Rara Avis
Està bé en uns aspectes ser diferent. Tota la vida he hagut de sentir-me aquesta frase...és que la Montse és especial, i no sempre per parlar precisament dels bons aspectes del meu caràcter.
El meu ex deia que pel menjar em feia especial. Què té d'especial no menjar carn de mamífers i plumífers?
La cosa no seria important si no fós perquè ser rara o especial no em porta més que problemes de adaptabilitat o sociabilitat. No sóc l'alegria de la huerta(ni ganes!) i no vaig mai amb prepotència (sempre prefereixo que els altres m'ofereixin el seu retrat).
Però m'adono, amb els anys, i amb lo qual, la meva ex-psicòloga tenia raó, és en una frase...Tus amigos deberían pagarte!.
No els demanarés mai cap honorari...uf mai dels mais!!! Però si que a vegades els ha faltat un exercici d'acceptació de la meva persona.
Recordo fa moltissims anys que vaig fer un amic de l'Hospitalet, i tantes vegades venia ell al meu poble com jo anava a l'Hospitalet. Les meves amigues el van tractar, i inclús hi van fer amistat. Francesc, es deia, i suposo que encara es diu. Doncs el que em va dir és que les meves amigues em deien que jo era poc "marxosa". Des d'aleshores, aquelles amigues van ser apartades de la meva vida per no acceptar que potser la meva idea de sortir de marxa no era la mateixa que la d'elles. Jo en aquell temps tenia una relació de parella, tenia amics, un d'ells aquest de l'H, i sortia dia sí i dia també.
Sempre he pensat que qui critica és per alguna cosa. I jo no voldria afirmar del tot que em tenien enveja. Potser perquè mai he sentit que ningú m'hagués d'envejar.
De professió...vividora. Si, així em deia una noia. I vaig exercir la professió de viure durant molts anys. I no me n'orgulleixo, però tampoc ho canviaria. Quasi mai explico el meu passat, perquè és meu i ben meu. El guardo amb zèl , amb una clau que només jo tinc.
Sempre penjant d'un fil la meva ànima s'aguanta impassible davant la realitat que s'esdevé. Tinc la sort, o la desgràcia, que davant les grans crisis, resto en un standby que semblo absent.
Tinc la sort, o la desgràcia, que mai lo meu m'ha importat prou. Perquè fet i fet, només tinc una vida, de la qual no n'acabo d'estar enamorada. No em motiva prou.
Lasai...lasai...tranquils, tranquils.... que de moment, teniu Montse per rato. Que com la mala herba, no me'n vaig així com així.
4 comentaris:
Hi ha algú normal kaputxeta?, jo diria que no, tots tenim les nostres coses i les nostres histories que ens fan especials, i perque no "raros".´Tens raó al dir que nomes tenim una vida, així que aprofitala al maxim que no estem aquí per sempre.
Una caricia lleu.
Tu i les teves carícies lleus...subtils com una brisa.
Guay!
Si, tots tenim alguna cosa que ens fa especials. Però collons! parlant clar! tota la vida m'ho estan remarcant. Per això la meva ànsia de ser normal.
Si és que fins i tot un amic diu que sóc persona, i li ho agraeixo, però m'ho diu com si fos lo més extrany. Coi! sóc com sóc! no vaig ni de princeseta, ni de puta. Però perquè s'ha d'etiquetar tot? Acceptem-nos els uns als altres, i potser naixerà una estimació que abans en deien fraternitat però que no ens deslliurava de matar-nos els uns als altres.
Si vaig escollir l'àlies kaputxeta va ser per dues raons: el tatoo d'un bon amic(un llop o l'omòplat), i el personatge en sí de la caputxeta, que es troba confiant amb algu,es traïda, però afortunadament, sempre hi ha algú que donarà el seu braç de tòrcer. Es un món no ideal, però que hi ha bons i dolents. Avui no saps be bé qui és el bo, qui el dolent. Tothom s'amaga darrera una pell de llop o de xai, i no saps ben bé què en pot sortir.
Si em permets...
Hola guapa, he estat llegint el teu escrit i m'ha cridat l'atenció el fet que davant del comentari de les teves amigues dient que eres poc marxosa les apartessis de la teva vida perquè creus que no acceptaven que la teva idea de sortir de marxa era diferent de la d'elles. Al meu parer el comentari de les teves amigues era un comentari, una crítica... qui no va acceptar la crítica vas ser tu al apartar-les de la teva vida. Continua...
de vegades hem de girar la mirada, girar la truita i les coses es veuen diferent. Jo a través de girar les coses m'he donat compte que moltes de les decisions que he pres a la vida han sigut per una mala visió o una mala interpretació, projectava el meu propi sentim en els demés: no els accepto = a no m'accepten... M'he equivocat molt a la vida, però no m'arrepenteixo de gaires coses, doncs he après molt.
Potser vas apartar a les teves amigues perquè en el fons qui no les acceptava eres tu, tu escolleixes amb qui vols anar.
Una abraçada d'una "entrometida" que buscava uns minuts de desconnexió de la meva vida d'estudi....
Publica un comentari a l'entrada