Fa fred

Fa fred!i tant! i és un fred d'aquell que se m'ha ficat al cos. A la ment. I que ja era hora que em prengués les coses més a la tun-tun. Per fi puc dir que no em crec una sola paraula d'ell. Que tant li costi respondre a tres preguntes quotidianes.

I que l'amor del tot incondicional s'acaba es fa quasi palès. Perquè Txus, has acabat amb la meva santa paciència. I junt amb tots els homes que només trobaven defectes en mi...t'envio a l'oblit.

Et demano que no burxis en la meva memòria, que no em busquis en la meva solitud. Que no sorgeixi el teu nom en un atxus..d'estornut, o en un adéu en alemany. Que el teu nom no sigui nomenat per mi més que per maleïr els instants perduts, les llàgrimes vessades, i l'angoixa viscuda en tants anys de no saber dues coses de tu, el teu nom (Jesús María Larrea Uriarte), i quan vas néixer (20 d'octubre de 1971).

Que sapiga tothom el mal que m'has fet. Que no quedis impune de totes les promeses en les que em vas fer creure. Que no quedis com un invent meu, en un cap que s'està recuperant de tanta bogeria. En un cap que li costa encara dir-me que jo valc molt més que tot això.

I no em prendré la molèstia de despedir-me, que sàpigues que el temps em donarà la raó. Que potser estic boja. Però en ma vida he mentit quan s'ha tractat de sentiments. I quan algú et dona part del seu cor, tingues la bondat de no ferir-lo constantment. És cruel i innecessari.