Fins ...

No ho sé fins quan, no sé si tornaré a escriure, no sé si en un altre blog...

El que sí sé és que s'ha acabat una etapa, de mentides, no les meves, les que m'envoltaven.

Laura és Txus, no és una veritat absoluta, però tots els camins porten a Roma.

I em fa mal ara, però de veritat i quasi absoluta que m'he tret un pes de sobre.

S'ha acabat, s'ha acabat una historia que em mantenia a l'espera.

Fa massa mal explicar els detalls.

Només sé que ara...ara és temps per canviar, canviar la meva vida per dins. Per no deixar mai més que em facin mal, per no estar mai despistada perquè em clavin una punyalada per l'esquena.

Perquè m'he adonat de qui són els meus amics. I de tot lo dolent se'n treu alguna cosa bona.

Sé que no tinc motiu d'estar malament perquè tinc persones que s'han preocupat de mi, i que jo no escoltava.

Sóc tossuda, no hi puc fer més.

S'ha acabat el conformar-me amb poc. Perquè jo no ho mereixo, tant poc, tant de res no ho mereixo.

Ara toca esperar que cicatritzi tot, que requereix un temps, però paciència....aviat podré dir que ni tant sols odio a aquella que ha volgut fer-me mal.

Sé el que sento.

Que cremin a l'infern les seves ànimes , si es que en tenen.

Que tots aquests anys es facin cendra.......que pugui recollir en un grapat, i escampar-la pels camins de l'oblit.

Vull viure tranquila. Sense més motivació que viure. Sense més. Sense menys.

Laura

Quan parlo de Laura, va unit a ella un altre nom, Txus.
Apareix primer ell, que mai ha aparegut, apareix després ella. Que de seguida obre unes portes a l'amistat que em van sorprendre. Que vaig acceptar perquè quan no estàs bé, qualsevol cosa, per senzilla que sigui, t'és suficient.
Ella i ell són amics. Ella sempre està per atendre'm. Ell, només per enviar missatges de mòbil.
Ell s'enamora de mi.
Ella...ella m'ho ofereix tot en questió d'amistat.

Aquest any, per fi, li podia correspondre quan a les atencions que sempre m'havia donat a casa seva.
No m'ha deixat. Es negava a que la convidés a res. Protestava per la meva hospitalitat. Rebufava si jo pagava un cafè.
És injust.
Injust quan no et deixen oferir tant poc, comparat amb el que has rebut.
Anit, nit de dijous, va ser i crec que és l'últim dia que l'he vista. Ha marxat sense despedir-se. Dijous...un seguit de veritats que li dic sobre com em tracta. Un seguit de veritats sobre el tema Txus. Per acabar en un dia en què físicament acabem rebentades per dos dies seguits, entre Barcelona i Girona, donant voltes per aquestes ciutats tant i tant precioses, ..doncs acabant en males cares, en un no menjar. En un ara vinc, ara no vinc, ara vinc, a un concert.
Males cares.
Del que passi entremig, no és massa rellevant...però ella dient-me a casa meva que està fins els collons de mi, i que em donguin pel cul...literalment, i en castellà.
Què????
Vé un amic meu i vaja...que ens donem una mica d'alegria al cos.
Ella, en una habitació de davant, plorant histèrica. Per quina raó? ràbia?
No en faig cas. L'histerisme mai m'ha provocat llàstima.
Avui ja no hi era. Ni una nota, ni un adéu...
S'ha acabat.
I per què?
Sincerament, ni ho sé, ni mai ho sabré.

Aquests dies m'he adonat de que les paraules de Jose, Alícia, Carles, Núria, i alguns més no eren en va. Ni tant sols de la psicòloga que em va atendre setmanalment durant un any.
Hi ha persones que gaudeixen veient que pateixes , hi ha persones que volen que els necessitis.
I avui la meva vida, potser no és tot flors i violes, però en línies generals, tinc sort en moltes coses.
Ha vist el pis on visc, ha conegut la persona amb la que comparteixo pis. Ha vist que ja no la necessito per res.
I ha vist que per fi un fantasma ha traspassat la barrera del misteri, per passar a l'oblit.

