Ales trencades
Em trobo com aquesta noia, davant l'abisme del mar, mirant enrera, i no molt decidida a tirar endavant.
Perquè els abismes és lo que tenen...mai saps a què et porten. Fan por! la veritat. Tot canvi el produeix.
Perquè o això o quedar-se sempre entre dues aigües, o l'infern de cada dia.
Ja no puc sentir, sento que la vida em va passant pel davant, que ja no m'importen les mateixes coses que fa un parell o tres mesos. Que veig passar CCR per davant i ja li veig el cul massa gros. Que ja no trobo tant a faltar els missatges de Txus. Que em cansava ja tanta promesa. Que he de començar a recompondre les meves ales per tornar a volar. Que no vull haver d'arrossegar cap carro, ni vull que ningú ni res m'arrossegui.
Temps al temps , i ho dic per una persona que fa temps que si sabés on se situa aquest abisme em donaria una empenta per anar-hi de cap.
Jo no sé si mai seré felíç, no ho sé, i tampoc sé si serà la sensació més meravellosa mai sentida. El que sé de la felicitat és que no dura. Que és com l'aigua que s'escola entre les mans perquè no hi ha manera de retenir-la. És esquiva, fugissera. I no sé si m'interessa tant poca dosi de cel.
1 comentari:
Nena!!! ''Año nuevo vida nueva''!! I no estic d'acord amb el tema de la felicitat... la felicitat se la fa un mateix, doncs pots ser realment feliç amb ben poca cosa (només cal que et facis a la idea)! Ah! I és molt millor estar en un estat d'ànim positiu que a l'inrevés, doncs inclús les coses surten una mica millor!!! I prou de promeses (tu vols fets i sinó, que el bombin al tal Txus!!! (és fàcil dir'ho, ja se que l'amor és l'amor, però la vida continua i a Catalunya som més de 6 mil·lions.. ;) )
Per cert, la postal la vaig enviar dilluns, i una de les noies (la que està a Gran Canaria) ja l'ha rebut.. :-o (la deus tenir en camí)
Publica un comentari a l'entrada