Perdre el tren
Poc abans dels 28 anys va caure el món al meu damunt. I no als meus peus. Sinó que va ser un esclat, un petar en milions de trossets.
A partir d'aleshores em vaig sentir, i a vegades em sento, com el que va deixar Ell.
Ho vaig escriure fa temps. Encara no puc parlar, després de quasi 8 anys, de tot el que per mi significava Ell (diguemne D).
Ahir recordava que quan ho vam deixar, en una de les moltes vegades que coincidiem a la discoteca, m'hi vaig acostar, i li vaig dir que almenys podíem saludar-nos. Ell em va respondre: Tú fés la teva vida, que jo faig la meva.
No li estava demanant més que cordialitat. De que després de set anys i mig de la nostra vida, poguessim si més no saludar-nos i poder intercanviar un parell de frases.
Tinc una amiga que val un imperi, i de lluny estava observant l'escena. Amb quina agilitat em va apartar d'aquell quadre. I li ho agraeixo, perquè no està bé que algú que t'ha estimat hagi de veure't suplicant engrunes.
La seva reacció seria justificable, però avui dia, després de tants anys, els pares de D mantenen amb mi una relació molt maca d'amistat. La seva mare em truca sovint per explicar-me coses. I no hi ha Nadal, ni sant que s'oblidin de trucar-me. Si jo era tant mala puta, no crec que avui els seus pares volguessin saber de mi.
I torno a l'inici. Als quasi 28 anys vaig sentir que perdia el tren de moltes coses. Que si volia tenir fills, ja no podria. Que si havia somiat una relació per tota la vida amb ell, s'acabava allí. Que mai més tornaria a sentir algunes coses, perquè en aquella relació havien quedat, i allí havien mort.
I en part, no és exagerat. Dos anys després vaig conéixer una persona, amb la qual vam estar dos mesos. D'aquelles relacions que comencen bé perquè no és un "aquí te pillo, aquí te mato", és un anar quedant en hores extranyissimes per culpa dels horaris tant seus com meus. Però que no va arrelar amb força. Recordo que vam quedar per deixar-ho i jo li vaig agrair una cosa...el tornar-me a fer sentir enamorada.
I des d'aleshores que no ho he sentit. I tot el que ha vingut després només són ilusions vanes. Un munt de puces que s'aprofiten d'un gos amb flaqueses...i un punyal anomenat Jesús que m'ha acabat matant.
He perdut el tren. I l'he perdut tota soleta. I no mereixo que ningú tingui la santa paciència de recompondre una cosa tant trencada.
Perquè des d'aleshores, navego sense rumb, sense cap destí. On em porti el vent. Perquè tant em fa tot. Tant em fa si demà em moro.
3 comentaris:
mereixes que et redescubreixin, i que, si cal, t'ajudin a enganxar les peces que s'han trencat.
No desesperis, mantingues els ulls ben oberts i el cor disposat a tornat a estimar.
Com a dona tens els ingredients necessaris per trobar el que busques, però potser hauries de deixar de banda aquest record de la relació dels 8 anys, al meu parer no fa més que destorbar possibles relacions o el que sigui.
L'home ideal no existeix més que en els nostres somnis, així que tampoc sigui que estàs buscant un home inexistent... ???
Una abraçada,
Susi
A vegades perdo el fil. A vegades dius que no ets digne i altres que no vols sucedanis. Si un no espera res al final no acaba tenint res, no creus?
"M'agradaria ser normal...", "bitxo raro que ningú vol...", "m'accepten per llástima..."
Mmmmmm no sé, però espero que tot el que mostres en aquest blog no sigui el que mostres al exterior, perque si no, es normal que la gent o senti pena o surti corrent. A ningú li agrada el mal rollo prozaquista a no ser que es digui Tim Burton.
I que consti que estic prejutjan, en base al que llegeixo aquí. Si et conegués i haguéssim fet una marató de cafés es molt possible que ara no digués això, però... es el que mostres.
Espero que no t'enfadis ni t'em possis a bramar. T'ho dic amb tot el carinyu que et pot donar un blogger.
Salut!!!
Si fessim una marató de cafès acabaríem amb els ulls desorbitats i els pèls de punta.
Potser exagero, moltes vegades, però també és aixi com em sento.
A vegades crec que no atrec al sexe oposat per no estar bona, o per ser massa intel.ligent.
De fet, en un home que hagi de ser parella meva em miro molt aquest detall..cultura, intel.ligència, sensibilitat cap allò que l'envolta.
Massa exigent? potser sí...però si tant es demana de mi, jo també demano. Puc tenir uns quilos de més, però jo vull un home amb massa gris de sobra per poder tenir converses que jo considero normals.
No pot ser que si parlo de psicologia només sapiguen qui era Freud (i de manera escapçada).
No vull cap home que si demostro que tinc lèxic se senti raro.
Demano un impossible? doncs si és impossible, també deixeu que em queixi.
I Miquel, gràcies pels teus comentaris. Ja sé que ho dius amb "carinyu", només faltaria! doncs mai ens hem caracteritzat en el petit cercle bloggero que estic, d'anar amb mala òstia. No! perquè sou com les orelles que m'escolten. I si no ho necessités, no hauria escrit ni un post.
Un petó.
Susi! gracies per ser tant positiva! tinc tots els ingredients perque acabin una mica "tarumbes". Je je
Una abraçada, guapa!
Publica un comentari a l'entrada