Plor

Durant un any seguit vaig anar a
psicoterapia. Quin destí el meu, que la psicòloga es digués Dolors! durant 2
hores que durava la sessió, podia parlar, tot el que volgués, i ella
m'escoltava. I analitzava les meves paraules. I no em va dir res que jo no
sabés. Però a vegades cal que algú t'ho digui.
La tristesa és un bon mètode per allunyar
la gent. Almenys la gent que no vol "mals rotllos".
I no sóc una persona del tot trista, però
em resulta summament irònic alguns gests meus d'alegria. I de debò que els
sento. Però són tan efímers. I deixen un gust amarg en el paladar de les
entranyes.
Que la soledat no és quedar-se en solitud.
La soledat és la mirada a un costat quan una gernació mira endavant. Sentir que
ningú et comprèn, ho expliquis del dret o del revés.
M'han recomanat que tingui fills. Però no
podria. No podria transmetre il.lusió. Perquè des de fa un temps tot em fa mal.
Sóc com un pop, que a cops es fa tou.
I quin sentit té tot plegat si tot ens fereix?
Si al final del túnel hi ha una llum . Però què vol dir, la llum?
No deixa de ser una altra mentida. Que tard o d'hora, acabarà en plor.