El día más inesperado
me desperté con la entereza
de no hablar más de mi pasado,
y perdí peso en la cabeza.
No és la meva intenció parlar aquí del passat, però sí la d'una catarsi de la meva vida de cada dia, en la que s'acumulen pensaments, absurds o no, però que convé buidar. Un blog no és la brossa, és un contenidor. Aquí es quedarán, sense cap altre pretext que ser testimonis del meu desconcert davant el món que m'envolta.
Quan va ser la darrera vegada que vas sentir que t'estimaven? Quan va ser l'última vegada que algú et treia la roba? Recordes quan et van mirar als ulls i et vas fondre per dins?
El sexe acaba sent rutina, com qualsevol altre activitat de la vida. Això pensa molta gent.
Em plantejo a vegades la possibilitat d'obrir-me al món i poder trobar una persona amb qui compartir tot allò que fa tant temps que no visc. Perquè l'erotisme comença pel pensament. Si no t'erotitzen la ment, difícilment es gaudirà plenament del sexe. Si el sexe no comença mirant d'erotizar la nostra part més sensible (la ment) difícilment l'altre persona, per si sola ens portarà a un orgasme. Quanta fantasia ens hem d'inventar per nosaltres mateixos per poder quedar a gust!
Quan va ser, que només pensant en el teu somriure, va tremolar tot el meu cos? (a ell, que em va fer sentir la dona més bonica del món)
Y un montón de sensaciones malgastadas en palabras.
Avui he vist una pel.lícula que m'ha fet recordar una part odiosa de mi: el romanticisme. La pel.lícula? Love Actually. I he plorat. Perquè té escenes realment molt romàntiques, d'allò tan ensucrades, però que quan has viscut alguna de les situacions (una també ha tingut els seus pretendents!) et fa adonar que ens costa molt, massa, expressar emocions. A mi, cada cop més. I em fot! perquè aniria molt bé poder dir que t'estimes algú sense temor que es planti a riure als teus nassos.
Les sis frases anteriors les vaig escriure fa uns dies. Quan pensant en una persona vaig adonar-me que les paraules només fan que disfressar sentiments que no es poden materialitzar en llenguatge ni escrit, ni parlat. Que a vegades estimar de manera incondicional no porta més que a una frustració, sobretot perquè en el fons, mai estimem sense esperar res a canvi. Sempre esperem alguna cosa, almenys la reciprocitat.
Juan enviado 04/01/2008 01:18: feliZ año nuevo y que este año sea tu año en todos los sentidos , pero sobre todo que ese hombre que añoras se haga realidad y te haga la mujer mas feliZ de la tierra , porque tu te lo mereces, un beso muy fuerte ratulineta y que los reyes sean buenos contigo aunque siempre se queden cortos , porque tu vales mas que todo eso
A qui no li agrada que li regalin paraules d'aquest estil ? Moltes vegades em queixo per vici. I d'altres, amb raó. Bé, no he fet cap carta als reis...sóc republicana. Però el que sí que m'agradaria que portessin, d'una vegada per totes, una mica de sentit comú per tothom.
Durant un any seguit vaig anar a psicoterapia. Quin destí el meu, que la psicòloga es digués Dolors! durant 2 hores que durava la sessió, podia parlar, tot el que volgués, i ella m'escoltava. I analitzava les meves paraules. I no em va dir res que jo no sabés. Però a vegades cal que algú t'ho digui. La tristesa és un bon mètode per allunyar la gent. Almenys la gent que no vol "mals rotllos". I no sóc una persona del tot trista, però em resulta summament irònic alguns gests meus d'alegria. I de debò que els sento. Però són tan efímers. I deixen un gust amarg en el paladar de les entranyes. Que la soledat no és quedar-se en solitud. La soledat és la mirada a un costat quan una gernació mira endavant. Sentir que ningú et comprèn, ho expliquis del dret o del revés. M'han recomanat que tingui fills. Però no podria. No podria transmetre il.lusió. Perquè des de fa un temps tot em fa mal. Sóc com un pop, que a cops es fa tou. I quin sentit té tot plegat si tot ens fereix? Si al final del túnel hi ha una llum . Però què vol dir, la llum? No deixa de ser una altra mentida. Que tard o d'hora, acabarà en plor.
Tants dies, ja ni els compto, que no sé res d'ell. Que m'amago darrere excuses. Que no sé com viure amb aquest neguit. Que tant de bo uns ulls que sé que em miren amb amor fossin els seus ulls. Que no sé ni com sentir-me de tant compromesa amb les seves promeses.
No m'acontenta saber que els que m'han fet mal, avui no són feliços. Perquè hi ha ferides que mai es curen, que sagnen de tant en tant.
Si no és el meu destí ser feliç quina és la finalitat de la meva vida. Ser viscuda? quins motius em donen?
Sento que els que tinc aprop no em valoren, bé, sempre hi ha excepcions. Però no sé, ja no pretenc que m'idolatrin, però com que no sóc d'anar al darrera de ningú, em quedo sola.