La vida és un viatge, en constant evolució. A vegades cal deixar coses enrera, per continuar endavant.

Hay pesos que son lastres, otros bagage.

...a dir veritat...

A dir veritat...no us la explicaré. Jo la sé. Jo la callo. Però a vegades rebentaria per treure'm tot el pes de sobre.

No sóc feliç, i no ho seré mentre no em digui a mi mateixa que valc més que tot per acabar amb el comformar-me amb poc...amb ser el premi de consolació....la que a falta de pan buenas son tortas.

No ho sé...avui una petita xerrada amb una persona que sé que m'estima, a vegades no ho pot ni dissimular...m'ha fet pensar que qualsevol que es presti de dir-se amic meu, hauria de valorar tot el que jo tinc a oferir.

Sempre acaba presentant-se el fantasma de la soledat....sí! però a vegades es fa tant evident que si no vaig al darrera, ni saben que existeixo. Sóc una ànima transparent...perduda en algun racó, en la meva intimitat, o enmig d'un bar.

Estic farta, molt farta...i a vegades em venen ganes d'acabar amb tot. Però no...he de continuar, tinc tota una vida per endavant, i encara persones que quan saben de mi s'alegren. Que els agrada la meva companyia, que els agrada escoltar-me.

Estic passant per una altra època xunga...d'aquelles que torno a dir adéu, o fins la propera, al mateix neguit de sempre.

Estic passant uns dies dolents després de saber noticies d'algu a qui vaig estimar.

Estic passant hores i hores tota sola, sense cap ganes de fer res sinó fondre'm.

Però vaja... que podré amb tot això...he passat moments més amargs, i tot i que encara recordo el regust que deixaven....jo sé que , com diu una cançó de Bunbury...No hay males que duren más que yo. Estas son mis credenciales! us adjunto aquesta cançó...que diu moltes coses que jo penso, i a vegades faig.

Fantasia

Passem cicles a nivell de líbido, variables.

Serà que és la primavera, o serà per les noves "amistats" que aporten nous signes a un viure el sexe, diferent, fantàstic, i sobretot, inspiradors i morbosos.

No estic enamorada.

Ara ho sé. Si alguna cosa m'agrada és despertar el que avui per avui li desperto a una persona.

Mai m'havia sentit així i amb tanta voracitat.

Mai com ara havia entès que el sexe té altres formes. I que mai més, si no és que jo vull, em tornaré a sotmetre.

Ara mano jo.

I des que ho tinc clar, el meu onanisme s'ha transformat en signe vital. La ficció, la fantasia, supera tota realitat. I no em calen més que uns pensaments ben clars: jo mano en el meu plaer.

I alliberada , gaudeixo més del meu cos.

Sé que costa d'entendre el que explico. Però jo ja m'entenc. Jo sé que abans d'ara no sabia ben bé que era estimar-me. A aquest nivell, el sexual..quasi puc dir que ho he fet. I el meu cos està...increiblement satisfet.

Infidelitat

Ser fidel no sé què és. Jo mai vaig ser fidel, i en canvi, vaig contraure un compromís. Fa anys...ja sabeu. I tot i així...algún "traspiés" vaig tenir.

Perquè quan estimes algú no pots dir que és impossible fallar-li.

Que l'home és infidel...bé...hi ha de tot. Que la dona sempre és fidel...discutible. Perquè la fantasia és lliure.

He estat amb homes amb algun tipus de compromís...no diré quin tipus de compromís.

I he estat amb homes completament lliures...com ho sóc jo? no! jo no sóc lliure. Sóc una ànima en espera, en espera d'un algú que no s'explicita.

