarà un pas endavant.

Fa molt, molt i molt que decidida a què canviés d'opinió, li vaig enviar una foto meva. I no! maldisión! es va enamorar encara més de la meva lletjura. Seria ell el geperut de Nôtre Dame? Però què voleu que us digui? que va ser la única persona que, encara que fós per missatges, m'esperava, a l'hora que fós, per fer-me companyia, extranya companyia. Però quan et sents completament sola, fins i tot això t'és prou vàlid. Saber que hi ha algú que et dedica una part del seu temps. És terriblement tranquilitzador.

Però vaja, que passa el temps. I arriba un punt que jo tinc també altres subterfugis on alliberar la set que em provoca tanta mancança. No es pot dir que ho hagi provat tot, però poc ha faltat. I tot i que en alguns sentits he tocat fons, mai del tot com per perdre-m'hi. Sóc esclava de mi mateixa, no de res ni de ningú. Jo sóc les meves cadenes, jo la que em limito, jo la que em mato, a palles mentals, o no.

Què dir-vos d'aquesta setmana? Que si ha de ser el preludi de tot l'any...apaga y vámonos! però tinc tanta paciència i en el fons, tanta curiositat, que em concediré més temps. Tot el temps que calgui per treure'm de l'entrellat en que a vegades jo mateixa m'abstrec en un inconcret passar factures d'un viure inexacte.

Desitjos

Juan enviado 04/01/2008 01:18:
feliZ año nuevo y que este año sea tu año en todos los sentidos , pero sobre todo que ese hombre que añoras se haga realidad y te haga la mujer mas feliZ de la tierra , porque tu te lo mereces, un beso muy fuerte ratulineta y que los reyes sean buenos contigo aunque siempre se queden cortos , porque tu vales mas que todo eso

A qui no li agrada que li regalin paraules d'aquest estil ? Moltes vegades em queixo per vici. I d'altres, amb raó. Bé, no he fet cap carta als reis...sóc republicana. Però el que sí que m'agradaria que portessin, d'una vegada per totes, una mica de sentit comú per tothom.

Tot s'acaba

Diuen que l'energia no desapareix, sinó que es transforma. Canvia de lloc.
I jo em pregunto?si la bateria del cotxe no respon.....on collons(parlant
clar?)s'ha fotut l'energia? deu estar repartida per l'aire, i quin servei em fa
a mi?
Anit no havia d'anar a treballar, però em venia de gust sortir una
estona, fer petar la xerrada amb uns amics. I era una nit bonica per estar amb
la gent.
Però res.
Vaig aprofitar per buscar una manera de posar música
en aquest blog sense recorrer als a vegades pesats videos que ni tenen bona
qualitat audio i pitjor és la qualitat d'imatge. Encara que no ho sembli, penso
molt en la qualitat estètica del meu blog, i vaja, sé que no és en aquest
sentit, del gust de tothom, però vaja, que a mi m'agrada.
Se m'acabarà un dia la paciència? diuen que la tinc infinita, o com diria un amic...más moral que el alcoyano (no sé qui era aquest tipus), però us asseguro que no passaria
les proves a les que sotmeté Déu al pobre Job (segons expliquen a uns relats
quasi de ciència-ficció inclosos en un best-seller que es diu La Bíblia).
Tot s'acaba, inclús aquest any d'incerteses, de successos no esperats. De
sancions que no s'acaben d'entendre, d'agressions verbals a la feina,etc...

La malaltia d'un amic, potser el fet que ha tingut més transcendència, on
t'adones que el cos té les seves raons, i que la salut és un regal que moltes
vegades, massa vegades, menyspreem. Ànims, Albert, ho estàs fent de puta mare!

La dona d'un amic meu, que mica en mica perd moviments en extremitats, i que
de metge en metge, recorrent el país, i esperant una operació. Molt delicada.
Des d'aquí, ja sabeu que us envio tota la meva bona energia.

El quedar-se sola una meva amiga, que després d'anys de cuidar mare, tieta, dedicar-lis tota
la seva vida, es pot quedar després de tota aquesta entrega, amb una mà davant i
una altra darrera. Però de mica en mica, ja té feina, i si ha pogut amb tot el
que la vida li va donar i pres, té més força i valentia que ningú que hagi
conegut.

La vida, a vegades incerta, d'un amic enamorat de la música, que
puc comparar amb un cactus..esquerp, però amb raó! té un cor massa bo i delicat
per deixar-lo a la vista. No sé com acabarà l'any per ell, però jo tinc un nus a
la panxa.

La meva mare, que es va fent gran, que els genolls li fallen, que
ha caigut unes quantes vegades, que a vegades la mataria, però és que es fa
difícil veure com els que estimes van envellint i de mica en mica es van fent
més dependents. Admiro el seu amor i dedicació als animals.I a les persones!
Potser massa !

I què dir de mi? quan em trobo gent que fa molt i molt temps
que no em veu, els dic que res ha canviat. Potser uns quants cabells blancs,
potser alguna arruga, però el mateix treball, les mateixes esperes, i el mateix
lluitar cada dia per no veure tanta foscor en el pou, en el túnel que en el fons
tots vivim.
Estimar ens fa més humans. Ens apropa a nosaltres mateixos i als
nostres congèneres.
Esperar ens fa desesperar, i somiar desperts, somiar
dolçament o amarga. Però no queda altre subterfugi. No queda més sortida de la
realitat que no ens satisfà.