I quina sortida em queda? on sóc no m'hi volen, o no m'hi volen prou com per dir-me que hi sigui. I malgrat la serenor aparent, tinc moltes ganes de fugir. Diuen que només es valora el que es té quan ho perds. Potser sí que un dia em perdreu. Però ara us necessito. Perque cada moment viscut és un cop d'esperó per continuar endavant.
Perquè ell no hi és. Perquè per molt que m'estimi, o això vulgui fer-me saber, no m'escolta. I qui em negui la capacitat que tinc d'escoltar, és que poc em coneix. Però és trist voler parlar i que no et vulguin escoltar. Que no et sapiguen escoltar. I és desesperant sentir que hauria de pagar un psicòleg per almenys poder parlar. Que no cal que m'entenguin, que no cal que mostrin comprensió o empatia. Que jo només necessito treure tot el dolor que duc a dins. I que m'està matant.
Qui digui que l'amor et fa sentir viu, no pot ni imaginar que també aquest sentiment és capaç de reventar-te les entranyes.De no ser capaç de fer res de profit. De estar en un estat d'espera constant, amb una espasa de Damocles que et recorda que el temps, fora de tu, va passant. Que ja no téns temps de res. De res del que havies somiat.
A vegades ens quedem com aquesta gàrgola de la Nôtre Dame de Paris, perduda la mirada i pensant en...en no res! I esperant......que passi alguna cosa que ens distregui la mirada. La vida contemplativa, de qui està cansada d'actuar, i "aquí me las traigan". Potser encara no hi he arribat, però ben poc falta. Perquè de mica en mica, l'espera es fa tan llarga, que et quedes com aquesta gàrgola. Esperant, i esperant. Mirant com la vida passa davant els teus ulls. I res canvia. Tant si mous un dit, com si bellugues el nas. No passa mai res en el paisatge de la vida, prou emocionant com per voler-m'hi fer partícip. Sort que s'acaba l'any. Però abans cal passar la dura prova del Nadal. On ens roben i hem de somriure.
Ja fa dies que es cou en el meu cap un conglomerat d'idees, de problemes que m'envolten, inclús problemes propis, que em paralitzen. El Nadal, l'odiós Nadal, amb bombons, colònies, i preu desorbitats.......em produeixen una profunda nàusea que em recorda que no m'agrada el món en què visc. Aquest any no, però seria una bona època per suicidar-se, per enviar un missatge als que suposadament t'estimen, de que és precisament en aquesta època quan les persones com jo sentim més la soledat. Però no. De moment, el cap quiet. Vull una mica de pau. I no és fàcil aconseguir-ho. Sobretot perquè no sóc egoista. Vaig néixe amb un sentit empàtic pronunciat en que avantposo el dolor dels altres, al meu propi. I dos dolors sumats, resulten un turment. Un turment que vaig suportant. Fins un dia que ja ni senti dolor, ni senti plaer, ni senti la meva pròpia respiració.
Diuen que al final del túnel hi ha la llum. La vida què és? un continu viatge? un continu sotmetre's a la foscor? I dic foscor no en sentit literal. La foscor informativa, la petita parcel.la de realitat a la que ens deixen accedir. Al final hi ha una llum, no la que il.lumina el túnel. Una llum de debò.
Ens passem la vida buscant solucions als problemes que esdevenen. Diu un proverbi, crec que àrab, que si hi ha solució, no és problema.Per tant, per què preocupar-nos? Pre-ocupar-se? És a dir, ocupar-se de quelcom, abans que sigui. Divagar, vaja! Perdem moltes energies preocupant-nos de les coses. Fins i tot de les coses que, un cop passi el temps, ni succeiran. Busquem la llum en la foscor. I no sabem emprar altre sentit que no sigui la vista. Quan sabem que la majoria de vegades, o moltes, la vista ens enganya. La nit, la meravellosa nit, on tots els gats són "pardus", on la gent no va irritada per la cafeïna. On els follets apareixen i es mesclen entre la gent. I a vegades inclús trobes àngels. I és que de dia, tothom va massa enfeinat. La vista pren el protagonisme, i els altres sentits queden endormiscats. Però vaja, que sense més, us diré que moltes vegades, la llum ens la dóna aquelles persones que es preocupen per nosaltres.Doncs en la foscor dels nostres pensaments més vagabunds, hi ha una espurna que revitalitza tot el nostre esperit. Una pedra en el camí per reposar. Un massatge, un bàlsam, un antídot del verí de viure.
I want him inside of me. I want his body on mine. Licking, sucking, fucking, making love to me. I want his lips on my neck, my breasts, my pussy, tasting every part of me. I want his instruction...him telling me to kneel for him, him tying me up to the bed and blindfolding me, so I don't know what's to come next. I want his cock in my mouth, him forcing it down until I'm gagging on it... begging for more around it. I want the words that I'll only let him say to me in my ear, calling me his woman, his slut, his fuck pet. Only his. Only him.To only him will I submit.
