La pell

Ja he parlat alguna altra vegada. La pell, el nostre envolcall. Aquí us en mostro un troç. De fet, estic contenta amb la pell que tinc, suau, i blanca. Tot i que encara m'agradaria tenir-la més blanca.

Hi ha una frase que sempre em capta l'atenció...tenir la pell fina...volent dir que la persona és molt sensible.

No me n'alegro quan em diuen això, perquè paradoxalment m'he anat adonant que sóc una mica com un pop...quant més cops, més tou. I no m'agrada. No m'agrada rebre òsties, ni ser el cap de turc de res. Perquè encara que no ho sembli, sota la fredor que intento sempre mostrar, hi ha una persona que sent, que pateix, i que més d'una òstia he rebut.

I si em queixo no és per vici, és perquè en tinc els daxonses plens. I si ploro és perquè no puc riure.

I quan ric és perquè estic oblidant que la tristor és la meva companya de viatge.

La pell, la que anhela carícies, pessigolles, i rebutja cops.