Grisos i obscurs

Què té de dolent veure les coses amb una mica de color? Us semblarà extrany, però se'm fa molt difícil posar-me damunt coses de colors llampants.

Però a vegades , no per fora, però sí per dins, els ànims s'eleven, i una s'enamora una mica de la vida. Potser perquè se m'acosta una època en la que estaré amb gent positiva, lluitadora, i que m'accepten i veuen positivitat en la meva persona.

Des de petita he estat bastant impossible a casa. El meu pare vé d'una família nombrosa, ell era el petit, i sempre va veure una mare i unes germanes entregades en el quefer de la casa. I sempre es queixava si una cosa no estava a punt de que a casa érem dues "donetes" (ma mare i jo) que no fotiem res. (Això era la seva percepció...ni la meva mare es desviu per la casa, i jo no sóc de les que es lleva i fa el llit seguidament) . Qui ho ha patit més potser és la meva mare, que no s'ha sentit mai valorada, i que acabava de casar-se i el seu marit li deia que li agradava més com li feia el menjar la seva germana.

A mi des de petita se'm va incrustar un total menyspreu per les tasques de la casa. I no dic pas que no hagi mai fregat el terra, o els plats...però perquè em tocava a mi i el meu germà es podia escarxofar mirant la tele? Menyspreu a la meva condició de dona, que ja des de petita em marcava un camí de servidora de l'home. I no! jo em vaig rebel.lar. Volia jugar al carrer a futbol, mentre a casa estaven fregant els plats.

Potser tot això m'hagi marcat en una fantasia del que seria el meu home ideal...un home que li agradés fer les feines de casa, que hi disfrutés, un pèl maníatic, no massa. I això sí, servil en el sexe.

A vegades, molt poques vegades, trobes algú que no saps per quina raó t'ofereix el seu temps i la teva companyia el fa feliç. Què dir-vos? que en aquesta fastigosa vida, d'entre el fang, d'entre la merda, es troben el que jo anomeno les flors de lotus.

I què carai! que de tant en tant convé que a una l'afalaguin!