Que nos parta un rayo
El Desamor acostuma a acompanyar-se amb un regust amarg. Amb un esgotament físic, i mental. Amb nits en blanc.
Es pren amb massa lleugeresa el dir que és una tonteria, que aviat ho superaràs, com si es tractés d'un exàmen.
El nostre final no va ser pacífic. No va haver-hi un petó de comiat. Hi havia una llarga llista de retrets. Un llibre que havíem escrit de somnis, i de frustracions.
6 comentaris:
Todas las separaciones, escogidas o no, inesperadas o esperadas, beligerantes o pacíficas se hace difícil el día después.
Y el otro.
Y el otro.
Porque los sentimientos se entremezclan e incluso cuando quieres ser tu quien lo deje, la pena te llega.
Incluso una despedida con beso puede ser un paréntesis parcial tras los malos momentos previos y de después.
Un petó.
Ni 10 día ni 500 noches como diría Sabina. Olvidar no se olvida. Perdonar no se perdona.
Sólo nos abandonamos a una nueva rutina, pues hasta las ausencias llegan a formar parte del lento caminar hacia el fin, que es la vida.
Y hay dias en que la razón pierde toda lógica y nos abandonamos al recuerdo. A aquello que fuimos, y nunca más volverá a ser.
El desamor es com un rafradat, si no hi fas res es pot allarga y canbiar a una pulmonia. pero si hi fas algo mentres comense dura 2 dias, max una semana.
un petonet
miquel
L´estat natural del esser huma es estar en parella.A partir d´aqui tot el que es diferent ens fa patir, pero nomes el que nosaltres ens parmetem patir,no sempre ho necesitem, pero quant ho volem i no sucseeix patim un munt.Patir nomes em les tripes i el cor crec que es un error que molt sobint ens fa SER MES VULNERABLES AMB NOSALTRES MATEIXOS que el que ens mereixem.
El nostre cervell serveix tambe per analitzar aquestas situacions i rebutjar definitivament el que no volem.Costa un cullo, pero es necesari, ens ho mereixem.
Una caricia lleu Kaputxeta.
Humphrey
Diuen que es triga el doble del temps que has sortit amb una persona per a oblidar-la... si es tracta d'una relació de dues setmanes, trigaràs 4, però si es tracta d'una relació de 7 anys, en trigaràs 14.... tot i així, el fet de no oblidar no vol dir haver d'estar esperant a fer-ho per a començar-ne una de nova.
Els retrets i la rancúnia són típics de les relacions intenses que acaben abans d'hora.... amb el temps molts d'ells desaparèixen i dónen lloc als bons records i a l'enyorança... no et rendeixis!! Si la teva mitja taronja va resultar ser mitja mandarina, segur que tens la primera meitat per algun lloc (pensa que comptes amb una maduresa y una experiència que abans no tenies, i ara ja pots saber què vols i què no vols en una persona).
Ja saps que jo sóc una sentimental... ;)
Una abraçada.
Com sempre, molt agraida pels vostres comentaris. Aquest blog està dedicat a les meves "palles mentals" que solen estar relacionades amb el sentiments,amb amors frustrats, amb malentesos, amb relacions que han donat algun fruit com ho pot ser un record, un tumor en el cap que no troba manera de fondre's, ni quimioterapia ni terapies alternaties.
L'amor en la meva vida és fonamental, ja sia dirigida a un home, o en el sentit més general, el fraternal. En tots dos sentits, m'han putejat bastant, doncs estem en un món en el que no és que no s'estimi, sínó que estem tots tant recoberts per una gruixuda capa que ens fa de cuirassa que som cada vegada menys incapaços de pronunciar obertament T'ESTIMO .
Tant de bo Miquel, l'amor fos com un refredat!! però no ho és. I és una "malaltia" que perdura, malgrat la volguem vesstir de colors. Malgrat volguem negar que vam estimar, i que aquell sentiment no ha mort. S'ha transformat, però no ha mort.
Publica un comentari a l'entrada