Hi ha un home que em diu cada dia que m'estima. Però és impossible. Jo ho faig impossible. Les circumstàncies són impossibles.

Hi ha un home que diu que es vol sotmetre a mi. Però m'ho penso...no és impossible. Però....cal parlar-ne.

Un, el primer...té un compromís....propi de la cultura a la qual pertany.

L'altre..té un compromís...discutible, i un estat civil que diu que no és lliure.

I jo? jo a quin joc jugo?

Penso que el més intel.ligent és...simplement...fluir.

No m'agrada pensar que demà faré tal o qual cosa. La vida és en sí ja prou obtussa i rutinària.

.........................................

I segueixo estimant, estimant-lo com una boja de manicomi. Sense que la meva racionalitat hi pugui intervenir.

Sóc i estic en una mena de núvol. Esperant-lo.

Es pot dir que he estat infidel? no ho sé. Sé que l'enganyava quan li deia que no m'havia fixat gens en el mòbil i havia quedat un migdia per follar.

Sé que no he estat l'amant ideal, ni la dona que mai ningú hagi somiat. I quan m'han insinuat alguna cosa que ho pogués intuir...he fugit.

No busco amor. Busco contacte humà. Busco companyia. Poder sentir que no estic tant sola. Tot i que sempre en sóc conscient, que estic sola, n'he estat, i sempre patiré d'aquest mal. La soledat.

Així que no em parleu d'infidelitat, quan les ganes eclipsades per l'amargor de l'absència, t'aboquen a oblidar-te que l'altre pell no és el que busques. Però si més no....per aquell moment, és tot el que téns.

Ho sé...

Sé que sóc massa perfeccionista, massa torra-pebrots, i com diu un amic meu...que ningú m'aguanta i no aguanto ningú.

I en part, i encara que em costi...és en part veritat.

Farà....ha fet avui el que serien des del 1993 doncs 16 anys que compliriem...però ens vam quedar en 7 anys i mig.

No és "moco de pavo!". Però d'ençà aquell agost del 2000 les coses han canviat, algunes per millor, altres per pitjor.

Porto des del desembre fora del niu familiar, i m'adono que sóc perfectament capaç de viure pel meu compte...però...hi ha un petit problema...comparteixo pis, i no sempre l'altra persona entèn que les coses han de tenir una organització.

Però vaja...no entraré en drames quotidians...que no són drames, però que toquen la moral...sobretot perquè parlo d'una persona adulta i se suposa que no hauries d'anar al darrera com un gos per fer les coses com cal.

Txus...l'etern.

C. l'impossible del tot, tot i que... a vegades no entenc els casats!.

I una vida en el terreny diguessim púbic no massa públic, és a dir, que jo i jo mateixa ens entenem bastant bé.

La vida et porta per camins no sempre explicables....i clar...tampoc aquí ho explicaré tot clar. Perquè hi ha coses que encara i crec que sempre mantindré en l'anonimat. Però és que cada cop m'interessa menys el sexe, perquè cada cop enyoro més el que era l'amor.

Serà que s'acosta la primavera?

No...jo crec que cada cop entenc més que se m'ha desvetllat un instint de protecció cap a coses que no mereixen cap atenció...jo ja m'entenc!

La importància de les coses rau en la importància que li donem, en un moment o altre.

Potser hi va haver un temps en que m'interessava viure sense sentir. Sentir era massa dolorós. L'alcohol ajuda a no sentir. A allunyar-te de tu.

Però arriba el dia després, i quan notes més que un maldecap, sinó el regust amarg d'una altra batalla perduda....penses...la guerra encara no està guanyada, però és la meva guerra, la meva guerra contra tot allò que em fa mal. I sense armes estic perduda.

Ningú em pot ajudar. Ningú sap quant dolor tinc a dins. Ningú sap que estic malalta. Malalta d'amor. Malalta de tant dolor. Malalta de tant estimar. Malalta per no ser estimada. Malalta per obstinar-me a viure malgrat tot. Malgrat tot,la guerra encara no ha acabat, i sense armes estic perduda. Perduda i desvalguda.

