Diuen que l'energia no desapareix, sinó que es transforma. Canvia de lloc.
I jo em pregunto?si la bateria del cotxe no respon.....on collons(parlant
clar?)s'ha fotut l'energia? deu estar repartida per l'aire, i quin servei em fa
a mi?
Anit no havia d'anar a treballar, però em venia de gust sortir una
estona, fer petar la xerrada amb uns amics. I era una nit bonica per estar amb
la gent.
Però res.
Vaig aprofitar per buscar una manera de posar música
en aquest blog sense recorrer als a vegades pesats videos que ni tenen bona
qualitat audio i pitjor és la qualitat d'imatge. Encara que no ho sembli, penso
molt en la qualitat estètica del meu blog, i vaja, sé que no és en aquest
sentit, del gust de tothom, però vaja, que a mi m'agrada.
Se m'acabarà un dia la paciència? diuen que la tinc infinita, o com diria un amic...más moral que el alcoyano (no sé qui era aquest tipus), però us asseguro que no passaria
les proves a les que sotmeté Déu al pobre Job (segons expliquen a uns relats
quasi de ciència-ficció inclosos en un best-seller que es diu La Bíblia).
Tot s'acaba, inclús aquest any d'incerteses, de successos no esperats. De
sancions que no s'acaben d'entendre, d'agressions verbals a la feina,etc...
La malaltia d'un amic, potser el fet que ha tingut més transcendència, on
t'adones que el cos té les seves raons, i que la salut és un regal que moltes
vegades, massa vegades, menyspreem. Ànims, Albert, ho estàs fent de puta mare!
La dona d'un amic meu, que mica en mica perd moviments en extremitats, i que
de metge en metge, recorrent el país, i esperant una operació. Molt delicada.
Des d'aquí, ja sabeu que us envio tota la meva bona energia.
El quedar-se sola una meva amiga, que després d'anys de cuidar mare, tieta, dedicar-lis tota
la seva vida, es pot quedar després de tota aquesta entrega, amb una mà davant i
una altra darrera. Però de mica en mica, ja té feina, i si ha pogut amb tot el
que la vida li va donar i pres, té més força i valentia que ningú que hagi
conegut.
La vida, a vegades incerta, d'un amic enamorat de la música, que
puc comparar amb un cactus..esquerp, però amb raó! té un cor massa bo i delicat
per deixar-lo a la vista. No sé com acabarà l'any per ell, però jo tinc un nus a
la panxa.
La meva mare, que es va fent gran, que els genolls li fallen, que
ha caigut unes quantes vegades, que a vegades la mataria, però és que es fa
difícil veure com els que estimes van envellint i de mica en mica es van fent
més dependents. Admiro el seu amor i dedicació als animals.I a les persones!
Potser massa !
I què dir de mi? quan em trobo gent que fa molt i molt temps
que no em veu, els dic que res ha canviat. Potser uns quants cabells blancs,
potser alguna arruga, però el mateix treball, les mateixes esperes, i el mateix
lluitar cada dia per no veure tanta foscor en el pou, en el túnel que en el fons
tots vivim.
Estimar ens fa més humans. Ens apropa a nosaltres mateixos i als
nostres congèneres.
Esperar ens fa desesperar, i somiar desperts, somiar
dolçament o amarga. Però no queda altre subterfugi. No queda més sortida de la
realitat que no ens satisfà.
