El Desamor acostuma a acompanyar-se amb un regust amarg. Amb un esgotament físic, i mental. Amb nits en blanc.
Es pren amb massa lleugeresa el dir que és una tonteria, que aviat ho superaràs, com si es tractés d'un exàmen.
El nostre final no va ser pacífic. No va haver-hi un petó de comiat. Hi havia una llarga llista de retrets. Un llibre que havíem escrit de somnis, i de frustracions.
No cal dir-ho, però ho diré. M'agrada que llegiu aquest bloc i que em comenteu de manera positiva o constructiva tot el que us passi pel cap.
No acostumo a ser persona de paraules amables i afalagadores. Principalment perquè crec que les emocions, les veritables, és demostren amb els fets. Els que jo estimo, ho saben, o haurien de saber-ho. I els tinc tant clavats en el cor que formen part del meu ésser.
No puc dir el mateix de la persona per la qual avui dia engegaria quasi tot a dida......sóc en aquest sentit un ésser massa gelós de mostrar-se dèbil. Potser perquè gat escaldat no s'acosta ni de lluny a l'aigua...per molt que li jurin i perjurin que l'aigua és fresca.
Si una cosa em va ensenyar Txus...crec que en l'única cosa que li he fet cas! és que no em fiés de les persones que massa ràpid et diuen que t'estimen. (jo afegiria...i menys quan pots veure o constatar que qui t'ho diu va empalmat).
Massa vegades es diu "carinyo", o "vida" (hi ha un que cada dia que coincidim telefònicament a la feina m'ho diu!)......però clar...si vaig dient "carinyu" a tothom...què li diré a la persona que de debò és el meu "carinyo"?
De la mateixa manera s'abusa del concepte amistat.
Jo, d'amics, del que se'n diu amics, en tinc ben pocs. Crec que els puc comptar amb els dits d'una sola mà.
Però després hi ha tot l'entorn....que en puc dir els noms, perquè són com suports, petites vitamines que durant el dia t'ajuden a no caure. I no tenen menys importància que els amics. A vegades en són dignes substituts. Que t'escolten, que t'abracen, que et tranquilitzen, que es fan necessaris.
Que us feu necessaris. Perquè aquest també és un lloc on jo, tot i que em guardo moltissimes coses a dins, hi escric bona part de les meves "palles mentals".I que les llegiu significa molt per mi. Perquè sé que no cauen en un buit, en un abisme silenciós. Formem un petit grup de gent que ens hem conegut a partir de la nostra aportació de nosaltres mateixos en un blog.
Keros, Humphrey, Miquel, Lestat, ... tots plegats m'ajudeu.
Perquè en aquesta vida, com a vegades dic, fins i tot la cosa més insignificant en aparença com és un granet de sorra, és rellevant. Un granet de sorra ajuda a fer una muntanya, n'és part, i ficat a l'ull pot ser d'allò més molest.
Res pot ser obviat. Perquè totes les coses tenen una raó de ser.
Ya hace dias que no sé nada de ti, de hecho, casi siempre me han quedado dudas que sepa algo de ti.
Me quedan recuerdos solo de dolor, y un corazón carcomido y despreciado . Y es extraño, pero como una droga, mi ser te va eliminando poco a poco. A veces aun te quiero, aun desearía poder estar contigo. Pero cuando esa sensación pasa, no me queda ni odio. Sólo un rencor hacia mi misma. Por caer en esa trampa. Por condenarme a mi misma a no querer nada más en esta vida que quererte. A no percibir nada más que mis ganas de ti. A buscar en otros cuerpos el calor que tu no me diste. Y que nunca me diste. Y que jamás he encontrado.
Absurdamente expuesta a una espera sin sentido. Como una enferma que sabe que morirá.
Y no has podido conmigo. Porqué hasta contra mi voluntad, hay amigos que me han ayudado.
Y con mis llantos he ido expulsando tanto dolor, que solo quedan resquicios.
En tu mano está ahora hacer el sueño realidad, de vivir como dos rebeldes, de cantarte una nana al oido y de dormir juntos todas las noches que nos queden por vivir.
Yo ya he dicidido dejar de luchar.
Què té de dolent veure les coses amb una mica de color? Us semblarà extrany, però se'm fa molt difícil posar-me damunt coses de colors llampants.
Però a vegades , no per fora, però sí per dins, els ànims s'eleven, i una s'enamora una mica de la vida. Potser perquè se m'acosta una època en la que estaré amb gent positiva, lluitadora, i que m'accepten i veuen positivitat en la meva persona.
Des de petita he estat bastant impossible a casa. El meu pare vé d'una família nombrosa, ell era el petit, i sempre va veure una mare i unes germanes entregades en el quefer de la casa. I sempre es queixava si una cosa no estava a punt de que a casa érem dues "donetes" (ma mare i jo) que no fotiem res. (Això era la seva percepció...ni la meva mare es desviu per la casa, i jo no sóc de les que es lleva i fa el llit seguidament) . Qui ho ha patit més potser és la meva mare, que no s'ha sentit mai valorada, i que acabava de casar-se i el seu marit li deia que li agradava més com li feia el menjar la seva germana.
A mi des de petita se'm va incrustar un total menyspreu per les tasques de la casa. I no dic pas que no hagi mai fregat el terra, o els plats...però perquè em tocava a mi i el meu germà es podia escarxofar mirant la tele? Menyspreu a la meva condició de dona, que ja des de petita em marcava un camí de servidora de l'home. I no! jo em vaig rebel.lar. Volia jugar al carrer a futbol, mentre a casa estaven fregant els plats.
Potser tot això m'hagi marcat en una fantasia del que seria el meu home ideal...un home que li agradés fer les feines de casa, que hi disfrutés, un pèl maníatic, no massa. I això sí, servil en el sexe.
A vegades, molt poques vegades, trobes algú que no saps per quina raó t'ofereix el seu temps i la teva companyia el fa feliç. Què dir-vos? que en aquesta fastigosa vida, d'entre el fang, d'entre la merda, es troben el que jo anomeno les flors de lotus.
I què carai! que de tant en tant convé que a una l'afalaguin!
Escolteu-la. Fa pensar. I en sí, és una canço bellíssima.