No necessito més que temps. Temps i una mica de tendresa. De comprensió.

Perquè ja sé, ho sé....ningú m'aguanta. I no aguanto ningú.

He de guanyar la guerra d'estimar-me una mica a mi mateixa.

Un peix que es mossega la cua

Un peix que es mossega la cua,
un sac sense fons,
un carreró sense sortida.
Un oblidar-se d'oblidar...que demà serà un altre dia.
I que mai acabo de redireccionar la meva vida.
Que espero i espero, i
no aconsegueixo més que això...
un peix que es mossega la cua...un cicle tancat.
Un cicle que em recorda que, malgrat tot..
no sóc tant llesta com per despistar el destí.

Tinc prou amb mirar l'horitzó
i encara em reconec davant el mirall.

I si no em vol, jo no puc fer-hi més.

Una nit d'estiu

Hi ha moltes nits d'estiu per recordar, bé...de fet moltes nits.

Era a Sitges, ens agradava a tots dos, o potser més a mi. Sempre he dit que m'hi agradaria viure.No és que m'agradi el mar, ni la muntanya, m'agrada veure l'horitzó.

Fa molts anys vaig adonar-me que allò no aniria endavant. El compromís no és un paper firmat, només. El compromís és de cor, de voluntat, de tripes, i collons, parlant clar.

Ara, després de molts anys m'adono que amb el meu esperit peterpanero jo era més madura que ell, que seguint unes normes suposadament establertes, com un autòmata les pretenia seguir.

Jo he canviat. I crec que ell també. No ho sé. Vam tallar els lligams. O els va tallar ell. I d'ell em queden només records, i algun record que malgrat el temps, segueix intacte, però alliberat de simbolismes.

La vida ens porta per camins inesperats.

La vida només és temps que hem de passar, prenent postures en les que no sempre ens sentim còmodes.

Jo avui em mantinc en un standby, sense patir. Sé que el què vindrà, vindrà. I no vull passar la resta de la meva vida perdent el temps pensant que no estaré preparada.

Pitjor seria haver quedat ancorada, pitjor seria no recordar res. Negar la propia experiència, les pròpies vivències.

I pitjor seria negar l'evidència que tenen el seu pes. Malgrat tot, malgrat tothom, malgrat jo mateixa.

Aquella nit d'estiu ho vaig saber.

Mitjanament feliç

Sí, puc quasi dir-ho amb la boca mig oberta. Però tampoc em faig moltes il.lusions...que si de debò existís la felicitat, jo l'espantaria.

Avui estic així, pensativa, damunt el meu llit, gran, on puc fer tombarelles, i d'altres coses.. que tinc un espai propi per relaxar-me.

Ningú em diu que les 2 de la nit és massa tard per tenir la llum encesa.

Que estic contenta d'haver-ho fet als 36 anys i no abans . Que potser sóc massa reflexiva? no ho sé...hi ha massa coses que no m'agrada prendre'm amb pressa.

Que sé qui m'estima i qui no m'estima. Que no tinc pressa per trobar el que encara no estic buscant. Que tot arriba, que tinc ja arrugues no només a la cara, sinó també a una ànima que ja comença a estar fastiguejada de tant patir per no res.

Que si Txus apareix, que benvingut sigui. Però mentrestant, a viure.

No crec que sigui com un amic em diu: que ni aguanto ningú, ni ningú m'aguanta. No sóc tant antisocial. Que com he dit, sé molt bé que hi ha persones que m'estimen.

I més important encara, que jo estimo. Malgrat tot, me n'alegro. Perquè si estimo, vol dir que estic viva,que no sóc una màquina que només espera l'últim dia.

Ah...m'encanta com ha quedat la foto...no és una aureola de santa...és un mirall que hi tinc a l'habitació jajaja.

