Començo les vacances

Són com sirenes que et criden des de la llunyania, que t'esperen, que t'afanyis, i que t'obsessiones pensant-hi, planificant què faràs.
I un cop ja hi ets...
No tinc cap amic ni cap amiga que em plantegi d'anar de vacances junts. I m'agradaria, doncs, si bé durant un temps he estat anant al Pais Basc, també m'interessaria conéixer d'altres coses.
És fotut estar sola. Ningú compta amb mi, i m'he d'espavilar.
I encara no n'he après.
M'agrada la solitud, però no per absolutament tot.
Fa pocs dies vaig rebre uns missatges de Txus. Resulta que ha estat molt fotut, el van operar i just encara s'està recuperant...això escriu.
No n'he sabut res des de l'abril, i va deixar-me en un buit, en la inopia. Jo no sé el que sento. Jo sé que voldria solucionar el tema. I puc semblar gilipolles, però abans de morir-me voldria saber qui és ell. Per saber qui m'ha pogut escriure durant tant de temps, durant tants anys, que m'estimava, i que hagi quedat tot en un no-res.
En un no-res no, en un estat de desencant absolut. En un plor incessant, en un pensar que no vals una merda. I que tot allò que puguis oferir no val res.
I és molt dur. Si ho heu sentit mai ho podeu saber.
Quan trobes que les persones del teu voltant t'ignoren i no et volen més que quan (i encara dóna gràcies!)et necessiten. I què hi ha de les meves necessitats? Sóc només un instrument? Quelcom que se'n fa un ús i punt. I quan no serveix, s'arracona, com una joguina vella que ja ha perdut la gracia.
És com em sento. Pero vaja...Tinc vacances! almenys puc dir que tinc feina.