Gràcies. Perdó

Gràcies en general a tothom qui m’ha fet costat. I perdó per no haver escoltat els vostres consells.
Per obcecar-me en uns ideals que una part de mi sabia que mai es faria realitat.
Gràcies per intentar que posés els peus a terra. Gràcies per aguantar la meva insistencia en una veritat que veia com irrefutable…ante la duda, un sueño.
Perdoneu per estar tant assedegada. Necesitava amb tantes forces que algú m’estimés! I no veia més que un destí. I éreu vosaltres els que de debò éreu al meu costat.
Per amor es fan les més grans imbecilitats. Per amor, i per amor no correspost es busquen maneres d’apagar la set.
Molta set he tingut. I alguns homes van envejar aquest home que mai ha aparegut. De tot l’amor que dipositava en una esperança. De massa amor per no rebre res.
Perdoneu si encara escrivint aquestes paraules, de tant en tant he de parar per eixugar llàgrimes i mocs.
Sé que no m’enteneu, que alguns ho heu intentat. Que d’altres no m’heu volgut ni escoltar. Que potser algú ha pensat que m’ho inventava. Però des d’aquí us dic que un invent d’aquesta mena no pot durar 6 anys.

I ell? Ell que ha fet mentrestant? Obviar els meus sentiments, avantposar els seus , i omplir missatges d’excuses i desproposits. De molts maite zaitut, t’estimo, te quiero, te amo. Però de pocs..vendré a verte tal dia, estaré allí, etc
Això porta a pensar , i us recomano, que les paraules tenen poc valor en aquesta vida. Que els gests són indispensables. Que un t’estimo ha d’anar després de molts fets.

Bé…ara toca delatar a qui demano perdó, i a qui dono les gràcies...Joxe, Carles, Núria, Marta, Albert, Dani. Perdó als meus pares, per moltes vegades plorar d’amagat i que mai han acabat d’entendre res A Laura, que de primera mà m’ha vist en els pitjors moments que podia estar.
A molta gent que per una raó o altra m’ha escoltat. A d’altres que m’han fet oblidar un malson.

I sobretot, demano perdó a mi mateixa, per deixar-me tant en un moment, en una època de feblesa. Buscant escalfor en la més absoluta fredor. A convertir-me en el meu pitjor enemic. A tu Montse, et demano perdó, perquè tot i que no ets perfecte, no et mereixes patir tant per res ni per ningú. Que em perdonis el mal que t’he fet estant encadenada a un sentiment que t’ha mantingut en una espera constant, contínua i eterna.