paraules

Bé, no sempre les paraules maten, alguns silencis també et deixen l'ànima en un estat de cataclisme.

He parlat aquest cap de setmana amb unes quantes persones que m'importen. El meu cosí Joan, la meva tieta, i avui la Laura, una amiga de Gasteiz.

És important, de tant en tant, parlar. Del que sigui, del temps, del que sentim en aquell moment. Ens agrada escoltar el so de la veu. Ens transmet.

És la nostra eina per comunicar-nos, de prop, i en la distància.

Quan téns gent que no és a prop, no n'hi ha prou amb missatges de mòbil.

Aviat, tot i que encara em queden mesos, m'arribarà la sanció de 3 mesos sense poder conduir. I pateixo, primer perquè m'encanta la sensació de llibertat de poder conduir, d'anar on vols, en el moment que vols. De tenir les rendes d'alguna cosa.

I després, perquè no podré veure gent que ara només és a l'abast amb un cop de cotxe. No ho sé, digueu-me gilipolles. Però jo acabo acostumant-me a la gent. I més encara a la gent que m'estimo.

Cada dia tinc mitja hora d'esbarjo. Bé, els dies del trapeci del 5 dies. On cada dia em llenço amb la por de si m'escridassarà o no la "fiera". Cada dia, miro per la finestra, les postes de sol, el cel, ennuvolat, i quan plou m'agrada mullar-me. Em sento cada dia més en una presó. I aquesta finestra, aquest ratet de cel, és l'estona més meravellosa del dia.

I si no somric, és perquè no tinc tantes raons com sembla.

A vegades, sovint, agraeixo tenir la gent que m'envolta.

Però no em demaneu que sembli feliç. No sé si no sé apreciar tot el que tinc. Però a vegades sóc tant idiota que tenint el mar davant, busco aigua.

Fa massa temps que menjo a l'hora que no tinc gana. I potser això ho podria generalitzar en molts aspectes de la vida. Esperar. Tota la vida esperar..........sense saber del cert si l'espera ens serà recompensada.