Portes que es tanquen, finestres que s'obren
Ja he tornat fa uns dies, però fins ara no he pogut escriure res doncs he canviat d'ordinador.
Txus ja és història, com moltes coses que anaven col.lateralment als sentiments que despertava.
I què millor que una porta medieval , de la ciutat que em té enamorada, de la seva ciutat, de la meva també, perquè cada cop m'acull amb els braços oberts, per simbolizar una obertura cap a una nova etapa, on intentaré que ningú mai més m'utilitzi ni jugui amb els meus sentiments.
Perquè com deia Nietzsche...el que no ens mata, ens fa més forts.
Agur Txus, agur laztana, adéu amor i mort meva.
7 comentaris:
Vaja quina llástima. Fins hi tot s'et veia amb un xic d'il-lussió.
De totes maneres felicitats per pendre't d'aquesta manera aquesta tancada de porta ( no m'ho esperava ).
A viure tú!!!
Salut!!!!
si! no queda més remei! Ara no és que a les penes , punyalades. No! ara hi ha ràbia continguda, per esperar , per creure que una cosa inversemblant podia dur-se a terme.
Pero la vida continua. Amb l'esperança de no tornar a caure amb aquesta pedra.
Amb l'esperança de no trobar-se més pedres del compte, i poder aixecar-se a temps.
Mentrestant, a tots us dono les gracies. Pel vostre suport
Hay mas trenes. Los fantasmas están bien para las historietas de miedo. Mejor carne y hueso, de los de verdá, de los de toda la vida. Ande va a parar...
Mientras no me digan lo contrario, alejate de los bollos caducados con mente retorcida.
`/;o)
ay ene! tienes toda la razón! ongi etorri majo, de nuevo a estas pajas..mentales! encima el tío me acusa de mala amiga..que se pegue un viajecito de 7 horas de autobús..y verá que eso se hace por alguna razón!
musuak!
Nena!! Mira, com a mínim sembla que ara tens les idees ben clares! Ja saps que jo sóc una romàntica i m'agrada pensar que ara ja pots trobar qui t'estimi de debò.
Una abraçada!
felicitats per el titol del post, molt constructiu.
Ara ja estàs "lliure" i podràs gaudir de la teva llibertat.
Una abraçada,
Susi
Gràcies, Keros..jo sóc també una romàntica i una amant de la llibertat. I aquest amor, cec i esclavitzant, sense cap recompensa, sense un cos que estimar, no em duia més que a una tortura.
Susi, merci, constructiu o no..a vegades cal que tot un món s'enderroqui per construir-ne un de nou. El procés és dolorós. I tot i que no espero trobar ningú, si que almenys em queda el consol de...The best is yet to come.
I la llibertat és un primer pas.
Alliberar el meu cos d'una presó d'espera sense fi.
Ara no cal esperar.
Tot és més clar.Tot és més diàfan.
Publica un comentari a l'entrada