Connectada

Després d'uns mesos sense Internet, amb l'ordinador reparant-se...curiós això de la informàtica...dius que se't penja l'ordinador, que et surten missatges que no entèns, i de seguida et diuen que és un virus. Doncs no! era un ventilador. Però vaja... seguim el fil...

Era extrany en mi no frissar per tenir Internet, però sempre hi ha succedanis pels grans vicis: la lectura. Us recomano "Yo mato" , em va enganxar moltíssim, i si us agrada la novel.la d'assassins en sèrie, i trames policials..no us el perdeu!

Això sí...el substitut del sexe mai serà la xocolata. Compreu-vos una bona joguina. I pels que pensin que és fred...no sempre tinc ganes d'estar amb algú! Diguem que follar-se a una mateixa té el seu encant! Vaja...ja em diuen que sóc rara...però no crec que hagi descobert la sopa d'all!

Quan no téns Internet aprofites més el temps...potser sí! però en la meva nova ubicació, tinc tot a menys de 5 minuts, i per triar! en menys de 40 minuts he fet totes les compres! i no em privo de res! Puc seure davant l'ordinador amb un got ben ple de cervesa i no sentir cap altre soroll que el tecleig. Tinc sort! ningú m'espera quan arribo a casa, ningú m'atabala ni em dóna conversa. Però tinc telèfon fix, avui he trucat la meva ex-sogra, que la tinc encantadíssima amb els canvis a la meva vida....suposo que saltaria d'alegria si un dia li digués que tinc parella. Però no.

Hoy se han cruzado nuestras miradas, tan sólo un instante.

Un mero segundo en que se ha parado el mundo.

Pero no he dudado en seguir caminando adelante,

porque tengo miedo, a terminar esa mirada en reproches,

en abandono, en soledad, en abismo.

I de nou la calma. La meva mare no pot creure's que em sàpiga espavilar tant i que no vagi, de tant en tant a "atracar" la nevera. No és el meu estil. De moment, puc dir que podria estar així la resta de la meva vida.

I ara que tinc connexió a Internet...........potser no llegiré tant, potser no aprofitaré tant el temps. O sí! treballo 8 hores, dormo 8 hores, me'n queden altres 8 que són ben meves. I en faré el que vulgui. I ara sí que no hi haurà ningú que em repliqui.

6229

El número? l'atzar, el meu cap verd, i bé... coses meves!

Any que passa

Ho tinc abandonat això d'escriure. És bon senyal? no ho sé. Ara fa dies que no disposo d'ordinador, i tot i que tinc fotos interessants no les puc carregar enlloc des d'on em connecto.

Ha passat un any sense pena ni glòria, amb molts canvis, sobretot el canvi de domicili, on cada cop sembla que m'hi vaig sentint com "casa meva". Faig la compra a diari, i si no és el cel massa tapat, contemplo durant una estona cada matí l'horitzó que des de la meva cambra es presenta, i on destaca Montserrat, i la torre de Santa Caterina, onejant la senyera que des de lluny distingeixo perquè són colors ben ensenyats des de l'infantesa.

He anat a Madrid dues vegades, una a un concert de Los Secretos, i una altra al concert de Quique González. Les dues en companyia de bons amics, que no sé si m'entenen massa, però almenys accepten que sigui així de..jo.

Amb el meu company de pis hi ha bon rotllo, el que hem parlat ho hem complert, i vaja...que ningú és perfecte, per començar, jo no ho sóc. Què tonta seria si volgués la perfecció en algú!

Començo l'any entre amics, i al dia següent, encara amb el regust amarg d'un gin-tònic, treballo una miqueta. Aviat dir que treballes serà un luxe. Tal com van les coses, em començo a sentir bastant privilegiada.

I l'amor...l'amor ja vindrà. Ja començo també a pensar que serà difícil. Perquè cada cop sóc més tancada , més desconfiada.
I el sexe...cada cop m'avorreix més.