Ens apaguem
Al borde del sendero un día nos sentamos.
Ya nuestra vida es tiempo, y nuestra sola cuita
son las desesperantes posturas que tomamo
para aguardar... mas Ella no faltará a la cita.
Antonio Machado
En la cultura on vivim,avui día la mort encara és un tabú. Més que no el sexe o la religió. Però aquí no parlaré de la mort com a tabú.
Sabem que hi ha moltes coses que tenen finitud quasi al mateix temps que tenim consciència. Bebem un got d'aigua, i el got queda buit. Objectes que s'espatllen i perden el seu ús.
I sabem també que hi ha persones que estimem i desapareixen. Deixen d'existir en un pla de la realitat on abans eren tangibles.
Som caducs. Un dia o altre ens arriba, i no importa què hem fet o desfet. És inevitable, inherent a la propia vida. Vida i mort van unides, i són indestriables.
Penso moltes vegades que si en fossim més conscients, potser viuriem més plenament. O no! perquè fet i fet, som tant imbècils que ens cal saber del cert que l'amenaça és concreta.
I el nostre vagar pel món es torna incert i massa vegades absurd.
4 comentaris:
m'encanta el tema que has tocat. Considero que és un gran error de la nostra cultura això de tractar la mort com un tabú, si ho normalitzessen de ben segur que viuríem més plenament i amb més consciència de algun dia s'acabarà tot.
Pel que fa al got d'aigua, en veritat no s'acabava, tu mires al got i és buit, però l'aigua és dins teu (i no per sempre), doncs només una part formarà part de tu i l'altre l'expulsaràs. L'aigua mai desapareix, només canvia d'estat o de lloc. L'amor no s'acaba, s'apaga o s'adorm o és canvia de persona... però és per allà voltant esperant ser atrapat.
Una abraçada,
Susi
Res dura per sempre , res.
Es veritat que ens tornem més concients de la mort a mida que la vida ens fa més grans, pero segurament es perque ens donem comte que el temps es va esgotant i ens queden moltes coses per fer, no posem enfasis en aixó fins que les coses es posen dificils i ens adonem del poc temps que tenim per reaccionar , i aixó ens acava possant nerviosos perque les coses no surten com nosaltres volem.
Tot i així crec que l´intensitat que un i possa en viure es fonamental per no sentirse mort avans d´hora.
Una caricia lleu Kaputxeta.
Jo sóc partidària de viure plenament al llarg de la teva vida, doncs quan et toca, t'ha tocat (i és millor haver viscut determinats moments que no fer-ho i quedar-te amb les ganes).
Crec que el tema de la mort en aquest pais l'entenem com quelcom xungo i dolorós (potser són traumes heredats de la post-guerra)... algú em va dir que a Alemanya la gent passeja als cementiris, que estàn cada dos carrers i en realitat són parcs on hi pots anar a llegir... igualet que aquí, oi?
Una abraçada!
Escriuré més sobre el tema. M'apassionen Eros i Thánatos.
I m'agradaria que hi aportessiu les vostres opinions.
Un petó a tots i totes que comenteu allò que escric.
Publica un comentari a l'entrada