Esperança

Tants dies, ja ni els compto, que no sé res d'ell. Que m'amago darrere excuses. Que no sé com viure amb aquest neguit. Que tant de bo uns ulls que sé que em miren amb amor fossin els seus ulls. Que no sé ni com sentir-me de tant compromesa amb les seves promeses.

No m'acontenta saber que els que m'han fet mal, avui no són feliços. Perquè hi ha ferides que mai es curen, que sagnen de tant en tant.

Si no és el meu destí ser feliç quina és la finalitat de la meva vida. Ser viscuda? quins motius em donen?

Sento que els que tinc aprop no em valoren, bé, sempre hi ha excepcions. Però no sé, ja no pretenc que m'idolatrin, però com que no sóc d'anar al darrera de ningú, em quedo sola.

I quina sortida em queda? on sóc no m'hi volen, o no m'hi volen prou com per dir-me que hi sigui. I malgrat la serenor aparent, tinc moltes ganes de fugir. Diuen que només es valora el que es té quan ho perds. Potser sí que un dia em perdreu. Però ara us necessito. Perque cada moment viscut és un cop d'esperó per continuar endavant.

Perquè ell no hi és. Perquè per molt que m'estimi, o això vulgui fer-me saber, no m'escolta. I qui em negui la capacitat que tinc d'escoltar, és que poc em coneix. Però és trist voler parlar i que no et vulguin escoltar. Que no et sapiguen escoltar. I és desesperant sentir que hauria de pagar un psicòleg per almenys poder parlar. Que no cal que m'entenguin, que no cal que mostrin comprensió o empatia. Que jo només necessito treure tot el dolor que duc a dins. I que m'està matant.

Qui digui que l'amor et fa sentir viu, no pot ni imaginar que també aquest sentiment és capaç de reventar-te les entranyes.De no ser capaç de fer res de profit. De estar en un estat d'espera constant, amb una espasa de Damocles que et recorda que el temps, fora de tu, va passant. Que ja no téns temps de res. De res del que havies somiat.