Inexpressiva
Moltes vegades em sento així. Apàtica, i sense ganes de donar res de mi, cap mena d'informació. Mostrar "cara de pocker" i mirar-me-les com passen.
No sé quin és el meu objectiu en aquesta vida, si és que naixem amb un objectiu, és clar! però a vegades passa que quan escoltes segons què o a segons qui...val més callar i passar pàgina.
No acostumo a enfurismar-me, però de tant en tant ho faig. Que ningú pensi que em deixo trepitjar fàcilment.
Aquests dies estic pensant molt. Pensant en com poder encarar-me a uns canvis que es perfilen en un horitzó proper.
I tinc molta por. Perquè en el fons tots sabem que allò que se'ns promet com a fantàstic, només ho és al principi.
Tinc ganes d'anar a Vitoria. Moltes! passar-me allí si puc tot un mes. Amb persones que em valoren molt més del que estic acostumada.
I una amiga que sap entendre que necessito estar sola. Que necessito el meu espai per poder trobar per mi mateixa, en mi, alguna cosa de bo. Perquè a vegades em costa molt estimar-me.
3 comentaris:
últimament penso molt que el que fa fantástica una cosa o un fet no és el fet en si, ni el lloc a on anem... Molta part la posem nosaltres mateixos, la nostra actitud, el nostre desig, el tastar les coses, apreciar les delícies... El fet que una persona vagi de vacances a Tailàndia (per exemple) i li hagi costat més de 3.000 Euros el viatge i s'hagi enriquit amb cultura, etc... no vol dir ni molt menys que s'ho hagi sigut més fantàstic que un altre que s'ha quedat a casa durant les vacances o que a anat a un poble a 100 km del seu... Et desplacis on et desplacis tu ets el teu equipatge i qui farà real o no el desig, el lloc només és l'escenari...
Ara un comentari mig-fora de context:
està demostrat que molts dels habitants de l'Àfrica subsahariana tenen un somriure molt més gran i sincer que el nostre... Serà perquè no senten la frustració que sentim nosaltres quan ens donem compte que no ens podem comprar absolutament tot el que volem, que l'oferta i les necessitats són més o menys il·limitades però el nostre poder adquisitiu és limitat. Això ens crea insatisfacció, infelicitat.
Un dia vaig llegir en un blog d'un company de la universitat que va anar fins a Xina en furgoneta que li sorprenia la felicitat i benestar de unes famílies pobres, matitzo: en recursos, i que li deien que els hi agradaria tenir una tele. Ell deia en el blog que la felicitat d'aquestes famílies s'acabaria en el món que arribes la tele... QUANTA RAÓ TENIA!!!!
Nena... veig que encara tens pendent el fet de prendre la teva decisió... espero que allò que decideixis sigui el que més et convé (estic segura que així serà).
Ànims, preciosa! I recorda: positivisme!
Moltes gracies pels vostres comentaris. Susi, molt encertat, gairebé calcat del que jo penso moltes vegades. La opulència no porta més que a una insatisfacció constant. Sempre es voldrà alguna cosa millor, o en més quantitat.
I sí, la televisió ha portat en molts casos a la ruina moral de la nostra civilització. Manipulació i interessos creats.
Keros, no sé si serà el que més em convingui, però segurament serà un bàlsam per a la meva autoestima. Necessito per un temps que em demostrin obertament que se m'estima. Necessito sentir el poder atronador de l'amistat sense distàncies. Necessito sentir plena acceptació de la meva persona. Saber que fins i tot una persona rarota té cabuda en aquest món.
Publica un comentari a l'entrada