De ventall de possibilitats, de triangles, de ni puta ni princesa
No us espanteu. És un títol llarg, però no m'extendré...més del compte!
Per començar..em va servir de molt una frase en un llibre d'un professor, Octavi Fullat i Genís , on citava que la solteria oferia major ventall de possibilitats en la vida. Certament! la vida en parella acostuma a ser un seguit de negociacions sobre què fer sobre qualsevol cosa. Si cada persona pogués prendre les seves pròpies decisions, només per això, el seu espectre d'acció s'amplia.
És una de les raons més pesants a l'hora de no voler emparellar-me. Ni tant sols pseudo-emparellar-me. No! perquè com més temps passa, més m'adono que m'agrada fer la meva.
Els triangles! sí, és per dir-ho d'una manera, l'autodefinició. Em veig massa vegades com un triangle en un món rodó. Em costa massa avançar, tirar endavant, perquè cada pas endavant suposa un canvi massa sobtat. Hi ha persones més circulars que avancen més fàcilment. A mi em costa molt.
I per acabar, ni puta, ni princesa. Ni puta perquè no sento mai en el treball que hagi de fer coses que no m'agraden fins a tal punt que senti que aquella cosa concreta la faig per diners. Ni puta en les relacions sexuals perquè mai he demanat res a canvi, ni una cervesa, ni un sopar, ni un ram de flors, ni que em portessin a algun lloc de la maneta. I menys encara, a canvi de diners. Mai.
Ni princesa perquè no em van els que es pensen que són prínceps, membres d'una èlit, d'un grup d'afortunats per damunt del bé i del mal. i perquè no m'agrada que em tractin com una princesa. Si cal, els bombons me'ls compro jo! I no necessito cap castell. Perquè la fortalesa sóc jo, el meu cos, el meu escut, la meva ànima, la meva arma. No necessito que ningú em defensi, perquè si cal, caure jo pel meu compte.
La vida a vegades es fa tant curta. A vegades busquem desesperadament allò que creiem que ens manca. Fins i tot existeix una premisa per poder estar enamorat, i és una mancança. Com si cadascú de nosaltres no fós complet per sí mateix! Aprenem a ser persones. La vida, el temps, ja s'encarregarà de posar-nos, en el camí, totes les vivències.
No cal forçar res, no cal demostrar res a ningú. Només cal aprendre a ser un mateix.
Aprendre a no cedir davant les adversitats. I com diu la cançó de Aerosmith : Life's a journey, not a destination!
4 comentaris:
Estic d'acord amb tú i amb el senyor Fullat ( té pebrots el nom ).
Però de totes maneres, no crec que siguis justa quan sentencíes així al sexe masculí. D'acord que la teva experiencia et diu tots aquests trets de nosaltres, però si en tots ha sigut igual, vols dir que se li pot dir experiencia i no una repetició de errors alhora d'escollir?
Ho dic perque el 90% de les meves les atribueixo a una mala elecció i em nego a pensar que amb totes es igual.
I oju!!! que enconyar-te es més fácil i inesperat del que ens pensem i arriba quan més tranquils estem.
Salut!!!
Mira, en aquesta frase et dono la raó. Just quan tenia la sensació de que tot m'anava bé, que estava tranquila, que feia el que volia...ai! qui tornés als 20 anys! doncs just el dia després del casament del meu cosí, el dia 28 de febrer de 1993 vaig cedir davant una contradicció que tenia.
I és que el meu ex, abans de que fóssim parella, era dels meus millors amics. Doncs va passar... i perdre'l com a parella va significar també perdre un amic, un confessor, per mi ell ho era gairebé tot.
Enamorar-se d'una amistat és el pitjor que pot passar. Pots perdre massa coses. Perquè hi ha molts sentiments.
I no ataco el gènere masculí..més aviat ridiculitzo algunes dones que per una mica cauen rendides com mosques a la mel. Sí que a vegades els homes sembleu sortits de la mateixa escola, però també és cert que moltes dones són ben bledes.
Del senyor Fullat, que el vaig tenir de professor a la Facultat de Filosofia i LLetres (quan encara la carrera de Pedagogia no tenia la Facultat de Ciencies de l'Educació), només en podria dir coses bones. Pots buscar al Google o qualsevol buscador, i et sorprendràs. Perquè davant nostre teníem una eminència.
Un filòsof, un pedagog, i una gran persona.
Pues que decir Montse !!
El título me ha gustado pero la foto me encanta, así que por la parte que le toca al sr.Fullat enhorabuena.
Opino bastante igual que Miquel, pues todas nuestras relaciones, aún pudiendo ser muy numerosas, son un espectro demasiado limitado como para generalizar.
Si es cierto que la pareja es la continua negociación.
Lo de estar enamorado no lo veo como algo imprescindible, sucede y punto. Eso sí, quien no quiere, no vive, aunque no necesariamente se tiene que querer a una pareja no ?
Me ha gustado mucho el post, y me quedo especialmente con el final :"No cal forçar res, no cal demostrar res a ningú. Només cal aprendre a ser un mateix." pues refleja mi pensamiento.
Un beso de hombre que no cree en princesas ni quieres ser príncipe de nadie.
Muchas gracias Lestat por tus elogios! y gracias por el beso,no por nada, sinó que viniendo de ti, un mordisco no me apetece en estos tiempos en que la vida eterna no me seduce.
No hay princesas, sólo mujercitas que lo pretenden. Pero para ser mujer de verdad hay que llevar el corazón como corona. Y eso es aplicable también al hombre.
Pues sin amor, sin fraternidad, no somos más que una panda de almas perdidas.
Yo no quiero un principe. Porque no quiero que nadie me gobierne. Y quien me quiera ha de aceptarme tal como soy, sin reservas. Quien me quiera ha de querer mis alas, mi libertad.Para poder volar junto a esa persona hasta que el corazón estalle.
No creo en las medias tintas. Ni en las mediocridades. Porque para estar con alguien a medias, antes estoy sola.
Publica un comentari a l'entrada