Primera setmana de l'any

Només 6 dies han transcorregut des que ha començat l'any, i ja es comença a perfilar un any que no anirà com la seda.

Ahir pel Messenger vaig poder parlar amb un noi d'Oviedo que és advocat. De temes laborals no en sap massa, pero em va esmentar l'article 46.2 de l'Estatut de Treballadors. Tinc dret a una excedència voluntària des de 4 mesos fins a 5 anys. La raó...una sanció que no em permetrà conduir durant 3 mesos. Que no tindré dret a cobrar cap sou? és igual! si em concedissin aquesta excedència per mi serien les vacances que em mereixo des de fa molt temps! i això no té preu!

Què dir-vos del què penso de l'amor? hi ha tantes relacions que s'aguanten amb mentides que em sento afortunada de no haver d'aguantar-ne ni una. Fa molts anys que no tinc ningú que em menteixi per tenir-me al seu costat. Això sí, fa molts anys que una persona que no està al meu costat, no sé si em menteix, però em manté en constant espera. No sé què és pitjor. Perquè una cosa és que et robin el cor, i una altra que te'l segrestin. I avui què voleu..m'ho prenc una mica a riure, perquè en el fons, jo ja dono per dat i beneït que mai donarà un pas endavant.

Fa molt, molt i molt que decidida a què canviés d'opinió, li vaig enviar una foto meva. I no! maldisión! es va enamorar encara més de la meva lletjura. Seria ell el geperut de Nôtre Dame? Però què voleu que us digui? que va ser la única persona que, encara que fós per missatges, m'esperava, a l'hora que fós, per fer-me companyia, extranya companyia. Però quan et sents completament sola, fins i tot això t'és prou vàlid. Saber que hi ha algú que et dedica una part del seu temps. És terriblement tranquilitzador.

Però vaja, que passa el temps. I arriba un punt que jo tinc també altres subterfugis on alliberar la set que em provoca tanta mancança. No es pot dir que ho hagi provat tot, però poc ha faltat. I tot i que en alguns sentits he tocat fons, mai del tot com per perdre-m'hi. Sóc esclava de mi mateixa, no de res ni de ningú. Jo sóc les meves cadenes, jo la que em limito, jo la que em mato, a palles mentals, o no.

Què dir-vos d'aquesta setmana? Que si ha de ser el preludi de tot l'any...apaga y vámonos! però tinc tanta paciència i en el fons, tanta curiositat, que em concediré més temps. Tot el temps que calgui per treure'm de l'entrellat en que a vegades jo mateixa m'abstrec en un inconcret passar factures d'un viure inexacte.