Me diste la vida

Ahir dilluns em va trucar Joan, un amic de València amb el cual vaig tenir una estreta relació per telèfon.
No es pot dir que ens enamoressim, però sí que es va produir un fet imprevisible:
Tant ell com jo vam trobar en l'altre algú amb qui parlar quasi cada dia. (recordo que va ser aleshores que em vaig fer de contracte a Movistar..les trucades eren molt llargues i frequents).
Mai he trobat ningú que amb tant poc em donés tanta tranquilitat. Tenia un treball que a mi em facilitava poder-m'hi posar en contacte a les tantes de la nit.
Vaig passar llargues temporades a l'atur, vivint de nit, dormint de dia. O més aviat, malvivint de nit. Unes nits molt llargues, d'insomni, de tristesa, d'angoixa.
Que ningú sap com ho vaig passar després del David. De fet, mai ho he explicat tot.M'ha quedat molta cosa a dins, i per això a l'escriure això encara em surten les llàgrimes.
Però ell omplia molts moments d'aquella meva vida que no tenia massa sentit. Ell era com una llum.
Joan és una persona extraordinària, amb una única cosa que retreure-li... El tancar-se en sí mateix, el desapareixer quan els seus problemes l'afogaven. L'he trobat tantes vegades a faltar.
I és que últimament no tinc ningú que pugui entendre'm.
Ell em va dir sempre que no era jo qui fallava, que eren les persones que m'envoltaven que em fallaven. I potser és cert. Però preferiria ser jo qui fallés, encara que fós per una sola vegada. Pensar que la gent amb qui diposito tota la meva confiança i sentiments pot fallar-me no em deixa tranquila.
Aquesta sempre ha estat la meva gran palla mental.
Tu si que em vas donar la vida. Tu si que vas dir-me que estava en un pou quan jo ni me n'adonava.
I si...si que si no fós per la distància i otros peros..la nostra vida seria "acojonante".
Gracias per pensar-me, per recordar-te d'aquest granet de sorra que sóc en aquest món. T'estimo moltíssim.