Con un canto en los dientes
Avui ell fa 37 anys. Deia que jo era massa jove..i el 15 de setembre en faré 36.
Deia que havia de creure en déu, que havia de casar-me, que havia de tenir fills, i tenir-ne cura. I esperar que ell arribés a casa. Aquesta era la vida que ell volia per mi. Però no la vida que jo desitjava tenir.
Volia algú que li fés costat. Volia algú que no tingués ni un bri d'egoisme. I jo era culpable per pensar en mi mateixa.
La meva vida és meva. La meva gran bandera és la llibertat, que segur que tenen el color del cel quan es fa fosc.
I "con un canto en los dientes me doy" perquè avui dia és un home de 37 anys, que la paternitat el va cridar sense ell plantejar-s'ho. Que una dona, més gran que ell, el va utilitzar com a semental. Que ara està sol, i que té una preocupació més.
Que jo no demanava més que poder estimar-lo. Que jo només volia que m'estimés tal com jo era.
Perquè jo no puc ser de cap més manera que la meva pròpia. Ja em costa canviar petites coses...
Volia que fós la dona que ell imaginava que havia de ser.
Es va enamorar de la persona equivocada. I perquè llavors diguin que l'amor fa miracles! no! quan t'enamores de la persona equivocada val més no tirar endavant. Perque no som figuretes de fang o de plastilina. Som persones amb les idees clares.
Bé, almenys jo tenia bastant clar el que no volia: deixar de ser jo. I va intentar per totes les maneres de canviar-me. Fins al punt de destrossar-me moralment.
Poc a poc, Montse, poc a poc, tot caurà pel seu propi pes.
Perquè sé que en aquesta vida no he fet mai res per fer mal a ningú.
Cal tenir paciència. El temps sempre ha estat el meu aliat.
6 comentaris:
Lo de Deu, casar-se i els fills t'ho va dir així? literalment?
Collons quin perla!!!
Així que et dius Montse? encantat!
Salut!
No tot de cop, però sí! evidentment, en una relació tant llarga es parla de futur. Malgrat jo no em volgués casar, jo volia estar amb ell. I vam parlar de l'educació dels fills (em deia a mi, aleshores estudiant de Psicopedagogia que seria massa estricte amb els fills), de moltes coses.
Fins i tot m'omplia de regals com ara roba que clar..m'havia de posar..i que no eren del meu estil.Vaig anar decaient poc a poc, fins que el meu aspecte físic m'importava un rave.
Sí, Montse, així em van posar. Lo de Caputxeta és un alter ego. Que no s'allunya gaire de la meva manera de ser.
No aniré fent un catàleg de les seves "perlades" perque al final em direu ...per què estaves amb ell?
I jo no tindré altra resposta que la més etèrea: estava enamorada.
Per això avui dia no em conformo amb qualsevol cosa. Borinots n'està el món ple. Homes fets i drets..en perill d'extinció.
I jo tampoc sóc tant especial com per esperar que algun d'aquests em voldria acompanyar almenys un bon troç del camí que queda.
Que digo yo que de ideales todos tenemos, y en nuestra pareja ideal buscamos lo que necesitamos, sin reparar que esa otra parte también tiene su personalidad y necesidades.
El amor tapa muchas carencias y desigualdades en la pareja embrionaria que después ya en el desarrollo de la misma no puede tapar.
Es entonces cuando salen las diferencias de criterio o en el caso de algun@s, donde se anula la personalidad del individuo, algo que no debería de suceder nunca.
Hiciste bien, siempre uno debe de ser uno mismo, cualquier otra opción era ir hacia el fracaso personal y de la pareja en un tiempo más o menos corto.
Un beso Montse !!
Me cuesta un poco el catalán, aún así me gusta este blog
El principio es de una canción de antonio vega, eso lo pillé al vuelo :)
Saludos
Hola pamies! me alegro de que te guste. Y sobretodo me alegro por tu comentario, que creo que debería todo el mundo hacer.
Sí! el comienzo de mi blog parte de una canción de Antonio Vega.
Bienvenido y pasa cuando quieras.
Saludos!
AY Lestat! ahora te comento..
Tienes mucha razón en tus argumentos. Yo esperé demasiado. Quedé bastante anulada.
Y aún quedan resquicios de eso. Pero un poco cada dia me voy alimentando de otros pensamientos. Un poco más constructivos. Y menos destructivos.
Pues no hay peor cosa para destruirte que te digan al mismo tiempo y de manera paralela: te quiero / eres una mierda.
Porque vale más esa opinión, que no la de muchas personas que te rodean y te valoran, pero por las que no babeas.
Somos tan insensatos cuando estamos enamorad@s que parece más bien un estado de imbecilidad..menos mal que transitoria.
Pero si la otra persona te respeta, te acepta, y te quiere como es debido... que viva el amor!
Publica un comentari a l'entrada